Tag Archives: Diego A. Manrique

177 “Old Man”

(Neil Young)Harvest

Neil Young

“Harvest”

1972

 

El rock i el temps.

Aquest passat dilluns [21 de juny] Neil Young va actuar al Poble Espanyol de Barcelona. Va presentar The Monsanto Years, enèsim treball del cantautor canadenc. El disc el signa el propi Young junt amb Promise of the Real, formació liderada per Lukas Nelson, fill del mític Willie Nelson. El fet que Neil Young continuï en actiu i fent gires promocionals m’ha fet pensar en l’article El poder de las leyendas, que Diego A. Manrique encapçala amb aquest enunciat del tot eloqüent:

El rock todavía no se ha reconciliado con con las realidades biológicas. A diferencia del blues, el jazz o el flamenco, que veneran la longevidad, sigue encandilando con quimeras de eterna juventud: sexo alborotado, vehículos acelerando, resacas asumibles, cortes de manga al futuro. Pero ¿qué ocurre cuando los artistas entran en la tercera edad y quieren, necesitan, les apetece seguir actuando? Por no hablar de los propios seguidores, en la frontera de la jubilación.

A la resta de l’article Manrique (crític musical de verb poderós i adjectiu àcid) es pregunta pel fet que a hores d’ara artistes septuagenaris com Bob Dylan, Leonard Cohen, Bruce Springsteen o el mateix Neil Young  encara siguin quins encapçalin cartells d’importants festivals i omplin estadis.

“Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic” [La cita se sol atribuir a James Dean, tot i que és una línia de diàleg que diu John Derek a la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta (1949), de Nicholas Ray] sembla resumir l’ideari d’un bon rocker. “És millor cremar de pressa que esvair-se lentament”, una sentència de Kurt Cobain que Neil Young va incloure a la cançó Hey hey, my my (Into the black), escrita per ell l’any 1979. Molts diran que en el fons mantenir aquest actitud rebel fa referència a l’esperit i no pas al cos, encara que alguns a fe que ho van complir al peu de la lletra. Però el temps passa i la mateixa realitat sembla trair la premissa del rock. Les revolucions col·lectives cotitzen a la baixa. A nivell individual la música sempre resulta ser un bàlsam reparadora. Els concerts dels vells rockers potser només són manifestacions nostàlgiques dels qui un dia van creure en utopies.

Old man és una cançó que Young va escriure pel cuidador del seu ranxo Broken Arrow Ranch, al norte de California, El tema respon més a qüestions existencials que no pas a rebel·lies juvenils.

Anuncis

125 “Kashmir”

(Page / Plant / Bonham)physical-graffiti

LED ZEPPELIN

“Physical graffiti”

1975

 

Physical Graffiti. 40 aniversari.

Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)

Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).

I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.

En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.

83 “My Baby Just Cares for Me”

(Walter Donaldson / Gus Kahn)Nina simone-Little girl blues

Nina Simone

“Little Girl Blue”

1958

 

Nina Simone

El passat cap de setmana vaig poder veure pel Telenotícies (a TV3, Déu ens la guardi molts anys…) que havia actuat a Barcelona Lisa Simone, la filla de Nina Simone, la llegendària cantant, compositora i pianista de jazz. També activista i defensora de les causes perdudes. En aquestes breus entrevistes dels noticiaris, un vist i no vist, la cantant va fer un al·legat a favor de la seva pròpia personalitat com artista envers la rèmora que pot suposar ser “la filla de”, un llast massa pesat d’arrossegar com pot ser en el cas d’una estrella d’aquestes dimensions. Caldrà escoltar aquesta xicota i seguir-ne la trajectòria doncs confesso que res he sentit d’ella. En aquesta fugaç aparició televisiva vaig poder comprovar el sorprenent semblant entre mare i filla. Podem afirmar per la fisonomia que és ben bé de cal Simone. Això sí, de xures i dimensions més modestes. La mare, de figura poderosa i arrodonida, amb una boca prominent, on sembla que hi dugui un teclat de 8 octaves. La Lisa, la filla, de trets més ponderats, de figura esvelta i liviana. Clar que tot això no ens diu res de la forma de cantar i de la qualitat artística. En faig referència però, per que recordant el dia que vaig descobrir a la Nina, també per televisió, concretament al programa “Àngel Casas Show”, que presentava i dirigia l’Àngel Casas. Recordo que em va impactar aquella figura gran, imponent de la Nina Simone, aquell aplom, aquell savoir faire de qui ja ha viscut moltes coses. I aquella expressivitat, aquella desimboltura cantant i tocant el piano. Aquest “My Baby Just Cares for Me” interpretat en directe em va captivar al primer moment.

Nina Simone

I ja que ha sortit a la palestra aprofitaré per dedicar-li unes línies a l’Àngel Casas (crec que en un dels primers Cansongs ja l’esmentava) és conegut com a presentadors de diferents talk show’s televisius (programes d’entrevistes) Les primeres referències que vaig tindre de l’Àngel Casas van ser com a director de la revista musical “Vibraciones” (1974-1982), una gran revista, per cert, amb bons articles, bones crítiques i bona documentació. M’agradava especialment la secció anomenada “VIBS”, en la que cada mes es repassava, de forma exhaustiva, la trajectòria d’un artista, grup o estil musical. Anys mes tard l’Àngel va entrar a TVE de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique (Wikipèdia dixit), on va presentar “Musical Express” (1980-1983), i diferents programes on sempre hi quedava reflexa’t el seu saber i bon gust musical. Està clar doncs, que donada la meva afició per la revista “Vibraciones” i lo molt que va influir en la meva educació musical, podem deduir que l’Àngel Cases ha estat una influència per a mi en aquest sentit. També ho van estar els altres dos periodistes esmentats, el Carlos Tena, va presentar una bona temporada el famós programa “Clásicos populares”(1976-2008), a Radio Nacional, (la idea i els guions neixen i després continuen amb Fernando Argenta) on es feia divulgació de la “música culta” d’una manera absolutament personal i divertida. Entre dades biogràfiques verídiques, anècdotes i acudits, es dona a conèixer les músiques del Viejo peluca (Bach), del Cura pelirrojo (Vivaldi), o del Sordo genial (Beethoven). El Carlos Tena, un personatge catxondo i que tenia molta gràcia, era una persona ideal per conduir un programa d’aquestes característiques.

El Diego A. Manrique ha tingut una dilatada carrera i que m’ha permés descobrir infinitats d’autors i grups. Des de col·laborador, entre altres, de l’esmentada “Vibraciones”, fins a presentador de programes televisius com “Popgrama” (1979-1980, junt amb Carlos Tena) o “Caja de ritmos” (1983). Ha estat crític musical del diari El País de manera assídua. El que ha fet sobretot el Diego ha estat radio. Ha fet diferents programes a Radio 3. “El Ambigú” (1992-2010) ha estat el quin ha tingut una trajectòria més extensa. Entre els anys 2008 al 2012 va ser director adjunt de l’emissora.

Així dono fe de com aquests tres periodistes que tant han contribuït a dibuixar la meva trajectòria musical. Naturalment n’hi han hagut altres, però estarien dins un altres escalafó, un altre estadi, per dir-ho d’alguna manera. Espero que en propers lliuraments en pugui fer esment.

Podeu trobar més informació sobre programes musicals i televisió en aquest enllaç

http://rollingstone.es/noticias/view/grandes-programas-musicales-de-la-television-en-espana-incluido-uno-nuevo

I tornant a la Nina Simone, dir que “My Baby Just Cares for Me” és una versió d’un tema que l’any 1930 Walter Donaldson (música) i Gus Kahn (lletra) van escriure per la banda sonora de la pel·lícula “Whoopee!”. Nine Simone en va fer aquesta versió l’any 1958 i que anys més tard es va fer popular gràcies a formar part d’un anunci pel famós perfum Channel n. 5. Per a que una versió sigui bona, normalment no l’ha de reconèixer ni sa mare. I a fe que en aquest cas la Nina Simone ho va aconseguir.

La versió original de 1930. A l’altra que podem escoltar, la de la Nina Simone, els cèlebres estudis d’animació Aardman Animations en van fer un impecable i magnífic videoclip.