17 "School"

School”                     
(Roger Hodgson / Rick Davies)
Supertramp
Crime of the century
1974

Al Josep Guardia, amb la millor de les intencions…

L’educació dels nens sempre ha estat un tema espinós i complex. En el nostre cas s’ha passat del “tot és pecat” al “tot s’hi val”. I si queda clar que amb aquesta permissivitat i passotisme actual no acaba de funcionar, abans, amb menys sang la cosa potser hauria entrat millor. La petjada d’aquell sistema totalitari i repressiu crec que encara l’arrosseguem ara, i d’alguna manera mai ens el traurem de sobre. Ja sabem que no és fàcil, i que el model de societat que oferim als joves no és gens alentador ni molt menys modèlic, però segurament un sistema allunyat de qualsevol extrem, basat en el diàleg i l’assertivitat ens permetria formar persones com cal, preparades per assumir les seves pròpies decisions que ells i sol ells poden escollir.

En aquella època, davant tot això,  jo era dels que tenien una actitud més aviat passiva, tret d’una conciència més o menys lúcida de la situació i alguna que altra imitació del Franco parlant a la  multitud des del balcó on hi havia penjada la bandera. Per cert, un cop, mentre efectuava un d’aquest “discursos”, veient com el personal es tronxava de riure, la meva autoestima com imitador va créixer fins a cotes insospitades (“renoi, que bé que ho faig…”) i em vaig anar engrescant… engrescant fins que em vaig adonar que el motiu de les riallassades del respectable eren motivades per que darrera meu tenia palplantat ni més ni menys que al Sr. Ricardo, director de l’escola, famós pels seus mastegots i mala llet. Finalment la cosa va quedar en res (que no vaig rebre, vaja) Penso que el motiu determinant d’aquell desenllaç va ser que la meva imitació era realment bona.
Ara, el que admirava era als elements actius, els que davant les injustícies i abusos de poder passaven a l’acció. Un d’ells era el Jaume Clèries, que cada cop que portaven una camionada de pinyola per l’estufa per tot l’hivern, aprofitava per enterrar-hi i fer desapareixer el regle de fusta de la senyoreta Natolia (mestra d’esgrima en diferents modalitats). Regle, tot sigui dit, sense numerar però amb el que ens prenia la mida. D’això se’n diu un acte heroic i compromés i que tenia la seva recompensa. Al menys durant uns dies no ens calia bufar les mans…

Supertramp té moltes connotacions que el relacionen directament amb els Beatles. Té dos liders/compositors molt marcats. Fa un pop agradable que entra a la primera. Les seves cançons acostumen a tindre la vivacitat i l’entusiasme tant pròpies del grup de Liverpool. Les lletres, aparentment innocents, amaguen un missatge soterrat enverinat al més pur estil britànic. El tret que el diferència de The Beatles és el gran protagonisme que agafa el piano (en el cas de Supertramp) en vers les guitarres (The Beatles). A “School” (“escola”) hi ha tot això. Tracta de l’educació més reaccionaria i rància que tant vam haver de patir també al nostre país en temps de banderes “roja y gualda” (amb gallina inclosa) i tocs de pito, retrats de “caudillos” i “joseantonios”, sotanes, crucifixos i regles de fusta (sense numerar).

Per escoltar bé la cançó us aconsello que la busqueu directament a l’Spotify, ja que no n’he trobat cap versió amb un bon so. En canvi sí que hi han diferents vídeos amb amb versions en directe interpretades pel Roger Hodgson, que va deixar el grup per continuar la seva pròpia carrera en solitari. En aquesta versió el Roger hi dona un toc molt mordaç, molt d’humor britànic, en la línea d’uns Monty Phyton.