Etiqueta: Diable

252 “I’m In I’m Out And I’m Gone”

(Ben Harper / Jason Mozersky)Ben_Harper_Get_Up!

 

Ben Harper, Charlie Musselwhite

“Get Up!”

2013

El Blues i el Diable

Ben Harper, segons paraules seves diu que “als vint anys ja buscava el blues. Però no el vaig trobar”. N’hi ha que per per aconseguir-ho han venut la seva ànima al diable. Es diu que Robert Johnson va fer un pacte amb Lucífer en una cruïlla de camins de Clarksdale, un poble de Mississipí. La llegenda es fonamenta en el fet que Robert era un guitarrista mediocre. Cap a l’any 1930 es retira. Un any més tard reapareix tocant la guitarra com un mestre. En aquest fet molts s’hi van ensumar fortor de sofre.

Amb els pas dels anys Ben Harper ha acabat trobant el blues. No sabem si entregant la seva ànima al diable. O en el seu cas però potser ha optat per altres vies. Una és freqüentar les males companyies. Un grup que s’autoanomeni The Innocent Criminals no poden ser de fiar. Segur que hi ha el bo i millor de cada casa. I sobretot la companyia de Charlie Musselwhite, un vell diable que toca l’harmònica de manera endimoniada. Hi ha qui diu que “no et fiïs d’un home que duu segell i anells al dit petit…”

Ens veiem a l’Infern!

 

 

 

 

 

 

163 “Hotel California”

(Don Felder / Don Henley / Glenn Frey)HOTEL-CALIFORNIA

Eagles

“Hotel California”

1976

 

Els discos del Seco

El passat 18 de gener ens va deixar Glenn Frey, un dels membres fundadors de Eagles. El grup californià va conrear una discografia que combinava amb mà mestra la música country, el bluegrass i el rock. Tot i ser un grup amb força acceptació, sobretot als Estats Units, no va ser fins l’any 1976, arran de la publicació del seu cinquè àlbum d’estudi, Hotel California, que assoleix l’èxit i la fama internacionals.

Durant els anys 70’, ja s’ha dit altres cops al blog, l’Antoni Macià (lo Seco pels amics) vivia a Barcelona. De tant en tant venia al poble, on vivien els padrins. Quan ho feia acostumava a portar-nos de la capital alguna que altra novetat discogràfica. Deuria ser a finals d’aquell mateix 1976, o a principis del 1977 que va aparèixer pel Club amb aquest Hotel California sota el braç. La seva font d’informació musical i de la qual es nodria l’Antoni era Radio Joventut, de Barcelona, emissora que aquí no s’escoltava o que s’escoltava malament.

Però, de què va Hotel California? Sembla que la lletra no ens parla pas de les bondats d’un agradable i luxós complex turístic. Més aviat sembla que la cosa és menys innocent del què sembla. En una entrevista, Don Henley va afirmar que “és una cançó sobre el costat fosc del somni americà, i sobre l’excés als Estats Units, cosa que coneixíem molt bé”. Naturalment la cosa anava de drogues dures.

Altres rumors amb més mala baba indiquen que el títol Hotel Califòrnia al·ludia al culte al diable, ja que suposadament era l’adreça on el famós satanista Anton Szandor La Vey, que es va autoproclamar com el Papa negre o Papa fosc, va fundar a l’abril de 1966 l’Església de Satàn (Califòrnia Avenue, a San Francisco).

Està clar que totes les notícies que ens arriben sobre aquest peculiar Hotel no són gens afalagadores. Un lloc malsà on, tal com diu l’última estrofa de la cançó, un cop hi has entrat “pots cancel·lar la teva reserva quan vulguis, però no pots anar-te’n mai”.

Nosaltres, adolescents aleshores, ens vam instal·lar en aquell hotel durant molt de temps ignorants dels perills que poblaven aquell edifici.

A Hotel California hi trobem guitarres enfurismades, balades encisadores, mitjos temps penetrants. Un disc realment inspirat, sobretot el tema homònim que obre l’àlbum i que encara es conserva fresca i fascinant (fruit potser d’un pacte amb el diable…?)