Tag Archives: detectiu privat

98 “Don’t Step”

Bauchklang-many-people(Alex Boeck / Andreas Fraenzl / Gerald Huber / Philipp Sageder / Christian Birawsky)

BAUCHKLANG

“Many People”

2005

 

 

Privacitats i privacions.

Cada matí, al despertam es com un renéixer, com un sortir d‘un pou, profund i fosc, i pujar cap a la llum d’un nou dia. Després de desempallegar-me dels telaranys del son i esbandir-me les lleganyes amb saliva dejuna, em trobo amb la trista realitat. Mai m’hagués pogut imaginar que la duresa de la prova fos d’aquesta magnitud. El despatx ha deixat de ser un despatx per convertir-se en una catacumba. Una mena de nínxol on vaig resistint, estoicament, com puc, les proves que em se van imposant. A vegades, em sorprenc a mi mateix quan, en un instant de sobtada lucidesa, i contra tota lògica, d’aquest cos malmès i d’aquesta ànima anorreada encara sigui capaç de brollar una espurna d’humor, imaginant-me a mi mateix com el protagonista d’un videojoc. La pantalla és aquest despatx, sense sostre i vist des de dalt. Jo sóc l’heroi que va superant pantalles que algú, en el seu dia, des d’un altre despatx, va dissenyar sota el dictat de ves a saber quina mena de ment capritxosa. És en aquestes ocasions que els meus llavis dibuixen un lleu somriure esbiaixat. Clar que no se si aquest despatx respon als canons estètics més ortodoxes del gènere, doncs s’ha convertit en una cambra nua, sense mobles ni ornaments n cap mena d’objecte que jo mateix, si com a objecte, compositivament parlant, puc ser considerat. En aquesta cambra impera el color gris penitència, to que s’aconsegueix amb una barreja de pols, telaranys i fum. Fins i tot la llum que entra per la finestra és una llum estumoïda.

 

I no hi ha dia en que, en mig d’aquesta mena de caverna platònica, no em recordi quin és el meu propòsit, que no és altre que el d’assolir l’estatus d’agent secret intergalàctic, i que per a tal destí he sigut invocat i sotmès a aquesta hercúlia prova.

 

Però com deia aquell, començaré pel principi. Quan en aquest despatx entrava una bona claror, que feia lluir els colors de les parets, dels mobiliari i tots els accessoris. El negoci anava… diguem que anava. S’hi respirava el típic ambient de l’autònom: pelat però content. Fotut però lliure de rendir contes a ningú. Bé, sempre hi ha algú a qui rendir contes, que és el client. I el client no arribava. Per la porta sols entrava algun viatjant desesperat que intentava, de manera desesperada, encaixar-me en el seu ram. El que sí entrava de forma habitual per la porta, més concretament per sota, eren les factures i els rebuts. A falta d’ingressos vaig haver de prendre decisions dràstiques. Vaig deixar de fumar tabac per rosegar xiclet (més tard vaig passar directament a rosegar-me les ungles) El cafè per les herbes (silvestres). L’alcohol per aigua de l’aixeta. Tot degudament justificat envers una vida sana i de purificació. Acompanyat de dues sessions setmanal de ioga. Mens sana in corpore sano.

 

Va arribar l’hivern i les rigurositats dels freds. Donada la poca activitat, havia dedicat a ficar en marxa un altre cop el vell foc a terra de casa. A més, hi ha aquella antiga dita de que el foc fa companyia. N’hi han algunes de dites però, que no es compleixen doncs, el gat es rentava la cara i no hi havia cap visita. La llenya s’havia acabat. Tenia però tota la biblioteca heretada del meu pare. En un acte espartà em dedicava a la lectura davant del foc que cremava amb els llibres que havia llegit el dia anterior. Així vaig passar tot l’hivern en companyia de poetes, del gat i les flames. Hi ha un títol d’un llibre que assegura que els llibres no cremen bé. No és pas veritat. Algun cop pots trobar alguna edició, amb paper de baixa qualitat, que es resisteixi, però normalment… com xeren xiquets! I els il·lustrats! Allò donava bo de veure. Les làmines dels impressionistes, feien impressió! Amb el temps un es torna un entès. Val a dir que els llibres de Proa, sobretot en l’edició de tapa dura, cremaven que feia por. En tot no deixava de ser un acte simbòlic. Els mots, mitjançant les flames abandonaven l’efímer de la tinta i el paper per enlairar-se en forma de fum a través de la xemeneia i barrejar-se amb la immensitat del cosmos.

 

Si l’origen de tota civilització és el foc, aquest també en pot ser la seva destrucció. Pensava, il·lús de mi, que d’aquesta manera es perdrien uns milers de llibres però esdevindria en mi un erudit. Ans el contrari. La memòria és un enemic implacable. Vaig devastar la biblioteca sencera i d’ella sols en recordava uns pocs mots. A més, de manera arbitraria. Capritxosa, fins i tot, doncs per ficar un exemple, de la poesia complerta de T.S. Eliot sols recordava la darrera frase:

Aquest llibre fou acabat d’estampar en els tallers d’Hurope, S.A, a la ciutat de Barcelona, el Dimecres de Cendra de 1984, l’aniversari de l’any en què T. S. Eliot compongué Burnt Norton, el primer dels Quatre Quartets.

Ja ho veieu, per a mi tota la poesia del T. S. Eliot es resumeix en aquesta lacònica frase i sempre anirà lligada al Dimecres de Cendra.

Va arribar febrer i el gat em va abandonar. Darrera la biblioteca van seguir l’estanteria, les cadires, la taula, el llit…

A falta de llibres hem dedico a trobar i desxifrar formes en el mosaic. És curiós la quantitat de coses que un hi pot trobar. Curiosament, aquells forma que veies amb claredat, a l’endemà ja no hi és, i n’han aparegut d’altres que mai hauries sospitat.

En aquesta cambra regna l’austeritat. Sóc com una mena de Simó del desert però sense columna. De mata baixa en podríem dir.

simon-of-the-desert-03

El gat, altra hora el meu fidel escuder, ara torna a casa molt de tard en tard sols per refer-se una mica i tornar a marxar. Fet malbé, escuat, sec, brut i guerxo. Comparteixo el poc menjar amb ell i deixo que torni a marxar, vençut irremissiblement per les baixes passions.

En aquests país les estacions arriben de cop. Les proves i temptacions no deixen de presentar-se. En una piscina del costat, unes veïnes prenen el sol nues. Entre la meva finestra i la piscina s’aixeca un autèntic mur vegetal. M’he tornat tot un artista del gremi d’exercitat la vista per tals funcions. Me’n ric d’aquells que d’abans la vulgar i rutinària tasca de llegir un simple escrit, es treuen les ulleres de la butxaca i mentre se les fiquen, et miren de reüll i diuen, amb total naturalitat: “és que tinc vista cansada”. Vista cansada?, penso jo. Lo meu sí que és vista cansada! Sols ho sap qui s’hi troba l’esforç que suposa travessar aquell entramat vegetal. Penetrar entre troncs, branques, fulles, pàmpols, fins a l’últim bri, destriant el gra de la palla, l’essencial de lo superflu, per poder-hi discernir, enfocar a l’altre costat, un tros de carn que dur-se a la boca.

Espero que tant alt sacrifici es vegi recompensat. I és que en temps de crisi la vida del detectiu privat està plena de privacions.

 

 

Bauchklang és una banda austríaca que interpreta els seus temes amb la tècnica del Beat Box (o Beatboxing), que consisteix en imitar sons d’instruments amb la boca. El seu repertori abasta estils diversos, com el dub, el hip-hop, el reggae, techno, drum and bass, etc. Han versionat temes força coneguts però, francament, estan molt millor quan tiren de repertori propi. L’estiu de l’any 2007 van actuar  a La Terrasseta de Tàrrega i vaig quedar absolutament impressionat. Em se fa estrany com no són un grup més conegut (al menys per aquests paratges). Val la pena visitar la seva pàgina web i gaudir de les acrobàcies vocals d’aquest magnífic grup.

http://www.bauchklang.com/

65 “Fitzpleasure”

“Fitzpleasure”

(Joe Newman / Gus Unger-Hamilton /
Gwilym Sainsbury / Thom Green)

Alt-J
“An Awesome Wave”

2012

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.


Al davant del sobre hi ha escrit un escuet “Mr. Cansongs”. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.
Benvolgut  Mister Cansongs:   
Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

Salut!

Carme


Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.
Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)
Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.


Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)


Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.


En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:
– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?
– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)
– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.


M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.
– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?
– Sí, jo mateix.
– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.
– Sí, home. Faci el favor de seure.
M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.
– Bé, vosté dirà.
Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.
He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.
– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.
– La veritat és que no se de què em parla.
– Li diu res lo de “64 entregues”?
– Ostres…
– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.
No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?
“el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”
– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?
– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?
– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.
– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?
– Miri, està pixant fora de test.
– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.
– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.


En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.
– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?
– Pesquises. inspector Pesquises.
– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.
– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat)

I se n’ha anat. Mentre demanava un parell de cafès Mr Raons m’ha dit:
– Caram, de que el coneixes aquest galtut?
– De fet no l’havia vist mai. Però m’ha fet recordar que tinc una cosa pendent. Ens acabem els cafès i m’acompanyes.


Hem arribat que encara hi havia claror de dia. Hem encès el llum d’oli i hem baixat per les escales cap a la foscor del celler. Hem obert els feixucs candaus i cadenes que asseguren la pesada reixa. Aquell lloc tenebrós estava sumit en el silenci més absolut. Ni rastre del sarau i la disbauxa que habitualment hi regnaven. Hem fet alguns crits que s’han perdut, foscor avall, rebotant per les rocoses parets d’aquelles cavitats. La desolació s’ha apoderat dels nostres esperits.
– Hem sento fatal (li he dit a Mr. Raons) Això és com fer hort. No en hi ha prou en sembrar una planta, s’ha de cuidar cada dia. És distret i divertit l’acte de fer criatures. Però se’ls hi ha de pagar les sabates.
– No desesperis. Amb dos simples pedres es pot provocar un incendi.
– Vols dir…
– Sí, home. I tant. Per que no cantem alguna cosa?
I així ho hem fet. Hem taral·lejat una melodia. Primer amb timidesa, com qui no gosa. Després amb la desesperació de dos nàufrags a la deriva. Sota aquelles bòvedes granítiques i la esquifida claror de la flama vacil·lant, més que una cançó allò semblava una pregària. Un pregària cap a un Déu sord i mut.
De sobte s’ha escoltat una remor minsa, gairebé inaudible que sortia de la foscor. Cada cop s’ha anat fent més forta. Llums encegadores han definit els perfils d’aquella caverna infinita. Gairebé sense adonar-nos-en els nostres cants s’han vist acompanyats per una munió de veus i instruments, creant acords i harmonies inversemblants. Un in crescendo fastuós. A Mr. Raons i a mi ens han saltat les llàgrimes d’al·legria. Fins i tot amb el Robert Plant, amb qui tenia una relació esquerpa, ens hem fos en una llarga i afectuosa abraçada.
En mig d’aquell lloc tenebrós, estrany i inhòspit he sentit que tornava a ser a casa.

 

Alt-J és un grup britànic fundat l’any 2007 i que fins al moment sols ha publicat un EP i un llarga durada, aquest magnífic “An Awesome Wave”. Veurem que ens depara en un futur pròxim aquesta jove i prometedora formació.
 
La primera versió, en estudi (amb el vídeoclip oficial) Una segona versió enregistrada en directe al Festival de KEXP (una emissora de radio de Seattle, EEUU, una de les més importants pel que fa a la divulgació de la música independent) I una tercera, un remix amb l’alquímia i barreges habituals en aquests casos.
 

http://youtube.googleapis.com/v/hlvhf7rUfuQ&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/nQm-MfleN_4&source=uds