148 “Calling You”

(Bob Telson)bagdad cafe

Jevetta Steele

“Bagdad cafe”

1988

 

Deserts.

L’associació de idees és una font que sempre brolla. Sovint però, acostuma a ser perversa. Després d’aquest període infructuós pel que ha passat el Cansongs, m’hi agafo (a lo de l’associació de idees) com a un ferro roent. Perque roent també lliga amb aquest sufocant estiu (històric segur, en termes meteorològics). La cosa va de deserts. Un regal (enverinat) de la seva dona durà al David (el meu nebot) a un remot desert. Perquè que la teva parella et regali un viatge a un desert a l’altre cap de món té lo seu. El primer que penses és que et vol perdre de vista. O que et perdis directament (perdona’m Anna, faig broma…) Resulta que hi fan una mena de megaesdeveniment de varis dies de durada al mig d’un desert. En principi la venda no hi és permesa. O sigui, que t’has de buscar la vida i emportar-te tot el què et pot fer falta durant 15 dies. El nom de l’event tampoc té desperdici: Burning Man. L’home en flames, vindria a ser. Per les imatges sembla una experiència a mig camí entre Woodstock i Mad Max.

http://burningman.org/

https://www.youtube.com/watch?v=IP1fh9iO5yo

I és de que passar 15 dies en un desert per desig conjugal en pots tornar bastant cremat.

Just aquests dies el Josep del Ferro volta pel desert de Sonora acompanyant a l’Arturo Belano i l’Ulises Lima, el Detectius Salvatges. Van en viatge erràtic buscant Cesárea Tinajero, la misteriosa escriptora, musa dels real visceralistas, desapareguda sense deixar rastre en algun lloc de Mèxic.

Com un desert també han estat les darreres nits d’hospital. Passadissos desèrtics flanquejats per habitacions habitades per cossos prostrats, immersos en somnis químics els uns, resistint la calor, intentant conciliar el son els altres. Entreson sobtadament trencat per l’aparició d’espectres (amb bata blanca en lloc de llençol)

El concepte de desert no respon sols al d’un espai immens, calorós i ple de sorra. El desert duu també implícita la percepció de soledat. I per sentir-nos en soledat no és estrictament necessari estar sols.

La idea motriu, la que que després relacionaria amb les altres, em va vindre quan, després de molt temps, per casualitat vaig tornar a sentir Calling You, la embriagadora cançó de la banda sonora de Bagdad Cafe. La pel·lícula, aquesta senzilla però deliciosa comèdia alemanya, va tindre un periple força curiós a la cartellera barcelonina dels 80. Durant un grapat d’anys va estar en cartell, en sessió golfa, al desaparegut Casablanca, el mític cinema del barri de Gracia, emblema del cinema independent i alternatiu. Una nit darrere l’altra, després d’una discussió conjugal, la Jasmine, baixava del cotxe i es quedava sola en ple desert de Mohave, i feia cap al Bagdad Cafe, un petit i atrotinat cafè que esdevindrà un lloc màgic.

Casablanca-01

Potser resulta que tot és un immens desert. Que només, de tant en tant, fruit d’algun miratge, trobem alguns oasis que ens fan oblidar la sorra que duem a les sabates.

27 “Corrido de la rotonda de Sant Martí”

“Corrido de la rotonda de Sant Martí”                     
(Albert Sala)
La Terrasseta de Preixens
El gran desgraciat
2011


Aquesta setmana el tema escollit sorprendrà a propis i estranys. Pocs es podien imaginar que caigués sucumbit per un tema tant festiu com aquest “corrido”, però és que tinc raons poderoses que justifiquen la tria. Ja el mateix tema és un bàlsam refrescant per creuar la travessia pel desert que ha estat aquest estiu sufocant. Una mena de protector solar que, combinat amb els barrets que llueixen els terrassetos, ens guarden de qualsevol insolació.

La raó definitiva però, és que a la realització del videoclip, amb el David Giribet al capdavant, hi ha participat mitja família. I clar, no podia deixar passar una ocasió com aquesta per promocionar els productes “de casa” (fins i tot les gallines).

Darrerament tot passa a Sant Martí de Maldà, que a causa dels moviments galàctics s’ha ubicat en el mateix centre de l’univers, desplaçant d’aquesta privilegiada posició grans capitals com ara París, Londres o Reus. D’aquí també l’oportú d’aquesta cançó que ens recorda, d’esquitllada, el bon moment pel que passa aquesta vila de la Vall del Corb. En dates properes s’aniran produint tot una sèrie de fets que corroboraran la meva argumentació. I sinó, al temps…

Pel que fa a la Terrasseta de Preixens, amb lo poc que els he tractat ja es veu de seguida que són uns xicots força trempats i catxondos. Mestres esperem que treguin els seu imminent segon disc anirem disfrutant d’aquest “El gran desgraciat” on hi podem comprovar l’aire festiu i desenfadat de la banda.