Etiqueta: Daniel Giribet

122 “River Man”

(Nick Drake)Five_Leaves_Left

Nick Drake

“FIVE LEAVES LEFT”

1969

 

 

Malenconia

 

El sopar

Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.

Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.

Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)

Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.

Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.

 

El ressopó

Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.

Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.

 

La candelera

Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.

A la recerca de la malenconia perduda

Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.

Fred.

Tenebres.

Silenci.

Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.

La malenconia

De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.

L’home del riu

La Betty va passar per aquí
Deia que tenia alguna cosa a dir
Sobre les coses d’avui
I les fulles caigudes

Deia que no sabia les notícies
Que no havia tingut temps de triar
Una manera de perdre
Però ella creu

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre el pla
Del temps violeta

Si m’explica tot el que sap
Sobre com baixa el riu
I les festes tota la nit 
Durant l’estiu

La Betty deia que havia resat avui
Demanant que el cel s’esvaeixi 
O potser es quedi
No n’estava segura

Que quan pensava en la pluja d’estiu
Demanant la seva ment un cop més
Va perdre el dolor
I es va quedar per més

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre la prohibició
De sentir-se lliure

Si em diu tot el que sap
Sobre com baixa el riu
No crec que
Sigui per a mi

Oh, com van i venen

(Traducció: Daniel Giribet)

La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.

96 “Good Morning Britain”

(Roddy Frame)

Aztec Camera

“Stray”

1990

 

 

Cantant sota la dutxa

Hola cansongsmaniàtics! Això de l’Escala en hi fi acabarà amb nosaltres (ja va estar a punt de fer-ho l’any passat) Amb l’esforç que comporta i l’afany d’estar a l’alçada de les actuacions, que cada nova edició es van superant, doncs un queda desbordat i no em veig en cor de compaginar-ho amb la redacció d’aquest blog tal i com es mereixen els seus seguidors. En qualsevol moment ja m’espero alguna carta/email de la Carme dient, i amb raó, a veure què és això, que m’he cregut, que no hi ha dret. De manera preventiva i per aturar el cop intentaré, com a mínim, que no deixi de sonar la música. El personal del Celler està enrabiat i serà qüestió de treure ferro a l’assumpte donant volada de tant en tant a algun que altre dels soterrats residents.

Per tenir alguna cosa que dur-se a l’orella proposaré un tema dels Aztec Camera. Aquest grup escocés de nom tant rimbombant no és que l’hagi seguit molt que diguem, però sí que he anat atresorant al calaix algunes de les perles que ens han anat deixant al llarg de la seva carrera. Entre elles però, sobresurt aquesta fastuosa “Good Morning Britain”. És una de les cançons que més he cantat sota la dutxa, al ras o a on presti, que qualsevol lloc és bo per entonar. El Daniel Giribet, el nostre traductor preferit, ens delecta amb una versió de la lletra realment reveladora (no he sabut que la cosa anava d’Irlanda del Nord fins ara).

Espero que la disfruteu i us mantingui distrets, al menys fins que trobi una mica d’assossec. La il·lusió es desborda però la energia s’esgota…

“Bon dia Anglaterra”

En Jock té un vot a Parochia
Deu llargs anys i encara la té
Pagant taxes i anant a la presó
Preocupa’t més endavant.
I el vent bufa calent i bufa fred
Però ens aireja i això és el que ens han dit
La música dóna fins que s’enfonsi la indústria musical
Deixa’ls que mengin cultura.

El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra

Vint anyets i una pistola carregada
Enterraments, por i la guerra no s’ha guanyat
Un Paddy(*) és només una broma simpàtica

Dissimula el perill.
I un corporal mira despectivament un nen catòlic
I es mira la seva pistola com una joguina per pijos
Està matant més que la alegria celta
La Mort no és desconeguda.

La hora del pivón arribarà algun dia
És una dolça veu cridanera que no cedeix
A casa no són vacances
Els teus fills s’en van de casa Neil.
Als turons i les valls i més lluny
Pots sentir la cançó de la democràcia
L’eco de l’eternitat
Amb el sentiment d’una bona obra.

El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra

Desde Tyne fins on flueix el Tàmesi
Els meus germans i germanes Anglesos saben
Que no és cap on vas
Si no la teva raça, credo i color.

De la cel·la a comissaria fins la tomba profunda
Només a una parada amb metro
No siguis massa negre, ni massa gai
Només una mica més tonto.

Però en aquesta terra verda i magnífica
On em faig la casa, em planto
Que sigui guai ser un home,
Un uniforme és un traïdor.

L’amor és internacional
Si va ben dret o acabes caient,
Fes-los saber que ho vas donar tot,
Preocupa’t més endavant.

El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra

(*) Paddy: terme per referir-se de forma ofensiva a una persona d’Irlanda

7 “Jesus’ blood never failed me yet”

(Gavin Bryars)Jesus blood

Gavin Bryars

“Jesus’ blood never failed me yet”

1993

 

Jesus’ blood never failed me yet
Never failed me yet
Never failed me yet
There’s one thing I know
Loves me so

La sang de Jesús encara no m’ha fallat
Encara no m’ha fallat
Encara no m’ha fallat
Hi ha una cosa que sé
Que m’estima tant

Jesus’ blood

Avui, divendres Sant, fa entrada en aquest Àlbum una peça de lo més espiritual i mística, força apropiada per aquesta data, amb la transubstanciació com a tema de fons.
Gavin Bryars és un compositor i contrabaixista anglès (Goole, Regne Unit, 1943) que ha practicat diversos estils musicals, entre ells el minimalisme. Gavin Bryars aprofita una gravació de 1971 en la que un vagabund canta una mena de cançó religiosa, per muntar una seqüència amb els tretze compassos de la primera part, repetint-los una vegada darrera l’altra. A aquesta seqüència s’hi va afegint progressivament un acompanyament amb diferents instruments creant tot un seguit d’harmonies que van in crescendo donant a la peça un caràcter d’himne força colpidor.

La història complerta, i molt ben explicada la podeu llegir en aquest enllaç:

http://absncies.blogspot.com.es/2008/07/jesusblood-never-failed-me-yet.html

Anys més tard es va enregistrar de nou, aquest cop afegint-hi la veu del Tom Waits (Pomona, California, 1949), músic i actor estatunidenc, que inspirant-se en el blues, el jazz i el vodevil, fa unes composicions força personals i que interpreta amb una veu aspra i peculiar. La seva música la podríem definir com a peces interpretades en un tuguri de mala mort, a altes hores de la nit, passada pel filtre de l’alcohol, el fum i les males companiyes.

Un cop més agrair l’inestimable ajut de Daniel Giribet, que amb els seus coneixements d’anglès encara no m’ha fallat…

4 “Give Up the Ghost”

(C. Greenwood / J. Greenwood / E. O’Brien / P. Selway / T. YoThe_king_of_limbsrke)

radiohead

“the king of limbs”

2011

 

 

 

De cançons n’hi han de molts tipus i amb diferentes intencions. N’hi han que expliquen una història, que reivindiquen una idea, que rememoren alguna vivència, etc. En canvi, n’hi han d’altres que són menys narratives i el que volen transmetre és una sensació, crear una atmosfera, esbossar un sentiment. El tema que ens ocupa avui estaria dins aquesta segona categoria.

Abans de res però, anem a fer un cop d’ull al grup. Radiohead és una banda anglesa creada l’any 1985. Després d’un parell d’LP’s convencionals, l’any 1997 apareix “OK Computer”, una autèntica bomba de rellotgeria. Una joia digna de figurar en qualsevol discoteca que es preuï. A partir d’aquest treball, el grup serà uns dels més creatius del panorama alternatiu, i què amb més o menys encert, ha anat obrin camins nous, bevent de diferents fonts i sense deixar de fer lo que anomenaríem rock, donant un pas més enllà jugant amb les atmosferes, les textures i el so. D’aquest “OK Computer” ens n’ocuparem, segur, en una propera ocasió.
Cal destacar també que Radiohead ha estat un grup que ha apostat fort pel format digital i la distribució de les seves cançons via Internet. Si no vaig errat, és l’únic grup que ha ofert un LP (“In Rainbows”, 2007) per la xarxa i n’ha demanat “la voluntat”. Fins i tot hi havia la possibil·litat de descargar-lo de forma gratuïta. Naturalment, hi ha tota una càrrega mediàtica al darrera, però no deixa de ser un bon exemple de que la feina ben feta no té fronteres… Contrariament a lo que pugui semblar, el disc va ser un èxit de vendes, tant en el format físic com el digital. Això diu molt a favor de quan un treball està ben fet.

El tema que proposo pertany al darrer treball del grup, publicat l’any passat i que com tots els seus discos, s’esperava amb gran expectació. D’entrada he de dir que el disc em va decebre una mica. Semblava que era un pas en falç dins el trajecte creatiu de la banda. Escoltat amb més calma però, podem trobar-hi propostes interessants. Una és aquesta “Give up the ghost”, en que Thom Yorke conjuga veu i electrònica de manera espectacular. Concretament util·litza un seqüenciador, que és un aparell que permet enregistar diferents pistes i crear diferents “loops” o seqüencies que es van repetint i superposant, aconseguint una atmosfera realment suggerent i embriagadora.

Finalment, agrair al Daniel Giribet la seva traducció “molt lliure i poètica” de la lletra al català.

Deixa-ho estar

No em segueixis
No em tormentis
No em segueixis
No em tormentis

Arroplega el desig i l’ànima
Amb les teves mans
Amb les teves mans

Abraça els desamparats
En els teus braços
En els teus braços

El que sembla impossible
Entre els teus braços
Entre els teus braços

Me n’he cansat
Entre els teus braços
Entre els teus braços

Crec que m’hauria de morir
Entre els teus braços
Entre els teus braços

(traducció: Daniel Giribet)