Tag Archives: curs de marges

77 “Egypt”

(Steven Brown / Peter Principle / Winston Tong)Tuxedomoon-holy-wars

Tuxedomoon

“Holy Wars”

1985

El deseo edifica, la realidad extingue

Luís Cernuda

Marges (les conclusions)

Els marges ja venen a ser tema recurrent en aquest blog. Però és que la recuperació d’un marge es produeix tant poques vegades i tant de tard en tard, tant espaiat en el temps, que és com una mena de miracle. Ja a l’entrada 56 hi ha una detallada explicació de la tasca que amb el suport d’associacions que vetllen pel territori, com són el Grup de Recerca Aladrell i els Amics de l’Arquitectura Popular, anem desenvolupant i promovent l’ensenyament de com reparar i conservar els vells marges de pedra seca. Aquesta era una tasca fonamental del pagesos per guanyar fins a l’últim pam de conreu a les empobrides terres del secà.

Enguany el “Curs d’iniciació a la construcció i reparació de marges” es durà a terme els dies 27, 28 i 29 de setembre. A més de les entitats esmentades més amunt, l’organització va a càrrec de l’associació Camins de Sikarra, amb el Jaume Moya al capdavant. El lloc escollit ha estat Florejacs, a la Segarra, més concretament a l’indret del Castell de les sitges. Aquest castell, que arrossega tot un passat ple d’història, presideix un indret estratègic, amb unes vistes espectaculars de la zona. Als voltants, unes vivendes mig enderrocades deixen testimoni d’un pretèrit més esplendorós. S’hi troba també una església del romànic tardà, de construcció austera d’una sola nau. És en aquest terreny sinuós, just al costat de l’entrada de l’església, on es troba aquest antic marge de dos metres i escaig d’alçada, ensulsiat, colmatat de terra, herbes i matolls, i que ens hem proposem reconstruir.

Marge-Florejacs-01

El divendres 27, el primer dia, va ser, tot sopant, una primera posada en contacte de tots els participants al curs. Abans el Vicent Loscos, president dels Amics de l’Arquitectura Popular, va impartir una didàctica xerrada, il·lustrada amb imatges de collita pròpia, sobre les diferents tipologies dels marges. Molt encertat i il·lustratiu. L’endemà al matí ens trobem davant del malmès marge tota la colla. Un parrell de representants de la casa Kapataz, que ja varem acudir a l’acte del dia abans, volen col·laborar aportant eines i utensilis de seguretat, com ara guants i ulleres. Fetes les presentacions i després unes breus instruccions, la gent es fica mans a l’obra. Desbrossem el terreny, i al treure la terra comencen a aparèixer les pedres que originariament formaven les parets del marge. La tasca és dura i el volum de terra i pedres a remenar és gran, però l’entusiasme de la gent pot amb tot. Aquesta primera fase de la feina, que en altres cursos havia ocupat les primeres dos o tres hores, aquí ens té capficats tot el matí i no acabem fins que són ben bé les tres tocades.

L’hora de dinar és reparadora. Asseguts davant la taula ens cruspim un bon àpat que ens ha preparat l’Olga Llabrés (a qui conec d’un curs de morter de calç on vam coincidir) i alguns ajudants, a base de brasa i verdures i fruits del propi hort de l’Olga. Sols per veure a l’Olga disfrutar veien com gaudim del dinar ja val la pena. El dia és esplèndid i la sobretaula es fa realment agradable. A la tarda comencem col·loquem les primeres pedres. Aquesta cop tenim la dificultat afegida de que ni l’Eusebi Varela ni el Jordi Martí “Natx”, dos puntals en aquests cursos, no poden ser-hi. L’un per que té el pare ingressat i l’altre per la seva imminent paternitat. Així doncs, la responsabilitat de la part pedagògica recau sobre mi. Per sort, comptem amb el Jaume Pedrós, veritable impulsor d’aquests cursos, alumne avantatjat i que ja imparteix com un autèntic mestre.

L’endemà tenim un altre dia dur. La gent ja ha perdut la por i ja refà el marge amb bon criteri. El mur de pedra puja esplendorós. Acabada la jornada i el curs, el marge ja fa patxoca, però les tasques de neteja i desenrunament han estat massa grans i ha faltat temps per acabar tot el marge. Tothom acaba esgotat però content per la feina feta. El fet de no haver-la acabada però, deixa un mal regust, com de no haver assolit els objectius marcats. En parlem sobre el terreny i després de fer una valoració de la feina pendent, s’acorda de consensuar el màxim d’assistència per tal de quedar un matí i acabar el marge.

Aquest dissabte 19 d’octubre ens hem tornat a trobar practicament tothom (detall a valorar) i els que no han pogut venir s’han excusat i els ha sabut greu no ser-hi. Hem pogut comptar amb alguna nova incorporació i l’assistència de l’Eusebi i la seva dona (el seu pare ja torna a ser a casa, sa i estalvi). El Natx no ha vingut, però sabem que ja ha és pare i que ha canviat el remenar pedres per bolqués. Així doncs, amb ànims renovats i un bon munt de pedres per triar i remenar, afrontem el coronament del marge. Ha quedat majestuós. Un mai es cansa de contemplar el mosaic de formes, cromàtiques i volumètriques, sempre canviants, d’un marge. Aquest cop la gent queda també esgotada, però satisfeta i orgullosa de la bona feina acabada. Ja tinc ganes de veure el timelapse del Josep M Santesmasses, i assistir al miracle de veure en un parell de minuts la tasca de varis dies, de com d’entre les runes s’aixeca un fastuós marge de pedra seca.

Marge-Florejacs-02

El nostre territori és ric en marges, tant diferents i variats, ja sigui per la tècnica emprada com per la diversitat del tipus de pedra. Malauradament cada dia se’n veu caure aquí i allà sense remissió possible, trets que la gent del territori en prengui consciència i li doni el seu veritable valor. Si no és així, aquests cursos no seran més que l’obra de quatre romàntics pedraferits freakys. Un petit grapat de batalles guanyades dins una guerra perduda.

El que sempre queda d’aquests cursos, i sense cap mena de dubte és lo millor de tot, és la gent. La gent, amb ganes d’aprenentage, i amb tant d’entusiasme i d’esforç no hi ha repte que l’aturi. És per això que vull agrair a tothom que ha participat la seva generositat i bon rotllo. Cada edició suposa una autèntica lliçó, de les que arriben ben endins i no s’obliden.

Més fotos en aquests enllaços: “Curs de marges”  “Remat marge”

Un tret característic d’aquest blog és que els tema musical escollit i el contingut de l’escrit no tinguin cap mena de relació. Tant és. Tant és, doncs d’aquesta manera es prioritza l’interès musical abans que la relació temàtica, fet que faria entrar algunes cançons amb calçador. Aquest inconvenient me’l estalvio de soca-rel. En tot cas, i pel qui hi vulgui trobar-hi alguna conexió, encara que sigui remota, la cosa podria vindre per les pedres. Les pedres del marge i les de les piràmides d’aquest “Egipt” al que fa referència el títol d’aquest tema. Tuxedomoon és un grup que neix l’any 1977 a Sant Francisco, California. Fa una música molt personal, de caire experimental i de difícil paiment (alguns dels seus àlbums haurien de dur una capsa d’Almax afeguida…) Als anys 80, donada la gran popularitat que van tindre a Bèlgica i als Països Baixos, la banda es va van instal·lar a Brussel·les. Va ser aquí, durant aquesta “època europea” on es va confeccionar “Holy Wars”, disc on els temes del grup es clarifiquen i són, en serta manera, més convencionals, encara que conserven aquesta atmòsfera pertorbadora dels inicis. “Egypt” n’és una bona mostra.

La versió en estudi i l’enregistrada al mític programa “La edad de oro”, de l’enyorada Paloma Chamorro.

Anuncis

56 “Father and son”

“Father and son”                     
(Cat Stevens)
Cat Stevens
Tea for the Tillerman
1970

“Els marges són els grans temples del secà”
                                  Lluís Foix
                      (“La marinada sempre arriba”)

De fa 3 anys ençà el Grup de Recerca Aladrell, sota els auspicis dels Amics de l’Arquitectura Popular, organitza el “Curs a l’iniciació a la construcció de marges”. La primera edició va tindre lloc a la Masia de cal Monic, a Castellserà (Urgell). La segona a Puigverd d’Agramunt (Urgell). I aquesta darrera a la partida de Vilaseca, dins el terme municipal de Seròs (Segrià). L’objectiu del curs és posar en valor aquestes construccions de pedra seca que s’aixequen arreu del nostre territori, construïdes amb esforç i tenacitat per les mans dels nostres avantpassats. La funció del marge (o espona) és la de contindre la terra en un coster o desnivell per formar un bancal (segons la zona també s’anomena feixa o marjada). D’aquesta manera es guanya terreny conreable allà on era erm. La materia prima per construir-los són la pedra de la zona, apilada, entrelligada i estrebada seguint els principis més elementals de l’arquitectura. Antigament hi havia l’ofici de marger, però molts cop eren els propis pagesos els encarregats de construir, reparar i consolidar els marges. A banda de la seva funcionalitat, també cal remarcar-ne l’aspecte estètic, esdevenint construccions de gran bellesa, i dotant al territori d’un caràcter propi i genuí.
La precarietat i senzillesa d’aquestes construccions fan indispensable un manteniment continuat. L’acció dels element (sobretot l’aigua), la flora i fauna del lloc fan que els marges es vagin degradant i acaben caient. Malauradament els temps moderns, amb la modernització del camp i el pracmatisme han propiciat l’abandonament dels marges a la seva sort. És habitual veure aquí i allà marges maquíssims, esbudellegats, ensulsiats o convertits en runes, reduïts a un simple munt de pedres sense ordre ni concert, desprovistos de sentit. En el pitjor dels casos en moltes finques s’han esborrat literalment del mapa.

En aquest context, davant la necessitat de sensibil·litzar la gent davant aquest fet, és on aquestos cursos pretenen donar a conèixer el valor dels marges i fomentar-ne la seva preservació. A la meva manera de veure, aquests cursos es sustenten sobre tres pilars fonamentals. El primer és que cal trobar propietaris disposats a conservar els marges, que siguin receptius i sensibles amb el tema patrimonial, i que s’estimin la història i el territori. Tant el Jaume Pedrós (també membre de l’organització i veritable impulsor de l’iniciativa), el Jordi Torra de Puigverd, com la Glòria Jové han respòs a aquest perfil. S’han util·litzat les seves fiques com a camp de treball, tant per reparar alguns bocins de marge com per aprendre a construir-ne de nou.
El segon pilar rau en el personal docent, amb el Jordi Martí “Natx” (picapedrer de les Ventoses), l’Eusebi Varela (mestre de cases d’Aitona) i el que subscriu aquestes ratlles, que té el gust i l’honor de pertànyer a aquest magnífic grup professional i humà. I el Jaume Pedrós, que com a bon pedagog que és, organitza, coordina i vetlla per la bona marxa del curs. Cal destacar el suport de l’associació dels Amics de l’Arquitectura Popular que avalen i donen renom al curs.
I el tercer pilar, fonamental, l’alumnat. Gent entusiasta que ve disposada a aprendre, a ensenyar, a compartir experiències i vivències de manera despresa i generosa, fins i tot apassionada.
En aquestes tres edicions han vingut d’arreu de les nostres contrades. De comarques tant dispars com el Bages, el Tarragonès, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Barcelonès, la Noguera, el Vallés oriental, el Segrià o les Terres de l’Ebre.
L’experiència ha estat magnífica. Per exemple, reconforta saber que el Jordi Torra, allà a Puigverd va refent marges. Potser poc a poc, però ell va fent. Els coneixaments transmesos no van caure en sac buit. O en aquesta darrera edició, recent i amb el record molt viu. L’emplaçament de la finca era amb un turó que voreja el riu Segre. És un punt estratègic i la vista es esplèndida. Allí hem refet espones molt maques, pujades emprant tots tipus de pedra que tenien a mà: carraus voluminosos, codines de riu i lloses ben primes combinades amb traça i gust. Allí mateix, durant la Guerra Civil, el bàndol republicà resistia les escomeses dels Nacionals en cruents combats. Al marge de la finca, al límit del tossal que dona al riu, una trinxera a manera de cicatriu zigzaguejant oberta al terra ens ho recorda. Oliveres joves substitueixen les que durant “la contienda” van ser devastades per les flames per aplacar el fred als ossos dels soldats.
La Glòria i la seva família ens han tractat com a reis. El “padrinet” de bon matí ja ens esperava a la finca amb el fosc encès i les brases a punt. El “padrinet” va a la finca cada dia del món. S’ha emocionat al explicar-nos les històries de la guerra i al reviure com refèiem aquelles espones que amb tant d’esforç i dedicació va pujar el seu pare.  
En aquest marc en que les pedres parlaven hem conviscut durant dos dissabtes tot treballant, ensenyant, aprenent, compartint i fent xerinola. “Tots els que som aquí som uns romàntics”, deia l’Eusebi a tall de resum.
Aquests cursos ens enriqueixen a tots. Deixen petjada, tant en el territori com en les persones.

Podeu veure més fotos aquí: Aladrell

Cat Stevens (Marylebone, Londres, 1948), cantautor força popular als anys 70. Fa uns anys es va convertir a l’Islam amb el nom de Stevens es va convertir a l’Islam al desembre de 1977 i va adoptar el nom musulmà Yusuf Islam l’any següent. L’any 1979, va subhastar totes les seves guitarres, va donar tot el benefici a ONGs, i va deixar la seva carrera musical per dedicar-se a causes filantròpiques i educatives en la comunitat musulmana. “Father and son” és una senzilla i alhora bellíssima cançó que ens explica la relació entre un pare i el seu fill i les seves desavinences generacionals.
Aquest tema ha estat versionat per multitut d’artistes. Junt amb l’original del Cat Stevens, he triat un parell per il·lustrar-ho. Una versió convina la poderosa veu del Jonny Cash amb el fràgil fraseig de la Fiona Apple. L’altra versió està a càrreg del Rod Stewart, l’escocès de veu trencada per l’Scotch whisky.

http://youtube.googleapis.com/v/FsGERE6GH8M&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/DG3WIYbdcPE&source=uds