Tag Archives: cerimònies

195 “Sound and Vision”

(David Bowie)low_album

David Bowie

“Low”

1977

 

Cerimònies de la confusió

Que els temps estan canviant és una evidència. I amb ells també canvien les maneres en que ens arriba la música i com la gestionem. Nous hàbits, nous formats i formes. Una mena de ens que tot just arribem a entreveure ja muta cap a altres formes cada cop més insospitades. Que lluny queda tot aquell món del lp sota el braç… Just aquesta setmana que els Rolling Stones han tret nou disc nou en estudi sembla ben bé un fet anacrònic. Em refereixo al fet d’editar un disc físicament. Que es pugui palpar. Perquè dona la sensació que ja ningú compra discos (ojo, que amb casos com aquest del Rolling’s segur en venen milions…) Però per norma general la tendència sembla dur-nos cap a un altre lloc. Que la discogràfica de torn es prengui la molèstia de fer arribar un disc a les botigues sembla formar part d’una litúrgia, congregar als  fidels que encara combreguen amb formes rodones. En definitiva té l’aparença d’un acte simbòlic que desencadenarà, això sí, tot una reacció en cadena que és realment el veritable objectiu (de les discogràfiques), lo que mou els diners, llegeixis: descàrregues (legals i il·legals) per Internet, activitat a les xarxes socials, difusió i marxandatge, redireccionaments cap a altres àrees de mercat i un llarg etc que se’ns escapa de les mans (sols el totpoderós Big Data ho sap…)

Per què dic això? Doncs perquè els criteris per escollir el Cansongs d’avui ja no ha seguit els vells postulats habituals. Perquè, a dalt figura, com sempre, la caràtula d’un disc. Una cançó en concret encapçala la entrada. Però la tria s’ha fet sense tenir en compte cap d’aquests elements. El concepte d’àlbum s’ha perdut. Ni tant sols la cançó aquí és important. És Sound and Vision com podia haver estat qualsevol altre. Ja ho deia el meu pare: lo més important de la música són les harmonies. Venia a dir que ben harmonitzat El chiringuito, del Georgie Dann podria arribar a ser sublim. El que aquí realment es vol mostrar és aquesta mena de cerimònia de so i llum (so i visió…) (David Casamitjana, com collons es pot gravar tot això…?) Aquesta bacanal desfermada, aquesta catarsi col·lectiva que penja de la xarxa i que realment no correspon a cap disc en concret. Els canons s’han trencat. Ves a saber si sols per aquesta vegada o per sempre. Ja es veurà. Ara no escoltem la música asseguts al mig d’una sala amb els ulls tancats. Ara escoltem i mirem alhora, amb els oberts, i ens deixem seduir per les cerimònies de la confusió.  

La fascinació ha pogut amb el rigor. Crec que aquest cop val la pena pecar i deixar-se temptat pels cants de sirena d’aquest acte de màgia, blanca, negra o ves a saber de quin color.

El gran Beck exerceix de mestre de cerimònies. En aquest any que ens ha deixat, tampoc bé malament un nou homenatge a David Bowie, el nostre alienígena preferit….

118 “With a Little Help From My Friends”

(John Lennon / Paul McCartney)Joe_Cocker-With_a_Little_Help_from_My_Friends_(album_cover)

joe cocker

“with a little help from my friends”

1969

 

 

Reverend Cocker

 

L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.

És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.

A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre  cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)

Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que  amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.