Tag Archives: Cel

107 “Faking Jazz Together”

(Connan Mockasin)Connan Mockasin

Connan mockansin

“Forever Dolphin Love”

2011

 

 

Caigudes i levitacions

 

Al mig de la celebració m’aturo a reflexionar. Per un moment és com si el temps s’aturés. Les bombolles han quedat suspeses dins la copa de cava. Un instant, ni molt llarg ni molt curt, sols el suficient per mirar al voltant i adonar-se’n de la metamorfosi que un ha experimentat. He tornat a tenir aquells sensació que tenia de petit, quan pensava que el món estava aturat, i que era jo, al meu pas, quan les coses es ficaven en moviment. Que cobraven vida tot just el temps que formaven part de la meva consciència. Després, un cop fora del meu abast, tornaven a quedar immòbils, petrificats com en una Pompeia infinita. Després, quan deixes de ser un nen i et fas gran te’n adones que no és així. De fet fer-se gran és això, adonar-se que existeixen els altres. De pensar que el món no depèn  de la nostra voluntat i a esbrinar que la resta de la humanitat pot viure al marge nostre, a se’ls-hi indiferents, inclús a poder ignorar la nostra existència. I que el món continuarà girant sense nosaltres.

Per un moment, doncs, he tornat a ser nen. Un nen amb sabates noves, que es diu. I és que sóc al mig del meu despatx, immaculat i idèntic al que havia estat. En el mateix lloc on fa uns mesos gairebé hi deixo la pell. Al mateix lloc on no fa ni un hora encara hi havia enrenou i bullici dels darrers treballadors donant els darrers retocs per deixar-ho tot enllestit el dia assenyalat. La decoració, la taula, els mobles, el rètol a la porta, el gat blanc i gris. Inclús les estanteries amb la biblioteca que com un nou Abraham, com un nou patriarca postdiluvià, vaig sacrificar i que ara torna a lluir amb nou esplendor atorgat per la Gràcia. Bé, no és ben bé com la del meu pare però un lot d’una llibreria de vell en fallida dona el pego. El gat gairebé el mateix. El gairebé suposo que no s’hi escau, per que el gat, o és el mateix o no ho és, siguem honestos. Però se li assembla… fins i tot de caràcter.

Per celebrar la inauguració d’aquesta nova etapa he organitzar una festa. M’he estirat i he recuperat quatre serpentines. Als operaris, que han estat treballant amb tenacitat fins a l’últim moment per complir amb els terminis acordats, els hi he donat les gràcies i els he acomiadat amb un copet a l’espatlla. A la celebració no ha vingut ningú. És lògic si tenim en compte que tampoc vaig convidar ningú. Són les coses pròpies del gremi. Deformació professional. Un detectiu privat no pot abandonat la privacitat mal que li pesi. Després d’un petit discurs i amb solemnitat (he encetat una ampolla de cava Dubois, i una llauna de Gourmet Gold pel gat) hem brindat pel futur d’aquesta empresa. Com que el gat no beu, he privat tot sol. I com que no m’he privat de res he quedat una mica gat.

Estava doncs, com dic, reflexionant i sent conscient que res de tot això ha estat casualitat. Porto massa temps en el ofici per saber que les casualitats no existeixen i tot té una causa. Tot plegat ha esta una prova, una travessia iniciàtica, un mostra fefaent del meu determini en assumir missions i empresses més elevades i que sens dubte, en un futur em seran atorgades. La prova, anomenem-la així va començar l’hivern passat, quan vaig tindre que anar-me desprenent de tot el que tenia, deixant aquest despatx pelat com tros erm. En aquest estat de feblesa i a l’estiu van arribar les temptacions. El dimoni en forma de cossos nus i esculturals bronzejant-se al sol a la piscina dels veïns. Un, que no és de Pompeia, passava un autèntic calvari doncs, en lloc de mostrar-se’m la carn de forma nítida, amb lo qual hagués entrat dins el terreny de la ciència, com una classe d’anatomia, resulta que la tanca vegetal em privava de veure-hi clar (ai, barrejar temptacions amb privacions…), convertint allò en una insinuació. I les insinuacions les carrega el diable. Actualment les veïnes ja no hi són. La piscina està buida. Crec que no hi ha cap imatge més desoladora que una piscina buida, un mosaic de blaus inexpressius. Sobretot després de haver refrescat aquelles pells joves, terses i daurades. Una de les noies duia tatuat a l’espatlla el que semblava un caràcter oriental (japonès diria) Emparrat al travesser de la finestra i amb el cap empegat a la llinda era un detall que podia veure amb nitidesa quan la noia s’estirava bocaterrosa en una de les zones més visibles del jardí. Aquelles tardes d’estiu aquell grafisme oriental era com un laberint per on em perdia i la feina era tornar-ne. Va ser llavors, quan estava perdut dins el laberint, afeblit per la vida austera que duia, que les forces em van fallar i vaig caure al terra quedant sense sentit. No se el temps que hi vaig ser allí estirat al terra del despatx. Hores, dies o setmanes. No sabria explicar-ho. Era com si hagués abandonat el cos. El cas és que no sentia res. Tot era blanc. Era com levitar dins un núvol. Tota l’habitació estava inundada per una llum blanca. Llavors no ho pensava, però ara que miro de recordar-ho diria que allò era lo més semblant d’estar mort i ser al cel.

I encara semblava més el cel quan se’m va aparèixer l’infermera amb bata blanca. Semblava un àngel. No se com ni quan que van esbotzar la porta i em van salvar. Vaig estar uns quants dies ingressat a l’Arnau. Em van donar el passaport tant aviat em vaig veure les orelles. La cosa no està per romassos. Això que m’hi vaig resistir tant com vaig poder. Em vaig arrapar a la bata d’aquella infermera i la feina va ser seva a desfer-me’n. Finalment de la infermera sí me’n van desfer, però no de la bata, que no la vaig deixar anar ni per mal de morir i que encara conservo a l’armari de casa.

Encara no se del tot per quines raons em van irrompre a casa. Una de les causes, segurament la principal, és que (i això també és una senyal. A mi no m’enganyen) un parent llunyà de l’estranger, al que ni tant sols coneixia, em va deixar una herència. Aquells dies a l’hospital van anar acompanyats de notaris, banquers, advocats i procuradors (que sempre procuren per ells. Ja ho diu el refrany: advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos). Suposo que algú d’aquest àmbit va prendre el determini de localitzar-me lo més aviat possible. La suma no és per fer-se milionari però m’ha permès refer el negoci i comptar amb uns estalvis per anar tirant de veta una bona temporada. Tot, estava segur, era obra de gent en un estatus superior i coneixedora de les meves aspiracions. De ben segur havien seguit el meu cas i aquell gest envers la meva persona no era una altra cosa que reconèixer que confiaven en mi anava pel bon camí. Però el lloc on volia arribar era molt lluny, i encara quedava molt camí per recórrer.

Passada l’eufòria del moment va tornar la vida rutinària. A l’agenda sols tenia un cas obert, el de la taula voladora. Un cas, per altra banda, engegat per iniciativa pròpia i per lo tant, no remunerada. L’expedient era dins la carpeta Casos oberts (propis). A la carpeta Casos oberts, cap expedient. La farragosa i ingrata paperassa la portava al dia.

Una qüestió vital en aquest ofici és mantenir-se en forma. Per lo tant, tenia que buscar exercicis, entrenaments que mantenguessin el cos i la ment ben despertes. Una disciplina clau dins la investigació és el càlcul. Saber avaluar, amb la màxima precisió les distàncies o mesures podien ser decisives per l’èxit o el fracàs d’un cas. La meva experiència de ben jove com a manobre en el sector de la construcció en va dotar de certes pautes que em resultaven molt útils i, segurament, estar molt més preparat per aquest escrutini que qualsevol altra persona que no tingués ni aquesta experiència ni aquests coneixements. Altres estaments, com ara el mossos, per aquestes tasques disposen d’uns dispositius sofisticats, però això només suposa malgastar temps i diners. Els meus barems es basaven en tres pilars essencials. El pam, la passa i el tauló. Un pam dels meus correspon a 25 cm exactes. Una passa a 1 metre. No tothom sap executar passes exactament d’un metre. Un tauló, el curt, a 4 metres, i el més llarg, a 6 metres. Molt eficaç pel càlcul de façanes. I encara hi havia una quarta dimensió, aquesta per distàncies més llargues. A Anglesola, de la Creu, al mig del poble, hi ha una senyal de trànsit que hi fica: Stop a 150 metres. A baix, a cal Marina, tocant a la carretera de Balaguer hi ha una senyal que hi fica Stop. Es tracta, per comparativa, d’establir una distància estimativa amb un marge d’error mínim. Si la distància a avaluar està a menys distància que de la Creu a la carretera de Balaguer, està a menys de 150 metres. Si està a la mateixa distància, doncs està a 150 metres. I després hi han els múltiples. Si dues coses són a una distància de tres vegades la distància de la senyal de la Creu al senyal de la carretera, entre elles hi ha 450 metres, no falla. Aquí però hi ha una errada d’excés de bona fe. Tota la vida hem vist aquestes senyals i les hem donat per bones, però ningú ens garanteix que realment entre una senyal i una altra hi hagi la distància indicada. Sembla una xifra molt rodona per a que coincideixi amb els punts indicats. Així doncs, faig el determini de mesurar la distància entre les dues senyals, per reafirmar lo que sempre hem donat per fet o, si és el cas, corregir el error i reparar el  greuge, no ja per la nostra generació i les anteriors, que tant interioritzada tenim l’esmentada mesura i ja difícilment ens en podem deslliurar, sinó més aviat per les generacions futures, i que no visquin amb una idea falsa i desmesurada del món.


Amb els Connan Mockasin torna la psicodèlia a aquest blog. De fet mai la abandonat doncs el tarannà del Cansongs ja ho és tot ell de psicodèlic. Avui, a diferència de lo què és costum, el tema musical està força lligat amb la història de Mr. Pesquisses que apareix en aquest lliurament. Les levitacions hi són molt presents tant en d’aquest curiós grup neozelandès com a l’univers del nostre detectiu asceta.

ATENCIÓ CANSONGSMANÍACS

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundial. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2

85 “Song for Zula”

(Matthew Houck)Muchacho_album_cover

Phosphorescent

“Muchacho”

2013

“D’un mal novici i un bon mestre, no en pot sortir un bon monjo. D’un bon novici i un mal mestre en pot sortir un bon monjo”

     Transcripció lliure i imprecisa d’una màxima dels monjos de Montserrat.

 

Curs de Noves Tecnologies tardor-hivern 2013

El curs

Aquest darrer trimestre vam posar en pràctica a La Solana un nou curs dedicat a diverses matèries digitals i que vam anomenar “Noves Tecnologies” (“TNT” en la meva agenda i apunts, doncs la inexperiència en aquest terreny, i la incertesa dels resultats feien que fos una autèntica bomba de rellotgeria. Realment era tot una satisfacció ser objecte de tanta confiança. Això no treia l’acolloniment, doncs després de tant esperonament, afalagaments i copets a l’espatlla, ets tu qui ha de trepitjar l’arena, i escometre a la bèstia, un toro, un lleó o un paio de dos metres emprenyat i armat amb una forca, segons programa i dia. En un altre símil ocurrent, era com enfrontar una partida amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Tenia però, algun as guardat a la mànega, amb el risc que això comporta de que et fotin una cara de mans. Com deia el meu pare, per ser bon jugador has de tenir “el cap fred i els peus calents”. D’aquí ve que anés a comprar una estufa. No explicaré aquí els detalls de curs, que com qualsevol altre, va discorre dins l’àmbit habitual d’interrelació entre professor que ensenya, alumnes que aprenen. Em centraré només, en algunes particularitats del curs (suposo que tots tenen les seves. Atendre al manual de forma meticulosa i estricta produeix una cosa neutra i amorfa i, per lo tant, morta)

Els alumnes

Si cada curs és diferent, sigui de la matèria que sigui, és degut als alumnes. Són la variant, el factor que fa alterar el producte. La constant és el professor i les seves circumstàncies. Així doncs, atenent aquest precepte, la incògnita sobre cada curs es mantindrà mentre no s’hagi establer contacte amb els alumnes i se’n coneguin els poders. Per que cada alumne duu dins seu un poder (aquells estius a Cambrils, les aigües i els tebeos de la Marvel van causar danys irreparables…) Un poder que cal treure i donar-li un bon us. Cal saber però, que en aquest terreny, quan les coses es torcen, tornant al símil de bregar a l’arena, a vegades pot arribar a ser més perillosa una mosca collonera que el brau més impetuós. Per sort, la collita d’alumnes d’enguany ha estat excel·lent. De seguit doncs, es van esvair els dubtes de la incertesa per deixar pas a unes plàcides classes bon ambient amb harmonia.

Les aules

El nostre espai de treball (la nostra arena), un cop s’ha obert una gran portalada, s’accedeix a una mena de distribuidor que dona accés, entre altres, a dues aules que han estat el nostre espai de treball (la nostra arena…) Aquests dues aules estan ubicades als baixos de l’Hospital, una residència per a gent gran. Una de les aules, o hi ha una pissarra, projector i taules i cadires disposades a la manera clàssica, podríem dir. És gran i confortable, en la que s’hi estava força calent sense tindre, aparentment, cap font de calor. Aquesta aula està situada justament sota les habitacions dels residents, el que ens feia pensar que tenien la calefacció “a tope”, i d’aquesta manera en gaudíem els de baix i anar en cos de camisa, malgrat les boires i el fred que va fer aquells dies. M’agrada imaginar, dins l’àmbit de la residència, amb les parets blanques, llençols blancs, infermeres amb bates blanques, gent gran, blancs afinats, en un habitacle apart, una nau immensa, de sostre i parets altíssimes, temps endarrere també blanques, ara negres, al mig, una muntanya de carbó negre, uns paios amb samarreta imperi, emmascarats de dalt a baix, i que amb abnegació inquebrantable omplen de carbó una caldera que crema a tot drap dia i nit. Vet aquí que a l’aula gran hi estiguéssim tant calents. A l’altra, l’aula petita, la sala de màquines, hi ha un taulell que abasta tres de les quatre parets, hi han disposats els ordinadors, tots ells entrellaçats per una munió de cables. En un extrem del taulell, connectat a tota aquesta xarxa, hi ha el router ADSL (encaminador), que a la vegada està connectat a la línia telefònica que ve de l’exterior. Aquesta aula és més aviat petita, i tot i ser contigua de l’altra, i que aparentment hauria d’estar també sota el flux de les calòriques de dalt, hi fa un fred que pela. Aquest misteri climàtic va ser acceptar per tots amb un resignat escepticisme. Una petita estufa elèctrica (petita però matona) va solventar el tema. Això sí, primer van haver passar uns dies de penúries que no els hi desitjo a ningú.

L’Infern

En un principi no n’era un sinó tres els cursos: edició de vídeo, disseny gràfic i retoc d’imatge. Per diferents circumstàncies i sobretot, pel fet que hi havia alumnes que feien dos i fins i tot tots tres cursos, la cosa es va convertir en una mena de pack, un tres en un. En aquells moments previs, quan encara es desconeixien el nivell i els recursos de l’alumnat, es va plantejar d’encarar el curs (sobretot el d’edició de vídeo) amb recursos i mitjans  modestos i que estiguessin a l’abast de tothom, com ara enregistrar amb telèfons mòbils i editar amb programes gratuïts, ja sigui on-line o instal·lats. El calvari que varem passar aquells primers dies en aquella aula petita només ho sap qui s’hi troba. Editar vídeo amb aquella connexió nefasta era un suplici. Ordinadors carrinclons. Programes que no anaven. Ens descarregavem versions de proba per 30 dies que exigien registre al cap d’una setmana. Les cookies (galetes), com a nenes entremaliades i maleducades, anaven al seu aire, aquí i allà, fent-nos la guitza. Els spams per tot arreu i a l’ordre del dia. Se’ns instal·laven utilitats alternatives de manera sistemàtica. Propaganda i ofertes a dojo. Tot plegat, governat per Mr. Microsoft i Mr. Google, ens tenien a mercè dels seus capricis. En una paraula, allò era com treballar a l’infern. Més ben dit (i amb el temps ho vam esbrinar) allò ERA l’Infern.

El Mal

“El gat no treu les urpes fins que les ha de menester”. Aquesta dita que sento dir tot sovint a la meva mare és molt adient per explicar lo que va passar un cop les cartes van ser boca amunt. Una vegada sabuda la naturalesa de qui ens enfrontàvem, que no era altre que el mateix Dimoni, tothom va ficar de la seua part. Van treure “el poder” que duien a dins. Així, amb el temps, l’aula gran va passar a ser el nostre lloc de treball habitual, d’una tebiesa confortadora, fruit de tasca dels abnegats fogoners. A l’aula petita sols hi entràvem per estricta necessitat. Allí hi regnava una fredor estricta, que gelava l’alè. Lluny de la imatge clàssica de flames i calderes, el nostre Infern era com un blog de gel que gelava els ossos i esmorteïa els muscles. Per completar el mapa, suposo que el vestíbul deuria ser el purgatori, un lloc neutre, i on, en altres èpoques hauria fet sortir als alumnes entremaliats o poc aplicats a purgar les penes.

Guillem_the_barbarian

Els poders

A l’Infern s’hi anava, bàsicament, a connectar el router. A invocar al Dimoni, amb qui havíem de combatre tots els dies, tant si volíem com si no. Per sort, com ja he dit, comptàvem a els nostres poders. Les nostres armes per combatre el Mal. Passo a enumerar-ne només algunes.

El Guillem i el seu flamant MacBook.

Una escut que duia la poma mossegada, símbol del pecat a les Sagrades Escriptures, tot un emblema protector per a nosaltres. Aquella poma tenia les propietats i virtuts d’un crucifix, era aigua beneïda, un cabeça d’alls, un amulet que plantava cara a les hosts malignes i feia rabiar a Mr. Microsoft.

El Tarsici i el seu codi encriptat

.docba un blasem gleGoo Mr. matesis questa Amb .rillPe cap rrercó sesen tilhos rrate en nos-sardinen emdípo xíai i bes·lasíl les de drel’or tintverin ,tatcripen geguatllen un amb llocs rentsfedi als nos-trargisre de sarpopro va qui ser va Ell. raguse mafor de xaxar la per garvena i PC’s els zarlittiu per bé molt drevin va ens cisiTar el com tantcons i çatdreen meho Un

 Xavier l’exorcista

L’únic que podria entrar a l’Infern gelat i romandre-hi hores i hores era el Xavier, l’informàtic de l’Ajuntament. És una mena d’exorcista que té un ple domini de la situació. D’aquelles llargues sessions en sortia desfet, ple de caramells, però amb el semblant impertorbable.

 La connexió peruana

La Yolanda i el Demetrio, amb la seva senzillesa i innocència, resultaven una protecció infranquejable. Quan la Yolanda invocava les seves filles, “las gemelas”, desarma a la bèstia més ferotge. La seva candidesa fon l’iceberg més compacte.

L’estufa

Si alguna cosa mitigava la fredor d’aquell lloc maligne, era aquella petita estufa, que ens protegia de quedar-nos glaçats a l’acte. Fa pocs dies, un quan ja s’havia acabat el curs, vaig mirar el dors de l’estufa i va confirmar les meves sospites: Estufes Gabriel. No podia ser d’altra.

La música

La música, sempre la música, que amansa les feres. Sempre balsàmica i reparadora de l’esperit. Aquesta “Song for Zula”,  és una d’aquestes cançons que ens protegit aquest mesos. Pertany al grup Phosphorescent, nom sota el qual s’amaga l’artista Matthew Houck, originari d’Alabama.

I així ha anat discorregut el curs. I tots hem gaudit i aprés de les Noves Tecnologies.

Aquest escrit, sols apte per a iniciats, està dedicat als alumnes del curs: Yolanda, Madior, Àngel, Roger, Miquel, Guillem, Tarsici, Demetrio, Trini, Juan José, Josep.

A tots ells, gràcies!

“Cançó per la Zula”

Alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Oh, però jo sé que l’amor s’esvaeix
Tant fràgil com una pluma en un riu
Veus, carinyo, vaig veure amor. Mira, va venir a mi
Es va encarar cap a mi per que veiés
Sí, llavors vaig veure com l’amor em desfigurava
Cap a una cosa que no reconec

Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més
Ni posaré la cara contra el terra, ni les dents a la sorra
No em quedaré així estirat dies i dies
No em veuràs caure, ni lluitar per mantenir-me dret
Que em reconegui amb les seves mans retorçades 
Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més.

Mira, la lluna està replendent sobre els arbres nocturns
Jo veig les ombres que projecten amb la seva blanca llum
Els meus peus són daurats, el meu cor és blanc
I correm junts pel desert tota la nit
Veus, carinyo, no sóc una cosa trencada
No em quedo estirat a les fosques esperant a vós
No, el meu cor és daurat, els peus lleugers
I corro pel desert tota la nit

Així que alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Tot el que sé és que l’amor és una presó
Un assassí que ve d’un malson
I tots vosaltres, veniu a veure
Us quedeu allí drets darrera el vidre mirant-me
Però el meu cor és salvatge, i els ossos vapor
I et podria matar només amb les mans si fos lliure
Com sempre, com sempre, com sempre, com sempre

(Traducció: Daniel Giribet)