Tag Archives: Caprabo

(Tricky / sample: "Moonchild" [Shakespears Sister])

Tricky “Maxinquaye”

1995

 

Debilitats llamineres

Fa un cap de setmana plujós i després d’uns quants mesos de sequera, quan ja tot estava perdut i, encartonats i ressecs, ens havíem de morir de set, ara sembla que també ens hem de morir, però estovats i ofegats de massa aigua. I és que som així d’exagerats. Passem d’un extrem a l’altre, sense terme mig. Sobretot pel que fa al temps. Sempre penso que seria un bon experiment enregistrar o deixar anotades en algun blog, les exclamacions, queixes, asseveracions, sentències i miracles que fa la gent respecte al temps que fa. Que on s’havia vist. Que si no s’havia vist mai. Que amb vuitanta anys era el primer cop que ho veia. Crec que per naturalesa som donats a aquestes constatacions científiques. A magnificar o minimitzar el present imperfecte envers un pretèrit perfecte. Tal com vaig sentir fa uns dies, el temps que menys fa és el que hauria de fer.

Avui, sota aquesta pluja insistent he anat al Caprabo, i el pidolaire habitual, el que seu just al costat de l’entrada, no hi era. És el de l’episodi de les patates “al punto de sal”, amb l’expenedor del “Bon dia” com a seient, i el gorra amb orelleres per bassina, que fins fa quatre dies ostentava la part del carrer, ara arraulit a la banda de dins arrecerat del fred. Ja se sap: “per Tots Sants amaga mans”. Després de tant temps ja formava part de l’entorn i la iconografia del centre comercial i de mica en mica he anat descobrint alguns detalls de la seva vida quotidiana. I la veritat és que, un cop analitzats, no destricten massa de qualsevol altra persona que va a treballar. Va a “la feina” amb cotxe propi. Deu ser matiner doncs sempre el té estacionat a primera línia, just davant de l’entrada. No en recordo la marca però per la xura és un cotxe força vell. Aquesta mena de cotxes, els utilitaris antics, es veuen petits, com si el temps els hagués encongit. Tant aviat compartia espai amb les darreres ofertes de paelles com competia amb una megapromoció de la Coca Cola, fent-se un lloc entre edificacions inflables, flanquejat per dues immenses torres amb forma de pots de llauna gegants. Es regeix per l’horari de l’establiment comercial doncs en pic tanquen ell toca el dos. Com si es tractés d’una feina normal, vaja.

Com ja he dit, aquest cap de setmana no hi era. El seu lloc, també el seu seient, l’ocupava un altre del gremi, aquest però amb barba bolxevic, a lo Rasputín, amb semblant atordit i cap cot, amb aspecte d’aixecar-se en qualsevol moment i sota aquest cel plujós i ennegrit, sermonejar al personal amb paraules bíbliques, amenaces infernals, castics eterns, amb els ulls desorbitats, escopint bilis per la boca, flagel · lat amb improperis als pobres pecadors mortals sense moral que sucumbim als plaers de la carn i del vici. Decidit i sense aturar-me he enfilat amb el carro cap als passadissos del pecat.

Amb el carro ple m’he dirigit cap a la caixa a fer el gesto. A la que estava a punt d’arribar a la rampa de llançament, la cinta transportadora on espera el escàner, m’he trobat a un matrimoni del poble, més o menys de la meva quinta, i als que feia molt temps que no veia. Després de les salutacions de rigor, i al veure aquell carro tant ple, ells, que només duien un paquet de pasta, m’han demanat si els deixaria passar davant seu. Cap problema. Mentre ella procedia, ell em comentava que de fet havien agafat una cosa per no marxar sense res, doncs lo que buscaven no ho havien trobat. Es veu que ella també li ha comentat a la caixera, i aquesta que sí que en tenien, i ha instat a la xicota que anés a tal estanteria a buscar allò que havien de menester doncs allí ho trobaria. Total,que ens hem quedat tots tres allí esperant, el xicot, la caixera i jo, a que ella portés el gènero sol · licitat.

Em omplert el temps amb convencions i bons desitjos. Jo, amb el seu permís, he anat col·locant el fato sobre la cinta transportadora, així avançava feina. Al cap d’una estona, com que la xicota trigava, la caixera ha determinat de despatxar-me a mi, doncs la caixa estava col·lapsada i ja s’havia format cua i tot. Just en aquell moment ha arribat la xicota amb les mans buides, aclarint que sí que n’hi havia amb sobres però que ells en volien en puré. A la que anava a passar però, la caixera li ha advertit que ja havia començat a comptar lo meu i que s’haurien d’esperar. Jo els hi he comentat en broma que sent ells qui duien presa, es veurien obligat a ajudar-me a carregat el fato. I així ho han fet, molt amablement i de bon grat. Amb el que no comptava era que, mentre ell aguantava la bossa i ella anava introduint els productes, se’n fent creus de les meves predileccions. Caram, ha exclamat ella en veu alta, al agafar una capsa de galetes. Com et cuides. Alça noi, al ensopegar amb una barra de torrons de praliné. Guaita nen, ficant-li una segona barra de torrons als morros del company mentre aquest assentia i servava la bossa tot resignat. Ella semblava embogir per moments. Li sortien els ulls de lloc mentre que ell gairebé no sabia on mirar. No, si ja et se nota, ja. Així estem…  Naturalment, de la meva debilitat llaminera se’n va assabentar mig Caprabo. Jo només patia per que aquell judici públic, aquelles paraules acusadores no arribessin a les orelles d’aquell profeta custodi de l’entrada. Després de pagar i acomiadar-me de la parella m’he encarat cap a la porta de sortida, amb pas ferm, sense vacil·lar, amb la vista fixada al davant, resant per que l’àngel venjador no despertés de la seva letargia i invoqués a Jahvè. Per a que no desenfundés l’espasa de foc i em tallés el coll allí mateix. O que una horda de dimonis armats amb forques femateres se m’endugues cap a l’infern, directament a bullir dins d’una caldera, hi fer-ne de mi, un suculent guisat amb reducció de praliné.

Tricky (Bristol, 1968), és un dels músics més representatius de l’anomenat Trip hop, estil musical que neix precisament a Bristol, la seva ciutat natal. De ben jovenet ja mostra les seves inquietuds musicals. Durant una temporada formarà part del grup Massive Attack però aviat aixecarà el vol per endinsar-se en una carrera en solitari, que precisament anseta amb “Maxinquaye”, aquest magnífic àlbum de debut amb el que aconsegueix un gran ressò internacional. De llavors ençà la carrera de Tricky ha estat força prolífica i un tant irregular, però sempre oferint aportacions arriscades, sense concessions, amb atmosferes fosques i tortuoses, aspres molts cops, però sempre conservant un toc d’elegància.

La música de “Maxinquaye” està basada en l’utilització del sampler. A la Wikipedia em remeto:

"El sampler (en català, mostrejador) és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d'una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres”

Sobre la base de diferents temes ja enregistrats que Tricky manipula, reinterpreta i que al final en crea un tema completament nou. “Maxinquaye” és d’aquells àlbums creatius i trencadors, que obren portes, nous camins dins el terreny musical. Qui vulgui transitar-los haurà de tenir aquest treball com a referent.

La versió en estudi i en directe de “Overcome”. Més avall, “Moonchild”, de Shakespear's Sister, el tema samplejat per l'ocasió.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=ha9dBhn9FDY&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KwGIW24CZDo&w=560&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=A3WmM-hH3Ks&w=420&h=315] 82 “Overcome”

67 “Ins’t she lovely”

“Ins’t she lovely”
(Stevie Wonder)
Stevie Wonder
“Songs in the Key of Life”
1976


L’altre dia vaig anar al Mercadona a comprar quatre coses. Jo sóc més de Caprabo, amb el solc, les patates “al punto de sal”, el pidolaire assegut a l’expenedor del “Bon dia” i tot aquest rotllo. Però aquest dia, ves per on, vaig anar a la competència. De fet, si he de ser sincer ja hi he anat altres cops al Mercadona. Que no es preocupi la senyora Caprabo que no la deixaré per una altra (gran superfície, en aquest cas). Calia fer aquest aclariment si vull que el relat dels fets s’entengui.


Resulta que el primer cop la caixera que em va atendre (és un dir. Tenia la vista perduda i el cap no se on mentre les mans anaven soles. De tant en tant, entre cobrament i cobrament se li escapa algun esbufeg, ves a saber si d’avorrida o fastiguejada) estava embarassada (marrida en diria el meu amic Josep Guàrdia, que no s’està de formalitats. Cosa ben normal si atenem l’harmònic fluir de la natura. Fins aquí res d’estranya. La cosa es comença a enredar quan al llarg dels següents setmanes que he freqüentat l’establiment ja no n’és una sinó tres les caixeres prenyades. Fins i tot una quarta, al cap de poc temps. I és que hi han coses que s’encomanen, com el riure. Em sembla que això de quedar-se embarassada també. Ja vaig notant alguna cosa, un no se que, un pessigolleig a l’estómac. Una flux d’instint maternal per tot el cos.
Ara les veig a totes embarassades o susceptibles de estar-ho. A la que m’apropo a una caixera de seguit li veig indicis. Em dic: la panxa encara no se li nota però aquest rosadet i lluentor a la galta, aquesta miradeta brillant (continua perduda, amb el cap en un altre lloc i les mans li van soles) no pot ser d’altra. Caixeres o no caixeres, a totes les veig plenes o per omplir. Aquesta, si no ha caigut encara, caurà a l’acte (mai millor dit) La veritat és que totes, estant en estat de bona esperança o amb l’esperança d’estar en estat, estant més maques, fan més goig. Les carns tendres, molsudes i lluentes. Com diu la meva mare, “el greix a la cara llueix”.


Ja me les imagino d’aquí uns mesos, a totes de baixa, grasses, i satisfetes voltant per l’establiment, estarrufades presumint de criatures, en tot moment sota la mirada encandilada i amb un xic d’enveja de les noves (eventuals) caixeres (al menys sabrem on tenen ficades la mirada i el cap) Les mares aniran per tot el local d’aquí cap allà, canalla amb braços, fent gresca i ballant al ritme d’aquest “Ins’t she lovely”, d’Steve Wonder, al capdavant dels clients i demés empleats que van fent corrua (tipus conga) sortejant piles d’assortits ibèrics, pans, pernils, congelats i capses de polvos (sobretot capses de polvos)


Vaig baixar al celler dissabte a la nit, com sempre, llum d’oli en mà, en busca d’una nova pesa. La meva sorpresa va ser quan vaig veure el celler completament buit i fosc. Sembla ser, i això ho vaig esbrinar després, que eren tots al “Concert per la llibertat” al Camp Nou. o sigui, que l’ensurt no me’l va treure ningú. Deurien fugir per algun conducte secret del qual no en tinc constància (per això és secret, clar) i que potser ja hi era ves a saber de quan o que han anat fent amb les pròpies mans furgant amb algun utensili punxent o amb les ungles, de tot són capaços. Sigui com sigui, a la que ja m’anava a donar per vençut i resignat vaig avistar en un racó de la cavitat una figura fosca aclofada i amb l’esma ficat sobre una taula. A la que em vaig apropar vaig veure que era l’Stevie Wonder que feia el solitari (un gest sobtat i temerós em fa sospitar que estava fent trampa) L’home, de tant absort que estava pel joc ni se’n va adonar de la moguda. Un cop d’aire, potser provinent del nou conducte va fer volar les cartes i apagar el llum d’oli. Com aquell acudit del gat, sort en vaig tenir de l’Steve per sortir d’allà dins. Mentre jo anava d’aquí cap allà a les palpentes el caminava amb una seguretat i un aplom com si haguéssim estat a plena llum del dia.


Durant el trajecte que ens va portar a les escales vaig dir-li a l’Stevie que era un gran músic i un gran admirador de tota la seva obra. Per por a que s’emprenyés i em deixés a la meva sort no vaig tindre collons a dir-li la veritat: que des dels seus inicis, per allà als anys 60, fins que va fer la cançó per la banda sonora de la pel·lícula “The woman in red” (Gene Wilder, 1984) (coneguda aquí com “La mujer de rojo”) va fer discos magnífics, frescos i creatius, sobretot aquest gloriós “Songs in the Key of Life” , fent abaixar els pantalons als directius de la prestigiosa discogràfica Motown, essent a la vegada una mina d’or per la companyia. Però a partir de que la guapíssima Kelly Lebrock se li apugés la faldilla
 

(emulant la Marilyn Monroe a la famosa escena de “La tentación vive arriba” (Billy Wilder, 1955), a l’Steve Wonder se li va abaixar l’inspiració. La volada d’aquella tela vermella va marcar el final d’aquelles composicions meravelloses. Va ser com la bandera a quadres que assenyala el final de carrera. No cal dir que el compte corrent de l’Stevie ha anat creixent i creixent. Ja ho diuen que les persones que els hi manca un sentit en desenvolupen altres. En el cas de l’Stevie deu tenir un bon nas (el color de la faldilla tant li fot…)

https://youtube.googleapis.com/v/8r92A7ndnZk&source=uds

Anuncis