Etiqueta: calor

289 “Soledad y el Mar”

(Natalia Lafourcade / David Aguilar)

Natalia Lafourcade

Musas (un homenaje al folclore latinoamericano en manos de Los Macorinos, vol. 1)

2017

Teoria de la relativitat

S’han acabat les vacances i amb elles l’allau esbojarrat, inconnex de lliuraments estiuencs. L’estiu però, continua, i també la calor. La calor fica a prova, més que cap més altra cosa, la famosa teoria de la relativitat. El temps transcorre de diverses maneres. Totes relatives a les circumstàncies com ara, la principal, si treballes o no. A si pots prendre la matinada o has de ser matiner. Si estàs estirat a la platja sota un para-sol o picant com un desgraciat al mig del bat de sol. A si estan refugiat en un xiringuito badant amb els regalims en la copa de cervesa o capficat en traginar embalums i baluernes. A si fas migdiada o hi has de tornar. Al beure fresc o calent. Si bufa la marinada o no es mou ni una fulla. A si funciona l’aire o has de tirar de vano. I així fins a l’infinit. O fins als confins de l’Univers, que segons les darreres teories es veu que sí que n’hi ha (de confins vull dir) Sembla que més enllà de l’Univers en començaria un altre. No hi acabo de veure massa l’entrellat, llevat que el problema es redueixi a una qüestió de fites. Em pregunto sí, arribat a aquest punt, a l’univers veí el temps també es mesura amb els barems treball-vacances. En fi, crec que se m’ha ficat el sol al cap. Queda clar en quin espai-temps estic.

144 “Condolence”

(Benjamin Clementine)Clementine

Benjamin Clementine

At Least of Now

2015

 

Revelacions estiuenques.

Aquest lànguid i sufocant cap de setmana, defugint del sol, com a temple un lloc ombrívol, la quietud com a religió. Estirat al sofà, embadalit davant la televisió, vaig tindre dues revelacions. La primera va ser el descobriment de l’existència de Vida, http://www.vidafestival.com/ un festival de música internacional que es celebra a Vilanova i la Geltrú. Compta amb un molt bon cartell d’artistes. Enguany ha estat la 2a edició. Vida vindria a recollir el llegat de Faraday, festival de música independent, ja extingit, que es va celebrar també a la capital del Garraf des de l’any 2004 fins al 2013.

Del cartell de Vida 2015 reclama poderosament l’atenció (aquí la segona revelació) Benjamin Clementine, un jove artista londinenc, amb una biografia potent (als 16 anys va deixar l’escola i va fugir de casa convertint-se durant un temps en un homeless [sense sostre]) i una proposta musical molt interessant. Amb una magnífica veu, que ell mateix acompanya al piano, i pocs elements més, a primers d’aquest any va enregistrar un disc que albira una carrera prometedora. Artista autodidàcta, té un estil força personal. Els experts el situen en un lloc entre Nina Simone i Léo Ferré. Com podreu veure a Condolence, el tema escollit del seu àlbum, és també un bon escriptor de lletres. Aquesta en concret també sembla tindre un caire de revelació. Deu ser cosa de la calor…

Sens dubte els anys en que va viure al carrer van forjar el seu caràcter. Això és reflexa en aquesta frase recollida en una entrevista concedida a la revista Rockdeluxe. Una frase lapidària d’aquesta mena de messies que ens redimeix amb la música:

Puc viure sense gairebé res. I pots tindre fe, encara que no tingui res. Al final sempre hi haurà un demà. No és res que li desitgi a ningú, però és una de les raons per les que la meva música és com és.