Tag Archives: Bruce Springteen

220 “London Calling”

(Joe Strummer / Mick Jones)The Clash-London Calling

The Clash                  

“London Calling”

1979

 

Clàssic del Punk

Per aquests dies mandra, ralentí i calor inclement, què millor que un clàssic incontestable. Bona música i poc text. Molt gra i poca palla. The Clash i el seu exitòs London Calling, un torpede just a la línia de flotació. El títol de la cançó fa referència a la frase amb que la BBC obria les seves emissions pels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial (“This is London calling…”es podria traduir com “Aquí Londres emetent…”)

London Calling és un manifest, tota una proclama on es fa referència a temes candents del moment relacionats amb el perill nuclear, el canvi climàtic, l’atur, el mercat musical, els conflictes racials i l’abús de drogues a la Gran Bretanya.

La portada, aparentment molt senzilla però força treballada. Des de la tipografia, un homenatge al primer àlbum d´Elvis Presley fins a la fotografia (obra de la fotògrafa Pennie Smith), tècnicament fluixa però impactant i plena de força. La revista Q la va escollir com una de les millors portades de la història, perquè “captura l’últim moment del rock and roll, la pèrdua total del control”.

La versió d’estudi, una en directe, totes dues subtitulades al castellà. I una versió catxonda amb noms il·lustres.

Anuncis

174 “Lingus”

(Michael League)Snarky-Puppy-We-Like-It-Here1-1024x1024

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)

115 “Stay With Me”

(Ronnie Wood / Rod Stewart)Faces-A-Nod-Is...-1971

FACES

A Nod Is as Good as a Wink… to a Blind Horse

1971

 

 

Ian McLagan

 

Desgraciadament hem d’acudir al Cansongs de guàrdia. Aquest passat dimecres 3 de desembre Ian McLagan, col·laborador del Rolling Stones i teclista de Small Faces va morir a Austin (Texas) als 69 anys a causa d’un problema vascular. ens va deixar el gran Ian McLagan, teclista del grup britànic Small Faces i més endavant de l’escissió d’aquest, Faces (anomenat també The Faces), junt amb Rod Steward i Ronnie Wood. Apareix al disc Some Girls, 1978, del Rolling Stones. Va editar varis treballs en solitari, i va col·laborar, entre altres, amb artistes de la talla de Chuck Berry, Bob Dylan i Bruce Springsteen. Actualment estava en actiu i tenia prevista de manera imminent una gira per Amèrica del Nord.

Ian McLaganSempre que ens deixa una gran estrella ens quedem una mica més orfes. I aquest món sembla una mica més pobre, solitari i trist. Per sort ens queda la música per recordar-lo i aixecar l’ànim.