91 “Strong”

(Dot Major/Hannah Reid/ Dan Rothman)London-Grammar-If-You-Wait (1)

London Grammar

“If you wait”

2013

 

KEXP-FM

Fa pocs mesos, deixant-me endur pel flux aleatori de la xarxa, vaig descobrir KEXP-FM, una emissora de ràdio pública amb seu a Seattle (Washington), especialitzada bàsicament, en rock alternatiu i música indie. A més d’una programació regular, l’emissora emet programes especials setmanals dedicats a gèneres musicals diversos, com ara rockabilly, blues, world music, electrònica, hip hop, punk, country alternatiu, etc. Molts artistes enregistren concerts en directe amb força regularitat.

KEXP està recolçada per la Universitat de Washington, que es fa càrrec dels costos i aporta tota la tecnologia necessària. L’emissòra sols ser un camp de proves i l’experimentació pel Departament de Comunicacions de l’Universitat.

Les actuacions en directe també s’enregistren en vídeo (molt ben fets, per cert) i que en podem gaudir a la web de la pròpia emissora o, molts d’ells penjats a altres llocs com YouTube. El tema d’avui en serà una mostra.

Darrerament sembla haver-hi una fornada de grups que fan una música força apaivagada i tranquil·la, que potser podríem classificar com a trip hop (The xx, Daugther, etc) Els pioners d’aquest estil musical, nascut a Bristol cap els anys 80, acompanyaven la línia melòdica amb aclaparadores hamoníes electròniques i seccions de corda (al més pur estil dels adagios de les simfonies clàssiques). En canvi, aquesta nova generació, molt jove, aposta per un minimalisme instrumental, despullant les peces per reduir-les a  la seva mínima expressió, a la seva essència.

London Grammar és un trío anglès que ens ofereix una música intimista, plena de matisos, de silencis (que, recordem, també són música) I una Hannah Reid amb una veu preciosa. Els que van “patir” la setmana passada amb el Robert Fripp trobaran en aquesta “Strong” un recés de pau. Tornaré a insistir però amb el Robert Fripp (i no és una amenaça) i altres peces “contundents” del panorama musical de nostre temps. De moment disfrutem d’aquest  instant de calma. Això sí, amb el tema del desamor sempre present. Perquè serà?

“Fort”

Perdona’m un moment
Mentre em quedo amb els ulls oberts
I estic tant fet pols i atrapat
T’he excusat una estona
Mentre estic amb els ulls oberts
I estic tant fet pols i atrapat al mig

I un lleó, un lleó rugeix, com no el pots escoltar?
Si un nen plora, un nen plora, com no el podries perdonar?

Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat
Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat

Perdona’m un moment,
mira cap a un altre costat
Mirant fixament atrapat
T’has preguntat algun moment
Que tinc sentiments aquí a dins?
Estàs atrapat al mig

I un lleó, un lleó rugeix, com no el pots escoltar?
Si un nen plora, un nen plora, com no el podries perdonar?

Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat
Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat

Perdona’m un moment,
mira cap a un altre costat
Mirant fixament atrapat
T’has preguntat algun moment
Que tinc sentiments aquí a dins?
Estàs atrapat al mig
A vegades veig cares
Quan estic tan sol

Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat
Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat

Traducció: Daniel Giribet

82 “Overcome”

(Tricky / sample: “Moonchild” [Shakespears Sister]) Tricky “Maxinquaye” 1995   Debilitats llamineres Fa un cap de setmana plujós i després d’uns quants mesos de sequera, quan ja tot estava perdut i, encartonats i ressecs, ens havíem de morir de set, ara sembla que també ens hem de morir, però estovats i ofegats de massa aigua. […]

22 “Unfinished Sympathy”

Unfinished Sympathy”                     
(Grantley Marshall / Andrew Vowles / Robert Del Naja / Jonathan Sharp / Shara Nelson)
Massive Attack
Blue Lines
1991

Durant ben bé un any, abans de dedicar-me definitivament a la l’ofici de paleta, vaig estar col·locant exclusivament finestres de PVC. En aquell moment encara no hi havia el boom immobiliari que tant de mal ens ha fet, però sí que hi havia certa alegria constructiva degut, en part, a l’imminent arribada dels Jocs olímpics de Barcelona ‘92. Curiosament, la celebració dels Jocs va donar pas a una devallada en el sector. Cal dir però, que basicament sols va ser a nivell de Barcelona i algunes grans ciutats, doncs als pobles practicament no es va notar. En pocs anys la cosa es va recuperar i es esvalotar fins als extrems que tots coneixem i patim. Personalment penso que la pròpia gent del sector vam devaluar l’ofici, menystenint als professionals de debò i donant les feines al primer que passava pel carrer, tot fos per avançar-ne. De la crisi actual, si bé el sector del totxo n’és en part responsable, no en té l’exclusivitat doncs la mala gestió de les entitats bancàries, amb el beneplàcit dels polítics de torn, hi han contribuït i molt a trinxar-ho tot. I encara ens diuent que hem viscut “per sobre de les nostres possibil·litat”…

… en fi. tornem als anys pre-olímpics. Com ja he dit, hi havia força feina. Junt amb el Josep de cal Parrata anavem a col·locar les finestres a diferents obres de pobles més o menys propers. Allà on anavem molt sovint era a Lleida capital. Basicament a fer reformes. És a dir, a canviar les finestres velles per unes de noves. En una altra ocasió explicaré algunes anècdotes que ens van passar. Ara però, voldria centrar-me en explicar el tema del dinar. Resulta que a Lleida hi treballava un altre amic d’Anglesola, el Ramon Casteras, que fa el manteniment en una empresa d’ascensors. A l’hora de dinar ens trobavem al restaurant Caribe, al carrer Alcalde Costa de Lleida. Era un restaurant on feien un menú de “batalla” i que n’avançaven. Era basicament un restaurant per a “currantes”. En un racó, sempre a la mateixa taula, hi dinaven dos senyors molt grans. Un d’ells era el famós escultor Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998). Resulta que tenia el seu taller molt aprop d’allí i junt amb el seu amic anaven cada dia a dinar al Caribe. El Leandre Cristòfol al Caribe… a l’escultor, com a bon surrealista que era, segur que l’hi hagués agradat aquest joc de paraules. Fins llavors jo no coneixia al Leandre Cristòfol, però arrel d’aquells dinars i de compartir restaurant, em vaig interessar per la seva obra, plena de peces de gran bellesa i sensibil·litat. Són com poemes materials.

Quan vaig deixar la feina de muntador de finestres també vaig deixar d’anar a dinar al Caribe. Al caps d’uns anys vaig saber per la premsa que el Leandre ens havia deixat. Em vaig imaginar aquella taula del racó, amb l’amic dinant sol. O potser ja no hi va tornar més. Suposo que ara n’hi han d’altres ocupant aquell espai. Recordo amb orgull haver coincidit amb el Leandre Cristòfol al Caribe. De fet, era com un “currante” més. Un bon professional, que feia bones obres perquè s’estimava l’ofici. Un bon exemple on emmirallar-nos.

Amb aquest primer treball, els Massive Attack fundarien lo que després s’anomenaria Trip hop, una barreja de diferents músiques com ara el hip hop, soul i dub. Acostuma a util·litzar l’electrònica i bases que recorden a les seccions de corda dels adagis clàssics. Bristol (Regne Unit), la seva ciutat natal, es convertiria amb el bressol d’aquest estil de música que ha estat de gran influència arreu. Unfinished Sympathy” és el tema més famós de l’àlbum. Amb la seva cadència i harmonies crea un clima força interessant. La suggerent veu de Shara Nelson (a qui aquest tema va catapultar la seva carrera) acaba de donar-li el toc de gràcia.

En el vídeo oficial de la cançó, amb un sol i espectacular pla-sequència veiem a la cantant passejar amb pas decidit pels carrers de Bristol.
En la versió “en viu” podem apreciar al grup desplegant tots els seus recursos tecnològics.