Tag Archives: Brian Eno

160 “Heroes”

(David Bowie / Brian Eno)David Bowie-Heroes

David Bowie

“Heroes”

1977

 

Camaleons

De tots es sabuda la capacitat camaleònica de David Bowie per transformar-se en allò que calgui. Així ho ha fet tota la seva carrera, adoptant diversos aspectes i formes musicals, segons convingui. Leonard Zelig, conegut com l’home-camaleó, té les mateixes dots mimètiques que Bowie. Una tarda, sortint del super,  Zelig i Bowie es troben up a up i, sense poder defugir l’envit, fidels a la seva naturalesa, l’un vol ser l’altre, l’altre vol ser l’un. Oficialment aquesta matinada David Bowie ha mort. En realitat és Leonard Zelig qui ha deixat aquest món. Bowie, que té l’aspecte del Zelig, volta tant campante, com si res. Continua anant al super i, ves a saber si hores d’ara ha adquirit l’aspecte d’algú o altre, tant pot ser un militar japonès com una ballarina amb tutú, no té manies. De la seva fesomia sols hi ha una cosa que no canvia. Els ulls. En té un de cada color. No es pot precisar de quin color és el dret i quin l’esquerro. Aquests van mutant cada cop que es miren al mirall. L’un vol ser l’altre, l’altre vol ser l’un.

Anuncis

73 “Once in a Lifetime”

(David Byrne / Brian Eno / Chris Frantz / Jerry Harrison / Tina Weymouth)

Talking HeadsTalkingHeadsRemaininLight

“Remain in Light”

1980

“Avui que m’havia arreglat i no ha vingut ningú”.

L’altre dia, la tieta Nuri

Infidelitats

Segons marquen els canons, en cas d’enfonsar-se, el capità ha de ser l’últim en abandonar el barco. En el cas del Titànic, el naufragi més famós de la història, segons algunes versions, després d’obrir-se una via d’aigua causada per xoc amb un iceberg, mentre el vaixell trontollava i s’enfonsava i la tripulació fugia despavorida, l’orquestra va continuar tocant. Si aquesta teoria és certa cal pensar que tots els membres de l’orquestra es van ofegar o que el darrer en abandonar el Titànic no va ser el capità sinó un músic. Encara hi cap una altra hipòtesi, que seria la de que el capità, en un acte de debilitat, incomplint les seves obligacions, volgués tocar el dos emparant-se en la frase “jo sóc músic”. La va cagar doncs l’orquestra, agafant-li el mot, en uns moments tant complexes, va reclamar els seus serveis, i aquest cop, no poden defugir de les seves obligacions, ja sigui per amor propi o per un primer indici de penediment, va col·laborar en la causa, ja que no hi havia temps per improvisacions ni proves de nivell, al menys servant els faristols. Tal com deia el meu pare, “l’important és acabar junts i a to”. Seguint aquesta premissa i donades les circumstàncies l’orquestra va imprimir al “Alexander’s ragtime band” un ritme endimoniat passant de forma prodigiosa d’un andante moderato a un allegro prestissimo con fuoco fent, sense adonar-se’n, la primera versió Techno Hard Trance de la història (lo que aquí en diríem “avançant”…)

Els motius mariners venen a tomb per la similitud que té aquest “Àlbum de Cansongs” amb una gran nau amb la bodega repleta de tresors musicals i que solca aigües desconegudes. Els fets estan consumats. He canviat de vaixell com si res. Com aquell que es canvia de camisa. No puc dir pas que hagin estat fruit d’un rampell. O d’una alienació mental momentània, com es diu avui en dia i que s’ha ficat tant de moda. Ha estat fet ben bé d’una manera premeditada, amb nocturnitat i alevosia, si volem seguir amb l’argot judicial, i amb acarnissament podríem afegir. Condicions que suposen un agravant. Al hora d’assumir responsabilitats un no pot fer-se el ronso.

Aquí va la meva confessió, que de cap manera m’eximeix de culpa però alleugerirà la meva consciència. La vella i estimat senyora Blogger s’ha fet gran i antiquada. I me’n he desfet com qui deixa una andròmina al mig del carrer per ser cremada la nit de Sant Joan. Així ens traiem una nosa de sobre. El canvi ha vingut donat per un tema purament pragmàtic. Crear un blog i gestionar-lo amb Blogger és realment fàcil. A mesura que ha anat creixent però, el maneig mica en mica s’ha anat fent encarcarat i matusser. I la condició més important: tant la recepció com l’enviament de comentaris s’ha convertit en una tasca farragosa, i moltes ocasions, en missió impossible.

Vet aquí que pel camí s’ha creuat la senyoreta WordPress, jove, guapa, esvelta. Complexa i enigmàtica, i per això seductora. He sucumbit als seus encants. Als seus cants de sirena, deixant a la afectuosa i entranyable senyora Blogger a l’estacada.

La pobra senyora Blogger que, com un immens buc de càrrega, ha anat a la deriva abandonat a la seva sort fins que la fúria de les onades l’ha estampit contra les roques obrint-se un esvoranc letal al casc just al bell mig de la línia de flotació. En un instant ha abandonat la superfície per enfonsar-se sota l’aigua. Dut per les corrents marines ha anat descendint irremissiblement dins les profunditats oceàniques fins a desapareixer en la foscor.

Per alleugerir la meva pena demano que almenys la nova relació sigui duradora i doni els seus fruits. Que el nou blog s’ompli de comentaris arribats d’aquí i d’allà i del més enllà, si cal. Que sigui un no parar en que s’obri un debat musical intents, didàctic i apassionat. Que sigui un flamant vaixell nou de trinca, de colors vius i ple de música, que salpa imponent i que navega cap a aigües remotes, encara amb pas temorós i insegur, però amb la il·lusió i la convicció del primer dia, escampant per tot arreu sons i mots. Cansongs i raons.

És de nit al bar Foment. Mr. Cansongs i Mr. Raons apuren la penúltima copa mentre la mestressa passa el motxo i endreça cadires. Mr. Cansongs no pot amagar el seu abatiment:

– Em sap greu. Hauria estat bonic tenir al menys a tots els 100 primers lliuraments dins el mateix vaixell (diu Mr. Cansongs mentre observa el got buit)

– Saps que en fan dels vaixells quan els retiren de circulació? (li demana Mr. Raons)

Mr. Cansongs aixeca la vista del got per escrutar una resposta en els ulls del seu interlocutor. Després d’un llarg silenci Mr. Raons continua parlant:

– El vaixells vells no els poden deixar al port doncs ocuparien molt d’espai i farien nosa. No els poden abandonar en alguna platja doncs serien víctima de saquejos i desballestaments i acabarien convertint-se en un munt de ferralla escampada.

El que fan amb els vaixells vells és enfonsar-los al fons del mar. No sols per una qüestió logística sinó per crear vida. Els materials del vaixell a sota l’aigua generen organismes vius que alhora atrauen altres peixos i es crea un ecosistema propi. En definitiva, que els vaixells enfonsats creen vida.

Han demanar una darrera ronda i han brindat per la vida. La mestressa ens ha fet desfilar. Ha tancat la porta darrere nostre i el Foment s’ha quedat a les fosques. Ja al carrer han imaginat que allí sota, dins el vell buc, a la zona més fosca de les profunditats, s’ha encès una llum.

Lletres 73