Tag Archives: Bill Bruford

202 “Larks’ Tongues in Aspic, Part One”

(D. Cross / R. Fripp / J. Wetton / B. Bruford / J. Muir)king-crimson-larks-tongues-in-aspic

King Crimson

“Larks’ Tongues in Aspic”

1973

 

John Wetton

Una altra necrològica? Això en lloc de ressenyes semblen esqueles. Malauradament així és. Darrerament la producció d’aquest bloc ve marcada pel toc a difunts. Sap greu però hi han cites i esdeveniments que no es poden passar per alt. John Wetton ens va deixar l’altre dia. Un més que se’n va. El crepuscle dels deus. Si busquem a la Wikipedia John Wetton va estar en un fotimer de grups. I tant! Sols coneixia la seva trajectòria a grans trets. Només sabia que després de King Crimson havia format part d’Asia, una d’aquelles superbandes que en diuen. Per cert, això de les superbandes seria el resultat de reunir a destacats músics de diferents grups en un de sol. És una fórmula que se sol perdre en malabarismes o estirabots. Ai si el senten… Déu hi faci més que nosaltres.

john-wettonEn tot cas aquella etapa de John Wetton amb King Crimson va ser gloriosa. (1973-74) La banda, liderada per Robert Fripp, es nodria d’excel·lents músics que rarament repetien més enllà de dos o tres àlbums. Això va permetre a la formació evolucionar constantment sense caure en l’estancament. Pel que diu King Crimson és una superbanda. No ben bé. En la cort del Rey Carmesí Robert Fripp regnava. Una mena de tirà dinamitzador. Això no és un oxímoron…? Que sabia donar veta. De fet en dona. Després de tants anys encara estan en actiu. El secret? Disciplina crec que en diu el Fripp. Per frippar…

143 “Long Distance Runaround / The Fish”

(Jon Anderson / Chris Squire)Yes-Fragile

Yes

Fragile

1971

 

Chris Squire.

Avui tornem a tindre un altre Cansongs d’urgència per lamentar la pèrdua d’un altre músic il·lustre. Ens ha deixat Chris Squire, l’extraordinari baixista de Yes. Ho he sabut casualment fent una consulta a un diari digital. Yes és un dels grups emblemàtics de l’esmentat rock simfònic. Un dels grans dinosaures (més dinosaure i mastodòntic si cap si tenim en compte que encara avui el grup es manté en actiu. Veurem que passa després d’un sotrac com la desaparició de l’únic membre que ha participat en totes les gravacions de la banda anglesa. Podríem afirmar que Yes té escampats admiradors i detractors a parts iguals. Música enrevessada, complexa, virtuosa, que veu de múltiples fons. Estructuralment molt influenciada per la música clàssica. Compaginen passatges realment caòtics amb altre de extraordinària bellesa.

Amb Close to the edge, un dels seu millors treballs, enceten una fórmula recurrent que aniran repetint en els propers treballs més immediats. Aquesta fórmula consistia en un tema llarg, que ocupava la totalitat de la cara A del elapé. A la cara B hi havia dos temes més curts però de desenvolupament extens i que res tenia que veure amb la típica cançó de 3 minuts que tant s’estilava a l’època.

Per segon cop però renuncio a escollir un tema d’aquest disc (veure el Cansongs número 46) per col·locar-ne, no un, sinó dos, de Fragile, el disc anterior a aquell i en què Chis Squire realitza un treball colossal al llarg de tot l’àlbum. Long Distance Runaround i The Fish són dos temes que al disc trobem seguits, un darrera l’altre, però enllaçats de tal forma que semblen dos parts d’un sol tema. Squire participa activament en la composició de ambdós temes. Hi podem apreciar la línia precisa i melòdica que dibuixa amb les notes del seu baix.

Roger DeanUn dels segells característics dels discos de Yes eren també les magnífiques portades de Roger Dean. Deixar-se endur per la seva música i endinsar-se en les fantàstiques il·lustracions era tota una experiència. Ara mateix em sembla veure al Chris deambulant per un d’aquests paratges fabulosos.

20 "Starless"

Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974


Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a



http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica