Etiqueta: Big Louise

105 “Farmer in The City”

(Noel Scott Engel)Tilt

SCOTT WALKER

“TILT”

1995

 

 

Melodia encadenada

 

Aquesta és la història de qui ha tastat les mels de l’èxit i en fuig, espavorit i embascat, com qui fuig de la pesta. No entraré en dades biogràfiques doncs la cosa s’allargaria massa i, a més, tot es trobar a la xarxa. Em centraré, això sí, en els detalls necessaris per entendre la metamorfosi musical i vital de Noel Scott Engel (Hamilton, Ohio, 1943), conegut artísticament amb el nom d’Scott Walker. Bé, potser només hauríem de dir musical ja que en lo vital el jove Scott ja era un noi tímid i esquerp, portant doncs a dins el germen lo que més tard esdevindria. A principis dels anys 60, i després de varis flirtejos, junt amb John Maus i Gary Leeds forment el grup The Walker Brothers. No deixa de ser curiós que ni són germans ni cap dels tres es diu Walker (coses del marxandatge…) Aviat emigren dels Estats Units per emprendre una exitossa  carrera al Regne Unit, aprofitant l’enorme efervescència musical que s’hi viu en aquell moment. De les seves cançons destaquen les harmonies vocals, i sobretot la veu de baríton de l’Scott. Amb el tema The sun ain’t gonna shine anymore aconsegueixen el número 1 de les llistes (aquest cop els seguidors del Cansongs estaran de sort doncs amb l’excusa de l’evolució artística seran 3 i no 1 els temes exposats)

L’èxit és aclaparador. Els “germans Walkers” fan furor entre les hiperventilades i histèriques adolescent anglesses (als Estats Units eren uns desconeguts). La cosa arriba al paroxisme de que als pocs minuts d’haver començat els concerts l’allau de seguidores fan que l’actuació es doni per finalitzada (lo mateix que passa amb els Sonotone, per citar un cas recent…) En una ocasió, els tres en discòrdia han de fugir de la multitud i es refugien dins una furgoneta. Les enfervorides fans acabaran bolcant-la amb els tres Walkers dins. Em fa l’efecte que aquest va ser un fet clau en la vida de l’Scott Walker. Un fet que el faria meditar sobre el sentit de tot allò i que marcaria definitivament el seu destí.

Però, ai, els tentacles de la industria són molt llargs. La discogràfica de torn ja havia llançat els seus tentacles sobre l’Scott i no deixarien escapar així com així una diamant com aquest. Sembla ser que les discogràfiques, com Déu, estrenyen però no ofeguen, no fos cas que se’ns quedés als dits… Així ho sembla si tenim en compte els propers treballs que, ja amb el nom d’Scott Walker empren en solitari. Malgrat aquesta pressió, o gràcies a ella, l’Scott edita quatre discos magnífics on, al marge de la seva prodigiosa veu hi trobem una gran capacitat compositiva, tant en la música com en les lletres. Combina temes propis amb els d’altres autors, com Jasques Brel, que l’influirà d’una manera decisiva. En aquestes peces, tot hi ser cançons bàsicament melòdiques, ja destilen una pàtina de romanticisme tenebrós i pertorbador, presagi de l’abisme que hauria de venir. L’escassa repercussió del seu quart disc i la davallada en les vendes afecten l’ànim de l’Scott, i em sembla que també en el plantejament de les discogràfiques. Sense fer massa soroll enregistra els treballs que li pertoca per contracte. Després vindria el silenci (Big Louise, tema de Scott 3, el tercer disc en solitari. Sense paraules…)

A partir la carrera de l’Scott anirà marcada per llargs silencis (alguns de 10 anys de durada) sols trencats per un tro ensordidor que es genera a cada nou treball, que cuida amb fins a l’ultim detall amb meticulositat d’orfebre. El fet de ser un autor inquebrantable, el seu bagatge i el beneplàcit de disfrutar del reconeixement d’artistes de primer ordre (David Bowie, Radiohead, Brian Eno…) han fet que les discogràfiques afluixin el seu abraç. El mateix Scott es pren el seu temps per realitzar cada nou lliurament. Endinsar-se de veritat en aquests discos és una experiència de la què no en pots sortir indemne. És com ser encadenat dins una caixa cuirassada i ser llançats amb estrèpit al mig del oceà. Clau i combinació s’han quedat a la superfície. No hem rebut cap lliçó del Houdini. Les atmosferes s’han tornat més opressives, més fosques. Les harmonies molts cops són d’una densitat opressiva, irrespirable. Sons i sorolls se sumen a aquest garbuix sònic. De tot això emergeix, encara, la veu poderosa de l’Scott Walker, encara que ara tot indici, tot suggeriment de melodia sembla voler ser ofegat, esborrada per complert. Un cantant melòdic que intenta destruïda la melodia. Sens dubte una lluita titànica. Una lluita interior que no té fi ni repòs. La melodia és amb nosaltres dins la caixa cuirassada.