Etiqueta: Big Data

285 “Garota de Ipanema”

(Vinicius de Moraes / Antonio Carlos Jobim)Vinicius-Toquinho-Creuza_La_Fusa

Vinicius de Moraes

“En La Fusa con Maria Creuza y Toquinho”

1970

Blog de pisos

Aquests dies, mestres durin les vacances, m’he proposat fer un lliurament cada un o dos dies. Sempre que les circumstàncies ho permetin, és clar. A vegades, un fet inesperat ho pot fer punyetes. El compromís inicial del Cansongs era de fer una entrada setmanal. Fa mesos que això no és possible. Limitar la producció a la meitat, o a un lliurament al mes, encara que sembli una paradoxa, ho empitjora, és més difícil. Fer-ne pocs obliga a ser més rigorós i selectiu. Una entrada diària, per exemple, permet moltes llicències, tant amb la tria de les cançons com els temes. Hi cap tota mena d’arguments, estils i condicions. Un es pot permetre cert llibertinatge. En canvi imagineu-vos un sol Cansongs a l’any. Seria tasca impossible. La responsabilitat d’escollir un sol tema estaria abocat al fracàs. Et paralitza.

Ara, a manera d’experiment faig aquesta sèrie estiuenca per comprovar si, a banda del temps, també es tracta d’una qüestió d’exigència. Quan una gran empresa vol verificar la satisfacció dels seus clients, només cal recórrer al famós big data. L’abast del Cansongs és modest, i en lloc d’una gran corporació, més aviat s’assembla a una comunitat de veïns. Els gustos dels usuaris no es rastregen en fredes estadístiques. Els verifica de primera mà. Els encerts i defectes els hi fan arribar a peu d’escala mirant-li als ulls. El del 1r-2a es queixa que no surten prou autors catalans. El de 4t-1a, que he abandonat els grups anglesos per rendir-me als americans. La del 2n-2a, que perquè no surt cada setmana. Una altra exigeix que surti sempre el mateix dia i a la mateixa hora. Milions en una gràfica no fan pas l’efecte devastador que uns ulls escrutant-te fit a fit. També hi ha els elogis, és clar. Les paraules amables i d’agraïment. O un senzill somriure en creuar-se al replà. De tot això viu aquest blog. De ser algú dins la comunitat. Per això el millor del Cansongs són els comentaris. Bons i dolents. És el que li dóna vida.

195 “Sound and Vision”

(David Bowie)low_album

David Bowie

“Low”

1977

 

Cerimònies de la confusió

Que els temps estan canviant és una evidència. I amb ells també canvien les maneres en que ens arriba la música i com la gestionem. Nous hàbits, nous formats i formes. Una mena de ens que tot just arribem a entreveure ja muta cap a altres formes cada cop més insospitades. Que lluny queda tot aquell món del lp sota el braç… Just aquesta setmana que els Rolling Stones han tret nou disc nou en estudi sembla ben bé un fet anacrònic. Em refereixo al fet d’editar un disc físicament. Que es pugui palpar. Perquè dona la sensació que ja ningú compra discos (ojo, que amb casos com aquest del Rolling’s segur en venen milions…) Però per norma general la tendència sembla dur-nos cap a un altre lloc. Que la discogràfica de torn es prengui la molèstia de fer arribar un disc a les botigues sembla formar part d’una litúrgia, congregar als  fidels que encara combreguen amb formes rodones. En definitiva té l’aparença d’un acte simbòlic que desencadenarà, això sí, tot una reacció en cadena que és realment el veritable objectiu (de les discogràfiques), lo que mou els diners, llegeixis: descàrregues (legals i il·legals) per Internet, activitat a les xarxes socials, difusió i marxandatge, redireccionaments cap a altres àrees de mercat i un llarg etc que se’ns escapa de les mans (sols el totpoderós Big Data ho sap…)

Per què dic això? Doncs perquè els criteris per escollir el Cansongs d’avui ja no ha seguit els vells postulats habituals. Perquè, a dalt figura, com sempre, la caràtula d’un disc. Una cançó en concret encapçala la entrada. Però la tria s’ha fet sense tenir en compte cap d’aquests elements. El concepte d’àlbum s’ha perdut. Ni tant sols la cançó aquí és important. És Sound and Vision com podia haver estat qualsevol altre. Ja ho deia el meu pare: lo més important de la música són les harmonies. Venia a dir que ben harmonitzat El chiringuito, del Georgie Dann podria arribar a ser sublim. El que aquí realment es vol mostrar és aquesta mena de cerimònia de so i llum (so i visió…) (David Casamitjana, com collons es pot gravar tot això…?) Aquesta bacanal desfermada, aquesta catarsi col·lectiva que penja de la xarxa i que realment no correspon a cap disc en concret. Els canons s’han trencat. Ves a saber si sols per aquesta vegada o per sempre. Ja es veurà. Ara no escoltem la música asseguts al mig d’una sala amb els ulls tancats. Ara escoltem i mirem alhora, amb els oberts, i ens deixem seduir per les cerimònies de la confusió.  

La fascinació ha pogut amb el rigor. Crec que aquest cop val la pena pecar i deixar-se temptat pels cants de sirena d’aquest acte de màgia, blanca, negra o ves a saber de quin color.

El gran Beck exerceix de mestre de cerimònies. En aquest any que ens ha deixat, tampoc bé malament un nou homenatge a David Bowie, el nostre alienígena preferit….