Tag Archives: Bellpuig

104 “Hallogallo”

(Michael Rother/Klaus Dinger)Neu_albumcover

Neu!

“Neu!”

1972

 

 

Del Rock alemany i la guerra dels cent anys

 

Ja fa uns quants dies que em remeno per aquest projecte d’entrada. Per trencar amb les anteriors i demostrar el caràcter eclèctic i atemporal d’aquest blog m’he disposat a col·locar una peça de l’anomenat Rock alemany (també anomenat Krautrock), moviment musical sorgit a l’Alemanya Federal a finals dels anys 60. L’afany de simplificar, unificar, d’etiquetar tota una fornada de grups i col·locar-los a tots és un sol sac resulta ser sempre simplista, i segurament injust afegiria jo. Tot i així, no em salvo de la crema d’utilitzar aquestes classificacions alhora de parlar-ne o canviar impressions i tirar pel dret sense cap mania. En aquest blog ja han aparegut artistes del ram, doncs servidor n’era (n’és) un gran aficionat. Fervent i militant en el seu temps. D’una forma més esporàdica i nostàlgica en l’actualitat. He intentat documentar-me sobre el tema per mirar de ser didàctic però no se si és la calor, la mandra, o que la inspiració és a estiuejar  a Salou, o tot alhora, que la cosa costa lo seu. Igual és que l’estiu i el pensament alemany estan renyits, més habituat aquest a brumes i climatologia menys benèvola.

Ja que fa uns quants dies que estic encallat en lo que podríem anomenar el cas alemany, i no hi ha manera de d’avançar, miraré de tirar endavant aquesta entrada com sigui. És embla com si aquest blog, un cop ha superar els cent, li hagi entrat una mena de depressió post jubilació. I com que sembla que no vulgui passar per la porta, l’haurem de fer sortir la finestra, com l’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de la novel·la. I ara que parlem d’això, em ve al cap una anècdota que em va passar l’altre dia tornant de Sant Martí. Va ser quan estava arribant a Bellpuig que davant del Monestir de Sant Bartomeu, just davant de la residència un home molt gran (potser de cent anys) amb la mangala aixecada em feia senyes ostensibles per a que m’atures. Des seguit, és clar, em va vindre al cap l’avi centenari. Em vaig aturar i vaig baixar el vidre da la finestra del cotxe a veure amb quin una em sortiria aquell home. El paio, sense miraments obre la porta i em dia si li vull fer el favor d’acompanyar-lo al bar La Roda, uns tres-cents o quatre-cents metres més avall. Jo li sortia amb evasives, de si no ens renyarien a tots dos, mirant-lo de fer entrar en raó, més que res per fer temps doncs estava convençut que d’un moment a l’altre sortirien de la residència dues infermeres amb bata blanca i s’endurien, ja resignat, a l’avi escapista. Que va, home, em va contestar. Sempre hi vaig a passar una estona, mentre es trossava el cinturó de seguretat. L’aplom i determinació d’aquell home em van tombar. Quan vaig arrencar però, encara mirava de reüll pel retrovisor amb el temor de veure, aquest cop invertides, a les dues infermeres amb bata blanca, aquest cop sortien amb més pressa i més emprenyades que abans. Que carall, m’he dit. Aquest home, a la seva edat per que s’ha d’estar si vol anar una estona al bar? Per que ha d’estar sotmès a privacions? El trajecte, tot i ser curt, encara ha donat per que l’home em demanés de on era i per parlar del Barça i els nous fitxatges. Quan semblava que anàvem a abandonar la èpica del futbol per adentrar-nos en l’interessant terreny de la filosofia (alemanya?) ja havíem arribat. La visió del bar La Roda i la de dos col·legues, semblava que habituals, ha insuflant en aquell avi energies renovades i ha sortit disparat del cotxe, lleuger com un xaval de 16 anys. Gràcies, m’ha dit fervorosament mentre enfilava cap al bar tot entusiasmat. La naturalitat amb que l’han rebut els dos companys ha descartat definitivament la teoria de la fugida. Llàstima… de totes maneres si en aquell moment m’hagués trobat amb les dues infermeres, baixant desesperades i desencaixades pel mig de la carretera i m’hagessin demanat per l’home, els hi hauria indicat que l’havia deixat a l’Avenç, a l’altra punta de Bellpuig.

convent-de-sant-bartomeu_142952

On érem…? ah, sí. Al Rock alemany. Voldria afegir alguna dada rellevant. Aprofitar que m’he llegit de cap a peus el dossier que apareix sobre el Deutsch Rock a la revista Vibraciones (número 9. Juny, 1975) El Rock alemany neix en àmbits universitaris. Dels hereus d’aquella Alemanya vençuda, humiliada i avergonyida pel seu passat més pròxim. “El germen (i tradueixo directament del castellà de l’article de Ramón Gotor) s’incuba en la sentada que té lloc al Juny de 1966 davant l’Universitat Lliure de Berlín. D’aquesta actitud pre-revolucionaria sortiran les idees que donaran origen a les Comunes 1 i 2 de Berlín i per extenció al pensament predominant en la nova tendència musical (…) Serà a partir del Festival de Essen de 1969, on aquest moviment comença a agafar cos”. És el crític, productor i publicista alemany Rolf-Ulrich Kaiser qui assenta les bases del Rock-alemany, endreça el moviment, el seu ideari i en difon la música.

Faig un esforç mental però és en va. És com si la ment fos una cavitat blanca on hi vaig ordenant les paraules, afilerant-les de manera que formin alguna frase amb sentit. Però aviat les paraules comencen a trontollar. A descompondres en lletres inconnexes que xoquen entre si mentre fugen per obertures laterals i fosques fins a deixar la cavitat totalment buida. En blanc. Suposo que és lo que té la incompatibil·litat de l’estiu amb el pensament alemany.

Hi ha qui manté que els grups de Rock alemany estaven dispersos per la geografia (Berlín, Colonia, Hamburgo, Munich o Düsseldorf) i que no tenien gran cosa en comú… Només faltava això per embolicar-ho més… El que sí els uneix, al menys a un gran número d’ells, és l’experimentació amb el so, sobretot amb sintetitzadors, cintes magnètiques i altres aparells i andròmines dins els avanços en electroacústica del moment.

Neu! el formen Klaus Dinger i Michael Rother, dos membres sorgits d’una de les primers formacions de Kraftwerk (autèntic laboratori sonor), molt abans que el grup es dediques a les seves interessants i exitoses experiències cibernètiques. Finalment, malgrat tot (l’estiu, el pensament alemany…) sembla que alguna cosa s’ha dit del Rock alemany.

78 “True”

(Gary Kemp)Imatge

Spandau Ballet

“True”

1983

Jornades de treball (en festes de precepte i de guardar)

Ahir, a la Llotja de Bellpuig va tindre lloc la “XLIII jornada de treball” que organitza, més o menys, una cada any, el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. No recordo si he explicat aquí la meva relació amb el Grup de Recerques i com el vaig descobrir, però aprofitaré per fer-ho aquí. Va ser a Barbens. Va ser l’any… vaig a l’estanteria a consultar… Sí, ja ho tinc. Era l’any 2006, i aquella jornada número 37, la cosa anava de Templers i Hospitalers. Nosaltres, els dels club de bàsquet del CEP, de Vallfogona de Balaguer, per aquells temps voltàvem força per Barbens. Hi voltàvem, bàsicament, per tres raons. La primera, per que hi teníem dins el club a l’amic Jaume Torres, que n’era fill. La segona, per que aprofitant la ben entesa, utilitzàvem el pavelló de Barbens com a camp reserva per partits i entrenaments els dies que a Vallfogona el poliesportiu no estava disponible. I la tercera, la raó més decisiva per conèixer al Grup de Recerques, és que dins al mateix marc de la “Festa de la poma” de Barbens, uns quants membres del bàsquet, junt amb aficionats i col·laboradors de la vila, fèiem unes representacions teatrals sobre fets històrics esdevinguts a la comanda templera de Barbens.

La Dolors Gabarra, aleshores alcaldessa de Barbens, i esposa del malaurat Jaume Torres, ho va saber organitzar força bé. Els guions de les representacions eren del propi Josep M. Sans i Travé (Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya i un gran erudit en el tema dels Templers). El Josep M. Salisi dirigia el cor. I la Mercè Mateu es feia càrrec de la direcció. En una altra ocasió explicaré més detalladament això de les representacions templeres doncs van donar molt de si. Va ser en aquest context que vaig sentir a parlar del Grup de Recerques i de la jornada de treball que feien habitualment, aquest cop a Barbens. A l’any següent, al 2007, al castell (on està ubicat l’Ajuntament) es va fer la presentació del recull d’aquesta jornada en forma de llibre. Un llibre de la Sèrie blava, en deien. El vaig anar a recollir i és el primer exemplar que conservo d’aquesta col·lecció (justament el que he anat a consultar fa una estona…)

No va ser fins dos anys més tard, al 2009, quan em vaig retrobar amb el Grup. Sortosament, aquest cop es va fer la “XXIX jornada de treball” a Anglesola. Aquest acte va despertar la meva curiositat, ja no sols per l’interès dels temes, sinó també per que en definitiva es parlava del meu poble i els seus orígens. La jornada va resultar magnífica. Intervencions i continguts molt interessants. L’acte es va veure amenitzat per una desfila de la comparsa dels Anglesola, de Lleida. Molt encertada la idea d’incloure en cada jornada, i per lo tant, en cada publicació, l’homenatge a un historiador o estudiós de la vila. Aquest cop es va retre un merescut i emotiu homenatge al Ramon Rovira, forner de nit, intel · lectual a jornada complerta.

Va ser en aquesta jornada de treball on em vaig adonar de qui eren el Grup de Recerques i del veritable abast de la seva tasca. Una entitat invisible que es manifesta cada cop que se’ls congrega. Un grup força heterogeni. Tant aviat pots topar-te amb un catedràtic com amb un historiador amateur. Exemplars únics tots ells, i en perill d’extinció. Estudiosos, intel·lectuals, savis, saberuts, erudits, lletraferits, rates de biblioteca, poetes, rapsodes, distrets, capficats, badocs, en el sentit de badar amb qualsevol cosa i en qualsevol racó. Un autèntic exèrcit de formigues desplegat per tot el territori. Una veritable plaga que no deixa pedra per interpretar. Que tant exploren biblioteques com esgolfes. Arxius museístics com mundos polsegosos. Temples sagrats com indrets consagrats. Remenar restes arqueològiques com calaixos enteranyinats. Tant manuscrits com incunables. Pergamins com paper cuixé. Vet aquí els trets que els caracteritza. I també que si vas a les seves cases, per entrar has d’empènyer fort amb la porta el gran munt que forment llibres, publicacions, documents, facsímils, papers, notes i rebuts del banc.

I també em vaig adonar de la importància que tenia el Miquel Torres, president del Grup de Recerques, i del pes específic que tenia dins l’entitat. Una persona amb capacitat de lideratge, engrescador incansable. L’últim supervivent directe d’una estirp ja perduda en el temps. L’home de la Fogonussa, antic poblat d’antigues civilitzacions, parents llunyans dels vilatans de Sant Martí de Maldà, actualment sepultada per camps de conreu. Rara avis que aglutina diferents trets personals, a vegades contradictoris (i amb això em recorda al meu pare), com reunir la rudesa de l’home de camp amb l’erudició. L’aspror a les mans amb un tracte delicat. Al hora seriós i de la broma. Combina la bastetat de qui va a cagar al corral amb una l’elegància innata. L’informalitat amb el protocol més refinat.

De tot això me’n vaig acabar d’adonar el següent encontre amb l’entitat (aquest cop, definitiu) quan en van convidar a col·laborar en un projecte nou, pioner a l’estat (arqueologia experimental, en deient), i que consistia ni més ni menys en l’enterrament de porcs per recrear una necròlopis i els diferents tipus d’enterraments emprats en el passat. Però bé, això ja serà una altra història. La cosa dona per molt i ara m’allargaria massa. Em reservo aquest relat i  altres, com l’abans esmentat de les representacions teatrals a Barbens per una altra ocasió. També l’episodi de l’equívoc dels Torres, si la Dolors no s’ha d’enfadar i m’ho permet, doncs té relació amb el llibre de la sèrie blava que he consultat més amunt i és digne de recordar.

Les jornades de treball s’han anat fent escrupolosament i sense defallir. Així també les corresponents publicacions dins la “sèrie blava”. La d’ahir a Bellpuig va ser la 43, on es va fer una anàlisi dels moviments socials i catalanisme al final del franquisme i la transició (1960-1980) comparant-los amb els actuals (1977-2013). En aquest breu audiovisual en teniu un petit tast.

“Processos de canvi”

Al darrer supervivent de l’Atlàntida li van sortir escames i ara neda apaciblement per les aigües de l’Atlàntic. Estiueja a les Açores. Algunes tardes ventoses, de temps rúfol, es pot veure al Miquel voltant per les inmediacions d’on un dia havia estat l’antiga Fogonussa, buscant mostres, indicis dels seus ancestres. Buscant la saviesa.

Aquest cop he fet una concessió i he escollit un tema força conegut i que se que li agradarà al Miquel. La veritat és que es tracta d’un cançó molt maca i que el temps no ha fet desmerèixer. El solo de saxo és preciós.

Podem gaudir de tres versions: la d’estudi, una en directe, “desenxufada” (llàstima que s’escoltin més instruments dels que hi ha…) d’uns Spandau ballet ja veterans. I una darrera versió, remix hiphopera que mola.