Tag Archives: Bauhaus

236 “Bela Lugosi’s Dead”

(David Haskins / Kevin Haskins / Peter Murphy / Daniel Ash)Bela Lugosi's Dead

Bauhaus                 

“Bela Lugosi’s Dead”

1979

 

Joc de miralls

El vampir va entrar amb urgències al lavabos del restaurant. Alguna cosa se li havia ficat malament. Quan va empènyer la porta va topar amb un home que en sortia. “Disculpi”, va dir el vampir sense mira’l, mentre pensava, “surt del mig, imbècil”. “Tranquil, no ha estat res” va contestar l’home sense aturàs, murmurant “mira per on vas, tros d’ase”. De fet era un caçavampirs, però no es van reconèixer.

El vampir, un cop alleujat, va sortir del compartiment. Va ser llavors que es va adonar que a la paret del davant hi havia tot de piques. I un gran mirall de cap a cap. I la presència d’un home que en entrar, amb les presses, n’havia passat de llarg. El tenia d’esquena. Al vampir li entra una esglai. El lloc que ocupava, dins el mirall estava buit. Es va ficar al seu costat a rentar-se les mans. L’home intentava rentar-se la cara. Anava borratxo com una cep. Es girar cap al vampir amb la cara humida i va dibuixar un somriure, convençut que la frescor de l’aigua l’havia refet. Ara hi veia correctament. Al que tenia davant i el seu reflex. No com l’altre amb qui havia coincidit just un moment abans, a qui davant del mirall veia per quadruplicat. “Company. Jo puc llegir els teus pensaments”, li va dir tot seriós al vampir mirant-lo als ulls. “Sé exactament el que hi ha dins aquest cap”. Va haver-hi un silenci tens. El hematòfag va estar temptat de clavar-li els seus ullals a la jugular. L’home va continuar “Tu necessites una trago. Et convido a una copa”, va sentenciar trontollant, mentre pensava “tu necessites un trago. Et convido a una copa”. “No, gràcies. Jo no bec…”, es va escapolir convençut que les barreges no eren bones.

Aquesta vegada el tema tractat i l’elecció musical van de la mà. Hem triat Bela Lugosi’s Dead de Bauhaus per acompanyar aquest vampir que poca cosa conserva dels bons modals propis de la seva condició.

Una versió en directe, subtitulada, amb un Peter Murphy ficat totalment en el paper. La versió d’estudi del EP original.

61 “Mask”

“Mask”
(Daniel Ash / David J / Kevin Haskins / Peter Murphy)
Bauhaus
“Mask”
1981

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estreta que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta:

qui collons aixecava la taula?

(to be continued…)

Bauhaus és una banda de post-punk (Northampton, Gran Bretanya) formada l’any 1978 i que s’ha disolt i tornat a reagrupar vàries vegades però van viure el seu màxim esplendor durant els primers anys de la dècada dels 80. Fan una música fosca, recaragolada i que veu de diferents estils, com el punk, la música gòtica o el Krautrock alemany. Les lletres són críptiques i enrevessades. Durant la segona meitat dels 80’ i tot els 90’, mentre la banda es manté separada, alguns membres del grup (Peter Murphy, Daniel Ash) aprofiten per emprendre les seves respectives carreres en solitari amb desigual sort i èxit comercial. Bauhaus ha composat un bon grapat de cançons dignes de destacar, entre elles aquesta “Mask”, certament inquietat i que no ens deixa indiferents. Sembla que actualment la banda torna a estar en actiu per seguir-nos turmentant i transportar-nos als nostres pitjors malsons.
Podem escoltar la versió del disc i una segona en directe.

“Màscara”


L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada

capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida

amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix



http://youtube.googleapis.com/v/7mQbFlh-Vno&source=uds

 

 

28 “Time has got nothing to do with it”

“Time has got nothing to do with it”                     
(Peter Murphy / Pete Bonas)
Peter Murphy
Love hysteria
1988


Peter Murphy és d’aquells artistes que havien de ser-hi. Eren moltes ja les nits que la seva poderosa veu m’atormentava reclamant figurar en aquest llista de cançons tant “sui generis”.
Al seu repertori hi ha un bon grapat de cançons. Amb moltes d’elles hi he festejat però al hora d’escollir-ne una no podia ser altra que aquesta “Time has got nothing to do with it” si no volia córrer el risc que la meva pròpia veu (de la consciència, en aquest cas) m’hagués fotut més nits enlaire.

I la veritat és que encara ara la trobo commovedora com el primer cop. La lletra és força estranya. Les paraules, amb la musicalitat amb la que surten de la gola de l’ex-membre de Bauhaus infonen èpica i misteri. Tot i així no arribo a trobar-hi un significat llògic (molts cop ni cal) Aprofitaré doncs aquest concepte del temps com a punt de partida per relacionar dos relats. Dos variants del mateix tema en que en un mateix periode de temps, segons per qui, pot passar més o menys coses.

La primera de les històries té com a protagonista a l’Antonio Díaz, (el podeu conèixer en aquest magnífic vídeo https://vimeo.com/36867859 que ha fet la Maria Giribet, producte de la casa també) poderós escultor del ferro i que té un caràcter i temperament heretats d’aquest noble metall. L’anècdota, explicada per ell mateix, la transmeto aquí sense que l’Antonio Díaz en conegui l’existència i confiant que per raons generacionals sigui maldestre en l’us d’Internet i les noves tecnologies. En qualsevol cas el contingut d’aquesta història l’honra i sols en podria retreu la indiscreció.

Es trobava el jove Antonio (això de jove, per falta de dades, m’ho invento) passant uns dies en un hotel d’algun lloc del centre d’Espanya compartint les vacances junt amb la seva dona i un matrimoni amic. Aquella tarda d’estiu l’Antonio i el seu amic anaven donant tombs al voltant de la piscina de l’hotel (les dones estaven per uns altres menesters). Es veu que l’amic estava atabalat per algun assumpte i no parava de donar explicacions a un Antonio atent. Resulta que a la vora d’aquest hotel hi havia una instal·lació militar americana. Estaven practicament a tocar, i estaven separats per un passadís de pocs metres amb un filat metàl·lic a cada banda. Aquest passadís, com que hi era prohibit l’accés estava més aviat deixat i ja hi havien crescut els matolls i les males herbes. En un moment donat, no se sap ben bé per quina causa, en aquells matolls, ressecs com deurien estat per aquella època de l’any, s’hi va calar foc. L’Antonio, que se’n va adonar, no va dubtar ni un moment en enfilar-se al filat i saltar cap a dins del passadís. En un primer moment va intentar aturar l’incendi picant amb un bastó. Donat que això no va ser suficient, va alertar a altres clients i personal de l’hotel i els va instar a que l’ajudessin. Aquestos omplien galledes amb aigua de la piscina i els hi anaven passant a l’Antonio que les abocava sobre les flames. Finalment va poder apagar el foc.

Les autoritats militars van renyar a l’Antonio pel fet d’haver fet cas omís dels indicadors de la zona. No obstant això, van valorar la seva determinació per apagar aquell foc fins i tot possant en perill la seva integritat física. Tant és així que al cap de pocs dies l’Antonio va rebre una mena de diploma on se l’hi agraïa la seva intervenció i on es feia esment del seu acte heroic. Sigui com sigui, tot just haver apagat aquell foc i haver tornat la calma al lloc, l’Antonio es va incorporar al costat del seu amic que, aliè a tota la moguda, continuava donant tombs a la piscina, capficat amb les seves explicacions. L’Antonio les va seguir atent, aquest cop més encara, per a veure si agafava el fil.

Es veu que l’amic tracta de bajanades el relat d’un incendi i de corredisses. Fins i tot, ni ensenyant-li el diploma s’ho acaba de creure.

Bé, volia explicar-ne dues d’històries però veig que m’allargaria massa. Ho deixaré per una altra ocasió. Suposo que amb aquestes històries el temps no hi té res a veure…


“El temps no hi té res a veure”

Fes-me una cosa artificial, amb caràcter
Feta de fusta, amb força vital
Fes-li un braç, que apunta a la terra
I una mà, que em senyala
Sigui on sigui
Sigui on sigui
I que coneix tot lo invisible

El rellotge no pot girar enrere
Amb tristos remordiments
El temps no hi té res a veure
Veuries, veuries
Si tinguessis 3 anys un cop més
I ho tornessis a fer tot igual
El destí ens torna bojos
El destí ens torna bojos

I te’n vas anar a l’aventura
Amb molta vergonya
Potser la teva boca podria ensenyar
Potser penses que creus que
Hi té molt a veure amb
Hi té molt a veure
No espatllem res, res de res

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Els canvis són bojos amb ulls inculpadors
I morals que desdibuixen les paraules
De nous missatges
Si només sabéssim
Que no tot passa aquí
Allí les incògnites no abunden
I s’oblida la ceguera
S’oblida

El pla perfecte
No és l’home
Que et diu
Que t’equivoques

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Vés cap a la clariana
I entesos els miratges
Lluita i crida el jurament
La il·lusió és el dolor
La il·lusió és el dolor

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure
Temps