“Unfinished Sympathy”
(Grantley Marshall / Andrew Vowles / Robert Del Naja / Jonathan Sharp / Shara Nelson)
Massive Attack
“Blue Lines”
1991
Durant ben bé un any, abans de dedicar-me definitivament a la l’ofici de paleta, vaig estar col·locant exclusivament finestres de PVC. En aquell moment encara no hi havia el boom immobiliari que tant de mal ens ha fet, però sí que hi havia certa alegria constructiva degut, en part, a l’imminent arribada dels Jocs olímpics de Barcelona ‘92. Curiosament, la celebració dels Jocs va donar pas a una devallada en el sector. Cal dir però, que basicament sols va ser a nivell de Barcelona i algunes grans ciutats, doncs als pobles practicament no es va notar. En pocs anys la cosa es va recuperar i es esvalotar fins als extrems que tots coneixem i patim. Personalment penso que la pròpia gent del sector vam devaluar l’ofici, menystenint als professionals de debò i donant les feines al primer que passava pel carrer, tot fos per avançar-ne. De la crisi actual, si bé el sector del totxo n’és en part responsable, no en té l’exclusivitat doncs la mala gestió de les entitats bancàries, amb el beneplàcit dels polítics de torn, hi han contribuït i molt a trinxar-ho tot. I encara ens diuent que hem viscut “per sobre de les nostres possibil·litat”…
… en fi. tornem als anys pre-olímpics. Com ja he dit, hi havia força feina. Junt amb el Josep de cal Parrata anavem a col·locar les finestres a diferents obres de pobles més o menys propers. Allà on anavem molt sovint era a Lleida capital. Basicament a fer reformes. És a dir, a canviar les finestres velles per unes de noves. En una altra ocasió explicaré algunes anècdotes que ens van passar. Ara però, voldria centrar-me en explicar el tema del dinar. Resulta que a Lleida hi treballava un altre amic d’Anglesola, el Ramon Casteras, que fa el manteniment en una empresa d’ascensors. A l’hora de dinar ens trobavem al restaurant Caribe, al carrer Alcalde Costa de Lleida. Era un restaurant on feien un menú de “batalla” i que n’avançaven. Era basicament un restaurant per a “currantes”. En un racó, sempre a la mateixa taula, hi dinaven dos senyors molt grans. Un d’ells era el famós escultor Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998). Resulta que tenia el seu taller molt aprop d’allí i junt amb el seu amic anaven cada dia a dinar al Caribe. El Leandre Cristòfol al Caribe… a l’escultor, com a bon surrealista que era, segur que l’hi hagués agradat aquest joc de paraules. Fins llavors jo no coneixia al Leandre Cristòfol, però arrel d’aquells dinars i de compartir restaurant, em vaig interessar per la seva obra, plena de peces de gran bellesa i sensibil·litat. Són com poemes materials.
Quan vaig deixar la feina de muntador de finestres també vaig deixar d’anar a dinar al Caribe. Al caps d’uns anys vaig saber per la premsa que el Leandre ens havia deixat. Em vaig imaginar aquella taula del racó, amb l’amic dinant sol. O potser ja no hi va tornar més. Suposo que ara n’hi han d’altres ocupant aquell espai. Recordo amb orgull haver coincidit amb el Leandre Cristòfol al Caribe. De fet, era com un “currante” més. Un bon professional, que feia bones obres perquè s’estimava l’ofici. Un bon exemple on emmirallar-nos.
Amb aquest primer treball, els Massive Attack fundarien lo que després s’anomenaria Trip hop, una barreja de diferents músiques com ara el hip hop, soul i dub. Acostuma a util·litzar l’electrònica i bases que recorden a les seccions de corda dels adagis clàssics. Bristol (Regne Unit), la seva ciutat natal, es convertiria amb el bressol d’aquest estil de música que ha estat de gran influència arreu. “Unfinished Sympathy” és el tema més famós de l’àlbum. Amb la seva cadència i harmonies crea un clima força interessant. La suggerent veu de Shara Nelson (a qui aquest tema va catapultar la seva carrera) acaba de donar-li el toc de gràcia.
En el vídeo oficial de la cançó, amb un sol i espectacular pla-sequència veiem a la cantant passejar amb pas decidit pels carrers de Bristol.
En la versió “en viu” podem apreciar al grup desplegant tots els seus recursos tecnològics.
Mr Cansongs 