73 “Once in a Lifetime”

(David Byrne / Brian Eno / Chris Frantz / Jerry Harrison / Tina Weymouth) Talking Heads “Remain in Light” 1980 “Avui que m’havia arreglat i no ha vingut ningú”. L’altre dia, la tieta Nuri Infidelitats Segons marquen els canons, en cas d’enfonsar-se, el capità ha de ser l’últim en abandonar el barco. En el cas […]

65 “Fitzpleasure”

“Fitzpleasure”

(Joe Newman / Gus Unger-Hamilton /
Gwilym Sainsbury / Thom Green)

Alt-J
“An Awesome Wave”

2012

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.


Al davant del sobre hi ha escrit un escuet “Mr. Cansongs”. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.
Benvolgut  Mister Cansongs:   
Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

Salut!

Carme


Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.
Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)
Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.


Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)


Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.


En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:
– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?
– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)
– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.


M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.
– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?
– Sí, jo mateix.
– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.
– Sí, home. Faci el favor de seure.
M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.
– Bé, vosté dirà.
Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.
He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.
– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.
– La veritat és que no se de què em parla.
– Li diu res lo de “64 entregues”?
– Ostres…
– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.
No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?
“el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”
– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?
– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?
– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.
– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?
– Miri, està pixant fora de test.
– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.
– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.


En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.
– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?
– Pesquises. inspector Pesquises.
– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.
– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat)

I se n’ha anat. Mentre demanava un parell de cafès Mr Raons m’ha dit:
– Caram, de que el coneixes aquest galtut?
– De fet no l’havia vist mai. Però m’ha fet recordar que tinc una cosa pendent. Ens acabem els cafès i m’acompanyes.


Hem arribat que encara hi havia claror de dia. Hem encès el llum d’oli i hem baixat per les escales cap a la foscor del celler. Hem obert els feixucs candaus i cadenes que asseguren la pesada reixa. Aquell lloc tenebrós estava sumit en el silenci més absolut. Ni rastre del sarau i la disbauxa que habitualment hi regnaven. Hem fet alguns crits que s’han perdut, foscor avall, rebotant per les rocoses parets d’aquelles cavitats. La desolació s’ha apoderat dels nostres esperits.
– Hem sento fatal (li he dit a Mr. Raons) Això és com fer hort. No en hi ha prou en sembrar una planta, s’ha de cuidar cada dia. És distret i divertit l’acte de fer criatures. Però se’ls hi ha de pagar les sabates.
– No desesperis. Amb dos simples pedres es pot provocar un incendi.
– Vols dir…
– Sí, home. I tant. Per que no cantem alguna cosa?
I així ho hem fet. Hem taral·lejat una melodia. Primer amb timidesa, com qui no gosa. Després amb la desesperació de dos nàufrags a la deriva. Sota aquelles bòvedes granítiques i la esquifida claror de la flama vacil·lant, més que una cançó allò semblava una pregària. Un pregària cap a un Déu sord i mut.
De sobte s’ha escoltat una remor minsa, gairebé inaudible que sortia de la foscor. Cada cop s’ha anat fent més forta. Llums encegadores han definit els perfils d’aquella caverna infinita. Gairebé sense adonar-nos-en els nostres cants s’han vist acompanyats per una munió de veus i instruments, creant acords i harmonies inversemblants. Un in crescendo fastuós. A Mr. Raons i a mi ens han saltat les llàgrimes d’al·legria. Fins i tot amb el Robert Plant, amb qui tenia una relació esquerpa, ens hem fos en una llarga i afectuosa abraçada.
En mig d’aquell lloc tenebrós, estrany i inhòspit he sentit que tornava a ser a casa.

 

Alt-J és un grup britànic fundat l’any 2007 i que fins al moment sols ha publicat un EP i un llarga durada, aquest magnífic “An Awesome Wave”. Veurem que ens depara en un futur pròxim aquesta jove i prometedora formació.
 
La primera versió, en estudi (amb el vídeoclip oficial) Una segona versió enregistrada en directe al Festival de KEXP (una emissora de radio de Seattle, EEUU, una de les més importants pel que fa a la divulgació de la música independent) I una tercera, un remix amb l’alquímia i barreges habituals en aquests casos.
 

http://youtube.googleapis.com/v/hlvhf7rUfuQ&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/nQm-MfleN_4&source=uds

 

62 “The New Orleans funtion”

The death of Jazz

Premature autopsies (sermon)
Oh, but on the third day (happy feet blues)
(Wynton Marsalis / Stanley Crouch)
Wynton Marsalis
“The Majesty of the Blues”
1989

La mort del jaç

Sepelis

Fa un dia gris i plou a bots i barrals. El bar Foment està abarrotat. De fet hi ha gent que s’ha quedat a fora sota la pluja aguantant impassible i estoicament tot el xàfec. Al Foment s’han esgotat tots els licors i destil·lats, començant pel whisky i acabant per la ratafia de nou (en aquest ordre) Amb la que està caient cal escalfar-se per no agafar fred als ossos. Com a cas excepcional s’ha deixat fumar a l’interior, fet que ha convertit tot el local en un gran núvol, en un d’aquells dies de boira tant espesa que no s’hi veu a un pam del nas.

Fa un parell d’hiverns la Núria Armentano (d’Antropòlegs Lab i investigadora de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona) va iniciar un projecte experimental i pioner que consisteix bàsicament i a grans trets, en fer uns enterraments de porcs seguint processos similars als habituals en humans al llarg de la història per després, passat un temps, desenterrar les restes pel seu posterior estudi. El Grup de Recerques de les Terres de Ponent va facilitat els recursos logístics i humans cedint un terreny a Sant Martí de Maldà on ubicar la necròpolis i col·laborant en les tasques dels enterraments i en la construcció i tancament de l’esmentada necròpolis.

En total van ser 26 els porcs enterrats, tots amb diferents formes i condicions. Des de colmatats amb terra, sense colmatar (cambra buida), embolcallats, sense embolcallar, etc. Un fins i tot amb una tomba feta amb peces ceràmiques a la manera de la tégula romana, digna de tot un patrici romà.

El projecte ha anat complint amb tots els requisits burocràtics, tant a nivell legal com sanitari. Tot molt correcte, però calia fer un acte litúrgic, un cerimònia en tota regla per honorar com cal als pobres difunts que han donat, sense ni com va ni com costa, el seu cos a la ciència. Ja que mai els hi podrem agrair prou aquest acte generós i altruista, que menys que dedica’ls-hi un acte d’homenatge.

Molts podran pensar “quin dia més bèstia que han anat a triar” (per lo de bèstia ja quadraria…) Però és que amb l’atapeït que està el calendari d’actes protocol·laris, entre el tricentenari de 1714, l’any Espriu, la Festa major i el 25è centenari de la petanca, no quedaven dates lliures, i donada la urgència per encetar la fase de l’exhumació dels cadàvers, doncs calia afanyar-se per no fer Pasqua abans de Rams. El gruix de la comitiva està format per un grup de músics de color (negre), tots nets i pulcres, impecablement vestits amb tratges i corbates negres sobre camises blanques immaculades. Les sabates negres primorosament enllustrades per l’ocasió. Els instruments de metall lluent amb una pàtina mate (del desgast). En un racó de barra Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) conversem en un fluït anglès amb Wynton Marsalis (el famós trompetista de Nova Orleans) i Stanley Crouch (l’influent escriptor i crític musical de Los Angeles), que mentre apuren els gots de ratafia ens expliquen que l’un portarà la batuta pel que fa al tema musical i que l’altre oficiarà la cerimònia i que s’ha preparat unes paraules.

Avui, allà al celler, no hi ha hagut cap objecció amb la tria. Davant d’un cas luctuós com el que ens ocupa tothom se’n ha fet al càrrec (fins i tot el Robert Plant…) La veritat és que amb la quantitat de nous inquilins, al celler li ha anat bé una aclarida com aquesta.

La resta de congregants està formada per autoritats civils i religioses. Personalitats i alts càrrecs de diverses entitats i estaments. Una gran representació del Grup de Recerques. La Núria Armentano amb la seva família. La Dominika N, agent doble del MI6, però que aquí ve (suposadament) com a col·laboradora de la Núria. Una nodrida delegació de la Universitat, encapçalada per la Doctora Assumpció Malgosa com a avaladora del projecte. També hi ha una petita comitiva formada per uns quants porcs adults i una garrinada en representació dels familiars dels difunts. Completa el grup veïns de la vila i les rodalies.

No para de ploure i no fa pas cara de voler canviar. A sobre s’ha aixecat un aire força fred. Ha arribat l’hora de començar l’acte. La gent resta en un respectuós silenci. Ara ve la maniobra més complicada: treure el piano del bar Foment. El mossèn s’ha enrrollat i ha deixat per l’ocasió la base del pas per ficar-hi el piano a dalt. Varis membres del Grup de Recerques s’han prestat com a voluntaris per fer de portadors. Al Guido l’han fet fora de la fila per que amb la seva alçada els feia anar de tort. Amb penes i treballs han pogut sortejar la llinda de la porta i ja tenim el pas amb el piano encarat. Tot està a punt per començar l’ofici. Els músics, una munió de negres, amb tratges, corbates i sabates negres, obre la comitiva. El redoble dels tambors marca el pas de la cofradia. Els metalls, a manera de gàrgoles, escupen música i aigua. Als músics els segueixen les autoritats. Els familiars i persones properes. Després totes les persones implicades en el projecte. Finalment la munió tanca la comitiva que avança sota la pluja i seguint el compàs de la música. Malgrat les adversitats i el mal temps el trajecte pels carrers asfaltats dins la vila s’ha fet a una bona marxa. Gairebé es podria dir que lleuger. Les cames anaven soles sens dubte insuflades pel ritme obstinat de la percussió. El personal avançava encoratjats pels sentits sons emesos per metalls i fustes. Quan s’ha trepitjat el sol de terra , el pas s’he alentit, fent-se cada cop més farragós. Aquella munió, aquell volum d’homes negres, amb tratges, corbates i sabates negres, que fins llavors la pluja li donava un aspecte afavoridor, han tingut una davallada estètica considerable. Les sabates i la part baixa dels pantalons han deixat de ser negres en detriment d’un color marró fangós. Trompetes, trombons, clarinets han passat ha ser veritables canaleres negades d’aigua. Els portadors han mostrat els primers símptomes de flaquesa. Dalt del pas, el pianista en proutes feines endevinava les notes doncs al difícil seguiment del compàs de la música hi havia de sumar una sobtada vocació pel funambulisme. Al darrera el seguici seguia a dures penes. Ja són al peu del turó on hi ha la necròpolis. Per arribar-hi però ha de superar la forta pujada que els separa del seu destí. Sens dubte queda salvar l’escull més dificultós. És un via crusis. Una veritable pujada al calvari. Tots semblaven que anessin a càmera lenta. Les sabates ja no són sabates sinó unes boles de fang. Els músics van escatxigats de dalt a baix. Tot ells són una defecio. Els portadors van de genolls per terra amb el piano i pianista d’aquí cap allà fent espectaculars ràpels per sobre del teclat. Tres cops ha caigut el piano (i el pianista) al terra. Per culminar l’últim tram de pujada sort n’han tingut del Guido que s’ha ficat a la part del darrera i ha ajudat a mantindre el pas en posició horitzontal. 

Autòpsies prematures (sermó)
Per fi han fet el cim. Tothom s’ha disposat en semicercle encarats a les tombes. Tot i la fatiga i el mal aspecte, tothom ha mantingut la compostura dotant de solemnitat a l’acte. Stanley Crouch enfangat fins als ulls ha agafat la paraula i en mig d’un respectuós silenci, sols trencat per l’insistent degoteig i un vent cada cop més fred, ha pronuncia les paraules que s’havia preparat. Un sermó en tota regla, amb el que ha fet una apassionada i encesa exaltació del Jazz i del suposat traspàs a una millor vida. Naturalment el discurs s’ha de llegir en clau metafòrica, sent apte per qualsevol àmbit i context.

 

Oh, però al tercer dia… (festot del gros)

Acabat la senzilla i sentida cerimònia la pluja semblava que remetia. El vent, cada cop més fort i més fred ha fet que sota la roba xopa i bruta notéssim els nostres pobres ossos. Allò s’ha convertit en un autèntic repicar de dent. Fins i tot els garrinets, que estaven testos el pobres. De sobte hem sentit estrany soroll que venia de l’interior del malmès piano. Algú ha aixecat la tapa i del seu interior ha sortit la gata del Foment, molla com un gat. Aquest fet ha permès descobrir que a l’interior del piano hi havia un autèntic “alijo” d’ampolles de whisky que miraculosament no s’havien trencat. Això ha enfervorit a la gent. Els músics han agafat nous brios i després de fer-se passar el fred amb un bon glop de destil·lat, s’han ficat a tocar amb un entusiasme espectacular. Ha estat un fi de festa memorable. Les autoritats s’han deixat de romanços i s’han saltat el protocol. He vist a la porcada rebolcada, sens dubte engrescada pel fervor popular. I he entès que feien visible la seva aprovació complaguts per l’homenatge.

 

En mig del fragor de la celebració li he comentat a Mr. Raons:

– És curiós com empastifats de fang tots som iguals davant del Senyor…

A lo que Mr. Raons m’ha contestat:

– És una bona raó per brindar.

I hem fet xocar les dues ampolles.

 

Wynton Marsalis (Nova Orleans, 1961), prestigiós trompetista i compositor. La seva gran proliferació i inquietut l’ha dut a col·laborar amb artistes de diferents àmbits musicals. Des d’interpretar peces clàssiques del barroc fins a tocar junt amb músics de rock o el blues com l’Eric Clapton. Es tracta d’un verdader renovador del Jazz actual, fent relectures dels estils més clàssics i genuïns del gènere.

 

 

“The New Orleans funtion” és un autèntic homenatge a la música de la seva ciutat natal. Està dividida en tres parts. A la part central, l’escriptor i crític musical Stanley Crouch va escriure el text de la segona part per fer una apologia del Jazz i rebatre la famosa frase del Miles Davis “el Jazz ha mort”.

En aquest enllaç hi trobareu el text d’aquest “sermó” tant peculiar

 

A Internet no he trobat tota la peça sencera. Així doncs, en un exercici de cirurgia he apedaçat i resargit les tres parts (al més pur estil Dr. Frankenstein) El muntatge del sermó, amb les fotos i tal, és d’un servidor…
 
 

 

31 “Köln, january 24, 1975. Part I”

Köln, january 24, 1975. Part I”                     
(Keith Jarrett)
Keith Jarrett
“The Köln Concert
1975



“La realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. Lamentablemente una obra de ficción no puede permitirse las mismas libertades”.         
 
 (“Aire de Dylan”, d’Enrique Vila-Matas)

Va caient la tarda al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) ens estem cruspin uns donuts acompanyats d’uns cafès. La gata fa becaines en una cadira del costat. Al fons els habituals de sempre fan la botifarra. Els últims rajos de sol s’esvaeixen quan irromp per la porta Keith Jarrett, l’afamat pianista de Pensilvànnia. Per un moment es fa el silenci i tot s’atura davant aquella figura esquifida però determinada que sense dubtar avança cap al piano que està instal·lat per l’ocasió. Mr. Raons i jo ens hem quedat amb el donuts a mig mastegar. Un jugador s’ha quedat amb el braç alçat, amb la manilla de trumfo als dits, a punt d’arrastrar. Fins i tot la gata, pasota de mena, ha aixecat el cap a veure que passava. El Keith ha fet una breu inspecció al piano i s’ha dirigit al taulell a parlar amb la mestressa.

El temps s’ha tornat a posar en marxa. He pogut desfer la bola que s’he m’havia fet a la boca. Finalment la manilla a rodat pel tapete.

– És en Keith Jarrett. És curiós que amb el piano sempre improvisa (li he dit a Mr Raons “per lo bajini”)
– Clar, així no li cal escriure ni dur partitura…
– Ja ho diuen, el món avança gràcies als ganduls.
– Doncs ja veuràs com a aquest paio la mestressa li treu la son de les orelles…
I hem seguit amb les nostres cabòries.

De sobte un gran remostré ens ha trencat la conversa. El jugadors de botifarra estaven tots agafats al piano portant-lo a pes de braços mirant de traslladar-lo de lloc. La mestressa els anava manant, atenent les instruccions del Keith, que s’ho mirava atentament. A la poca estona, Mr. Raons i jo també hi estàvem agafats (al piano) fent de camàlics. Ens l’ha fet portar de punt a punta de local, el molt cabronàs… es veu que allí on estava no era el lloc adequat… un cop s’ho ha mirat i remirat encara ens ha fet donar un parell de tombs amunt i avall amb el piano al coll fins deixar-lo en el seu lloc d’origen.  Clar, aquell piano s’ha hagut d’afinar. Ha arribat un tècnic amb tot d’estris. A nosaltres ens ha tingut a tots firmes, atents a tot el que l’hi calgués. Ja era negra nit quan finalment semblava que tot estava en ordre. Als oients ens ha fet asseure en unes cadires escrupulosament alineades. Ah, i sense xistar. Amb el local a les fosques, al Keith encara l’hi molestava la claror que venia de l’enllumenat del carrer. Ens hem hagut d’esperar una bona estona a que algú fes les gestions pertinents per deixar tot Sant Martí a les fosques.

Per fi, tret d’un breu incident provocat pel gat, que ha sortit de dins el piano, el Keith s’ha assegut davant l’instrument. Abans de prémer cap tecla però, ha estat ben bé un quart d’hora clavant-nos una mirada inculpadora que adivinàvem a través de la foscor. Moments abans una inoportuna tos havia alertat al Keith ficant-lo de mal humor. Crec que per culpa d’una engruna de donuts que s’hauría encantat darrera d’un queixal.

I el Keith Jarrett s’ha ficat a improvisar. Per sort, capficat com estava en la música, no ha estat fins a trenc d’alba, quant la primera claror del dia il·lumina el local, que se’n adona que tots (gat inclòs) estem adormits. Quina manera més bonica d’agafar el son. I he tingut un somni meravellós.

 

26 “Noon song”

“Noon song”                     
(Chick Corea)
Chick Corea
Piano improvisations, vol. 1
1971

Mister Raons i jo (Mister Cansongs) estem assentats en una taula del bar Foment, de Sant Martí de Maldà. En una altra taula que hi ha al fons, fan la botifarra. La llum de la tarda se’n ha anat poc a poc, sense adonar-nos-en. Hi hem reparat quan han encès les llums del local, que han acabat d’enfosquir de cop l’exterior. Pel reflex del vidre veig Mr. Raons apropar-se a la barra. Ja hem perdut el conte dels cafès quan Mr. Raons s’ha aixecat a  demanar-ne un parell més, aquest cop acompanyats d’un donuts.
– Així què deies, Mr. Cansongs? Que al blog vols ficar no se què de piano?
– Sí. Cada ics entrades, ficar-hi una peça de piano. A manera d’interludi. Hi han uns quants pianistes que m’agraden molt i seria la manera d’introduir-los, d’una forma argumentada, en el blog. També servirà perquè el personal s’esbargeixi, ja que al no haver-hi lletra per entendre, no cal trencar-se el cap.
– Que vols que et digui. Jo preferiría que hi fesis sortir al Loquillo i los Trogloditas cantant allò de “llevar el pecho tatuado, escupir a los urbanos…”.
– Bona peça deuries ser tu de jove…
– No ho saps prou… (apunta la mestressa, que porta els cafès i els donuts)
A Mr. Raons se li escapa una mitja rialla còmplice. Mentres ens deixa lo fato aixeco la vista i me’n adono que la partida de botifarra s’ha acabat. Deuen ser tots a sopar, penso.  
– Per on anàvem?
– No me’n recordo… ah, sí! Lo del piano. A més puc introduir-hi una conversa entre tu i jo. Que et sembla?
En aquestes entra per la porta de servei el Chick Corea, impecablement vestit amb camisa i pantaló blancs i mocador al coll.  Ens fa una breu salutació amb la mirada i s’asseu al piano de cua que hi ha en un racó.
– És el Chick Corea, l’hi confirmo amb veu baixa a Mr. Raons.
– Ni Chick Corretja ni hòsties amb vinagre. Quan un pobre menja lluç, és que un dels dos està fotut. On hi hagui els Ronaldos ja poden cantar missa.
Amb posat cerimoniós el Chick comença a tocar…
“Noon song”… és la peça que obre el seu disc “Piano Improvisations, vol. 1”. Aquest i el Vol. 2, tots dos els va gravar en tant sols dos dies, a Oslo.
-En van avançar. Hi deuría fer un fred que pelava.
La gata del local me s’asseu a la falda i comença a ronronejar.
– De la manera que fa anar els dits (l’hi dic), aniria bé per excavar algun jaciment.
– O per gratar l’esquena…
Riem la broma i després ens quedem callats escoltant les notes del piano mentre apurem els cafès. Faig volar l’imaginació i deixo anar:
– En aquesta escena podríem ben bé ser dins d’un quadre de l’Eduard Hopper.
Lo que a vint anys son pardals, a quaranta son trons (m’espetega Mr. Raons) Ja veig que t’ha abduït l’esperit del Cecil B. DeMille.
Mr. Raons em se queda mirant tot seriós i em diu:
– Cecil, vols dir que aquest escrit s’entendrà?