Tag Archives: Aurèlio Chesa

90 “Bicycling to Afghanistan”

(Curt Golden)robert-fripp-show-of-hands-20120926161557

Robert Fripp & the League of Crafty Guitarists

“Show of Hands”

1991

Escacs

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic del Marcel Bonet on em demanava de dedicar una entrada d’aquest blog a alguna peça musical que estigués relacionada amb el noble joc dels escacs. Del Marcel guardo amistat de quan vam jugar a bàsquet plegats els darrers anys de la meva accidentada carrera basquetbolística. Em consta que la seva també ho ha estat, d’accidentada, o al menys intermitent, doncs ha alternat, en diferents etapes, el bàsquet amb els escacs. Ha combinat, un home llarguerut com ell, estirar els braços per arreplegar els rebots amb arronsar les cames per encabir-les sota les sempre diminutes taules on s’allotgen els taulers d’escacs, parant compte de que en aixecar-se, en un acte involuntari, no fotre totes les peces enlaire. Actualment el Marcel es troba en aquesta fase, la de les cames arronsades, i em consta que és un bon jugador d’escacs. De tant en tant publica un article sobre aquest noble joc a La Mañana, i d’aquí la seva petició de l’entrada al Cansongs, doncs voldria fer-ne referència en un proper article i aprofitar la possibilitat que ofereix un blog de poder escoltar una de les peces musicals que ell citaria en l’esmentat article.

D’entrada la proposta del Marcel em va sorprendre, però aviat vaig contestar el seu correu electrònic amb una resposta afirmativa. En un blog d’aquestes característiques la relació entre número de destinataris que reben la notificació de cada entrada i el número de lectors registrats és d’una asimetria descoratjadora. És per això que es valora tant rebre un comentari. Un lector és un tresor. Per això quan reps una petició del Marcel penses: ah, has estat tu…? Has estat tu qui ha llegit la darrera entrada. I clar, un no pot negar el pa ni la sal a qui ens dóna menjar, bloggísticament parlant, cada setmana.

Un cop compromès calia trobar la cançó i el tema de l’escrit, que naturalment, haurien d’estar relacionats amb els escacs. Referent a la cançó ja en aquell primer mail el Marcel em proposava de ficar-hi “Mind Games”, un tema del John Lennon que no coneixia. La veritat és que no està gens malament.

Pel que fa a l’escrit, aviat vaig buscar i rebuscar un argument potent que tingués com a protagonista algun gran mestre dels escacs o que guardés alguna relació amb aquest joc mental. Realment els escacs és un camp minat de històries, anècdotes i proeses de lo més inversemblants. L’allau de idees era de lo més variat. Podria convertir en protagonista del meu relat a José Raul Capablanca, el gran mestre cubà, campió del món els anys 1921-1927, famós per la seva intuïció en el joc, i que sols la seva despreocupació i  un excés de confiança van apartar del títol davant un Alexander Alekhine ultrapreparat. La xarxa està trufada de solucions i aportacions enginyoses que li són atribuïdes, segurament moltes inventades, però que donen fe de l’admiració que se li guarda al gran mestre. M’ha agradat especialment aquesta de La llegenda de Capablanca i el marciano

Podria parlar, està clar, del gran enfrontament de la història. L’anomenada Partida del segle. El que va enfrontar a Fischer Spassky amb el campionat del món en joc. Allò era més que un simple campionat d’escacs. La càrrega simbòlica d’aquell duel traspassava lo purament esportiu. Érem al 1972, en plena Guerra freda i aquell títol era un EEUU contra la URSS. Cada moviment de les peces semblava activar una onada de míssils disparats cap a un i altre bàndol. El capitalisme contra el comunisme. El Bé contra el Mal.

Un episodi inversemblant dins la història dels escacs és la partida que van disputar l’any 1982 Víktor Korchnoi amb Géza Maróczy, Gran Mestre hongarès mort l’any 1951, o sigui, 31 anys abans. Per poder dur a terme aquesta partida es va comptar amb la col·laboració d’un medium. És desternillant coneixer els detalls que envolten aquest fet sense precedents. Els podeu llegir en aquest enllaç

Korchnoi-Maroczy

La voluntat d’aquesta partida era aconseguir l’enfrontament (improvable per raons obvies) de dos grans jugadors de diferents èpoques. Sembla que Maróczy no era la única opció. Sels hi va proposar als també desapareguts José Raúl Capablanca i Paul Keres, però es veu que ni l’un ni l’altre estaven disponibles.

Un bon tema també seria parlar del Test de Turing, aquesta mètode que consisteix en ficar una computadora i un humà en una habitació, i un jutge en una altra habitació aïllada. Aquest, mitjançant una sèrie de preguntes, ha de discernir quin dels dos és l’humà i quin és la màquina.

i ja que entrem en el terreny de la intel·ligència artificial, com no recordar l’apasionant enfrontament entre el gran mestre Garri Kaspàrov i la supercomputadora d’IBM Deep Blue. L’home contra la màquina. El representant del gènere humà contra els monstre de silici. El temps de HAL 9000 s’apropa…

Kasparov-Deep Blue

I mentre meditava per quin tema em decidiria, el Marcel em va enviar el seu magnífic article. Em va sorprendre que alhora d’analitzar un partida, en lloc de triar-ne una de famosa de tantes que hi han, n’ha escollit una de seva. Això em va fer veure que lo més adient per la meva part era explicar la meva relació personal amb els escacs.

I aquesta relació passa inexorablement per la figura d’Aurélio Chesa. Deuria ser l’any 1972, si no em fallen els càlculs. El Sr. Chesa, com li dèiem llavors, va arribar al poble en condició de mestre per impartir a l’escola del poble els cursos de 5è i 6è d’EGB. Procedia d’un poble d’Osca anomenat Ballobar. Al costat de l’encarcarament de senyoretes Natólies i Companys senyors Ricardos era una bocanada d’aire fresc per l’escola. Quan s’apropaven festes o en dates senyalades duia la guitarra i ens cantava cançons del José Feliciano. Era jove i campatxano. I una dada important i definitiva: va arribar amb el títol de campió d’escacs de la província de Lleida sota el braç. Penso que com a mentre d’escola era un bon mentre. Ara, com a mestre d’escacs era superlatiu. Era un apassionat dels escacs, i això es notava. Es notava i ho transmetia a la resta. En poc temps tots els nens de l’escola vam aprendre a jugar a escacs. Es va organitzar un torneig escolar a la comarca. Anglesola era l’únic poble que tenia dos equips, l’A i el B. Jo vaig tindre el privilegi de formar part del primer equip. No cal dir que varem guanyar el campionat. Realment l’Aurèlio Chesa era un mag del tauler. Jugava simultànies com aquell que res. Era capaç de jugar a cegues, d’esquena al tauler. I a sobre, et guanyava. Era com si disposes de superpoders que el dotaven d’una capacitat superlativa per memoritzar la situació de les peces. Allò era paranormal. Ben aviat aquell interès i entusiasme pels escacs es va transmetre i escampar pel poble forjant grans jugadors. Encara avui en dia, després de tants anys, es conserva un cert nivell fruit d’aquells anys d’aprenentatge assolit gràcies a l’empenta i dedicació de l’Aurèlio Chesa. Es van organitzar més tornejos i els campionats federats, que es disputaven normalment els diumenges al matí a ca la Maria, el bar de la plaça. El dilluns ja ens trobàvem per analitzar les partides d’aquell cap de setmana. Entre setmana no hi havia dia que no hi hagués algun que altre aficionat jugant a escacs, habitualment envoltats d’altres aficionats que seguien la partida amb verdader interès.

L’Aurèlio Chesa era un home respectat i estimat al poble. Un cop es va organitzar una sortida a Ballobar amb autocar, per disputar un partit de futbol entre els equips de les dues poblacions. Jo em vaig ficar malalt i no vaig poder anar-hi. Crec que aquell dia va ploure a bots i barrals i no se si aquell partit es va arribar a jugar. L’Aurèlio Chesa encara va ser-hi uns quants anys a Anglesola, impartint classes a l’escola i jugant amb l’equip local. Finalment va marxar, crec que a Fraga, per poder ser a prop de casa. Un dia, després d’uns anys que hagués marxat, el meu pare, el meu germà i jo vam aprofitar que van anar a collir regalèssia vora del  riu Cinca per anar a visitar a l’Aurèlio a casa seva, al poble de Ballobar. Allí vam conèixer la seva família.

Pel que fa a la meva relació amb els escacs, vaig deixar de jugar-hi, fins i tot quan encara l’Aurèlio era a Anglesola. És un joc fascinant, on no s’amaga res. Tot està a la vista i les jugades per venir són dins la ment del jugador. Va arribar un moment però, que m’absorbia massa. Vaig arribar a tenir somnis arlequinats, amb vertiginoses columnes i diagonals. Combinacions, estratègies, posicions angoixants, rellotges. A més, era un jugador mandrós, poc donat a memoritzar obertures o estudiar jugades. Sempre havia confiat (d’aquí la meva admiració per Capablanca) amb la meva intuïció. A mesura que passava el temps però, me’n adonava de l’importància d’aquests coneixements teòrics i vaig abandonar.

Definitivament reservaré al Lennon per una millor ocasió. Aprofito l’oportunitat per introduir un tema del Robert Fripp, que prepara els seus temes amb el rigor i la disciplina d’un veritables Gran Mestre d’escacs. Igual com aquest, la seva música combina intel·lecte i genialitat a parts iguals. En nous lliuraments espero fer justícia a la seva prolífica i magnífica obra. Un dels grans creadors de la música del nostre temps.

(nota: un detall important. Aquesta música no prové d’instruments electrònics. No està feta amb sintetitzadors, seqüènciadors ni res per l’estil. Es tracta de guitarres acústiques!).

La versió original i una altra que es va publicar uns anys més tard, aquest cop amb el Robert Fripp tocant la guitarra elèctrica.

Anuncis

61 “Mask”

“Mask”
(Daniel Ash / David J / Kevin Haskins / Peter Murphy)
Bauhaus
“Mask”
1981

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estreta que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta:

qui collons aixecava la taula?

(to be continued…)

Bauhaus és una banda de post-punk (Northampton, Gran Bretanya) formada l’any 1978 i que s’ha disolt i tornat a reagrupar vàries vegades però van viure el seu màxim esplendor durant els primers anys de la dècada dels 80. Fan una música fosca, recaragolada i que veu de diferents estils, com el punk, la música gòtica o el Krautrock alemany. Les lletres són críptiques i enrevessades. Durant la segona meitat dels 80’ i tot els 90’, mentre la banda es manté separada, alguns membres del grup (Peter Murphy, Daniel Ash) aprofiten per emprendre les seves respectives carreres en solitari amb desigual sort i èxit comercial. Bauhaus ha composat un bon grapat de cançons dignes de destacar, entre elles aquesta “Mask”, certament inquietat i que no ens deixa indiferents. Sembla que actualment la banda torna a estar en actiu per seguir-nos turmentant i transportar-nos als nostres pitjors malsons.
Podem escoltar la versió del disc i una segona en directe.

“Màscara”


L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada

capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida

amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix



http://youtube.googleapis.com/v/7mQbFlh-Vno&source=uds