293 “Back To Black”

(Amy Winehouse / Ronson)

Amy Winehouse

Back To Black

2006

Negre sobre blanc

Fa uns quants dies que em barallo amb l’escrit d’aquesta entrada. Després de diversos intents fallits i uns quants esborranys encapçalats amb el títol “memòria” he acabat oblidant de què volia escriure. El preocupant del cas, a banda dels lapsus neuronals, és no poder donar continuïtat al flux musical. I és que n’hi ha tanta de música per escoltar! Un altre perill és que algun dia repeteixi algun tema que ja hagi sortit publicat al blog. Repetir-se també és un tret característic de desmemoria.

Per guanyar temps un es qüestiona si cal dedicar tant d’esforç a l’escrit en detriment de la música. Una vegada em van aconsellar que tampoc era necessari elaborar tots els textos de cada lliurament. Potser algun cop seria millor enllestir-lo amb un parell de frases. O si l’ocasió ho requereix, no escriure absolutament res. Deixar-ho en blanc. Quedar-se en blanc. Així és com es diu quan un es queda sense memòria. En fi. Ja veurem cap a on deriva la cosa: si anem cap al blanc o tornem al negre…

Back To Black, el magnífic tema de la malaurada Amy Winehouse. El “negre” del títol i el del blog guarden en comú el valor simbòlic, però de signe ben diferent.


285 “Garota de Ipanema”

Vinicius-Toquinho-Creuza_La_Fusa

(Vinicius de Moraes / Antonio Carlos Jobim)

Vinicius de Moraes

“En La Fusa con Maria Creuza y Toquinho”

1970

Blog de pisos

Aquests dies, mestres durin les vacances, m’he proposat fer un lliurament cada un o dos dies. Sempre que les circumstàncies ho permetin, és clar. A vegades, un fet inesperat ho pot fer punyetes. El compromís inicial del Cansongs era de fer una entrada setmanal. Fa mesos que això no és possible. Limitar la producció a la meitat, o a un lliurament al mes, encara que sembli una paradoxa, ho empitjora, és més difícil. Fer-ne pocs obliga a ser més rigorós i selectiu. Una entrada diària, per exemple, permet moltes llicències, tant amb la tria de les cançons com els temes. Hi cap tota mena d’arguments, estils i condicions. Un es pot permetre cert llibertinatge. En canvi imagineu-vos un sol Cansongs a l’any. Seria tasca impossible. La responsabilitat d’escollir un sol tema estaria abocat al fracàs. Et paralitza.

Ara, a manera d’experiment faig aquesta sèrie estiuenca per comprovar si, a banda del temps, també es tracta d’una qüestió d’exigència. Quan una gran empresa vol verificar la satisfacció dels seus clients, només cal recórrer al famós big data. L’abast del Cansongs és modest, i en lloc d’una gran corporació, més aviat s’assembla a una comunitat de veïns. Els gustos dels usuaris no es rastregen en fredes estadístiques. Els verifica de primera mà. Els encerts i defectes els hi fan arribar a peu d’escala mirant-li als ulls. El del 1r-2a es queixa que no surten prou autors catalans. El de 4t-1a, que he abandonat els grups anglesos per rendir-me als americans. La del 2n-2a, que perquè no surt cada setmana. Una altra exigeix que surti sempre el mateix dia i a la mateixa hora. Milions en una gràfica no fan pas l’efecte devastador que uns ulls escrutant-te fit a fit. També hi ha els elogis, és clar. Les paraules amables i d’agraïment. O un senzill somriure en creuar-se al replà. De tot això viu aquest blog. De ser algú dins la comunitat. Per això el millor del Cansongs són els comentaris. Bons i dolents. És el que li dóna vida.