Etiqueta: 18-O

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)Jimmy Barnes

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight

2014

 

 

 

100 cansongs-cartell-2Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0

106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)Solomon Burke - Dont Give Up On Me

Solomon burke

Don’t Give Up on Me

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2No perdis la fe en mi

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.