3 “La Estatua del Jardín Botánico”

(Santiago Aurerón)Radio Futura-Estatua

Radio Futura

“La estatua del jardín botánico”

1982

 

 

Radio Futura

 

Corre l’any 1982. La Transició espanyola sembla culminar amb l’arribada al poder del PSOE, amb Felipe González al capdavant. Guanyen les eleccions amb aquell famós lema “Por el canvio”. A Madrid tenen un alcalde catxondo, en Tierno Galván que deia allò de:

¡rockeros: el que no esté colocado, que se coloque… y al loro!

http://www.youtube.com/watch?v=HD85C_AgMT8

I clar, amb aquest alcalde, com havien de ser els súbdits? Esclata la “Movida madrileña”. Alló va ser una disbauxa. Després de tants anys de repressió, tots ens volíem fer moderns de cop. Aixecaves una pedra i d’allà sortien músics, pintors, dissenyadors, al cap i a la fi tothom era artista! … Tothom tenia ganes de fer coses. Comencen a aparèixer aus nocturnes, pentinats impossibles, vestits extremats, “poses” estrafolàries, accions irreverents, tots semblaven seguir les consignes del seu alcalde.


En aquesta època jo era a Madrid. Però les nits no les passava pas al Rock-Ola, sinó en una “garita del cuartel”, vigilant que no vingués l’enemic. Em ficava encarat cap a l’interior del “cuartel”, doncs era d’allà on podia venir l’autèntic enemic. Mai vaig témer que algú vingués de fora, i en canvi sí de dins, no a ajudar, sinó a putejar, tal era el tarannà. El que haig d’agrair als militars és que durant aquella llarga i forçada convivència, mai vaig sentir cap contradicció envers l’exèrcit, doncs feien honor a la seva condició. Érem un exèrcit sense guerra, quan al vell mig de Madrid es lliuraven autèntiques batalles…

Així doncs, resignat a la vida “castrense”, no vaig viure la “Movida” fins un cop acabada la mili, mitjançant, sobretot, Radio 3, i “La edad de oro”, programa de TVE presentat per Paloma Chamorro, on apareixien diferents manifestacions artístiques relacionades amb la ”Movida”, sobretot pel que fa a l’àmbit musical.


Davant d’aquesta allau i en mig de tanta palla, s’hi poden trobar propostes interessants com ara Radio Futura, potser junt amb Golpes Bajos, dels millors de la seva generació. Van fer magnífiques cançons. Al seu segon àlbum “La ley del desierto / La ley del mar” (1984) hi han propostes força interessants. Hi ha una cançó anterior però, concretament d’aquell any 82, que serà inoblidable i que perdura al llarg dels anys. Em refereixo, és clar, a “La estátua del jardín botánico”. El propi Santiago Auserón, cantant del grup i compositor del tema, la defineix així:

Fue un chispazo de inspiración, no creo que jamás me vuelva a ocurrir, ni que haga otra canción igual.

                                           (Santiago Auserón)

La Estatua del Jardín Botánico

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Junto al estanque me atrapó la ilusión
escuchando el lenguaje de las plantas
Y he aprendido a esperar sin razón
Soy metálico en el Jardín Botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento
de los peces en el agua.

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Afegueixo l’enllaç al magnífic reportatge fotogràfic que ha fet lo Jaume i que en fa esment en el seu comentari

https://plus.google.com/photos/111073534509046283128/albums/5241531643681871793?banner=pwa&authkey=CMHml7uh4fKJzQE
La versió d’estudi i una enregistrada en viu al programa La edad de oro.

2 “T’he conegut sempre igual”

(Raimon)Raimon -Recital Madrid

Raimon

“El recital de Madrid”

1976

 

 

Lo Petit

Al Josep M. Vidal, in memoriam

Un fet casual ha fet que a última hora canviés la cançó d’aquesta segona entrega. No és que sigui massa donat a les necrològiques, i tampoc acostumo a memoritzar les efemèrides, tant si són de fets bons com de dolents. I fins i tot diría que ni tant sols sóc excessivament nostàlgic, encara que aquest àlbum em traeixi i faci pensar en tot el contrari. Voldria creure que el temps em donarà la raó, i a mesura que les cançons pretèrites i actuals es vaguin alternant quedi demostrat que no sóc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat que cada època té les seves coses bones.
El fet en qüestió és que la meva mare ha llegit a  la “Fulla Parroquial” que avui feia exactament 14 anys que havia mort el Josep M. Vidal (el Petit del Vidal), i m’he vist en l’obligació moral de retre-li aquest modest homenatge.

El Petit realment tenia dots de líder. Amb ell havíem estat companys de pupitre practicament tota la EGB. Arribà l’any 1976. Franco era mort. Deixàvem endarrere l’escola del poble, el Sr Ricardo i l’olor a tabac de pipa. Per primer cop anàvem a estudiar fora del poble. De sobte se’ns obria tot un món nou i ple d’expectatives.

El Petit, un parell de companys i jo anàvem ben de matí a agafar el tren que ens havia de dur a Mollerussa. El que recordo molt és el trajecte que va del poble a l’estació. De fet, aquest trajecte es feia molt curt, ja que hi ha 1 km i escaic i ens acompanyava el Lluís, el germà gran del Josep M. amb el seu Seat 1430, equipat amb volant esportiu, barres antibolc (tant el Lluís com el Josep M. ja n’havien xafat uns quants de cotxes…) i no se quants artefactes més. Eren lo que en se’n deia uns autèntics “fitipaldis”. A aquest petit interval de temps hi hauríem de sumar l’espera del tren, dins el cotxe. Al radio-cassette sonava Victor Jara, i sobretot aquest “El recital de Madrid”, d’en Raimon. Suposo que allí, dins aquell cotxe, es van acabar de forjar les meves conviccions idealistes. Escoltar com el propi Raimon traduïa una a una les lletres de les cançons i que a Madrid ens entenien i fèiem un front comú envers la intolerància i la injustícia. Que érem “molts més dels que ells volen i diuen”. No com ara, que sembla que ningú ens entengui, i que els antics ideals siguin causes perdudes.

“T’he conegut sempre igual” ens parla de la integritat en temps difícils. Cada cop que l’escolto recordo al Petit i la seva rialla, a aquells adolescents a l’interior del cotxe, plens d’incerteses, però amb la moral intacta.

1 “Astronomy Domine”

(Syd Barrett)Review

Pink Floyd

“The piper at the gates of dawn”

1967

 

 

Nota introductòria al primer lliurament

L’origen d’aquest Àlbum està inspirat amb “Àlbum de cançons”, del Josep M. Oliva, a qui encara no conec però espero fer-ho en breu, i amb qui compartim l’amistat amb la Teresa, que ha estat qui em va donar a conèixer l’iniciativa de l’esmentat “Àlbum de cançons”. Igual que aquest, jo també intentaré complir amb el rigorós propòsit d’una entrega setmanal.
Varis són els motius que m’han portat a emprendre aquesta iniciativa.
Per una banda, que vaig trobar la idea molt bona, que obliga a ser constant i rigorós, i és un magnífic exercici de memòria i escriptura.
També per que això permet compartir amb els amics la música que ha estat important al llarg de la vida.
I finalment, és un procés d’aprenentatge. L’Àlbum del Josep M. m’ha permès conèixer i disfrutar d’autors i músiques que havia valorat poc o que, directament, desconeixia. En aquest aspecte cal destacar un fet curiós. Abans de començar el meu propi àlbum, vaig fer una preselecció de cançons (al voltant de 150) De l’Àlbum del Josep M. jo sols coneixia aproximadament les darreres 15 entregues. La resta me les va reenviar la Teresa, un cop jo havia fet la meva pròpia tria. Això vol dir que desconeixia molts dels temes que havia triat ell. Doncs el curiós és que he fet la comprovació hi, efectivament, tal com sospitava, no hem coincidit en cap tema. Això ho considero un valor afegit, i diu molt de la diversitat en gustos i maneres de disfrutar de la música.

Voldria fer un aclariment pel que fa a les traduccions de les lletres. Confesso que no se anglès. Això vol dir que la fidelitat de les traduccions potser no serà la que caldria. En molts casos ens haurem de refiar de les fonts que podem trobar a Internet, o directament del traductor de Google, amb lo que això pot suposar de pèrdua de rigor. Demano disculpes per endavant.

Per últim, fer un sincer reconeixament cap a la tasca del Josep M. No és gens fàcil ser fidel a una tasca així, sense defallir i mantenint l’entusiasme inicial. Concedir-li el privilegi de pioner, tenint en conte que sense el seu àlbum, el meu no seria possible. I admetre la meva condició d’aficionat “teòric”, davant la seva de persona que estima la música, que coneix als músics i el seu entorn, havent palpat “en directe” moltes d’aquestes cançons que jo, pobre de mi, en la majoria dels casos, sols he disfrutat (beneïts discs) en vulgars reproduccions.

 

Déu astrònom

No se m’acut millor entrada que Pink Floyd per encetar aquest àlbum. Per la il·lusió amb que esperava cada nou LP del grup, per les moltes estones que m’ha fet viure la seva música. He triat en concret “Astronomy Domine” pel que representa. Tema fundacional que obre “The Piper at the Gates of Dawn”, primer disc del grup, i un dels pioners en l’anomenat “Rock Psicodèlic”. Composada per la ment desbordada de Syd Barrett, sota els abusos del LSD. Membre fundador de Pink Floyd, tot i deixar el grup després d’aquest primer disc, la seva influència serà present al llarg de tota la carrera de la banda. El disc és inesgotable, ple d’idees i noves propostes que encara avui, 45 anys després, continuen sent vigents i fascinants per l’oient.

Vaig escoltar per primer cop “Astronomy Domine” a casa del meu bon amic Antonio Rius (Tonet de cal Ferro, pels amics) Es va comprar l’edició espanyola dels dos primers LP’s de Pink Floyd, que aquí es van editar conjuntament en un doble àlbum. Tots dos paràvem l’orella i ens deixàvem seduir per aquella música estranya, insondable, de la que no enteníem gran cosa però que ens fascinava. Alguns temes ens recordaven melodies que es podien escoltar de nit, a la radio, procedents d’alguna remota emissora àrab.

Posteriorment va aparèixer una versió de “Astronomy Domine” gravada en directe al doble àlbum “Ummagumma” (1969). Vaig voltar amb aquest disc sota el braç, amunt i avall, una bona temporada, esperant que entre els meus amics hi hagués alguna “ànima caritativa” amb tocadiscs (jo encara no en tenia) que em permetés escoltar-lo. Ara entenc lo molt que els vaig turmentar i que aquelles “ànimes” ben bé es van guanyar el cel.