8 “Hyperballad”

(Björk / Neelle Hooper)Björk-Post

Björk

“Post”

1995

 

Björk

Björk, aquesta xicota islandesa d’aspecte fràgil i inofensiu és tot un remolí. Una artistassa de cap a peus, mostrant sempre una gran personalitat en tot el que fa. Durant les dècades del 80 i 90 del segle passat el seus projectes anaven precedits d’una gran expectació, marcant tendències i assenyalant el camí a seguir en el terreny musical. En els seus discos ha sabut envoltar-se de la crème de la crème dels músics i productors de l’avantguarda musical (pop, rock i derivats…) Això ha permès que el seu gran talent se’n veiés potenciat i a la vegada que la seva progressió no es quedés estancada.


A Hyperballad compta amb la col·laboració de Nellee Hooper, productor, DJ i compositor britànic, famós pels seus treballs amb Madonna, U2, Garbage, Massive Attack entre altres. Al tema conflueixen diferents formes i estils musicals, creant unes harmonies força interessants. La veu de Björk hi acaba de ficar la força i l’emoció.
La lletra explica una estranya i bonica història d’amor d’una persona autodestructiva que busca una estratègia per protegir la seva relació.

Hyperballad
Vivim en una muntanya
Just al cim 
Hi ha una bella vista
Des del cim de la muntanya.

Cada matí camino cap a la riba
I llanço petites coses
Com: peces de cotxe, ampolles i coberts
O el que sigui que trobi al voltant
S’ha convertit en un hàbit
Una manera de començar el dia.

Travesso tot això
Abans que despertis
Així puc sentir-me més feliç
D’estar fora de perill aquí amb tu

És en realitat molt aviat
Ningú està despert
He tornat al meu precipici
I segueixo llançant coses
I sento el soroll que fan mentre cauen
I les segueixo amb els meus ulls, fins que s’estavellen
Em pregunto com sonaria el meu cos
En xocar amb aquestes roques? 
I quan aterri
Els meus ulls estaran
Tancats o oberts?

Travesso tot això
Abans que despertis
Així puc sentir-me més feliç
D’estar fora de perill aquí amb tu

Fora de perill aquí amb tu

A falta d’una, he triat dues versions distanciades en el temps. La primera és una interpretació fidel a la del CD en estudi. L’altra, interpretada 12 anys més tard a París, és una versió més “dance”(més maquinorra, per entendre’ns) i força espectacular.

7 “Jesus’ blood never failed me yet”

(Gavin Bryars)Jesus blood

Gavin Bryars

“Jesus’ blood never failed me yet”

1993

 

Jesus’ blood never failed me yet
Never failed me yet
Never failed me yet
There’s one thing I know
Loves me so

La sang de Jesús encara no m’ha fallat
Encara no m’ha fallat
Encara no m’ha fallat
Hi ha una cosa que sé
Que m’estima tant

Jesus’ blood

Avui, divendres Sant, fa entrada en aquest Àlbum una peça de lo més espiritual i mística, força apropiada per aquesta data, amb la transubstanciació com a tema de fons.
Gavin Bryars és un compositor i contrabaixista anglès (Goole, Regne Unit, 1943) que ha practicat diversos estils musicals, entre ells el minimalisme. Gavin Bryars aprofita una gravació de 1971 en la que un vagabund canta una mena de cançó religiosa, per muntar una seqüència amb els tretze compassos de la primera part, repetint-los una vegada darrera l’altra. A aquesta seqüència s’hi va afegint progressivament un acompanyament amb diferents instruments creant tot un seguit d’harmonies que van in crescendo donant a la peça un caràcter d’himne força colpidor.

La història complerta, i molt ben explicada la podeu llegir en aquest enllaç:

http://absncies.blogspot.com.es/2008/07/jesusblood-never-failed-me-yet.html

Anys més tard es va enregistrar de nou, aquest cop afegint-hi la veu del Tom Waits (Pomona, California, 1949), músic i actor estatunidenc, que inspirant-se en el blues, el jazz i el vodevil, fa unes composicions força personals i que interpreta amb una veu aspra i peculiar. La seva música la podríem definir com a peces interpretades en un tuguri de mala mort, a altes hores de la nit, passada pel filtre de l’alcohol, el fum i les males companiyes.

Un cop més agrair l’inestimable ajut de Daniel Giribet, que amb els seus coneixements d’anglès encara no m’ha fallat…

6 “On Reflection”

(Derek Shulman / Ray Shulman / Kerry Minnier)Gentle_Giant_-_Playing_the_Fool

The Gentle Giant

Playing the Fool

1977

La juguesca del gegant

Cap a finals dels setanta, com molts joves de la meva edat, el futbol ocupava una part important dins les hores d’oci. La cosa ja venia de més petit, quan passàvem hores i hores jugant a pilota al pati de col·legi, o en qualsevol carrer, era o descampat, amb dues pedres per porteria. La selecció holandesa (la famosa taronja mecànica) enlluernava tot el món amb el seu futbol total. Johan Cruyff mostrava detalls de la seva classe al Barça. I és clar, tots volíem jugar com ell. Jo ja feia anys que havia abandonat la idea de ser futbolista, vocació prematura que manifestava quan s’hem feia la pregunta de què volia ser quan fos gran. Les meves aspiracions en aquest terreny es van moderar i el meu desig es limitava a arribar al C.F. Angulària, l’equip del meu poble que jugava a 3a regional. Com a seguidor acostumava a veure els partits de casa i, en algunes ocasions, poques, els que es jugaven fora. Això sí, el desplaçament a Andorra no me’l perdia mai. El club organitzava un autocar que sempre s’omplia de jugadors, tècnics, aficionats i gent que “la pilota a l’olla”. El motiu era, és clar, que aprofitaven l’ocasió per tornar carregats de formatges, manteges, aparells electrònics, tabac, licors, sucre i altres productes que en aquell temps sortien molt bé de preu. La meva principal motivació no era pas per raons futbolístiques, ja que sempre acostumàvem a sortir-ne escaldats i ens deien de tot menys guapos. Jo també em deixava endur per l’argument de l’estalvi econòmic. Però els formatges i les manteges, en el meu cas sols eren per cobrir l’expedient familiar. El meu veritable objectiu eren els discos, que a banda de ser més barats, se’n podien trobar que no estaven editat a Espanya, o bé d’altres que sí, però per raons varies s’havien publicat amb les portades amputades, censurades, o reduïdes a la seva mínima expressió. Allí, a Andorra, sí que es trobaven edicions guapes: renoi quines tapes! I quines fotos…! I quins desplegables…!

He d’aclarir que en aquell temps hi havien bàsicament dues revistes especialitzades en música pop-rock: l’una era Vibraciones, la meva principal font d’informació en la matèria, i l’altra Popular 1, que trobava atapeïda i massa americana pel meu gust. Radio 3 acabava de nàixer i també aportava lo seu (per a mi ha estat sempre un puntal en aquest aspecte).

Doncs bé, en una d’aquestes apassionants excursions a Andorra vaig ensopegar amb aquest Gentle Giant (Gegant amable). Es tracta d’un grup realment curiós, en que tots els membres toquen varis instruments, i tant aviat et fregeixen una camisa com et planxen un ou. Curiosament en els discos d’estudi sonen més aviat freds, però en canvi, en directe és on despleguen tot el seu potencial i saber musical. En una conversa amb l’apreciat director Lluís Virgili em va explicar que els francesos, d’interpretar la música en diuen jouer le musique, o sigui, jugar la música. Mai millor dit en el cas de Gentle Giant i aquest Playing the fool (Fer el ximple), enregistrat en directe, on converteixen cada peça musical en un joc la mar de divertit.

És ja de nit quan tornem d’Andorra. A fora fa fred però dins l’autocar la calefacció va a tope i ens axixarrem de calor. Anem carregats fins a les dents de fato “il·legal”. Ens queda l’últim escull que suposa creuar la frontera. A mesura que ens hi anem apropant aminorem la marxa. Un reguitzell de vehicles avancem lentament en la foscor. L’autocar està ple de radiocassettes, mantequilles i formatges de bola. Sota el meu seient s’hi amaguen el Gegant amable i altres peluts. Hi ha un silenci tens. Ni que portéssim material per fer explosius! (el formatges de bola serien la bala?) De sobte ens aturem. Màxima tensió. Entre la situació i la calefacció el neguit és gros. Puja un policia a inspeccionar l’interior de l’autocar. El Gegant i els peluts s’acotxen encara una mica més sota el seient… el policia baixa, i després d’un instant d’incertessa que es fa etern, l’autocar es fica en marxa. Ja està! Hem passat l’aduana. Tothom respira alleujat, fins i tot el Gegant i els peluts. Amb la calefacció s’ha desfet la mantequilla i el Gegant en va ple fins al coll.

5 “Refugees”

(Peter Hammill)VDGG-The Least

VAN DER GRAAF GENERATOR

“The Least We Can Do Is Wave to Each Other”

1970

 

 

 

Busco entre els llibres de la meva biblioteca… ha de ser en un llibre important… efectivament, dins a “Sobre héroes y tumbas”, de Ernesto Sábato hi ha el preuat tresor. Es tracta d’un petit retall de diari on surt la ressenya del concert que Peter Hammill va fer a la sala Cibeles de Barcelona el dia 11 de novembre de 1986, i al que un servidor va tindre l’honor d’assistir. Un tros de paper molt petit per a un artista tant gran.

I és que parlar de Van der Graaf Generator és, basicament, parlar de Peter Hammill (Londres, 1948), cantant i líder del grup, i compositor de gairebé tots els temes. Van der graaf és com una mena de maquinària perfectament greixada posada al servei del talen d´en Peter Hammill. La seva carrera va compaginant treballs en solitari amb altres realitzats junt amb la banda. Estem davant un gran poeta, sovint obscur i turmentat, preocupat, sobretot, per la incomunicació humana. Musicalment, té una gran capacitat d’unificar text i música.

El concert al que faig esment, segurament hagi estat el millor al que he assistit. Sala Cibeles, de Barcelona. Local petit, ple d’incondicionals que escoltem cada tema amb devoció. Comunió total entre intèrpret i públic. Peter Hammill sol, alternan guitarra acústica i piano, interpretant lo bo i millor del seu repertori. Després d’uns quants bisos, la darrera cançó. Aquesta “Refugees” que el Peter interpreta entre llàgrimes, amb una emoció que em va marcar per sempre. Inoblidable.

Refuguiats

El Nord era un lloc fred fa anys:
el gel tancava els cors de la gent i els envellia.
El Sud era l’origen de terres agradables, però seques:
vaig recorre les profunditats de les aigües i exercità  la ment.

L’Est era l’albada, naixent sota el sol daurat:
els vents arribaven suaus, uns quants caps es feien un
a l’estiu, encara que els agosters se’n reien…
vivíem en pau, contents.

Caminàvem junts, a vegades agafats de la mà,
entre les primes línies que separaven el mar de l’arena;
sonrèiem amb gran pau,
començavem a percebre que podiam ser lliures,
i llavors ens vam traslladar a l’Oest.

L’Oest és on tots els dies acabaran algun dia;
on els colors canvien de gris a or,
i pots estar amb els amics.
I la llum espellofa els núvols daurats:
el Oest és Mike i Susie,
l’Oest ´es on estimo.

Allí passarem els darrers dies de la nostra vida…
explicarem les mateixes històries de sempre: bé, al menys ho intentarem.
A l’Oest, amb el somriure al rostre, hi anirem;
oh! sí, i les nostres disculpes a aquells que mai coneixeran el Camí…

Som refugiats, deixant endarrere la vida que vam conèixer i estimar…
res que fer ni dir, cap lloc on quedar-nos; ara estem sols.
Som refugiats, portant tot lo que tenim en sacs,
lligats amb un cordill…
res que pensar, no importa, però serem feliços sols.

L’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és on estimo,
l’Oest és la llar dels refugiats.

En aquesta ocasió incloc dues versions. La primera, enregistrada en directe. La segona és la que apareix en el seu àlbum en estudi. Totes dues molt recomanables.

4 “Give Up the Ghost”

(C. Greenwood / J. Greenwood / E. O’Brien / P. Selway / T. YoThe_king_of_limbsrke)

radiohead

“the king of limbs”

2011

 

 

 

De cançons n’hi han de molts tipus i amb diferentes intencions. N’hi han que expliquen una història, que reivindiquen una idea, que rememoren alguna vivència, etc. En canvi, n’hi han d’altres que són menys narratives i el que volen transmetre és una sensació, crear una atmosfera, esbossar un sentiment. El tema que ens ocupa avui estaria dins aquesta segona categoria.

Abans de res però, anem a fer un cop d’ull al grup. Radiohead és una banda anglesa creada l’any 1985. Després d’un parell d’LP’s convencionals, l’any 1997 apareix “OK Computer”, una autèntica bomba de rellotgeria. Una joia digna de figurar en qualsevol discoteca que es preuï. A partir d’aquest treball, el grup serà uns dels més creatius del panorama alternatiu, i què amb més o menys encert, ha anat obrin camins nous, bevent de diferents fonts i sense deixar de fer lo que anomenaríem rock, donant un pas més enllà jugant amb les atmosferes, les textures i el so. D’aquest “OK Computer” ens n’ocuparem, segur, en una propera ocasió.
Cal destacar també que Radiohead ha estat un grup que ha apostat fort pel format digital i la distribució de les seves cançons via Internet. Si no vaig errat, és l’únic grup que ha ofert un LP (“In Rainbows”, 2007) per la xarxa i n’ha demanat “la voluntat”. Fins i tot hi havia la possibil·litat de descargar-lo de forma gratuïta. Naturalment, hi ha tota una càrrega mediàtica al darrera, però no deixa de ser un bon exemple de que la feina ben feta no té fronteres… Contrariament a lo que pugui semblar, el disc va ser un èxit de vendes, tant en el format físic com el digital. Això diu molt a favor de quan un treball està ben fet.

El tema que proposo pertany al darrer treball del grup, publicat l’any passat i que com tots els seus discos, s’esperava amb gran expectació. D’entrada he de dir que el disc em va decebre una mica. Semblava que era un pas en falç dins el trajecte creatiu de la banda. Escoltat amb més calma però, podem trobar-hi propostes interessants. Una és aquesta “Give up the ghost”, en que Thom Yorke conjuga veu i electrònica de manera espectacular. Concretament util·litza un seqüenciador, que és un aparell que permet enregistar diferents pistes i crear diferents “loops” o seqüencies que es van repetint i superposant, aconseguint una atmosfera realment suggerent i embriagadora.

Finalment, agrair al Daniel Giribet la seva traducció “molt lliure i poètica” de la lletra al català.

Deixa-ho estar

No em segueixis
No em tormentis
No em segueixis
No em tormentis

Arroplega el desig i l’ànima
Amb les teves mans
Amb les teves mans

Abraça els desamparats
En els teus braços
En els teus braços

El que sembla impossible
Entre els teus braços
Entre els teus braços

Me n’he cansat
Entre els teus braços
Entre els teus braços

Crec que m’hauria de morir
Entre els teus braços
Entre els teus braços

(traducció: Daniel Giribet)

3 “La Estatua del Jardín Botánico”

(Santiago Aurerón)Radio Futura-Estatua

Radio Futura

“La estatua del jardín botánico”

1982

 

 

Radio Futura

 

Corre l’any 1982. La Transició espanyola sembla culminar amb l’arribada al poder del PSOE, amb Felipe González al capdavant. Guanyen les eleccions amb aquell famós lema “Por el canvio”. A Madrid tenen un alcalde catxondo, en Tierno Galván que deia allò de:

¡rockeros: el que no esté colocado, que se coloque… y al loro!

http://www.youtube.com/watch?v=HD85C_AgMT8

I clar, amb aquest alcalde, com havien de ser els súbdits? Esclata la “Movida madrileña”. Alló va ser una disbauxa. Després de tants anys de repressió, tots ens volíem fer moderns de cop. Aixecaves una pedra i d’allà sortien músics, pintors, dissenyadors, al cap i a la fi tothom era artista! … Tothom tenia ganes de fer coses. Comencen a aparèixer aus nocturnes, pentinats impossibles, vestits extremats, “poses” estrafolàries, accions irreverents, tots semblaven seguir les consignes del seu alcalde.


En aquesta època jo era a Madrid. Però les nits no les passava pas al Rock-Ola, sinó en una “garita del cuartel”, vigilant que no vingués l’enemic. Em ficava encarat cap a l’interior del “cuartel”, doncs era d’allà on podia venir l’autèntic enemic. Mai vaig témer que algú vingués de fora, i en canvi sí de dins, no a ajudar, sinó a putejar, tal era el tarannà. El que haig d’agrair als militars és que durant aquella llarga i forçada convivència, mai vaig sentir cap contradicció envers l’exèrcit, doncs feien honor a la seva condició. Érem un exèrcit sense guerra, quan al vell mig de Madrid es lliuraven autèntiques batalles…

Així doncs, resignat a la vida “castrense”, no vaig viure la “Movida” fins un cop acabada la mili, mitjançant, sobretot, Radio 3, i “La edad de oro”, programa de TVE presentat per Paloma Chamorro, on apareixien diferents manifestacions artístiques relacionades amb la ”Movida”, sobretot pel que fa a l’àmbit musical.


Davant d’aquesta allau i en mig de tanta palla, s’hi poden trobar propostes interessants com ara Radio Futura, potser junt amb Golpes Bajos, dels millors de la seva generació. Van fer magnífiques cançons. Al seu segon àlbum “La ley del desierto / La ley del mar” (1984) hi han propostes força interessants. Hi ha una cançó anterior però, concretament d’aquell any 82, que serà inoblidable i que perdura al llarg dels anys. Em refereixo, és clar, a “La estátua del jardín botánico”. El propi Santiago Auserón, cantant del grup i compositor del tema, la defineix així:

Fue un chispazo de inspiración, no creo que jamás me vuelva a ocurrir, ni que haga otra canción igual.

                                           (Santiago Auserón)

La Estatua del Jardín Botánico

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Junto al estanque me atrapó la ilusión
escuchando el lenguaje de las plantas
Y he aprendido a esperar sin razón
Soy metálico en el Jardín Botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento
de los peces en el agua.

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Afegueixo l’enllaç al magnífic reportatge fotogràfic que ha fet lo Jaume i que en fa esment en el seu comentari

https://plus.google.com/photos/111073534509046283128/albums/5241531643681871793?banner=pwa&authkey=CMHml7uh4fKJzQE
La versió d’estudi i una enregistrada en viu al programa La edad de oro.

2 “T’he conegut sempre igual”

(Raimon)Raimon -Recital Madrid

Raimon

“El recital de Madrid”

1976

 

 

Lo Petit

Al Josep M. Vidal, in memoriam

Un fet casual ha fet que a última hora canviés la cançó d’aquesta segona entrega. No és que sigui massa donat a les necrològiques, i tampoc acostumo a memoritzar les efemèrides, tant si són de fets bons com de dolents. I fins i tot diría que ni tant sols sóc excessivament nostàlgic, encara que aquest àlbum em traeixi i faci pensar en tot el contrari. Voldria creure que el temps em donarà la raó, i a mesura que les cançons pretèrites i actuals es vaguin alternant quedi demostrat que no sóc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat que cada època té les seves coses bones.
El fet en qüestió és que la meva mare ha llegit a  la “Fulla Parroquial” que avui feia exactament 14 anys que havia mort el Josep M. Vidal (el Petit del Vidal), i m’he vist en l’obligació moral de retre-li aquest modest homenatge.

El Petit realment tenia dots de líder. Amb ell havíem estat companys de pupitre practicament tota la EGB. Arribà l’any 1976. Franco era mort. Deixàvem endarrere l’escola del poble, el Sr Ricardo i l’olor a tabac de pipa. Per primer cop anàvem a estudiar fora del poble. De sobte se’ns obria tot un món nou i ple d’expectatives.

El Petit, un parell de companys i jo anàvem ben de matí a agafar el tren que ens havia de dur a Mollerussa. El que recordo molt és el trajecte que va del poble a l’estació. De fet, aquest trajecte es feia molt curt, ja que hi ha 1 km i escaic i ens acompanyava el Lluís, el germà gran del Josep M. amb el seu Seat 1430, equipat amb volant esportiu, barres antibolc (tant el Lluís com el Josep M. ja n’havien xafat uns quants de cotxes…) i no se quants artefactes més. Eren lo que en se’n deia uns autèntics “fitipaldis”. A aquest petit interval de temps hi hauríem de sumar l’espera del tren, dins el cotxe. Al radio-cassette sonava Victor Jara, i sobretot aquest “El recital de Madrid”, d’en Raimon. Suposo que allí, dins aquell cotxe, es van acabar de forjar les meves conviccions idealistes. Escoltar com el propi Raimon traduïa una a una les lletres de les cançons i que a Madrid ens entenien i fèiem un front comú envers la intolerància i la injustícia. Que érem “molts més dels que ells volen i diuen”. No com ara, que sembla que ningú ens entengui, i que els antics ideals siguin causes perdudes.

“T’he conegut sempre igual” ens parla de la integritat en temps difícils. Cada cop que l’escolto recordo al Petit i la seva rialla, a aquells adolescents a l’interior del cotxe, plens d’incerteses, però amb la moral intacta.