Mr Pesquises

El talent de Mr Pesquises

A Nova York, al rovell de l’ou de la Gran Poma, davant la proliferació de detectius privats, el gremi del sector s’ha vist obligat a regular amb rigorosos torns rotatius els horaris feiners dels seus afiliats. Aquestos es barallen per un pam de terreny i un horari digne (digne de detectiu privat, és clar) En canvi, a l’altre costat de l’Atlàntic, concretament a Anglesola, la professió d’indagadors i tafaners llicenciats registra una densitat d’un detectiu privat per cada 23,68 Km2. O sigui, un. La majoria de vilatans desconeixen l’existència d’aquest investigador i els sorprendrà en gran manera aquest fet. Entre altres consideracions això es deu a que Mr Pesquises (així es fa anomenar el nostre personatge en qüestió) compleix amb la virtut més preuada en un detectiu privat: la discreció. Mr Pesquises es sap posseïdor d’uns dots extraordinaris. Un privilegiat escollit a ser un defensor del bé i la justícia per sobre de tot. Al seu talent la Terra se li queda petita. Més d’hora que tard serà cridat a formar part d’una organització secreta que vetlla pel planeta i lluita contra el mal en missions dins universos paral·lels. Mentre aquest dia no arriba Mr Pesquises passa el temps resolent casos menors, però que sols ho són en aparença. Això l’ajuda a mantenir-se en forma per quan hagi d’afrontar empreses més altes per aquests mons de Déu.

Durant aquest temps en pràctiques ha engreixat un curriculum força sòlit. Els assumptes que més li agrada resoldre són els que pertoquen a fets sobrenaturals. No en va en un futur aquest serà el pa de cada dia. A l’inventari d’investigacions abordades cal destacar el que figura a la seva agenda com el cas de la taula voladora, que no és altre que esbrinar qui cony aixecava la taula en les sessions d’esperitisme que celebraven amb els seus amics quan eren adolescents. Donada la complexitat de l’affaire i la misteriosa desaparició de proves, el cas continua obert. Cal dir també, que ha d’acceptar altres casos més mundans. Purament alimentaris. I temps morts en que, aparentment, res no passa. Mr Pesquises però, s’ho pren amb veritable entusiasme i abnegació. Està convençut que és l’organització qui fica a proba la teva tenacitat i fortalesa d’esperit en situacions extremes. En aquestes proves cal sumar-hi les temptacions. El pecat i el vici l’han festejat. S’ha vist sotmès a la summa misèria. Joan Francesc Dalmau, escriptor que domina el terreny de lo negre, ha arribar a dir que Mr Pesquises és el primer detectiu privat anacoreta de la història.     

El seu transit pels carrers d’Anglesola, als més vells del lloc els hi pot recordar vagament al Ganyet. Aquella remota figura nocturna que rondava pels foscos carrers d’aquells temps de boires i ombres. Com aquell, Mr Pesquises és observador sagaç i irònic. Vigia i salvaguarda dels secrets més íntims de la nit.

captura-de-pantalla-2017-01-04-a-les-18-55-56

Vida i tribulacions d’un detectiu “privat”

37

El gat malparit, siamès, lleig i guenyo

Un relat molt vilamatià…

Són les quatre de la matinada. Escric des de la meva posició de vigia a la que estic confinat aquest dies. Aquestes darreres setmanes em sento envaït per un esperit juvenil. Potser pel fet d’anar armat i muntant guàrdia, com quan feia la mili.

Com molts sabreu, a casa tenim molts gats. Més ben dit, estem envaïts de gats. És natural doncs, que durant les èpoques de zel, vinguin tot de mascles per festejar. Ronda pel barri un malparit de gat, siamès, lleig i guenyo, que no ve ni a festejar ni res. No sols se les empren amb els mascles de casa que, amenaçats, defensen el territori (el blanc i gris és qui s’hi enfronta més) sinó que ataca a tot allò que es mou. Fins i tot es va encarar a la nostra gata blanca, esterilitzada i retirada des de fa molts anys de l’alterne i que passa de tot. Si no és per la meva mare, que se’n va adonar i el va aixurriar, l’hauria pelat. El “parte” mèdic va ser: una queixalada fonda al coll, esgarranpades varies i esplumissades disperses. La queixalada va requerir d’antibiòtic. Segons la Maria, la cunyada, haurien calgut també antidepressius, doncs, segons ella, la gata va caure en una depressió. Aquest fet, i les reiterades aparicions del gat malparit, siamès, lleig i guenyo em van dur a prendre solucions dràstiques.

Abans de seguir amb aquest relat, cal fer-vos coneixedors d’uns altres fets esdevinguts la vigília de Tots Sants, la nit de la castanyada, i que vindrien a corroborar lo de l’esperit juvenil. Estanva jo a casa tranquil·lament, quan van tocar al timbre de la porta en una ràfega que anunciava alguna urgència o, més aviat, l’arribada d’algun familiar o conegut. Vaig sortir i no vaig veure a ningú. Aviat em vaig adonar que es tractava d’una quintada. Lo més normal era que, sense fer-ne massa calendari, com ja havia fet altres cops, girés cua i entrés a casa. Aquell dia però, ja que era nit d’invocar esperits, vaig sortir impulsat per algun, segurament per un esperit de vell carrincló, que em va fer anar fins a la cantonada a veure si sorprenia als bromistes de torn. Dit i fet. Al girar la cantonada vaig veure un grup de cinc o sis xicots que anaven carrer avall. Amb pas decidit però sense presa vaig seguir aquell grup que, al veure’m van engegar a córrer fins aturar-se als pocs metres al adonar-se que jo no alterava per res la meva marxa. Van fer un comentari, suposo, que no era el propietari de la casa. Que deuria ser un vianant nocturn despistat i per lo tant, ignorant de la seva trapelleria. I jo, cap endavant. A mesura que m’hi apropava vaig poder veure que deurien tindre entre 12 i 14 anys, i que dins el grup hi havia una xicota. En aquestes que s’encaren a la porta d’una casa i, amb tot el descaro repeteixen la broma, aquest cop aprofitant el joc que els ofereix l’intèrfon. Se sent clarament la veu de la senyora: “qui demana?”. Quan s’encén la llum de l’entrada aquella colla arrenca a córrer. I jo al darrera, sense canviar el pas ni immutar-me. Avançava sense saber massa ben bé amb quin propòsit. Suposo que tant sols per saber qui eren, encara que a tot aquest jovent no en conec la mitat. Després de trencar un parell de cantonades el grup s’atura davant una altra entrada. Toquen el timbre i, davant la meva sorpresa, els obren la porta i entren tots cap a dins. A l’arribar a l’alçada de la casa vaig sentir tot de corredisses com pujaven escales amunt, vaig sentir com un impuls, aquest cop un impuls d’esperit juvenil, que m’empenyia a tocar el timbre. Va ser una bona ràfega. Amb acarnissament i amb afany d’emprenyar. I, amb un esperit més juvenil em vaig ficar a córrer. Aquell esperit juvenil em va posseir de dalt a baix. Sentía com l’aire fred de la nit em picava a la cara i m’eixamplava els pulmons. Aprofitant el meu coneixement del terreny, passant per dreceres i carrerons mal il·luminats vaig arribar a casa. Quan vaig tancar la porta estava suat amerat i panteixava.

Ja havia corregut, sense èxit, darrere el gat malparit, siamès, lleig i guenyo unes quantes vegades. Així doncs, calia disposar de mètodes més dissuasoris. El meu amic Richi em va deixar una escopeta de balins. Una Norica Marvic 4,5 mm, que causa més impacte. Després de dormir algunes nits amb recel hem acordat amb el gat blanc i gris de partir-nos les guàrdies. De moment sols hem tingut alguna escaramussa, corredisses i algun tret. Cal afinar la punteria. El conflicte pot ser llarg i no és qüestió de malgastar munició.

Us ha informat, el soldat Mr. Pesquises, des de la seva posició de vigia.

40

Acadèmia de detectius online

– De què està fet [el falcó]?

– Del material amb què es construeixen els somnis.

                        Sam Spade a “El falcó maltès”

Després de moltes nits en vetlla sembla que els enfrontaments més encarnissats amb el gat, siamès, lleig i guenyo han quedat endarrere. Els nostres mètodes han estat dissuasoris i l’enemic ha desistit en els seus intents d’atac. Ens hem relaxat. Fins i tot al meu gat li he donat festa els darrers caps de setmana. Cal no baixar la guàrdia, doncs ja veurem que passa quan arribin els mesos de zel i la raó cedeix davant l’instint. Jo, per alleugerir aquestes llargues nits de tardor he emprats diferents mètodes. Des dels sudokus als haikús, de fer punt de mitja, a punta al coixí. Al final, malgrat l’apassionant del temes, tot m’ha acabat avorrint. Una bona nit, sense cap dubte encara tocat per aquell esperit juvenil insuflat la nit de Tot Sants, vaig pensar que la millor manera d’aprofitar el temps era fer algun curs per Internet d’alguna cosa que em motivés. A la tele feien “El falcó maltès” (John Houston, 1941) i vaig lligar caps. El que més m’agradaria era ser un detectiu privat com el Sam Spade, al qui desfilen pel seu despatx dones fatals (i despampanants) reclamant els seus serveis. El curs no va respondre a les expectatives. Hi havia les següents assignatures:

  • Curs preparatori
  • Inglès
  • Informàtica
  • Aritmètica i geometria
  • Física i química
  • Història natural
  • Mecanografia i taquigrafia
  • Curs elemental
  • Constitució espanyola
  • Dret polític administratiu, civil i penal
  • Procediments judicials
  • Telegrafia y Fotografia
  • Investigació i pesquises teórico-pràctiques
  • Curs d’ampliació
  • Análisis físico-químic
  • Antropometria i Dactiloscopia
  • Narcologia y Toxicologia
  • Manual del detectiu
  • Gimnàstica (voluntària)

Em vaig autojustificar amb la feina per saltar-me la gimnàstica. Van passar moltes nits, cafès i cigarros, abatut amb tantes dades i lleis. Gairebé a punt de desistir, em va arribar un correu electrònic on se m’indicaven les instruccions per accedir a les proves finals del curs. Omplint el formulari i prèvia transferència bancaria, sense fer res més, als pocs dies vaig rebre a casa el diploma i “El manual del detective”, un llibre molt maco, amb “250 ilustraciones a todo color, encuadernado en cartoné y lomo de piel”. El llibre resta a l’estanteria i el diploma, pulcrament emmarcat, penja d’una paret del menjador.

Escric el meu nom a la porta del despatx. Agafo del “mundo” de l’eslgolfa un barret i una gabardina del meu pare. D’arma ja tinc la Norica Marvic 4,5 mm. Fico un anunci al “Segre” i espero als futurs clients. Molts cafès i cigarros. Per distraurem, de tant en tant vaig a fer un vol. Veig detectius i espies a cada cantonada. Passa allò que quan fas la mili hi han militars per tot arreu. O quan la dona està embarassada i has de parar compte que no t’atropellin els cotxets de tants que en hi ha. En pic s’acaba la mili els militars desapareixen. Lo mateix passa amb els cotxets quan resulta que és una falsa alarma i la parenta s’havia descomptat.

Per fi, un bon dia entra al meu despatx un empresari emprenyat que m’encomana d’investigar una baixa laboral suposadament falsa. Per més inri, segons l’empresari, el seu empleat “no sols no es presenta a la feina sinó que a més treballa per la competència”. Finalment l’empresari em paga els meus honoraris de mala gana quan li presento unes fotos (retocades amb Photoshop) del seu empleat amb les dues cames enguixades i llegint el “Bon dia”. A canvi del favor, l’empleat em pinta el despatx de franc (s’ha d’arribar a fi de mes i un bon investigador no pot tindre manies. D’una manera o altra m’he d’anar forjant un passat tèrbol i que més endavant em durà a la beguda).

A partir d’aquí, gràcies al boca a boca, suposo (no si de la boca de l’empresari o de l’empleat) van caient nous encàrrecs. La llista de clients i feines, pulcrament anotades a la meva agenda, no desperten massa entusiasme:

  • Vídua desesperada ha perdut al seu gos pequinès.
  • Senyora gran, lloga el pis del costat a un grup antisistema, diu que de nit “sent sorolls”.
  • Nou inquilí de casa unifamiliar vol localitzar tuberies enterrades.

Cap dels casos s’han resolt amb èxit, tret de l’affaire de les tuberies, que entre el saurí i aixecar tot el terra de la casa, ha costat més el suc que la sardina.

El gat es llepa els bigotis mentre jo, recolzat a la cadira del despatx, amb les cames sobre la taula, vaig perfeccionant les meves habilitats en papiroflèxia. S’apropen nits de fred i boira. La nostra tasca (del gat i meva) serà més cruenta. Poc podem sospitar dels apassionants casos que el futur ens depara.

45

Esperit nadalenc

Acabem de passar l’any. Ja hem superat gairebé totes les festes de Nadal i tots els excessos culinaris que això suposa. Són dies per passar-los en família, de retrobar-se amb vells amics, de bons desitjos i esperança per l’any nou que acaba de començar. Aquest clima assossegat, junt amb els rostits, torrons, caves i licors fan baixar la guàrdia. El malparit de gat, siamès, lleig i guenyo ha estat elegant en aquest cas i ha respecta la treva que tàcitament, hem establer. Com que no l’he vist ni en pampa ni pols, fins hi tot em fa patir una mica, no fos cas que li hagués passat alguna cosa. Ho deu fer l’esperit nadalenc…

Al despatx hi he penjat unes guirnaldes del sostre i tot just a l’entrar, al costat de la porta, hi he fet el pessebre. Clar que tot plegat és ben estrany si tenim en conte que al costat de fora de la porta hi he penjat un cartell que hi fica “Tancat per vacances”. Però mira, tot sigui per col·locar el bou i la mula (per portar la contraria al Papa), o per veure a través del vidre glaçat de la porta aquella claror intermitent de les llums de colors al fons del fosc passadís.

He deixat al contestador unes frases amb to desenfadat convidant als possibles clients que s’oblidin aquests dies dels problemes i que en tot cas ja m’hi ficaria en contacte passat aquest lapsus festiu.

M’he abocat a recorre els carrers deslliurat de la necessitat de fixar-me ni pensar en res. A la que he passat per davant del Local poliesportiu he vist que feien activitats per “La Marató de TV3 i en un rampell de solidaritat m’he decidit a treure-hi el cap pagant la voluntat i fent una consumició a la barra.

Hi havia força ambient. Mentre feia una cervesa i malgrat establir alguna que altra conversa de cordialitat amb vells coneguts que no em deixaven estar massa al cas, he pogut entreveure com a l’escenari actuava un paio que ballava acrobàticament imitant, molt bé per cert, al John Mo (hi havia algun il·lús que afirmava que era l’autèntic). Després un nombrós grup de gospel format per gent del poble ha cantat en directe. Des de la distància no n’he pogut reconèixer a cap. I per rematar-ho, quan estava a la barra per demanar una altra cervesa, he sentit aquella vella i entranyable melodia

Vell pescador, que se’n va anar
a viure molt lluny del seu mar,
sentat al sol, d’un vell carrer,
cantava un vell vals mariner

caram, però si semblen els de Pa torrat en persona. Això ja era massa. Vaig començar a sospitar que alguna cosa extranya hi havia a la beguda. He deixat la cervesa intacta a la barra i a l’interlocutor amb la paraula a la boca. He fugit d’allí atordit i confús tot cantant

El mar és bo, el mar és blau,
el mar és calma i és temporal

He vagat pels carrers sense rumb. L’aire fred de la nit del carrer ha estat reparador. Al meu interior el temporal ha anat amainant i les aigües s’han calmat. Els núvols s’han esvaït per donar pas a una idea que treia el cap per l’horitzó i cada cop s’apropava més i més per mostrar-se amb claredat. I si lo que acabava de veure no era cap desvarieig propi de l’edat? Ni cap al·lucinació fruit de la ingestió d’alguna substància psicotròpica? Ni tants sols un lapsus mental transitori provocat per un nervi encavallat? I si no fos res de tot això? Ans al contrari. I si en realitat es tractés que sense ser-ne conscient, i que d’una manera o altra, no se qui ni com, se m’hagués atorgat, com el que cura de gràcia, certes habilitats o facultats per poder traspassar la barrera del temps i poder anar del present al passat i a l’inrevés, com el que volta per casa? I ves a saber si també cap al futur? Això explicaria moltes coses, com els objectes canviats de lloc (sempre ho fem pagar a la Fita), o les continues pèrdues de la bufanda (i ara la Fita no hi és…)

M’ha vingut un esglai al cos al recordat aquella famosa frase que li va dir l’oncle Ben al seu nebot Peter Parker (l’Spiderman): “Un gran poder comporta una gran responsabil·litat”. No serà que les pesquises mundanes d’aquest món i del dia a dia s’hem queden petites i les meves dots sobrenaturals, per dir-ne d’alguna manera, reclamen més alts designis? Potser podria ingressar a la divisió Fringe? En tot cas, el nou any comença amb bones perspectives. Però fem les coses bé. De moment enllestiré els possibles casos que m’hagin encomanat aquests dies. S’ha de quedar bé amb la clientela. Mai se sap. Ara potser només han de buscar un desaigüe o baixar un gat d’un arbre. Qui sap si en un futur no haurà de fer operacions més importants en algun món paral·lel?

Mentre tornava cap al despatx, encara taral·lejant allò de

i si Déu vol, petit infant,
un jorn jo hi tornaré,
menjant la pols del vell camí
sempre mirant l’est, mirant al mar,
on vaig passar amb il-lusió, tants anys

i un pensament m’ha vingut al cap: aquest Ben Parker potser era família amb els dels bolígrafs? O potser amb el del vi?

50

Mr. Pesquises i el cas de la taula voladora (1a part)

He tornat al despatx. A la bústia… cap “sobre”. Al telefon… cap trucada. Sí, bé, n’hi havia vint-i-tres. L’una d’algú que s’havia equivocat i les altres vint-i-dues d’Enciclopèdia Catalana (fan uns volums molt pesats…) Amb meticulositat i parsimònia he anat recollint les guirnaldes, les llums i el pessebre. El nen Jesús, Sant Josep i la Verge Maria, el bou i la mula, l’àngel i l’estrella, els Reis amb els camells, el foc i les olles, pastors, ovelles, el caganer, palmeres i casetes enfarinades, d’un en un tots a dins la capsa i cap a les esgolfes.

Del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre. Ni tant sols un “llámamequenotengosaldo”. Les esperances de tornar-lo a veure gairebé s’han esvaït. De cara al mes de febrer i en un últim intent per atreure al meu arxienemic felí he reconvertit el meu despatx de detectiu en un verdader taller de confecció. He arreplegat els vestits de les nines de la Núria (la meva reneboda) que ja no fa anar i els estic ajustant a les mides i xures de les meves gates. Caram noi, quins modelets que llueixen. Amb aquestes “picardies” i “saltos de cama” fan goig de veure. No hi haurà gat que es resisteixi. Per evitar conflictes consanguinis he tancat als meus gats mascles a les esgolfes a pany i forrellat. Com a maniobra de distracció els hi he muntat el pessebre, amb llums i tot, per veure si així es desorienten i es confonent de mes. Els més desorientats de tots han estat els Reis. Davant aquest desfase, la veritat és que no se quins fan més cara d’estupefactes, els gats o les figures del pessebre. El caganer s’ha quedat “cagat”.

Així doncs, ja em veus a les meves gates passejant-se pintades i extremades passejant-se amunt i avall de pati. Qui li havia de dir a la meva gata blanca, que ja cobra i tot, que a les seves velleses tindria tant d’èxit? La mesura ha causat estralls. Tots els gats del barri, de les rodalies i de més lluny i tot m’han omplert casa. Un remostré de por. Sort que ens hem cuidat de prendre precaucions. Això és un no parar. Molts, per les fesomies adivino de quina casa són. D’altres, els més joves, no els reconec. I ja no diguem al que vénen de fora vila. Ara, del gat en concret… res de res. Donem temps al temps. Aquest febrer pot ser el mes més llarg de l’any…

Està clar que el negoci de les investigacions no rutlla. Suposo que lo de la crisis també hi ajuda. La feina d’enfilar el fil a l’agulla no és el meu fort i sols es pot fer per un cas escepcional com aquest. Davant aquest panorama tant sols resta tancar portes o fer una fugida andavant. La revelació que se’n va fer fa uns dies no pot ser obviada. Les meves dots per afrontar affaires en mons paral·lels no poden caure en sac trencat. Abans d’afrontar empreses de màxima responsabil·litat he de resoldre una qüestió que des de la més llunyana joventut havia quedat pendent. En aquells anys d’iniciació i aprenentatge, durant una temporada la nostra colla (suposo que com totes en aquells temps) va tindre l’inquietut d’experimentar i de buscar respostes amb el més enllà.

La casa dels Tubella (antigament a can Real) era el nostre centre neuràlgic d’operacions. Allí hi practicavem el que en dèiem “sessions d’espiritisme”. Ens tancàvem dins d’una habitació a les fosques i al voltant d’una taula. Tots ficàvem les mans sobre la taula i ens concentravem de tal manera que amb el pensament aconseguíem que aquella taula, contradient la llei de la gravetat, es s’enlairés del terra i levités per l’habitació. Després hi havia una pràctica més sofisticada que consistia dibuixar sobre la taula un alfabet o respostes concretes, com “sí” o “no”. Al mig es ficava un vas boca avall i tots hi ficàvem un dit a sobre (això de fer anar el dit es propi d’aquestes edats. Avui en dia més que res es fa anar per manejar pantalles tàctils) Aquesta pràctica teòricament es feia per contactar amb un esperit o ànima en pena, que anava responent les preguntes que se li feien mitjançant el vas, segons aquest anava cap a una banda o altra de la taula. Recordo que un dia, a causa d’alguna pregunta inoportuna, l’esperit es deuria emprenyar i el vas va sortir volant i es va partir a l’aire. D’aquella feta ens vam espantar i les sessions es van acabar per sempre.

Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, ho recordo amb cert escepticisme. Penso que algú més espavilat que la majoria manipulava les sessions. Ara que ja és intrascendent, voldria saber qui coi aixecava la taula o movia el vas? M’ha vingut a l’esment que en algunes d’aquestes sessions venia a fer fotografies d’espectres i enregistrar sons (psicofonies) el Jaume Solé, que venia de Tàrrega a Anglesola amb moto. Quina millor manera d’analitzar el tema que amb proves gràfiques de l’event? Em fico gavardina i barret i em dirigeixo cap a la botiga del Jaume Solé. Durant el trajecte van cavil·lant de quina manera puc plantejar el tema i si el Jaume se’n recordarà d’aquests fets. Ves a saber que se’n han fet de les fotos. Només arribar i apuntar-li la qüestió, el Jaume fa “sí home! Això deu ser cap a l’any 77. Un moment…”, i desapareix cap al rerefons de la botiga per sortir al cap d’un minut amb una caixa d’arxivadors plens de negatius. Remena els arxivadors fins que en treu un i el desplega mirant els negatius a contrallum. “Aquí està…” Curiosament de totes les sessions sols hi ha una sola foto. Amb una càmara digital fa una foto del negatiu i el positivat en revel·la el contingut. “Mirate’l…però si és el meu consogre…recordo que vaig fer la foto just quan va entrar a l’habitació i va obrir el llum”.

El Jaume em va explicar que ell també va deixar aquella especialitat una nit, després d’una sessió i quan tornava cap a casa amb moto. En un moment donat va mirar pel retrovisor i va veure “algú” que era al seient del darrera. De l’ensurt va perdre el control i es va fotre de cap a la cuneta. “Em vaig salvar de miracle”. De cop es van acabar els esperits i els sorolls.

jaumesoledes77

61

Trucades post mortem

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estret que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta: qui collons aixecava la taula?

Màscara

L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix

                                       Bauhaus

65

A vegades arriben cartes…

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.

Al davant del sobre hi ha escrit un escuet Mr. Cansongs. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.

Benvolgut  Mister Cansongs:   

Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

           Salut!

                     Carme

Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.

Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)

Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.

Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)

Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.

En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:

– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?

– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)

– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.

M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.

– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?

– Sí, jo mateix.

– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.

– Sí, home. Faci el favor de seure.

M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.

– Bé, vosté dirà.

Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.

He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.

– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.

– La veritat és que no se de què em parla.

– Li diu res lo de “64 entregues”?

– Ostres…

– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.

No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?

– “el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”

– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?

– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?

– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.

– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?

– Miri, està pixant fora de test.

– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.

– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.

En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.

– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?

– Pesquises. Detectiu Pesquises.

– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.

– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat).

70

Mr. Pesquises i el cas de la taula voladora (2a part)

La feina de detectiu sembla que presti més a l’hivern. De fet totes ho semblen, menys algunes de molt específiques, com podrien ser la de socorrista (a la piscina o a la platja) o venedor de gelats (a la piscina o a la platja) Des de que vaig veure “Foc al cos” (Lawrence Kasdan, 1981), la magnífica pel·lícula en que l’acció té lloc a la costa de Florida durant un tòrrid estiu em vaig convèncer que hi havia vida pels detectius privats més enllà de la revetlla de Sant Joan. Molt apropiat el look que llueix a la pel·lícula el Ned Racine (William Hurt), amb aquelles camises blanques i vaporoses però sempre amb grans taques de suor (a lo Camacho), ja sigui per la forta calor i humitat de l’indret o la sufocació que li provoca l’elegant, irresistible i ardent Matty Walker (una jove i guapíssima Kathleen Turner). Aquest Ned Racine, tot i no ser ben bé un detectiu privat (en realitat és advocat) té trets i res li falta de les exigències que caldria esperar d’un autèntic detectiu: gran perspicàcia i dots deductives. Destre de cos i ment, i amb dots de seducció. Fumador i bevedor empedreït, disposat i preparat per afrontar i suportar qualsevol vici (no se sap mai. Les estratègies del mal són infinites…) L’entorn no es queda endarrere: sobreviu en mig d’un ambient enrarit, embolicat en una trama complexa, seduït per una tremenda femme fatale que et pot fer perdre l’esma o convertir-te en un desgraciat amb tot el coneixement.

Ja sabem que la perxa hi fa molt però una bona indumentària ajuda i força. Està clar que amb aquestes calors la gavardina sols sembla apropiada per exhibicionistes (que van ligeros per sota.

Enguany, aquest principi d’estiu la gavardina encara m’ha fet honra. Amb aquest temps tant insegur que ha fet de temporals vespertins. Està feta de bon gènero i m’ha salvat moltes tardes d’acabar més xop del que ja anava. Un cop estabil·litzat i ha fet temps del temps he tingut clar que es tracta d’un fet passatger i poc usual. De l’inapropiat de la vestimenta me’n va fet adonar l’incident de l’altre dia. Resulta que vaig sortir del despatx, com aquell que diu d’esme, capficat en ordir el pla d’acció, vaig donar un tomb de clau a la porta de casa i al girar i enfilar carrer avall em vaig adonar que havia quedar “incorporat” dins un grup de dones musulmanes (unes set o vuit), emborrassades fins dalt i tot just se’ls hi veia la fisonomia. No se’m va ocorre altra cosa que mantindrem dins aquell ramat i en un gest instintiu em vaig fer petit dins la gavardina apujant-ne el coll i abaixant-me el barret, com aquella canalla que al tapar-se els ulls i no veure-hi li sembla que tampoc els veuen a ells, que s’han fet invisibles. Unes passes més endavant, com menant aquell ramat, hi anava un home amb xilaba (més lleugera i estiuenca que la de les dones, tot s’ha de dir), que caminava amb pas ferm. En una mà brandia un bastó que l’acompanyat més que l’ajudava, i que anava i venia al compàs de les seves passes, amb pas ferm i sense mirar endarrere. És clar que l’esvalot va arribar aviat al galliner. Al adonar-se’n, l’home gira cua i ve tot decidit cap a mi (ara que el veig de cara és clavat al Niño Becerra) i em fa fora del ramat empaitant-me a cops de bastó i deixant anar improperis (a vegades dona gust no saber idiomes). Per sort em se els topants i l’he pogut despistar.

D’aquest incident però ja fa uns dies. Avui ja llueixo el nou uniforme d’estiu i surto del despatx (això sí, mirant primer a un costa i a l’altre de carrer, no fos cas) tot decidir a seguir el pla traçat.

Uns dies abans de tot això però, havia fet un repàs mental de l’estat de la qüestió per tal de tindre clar quins eren les següents passes a donar. Vaig deduir que el darrer assumpte de la carta va ser una pista falsa. Estava segur que era un parany per fer-me desviar del camí correcte. Una estratagema malèvola de l’enemic per treure’m de circulació i així tindre via lliure pels seus malèfics plans. Va ser un error anar a veure aquell tal Mr. Cansongs, que realment està fet un cançons. Si alguna malifeta ha comés, de lo qual no dubto, ja se’n encarregarà la justícia ordinària de fer-li pagar. Tinc molt clar que no puc malgastar ni el meu temps i ni el meu talent amb delinqüents de mig pel com aquest. Qui hagi de valorar la meva perspicàcia i el meu bon nas segur que ho farà. Mentrestant però, no puc oblidar-me de l’affaire de “la taula voladora”, i de qui collons l’alçava. No puc presentar-me davant d’una missió d’escala interplanetària amb aquesta recança. Sense haver esbrinat aquest dilema que arrossego des de la meva llunyana joventut. És una qüestió de principis.

A la meva agenda m’hi vaig fer una llista amb els participants en aquelles sessions d’espiritisme. A tots els vaig senyalar com a sospitosos. Per un moment em va sobtar veure el meu nom escrit en aquesta llista. En un gest reflex el vaig tatxar. Després però, en un acte del tot professional el vaig tornat a reescriure, això sí, al final de la llista. Mai se sap. El meu pare sempre deia que la CIA quan tractava un cas tenia en compte qualsevol dada, per més insignificant o rocambolesca que pugés semblar. Encara que l’assumpte fos tractat amb el màxim de rigor científic, un apunt vingut de l’àmbit endevinatori o de l’atzar també tenien cabuda dins la nombrosa nòmina de probabilitats.    

Vaig quedar telefonicament amb el Salvador Tubella, el primer de la llista i principal sospitós. A banda de participar en aquelles sessions en aquells moments era un dels habitants de cal Real, la casa on es practicaven, i per lo tant era qui podia tindre accés previ a la taula i manipular-la. En aquestes alçades i passat tant de temps estava segur que no tindria cap objecció en confirmar l’evidència. Un pecat de joventut que quedaria perdonat tal punt fos confessat. El dia assenyalat el Salvador va ser puntual a la cita i va fer cap al despatx. S’ha mostrat tranquil però ha al·ludit altres obligacions que el feien tenir presa i per lo tant no s’hi podria estar gaire temps. Naturalment aquesta “presa” m’ha fet malfiar que la seva tranquil·litat sols fos aparent. Per lo tant, després de les salutacions de rigor he anat al gra. Sabia però de l’afició del Salvador per tots aquets temes “esotèrics”. Per lo tant volia anar amb peus de plom per no ferir susceptibilitats:

– Bé, és que no tinc massa temps i hauré de marxat aviat. Diguis…

– Mira Salvador. Fa molts anys d’això però segur que te’n recordaràs d’aquelles sessions d’espiritisme que fèiem a casa teva…

– Home, i tant que me’n recordo. Allò era molt fort.

– Recordo que ho fèiem en una habitació.

– Sí. Era una habitació. Ara s’ha convertit en un rebost.

– En aquell temps va ser tota una experiència. Però ara, passat el temps, i en la distància… no se… penso que algú…

– Que vols dir? Que algú aixecava la taula o feia moure els vasos? No home, allò era de veritat.

– Vols dir?

– O i tant! L’últim dia, quan es va sortir disparat el vas i es va partir a l’aire al Petit el vaig haver d’acompanyar a casa. Es va acollonir i no va tornar mai més.

– Així vols dir que no…?

– I tant com no! Allò passava de veritat. A més, com vols que una persona aixequi la taula d’aquella manera, amb el pes que feia. És impossible.

Em va sorprendre que una persona “convençuda” al·ludís a la física per justificar aquells fenòmens. Jo deuria ficar cara de pòker i el Salvador, en un to didàctic em va dir:

– Fer una cosa. Tu busca a Internet Zecharias Sitchin.

– Espera, que m’ho anoto.

He provat amb diferents bolígrafs però cap ratllava. El Salvador m’ha deixat una estilogràfica amb la que he escrit el nom.

– Veuràs que et parla de la societat Sumèria. De com uns alienígens, fa milers d’anys van estar a la terra. De com van conviure i influir als humans. A la Bíblia ja en parla. Tot això està escrit a les taules d’argila, en les que hi ha l’escriptura cuneïforme, que és un dels primers sistemes d’escriptura coneguts. Aquest Zecharias Sitchin ha ha tingut accés a aquestes taules i les ha traduït.

Amb tota aquesta informació vaig quedar descol·locat…

– Em sap greu però hauria de marxar. Fem una cosa, busca-ho, t’ho mires i quan vulguis, amb més temps, en parlem. Me’n he d’anar…

Ens vam aixecar, ens vam acomiadar i se’n va anar deixant-me allí, amb aquest el nom d’aquest tal Zecharias Sitchin escrit en un full de l’agenda, i amb un munt d’incògnites per resoldre. Després, amb el cap més fred vaig resoldre que potser tot plegat era una senyal i que tot tenia relació. És a dir, que la meva aparentment banal recerca del cas de la taula bellugadissa i les meves futures missions en mons paral·lels en realitat estan connectats. Pels propers dies queda pendent il·lustrar-me sobre aquest misteriós personatge. El següent pas però serà anar a cal Real a veure aquest suposat “rebost” que en el seu dia va ser una habitació on hi levitaven taules i es movien vasos. L’assassí sempre tornar al lloc del crim. Amb les presses el Salvador s’ha deixat l’estilogràfica i per lo tant tinc la coartada perfecta per presentar-me a casa seva. Llavors va ser quan tot decidit em vaig enfundar la gavardina i el barret, vaig deixar el despatx i després de tancar la porta de casa amb clau em vaig encarar carrer avall.

72

Fidelitats

Hi han coses, amics, animals, ideals, tabacs, equips de futbol, principis, perfums, conceptes als que un no pot deixar de ser-hi fidel. Un dia per l’altre no se’ls pot deixar a l’estacada i anar-te’n com aquell que no ha passat res. Jo sóc d’aquells que són clients de tota la vida. Aquesta postura sembla atorgar una condició de confiança mútua entre les dues parts. Que bonic que és convidar a algú a prendre alguna cosa al teu bar habitual. Allò que encara no t’has assegut i ja tens el cafè a taula (això que aquell dia tens relligament d’estómac i volies una camamilla), però pel que fa al cas t’aguantes. Que bé quedes amb el convidat quan reps un tracte de client preferencial. Aquella complicitat amb el cafeté. És impagable (“em perdonareu un moment que he d’anar a l’excusat…”) Per aquesta regla de tres a un dels que li dec fidelitat eterna és al barber. Els cabells sempre me’ls ha tallat el mateix i em miro les altres barberies com si fossin la dona del meu millor amic. O sigui, que mai em diria el cor d’entrar-hi.

A la pel·lícula Cosmòpolis(1) l’argument va d’un alt executiu multimilionari que ha de creuar tot Manhattan amb una enorme limusina per anar a tallar-se els cabells. Aquesta travessia, encara que llarga, aparentment banal i rutinària, es converteix en tot una odissea degut als embussos provocats per la visita a la ciutat aquell mateix dia del President dels Estats Units, la comitiva fúnebre per la mort d’un músic famós, el rodatge d’una pel·lícula i una violenta manifestació política. I tant bé, cal dir-ho, degut a la tossuderia i fidelitat del protagonista envers el seu barber. Donades les circumstàncies bé podria haver triat un altre dia o anar a una altra barberia que tingués més a prop. Doncs més o menys el mateix em va passar l’altre dia, un dilluns, més concretament el 5 d’agost quant vaig creuar tot el mercat per anar-me’n al barber. Les darreres setmanes, capficat amb el cas de l’esperitisme i la taula voladora havia descuidat la meva imatge. Volia anar a veure a la Mercè a Cal Real (el lloc del crim…) i volia estar presentable. Ara portava un cap i una barba que no podia passar per més i em calia una bona xurracada. De fet anava a comprovar si eren certes les meves sospites (del barber parlo). Abans d’anar-hi sempre truco per demanar-li hora, i després d’un parell d’intens frustrats sense que m’agafés el telefon em vaig témer el pitjor: que se’n havia anat de vacances. El meu barber (després de tants anys crec que ja puc parlar amb propietat) és sistemàtic i endreçat, i sempre, cada estiu, ja sigui la segona quinzena de juliol o la primera d’agost, setmana amunt, setmana avall, se’n va a fer algun viatge organitzat per l’estranger. Un home fidel també, ves per on.

Doncs veieu-me aquí, a Tàrrega un dilluns al matí, i després de bordejar i observar el terreny i agafar aire, m’endinso dins la voràgine del mercat com aquell que s’endinsa a la selva. On allí, a la selva, em trobaria amb immensos arbres, frondosa vegetació i una autèntica plaga d’insectes, aus i rèptils, aquí, al mercat he de vorejar grans moles, extenses parades repletes de fato. Olors, colors i formes que a mesura que avançant et vas trobant disposades sense ordre ni concert: melons, síndries, pollastres a l’ast, sandàlies, abadejo, carabassons, cebes, bledes, faldilles, olives, tebeos, bates, betes, galetes, fils, pals, pels, peus, plats, pams, poms, pots, pans, pams, pipes, pins, pits, pens, ponts, punts, punys… mentre intentes processar tot aquest estímul de formes, colors i olors no et pots encantar.  Una riuada de gent de tota mena, mida i xura, sers vertebrats que es mou a un ritme i amb una pauta ben bé indesxifrable. Van, venen, s’aturen, acceleren en una cadència impossible de predir. Si t’atures t’atropellen, si acceleres, ensopegues. Has de deixar-te endur pel flux de la multitud, acceptar el ritme que t’’imposa …encenedors, ràdios, cassettes, cigrons, panses, figues, nous i olives. Formatges, carteres de pell, cinturons, kit de platja amb galleda, pala i rampill, joc de fogons i cuines en miniatura, celiandre i matafaluga. Enciams, taronges, pomelos, pebrots, préssecs, cargols, arengades, sardines, culleres, forquilles, ganivets, girapeixos, cassoles, paelles, regadores, cossis, gibrells, gibrelles, galledes… aquest pas inconexe, arrítmic, va acompanyat pel contracant de veus que criden, aquí i allà, consignes i lemes publicitaris. Reclams sonors i musicals …rams, rames, raïms, monederos, sivelles, cordons, sabates, espardenyes, aumostes, albergínies, ametlles, bledes, penques, xorissos, unguents, cansalada viada, bròquils, prunes, panses, nous, pinyons, grapats, caramels, mel i mató. Olis, alls, caps, ceps, taps, naps, cols, tomates, jerseis, bambes, mitjons, calces, cullerots, pebrots, codonys, ales, olles, hules, ulls, ous, aus, eus, vins, nius, sacs, sucs, cucs, culs…

Al mig del fregat he vislumbrat una xicota que, tallada de meló en mà, convida als transeünts a tastar tant dolça i sucosa fruita. A la que he volgut fer una maniobra felina per tal de desempellegar-me del tast, oblidant la norma més elemental que ja he esmentat, que no és altra que no pots alterar el ritme natural del mercat. El meu moviment ha resultat ser una maniobra en falç, i la cama se m’ha quedat entrebancada entremig de les rodes d’un cotxet que encara no se de on carall ha sortit. El sotrag ha espantat a la criatura que s’ha ficat a plorar. La mare, indignada, no parava de llançar-me improperis i cops de cistella. La xicota del meló, molt hàbilment, tot s’ha de dir, ha aprofitat per ficar-me el dau de meló a la boca. De sucós ja ho era, ja. Una llàstima no haver-lo tastat amb als circumstàncies. Ja sols faltava aquest incident per fer-me perdre el pas. I entre una cosa i l’altra resulta que al empassar-me el deliciós suc, m’he equivocat de forat, i el troç de meló ha quedat travessat al garganxó, amb la sensació de ofeg que això m’ha provocat. Es veu que deuria canviar de color per que aquella mare ha aturat el seu atac. Fins i tot el nen ha deixat de plorar. La xicota del meló no sabia on ficàs. Ja em veia mort quan de sobte un paio alt i ample (compto que era el més alt i ample de tot el mercat) ha agafant embranzida i amb un cop precís i contundent de sandàlia al mig de l’esquena ha fet sortir disparat el tros de meló. L’objecte estrany ha anat a parar a la parada de les joguines, més concretament ha quedat incrustat en un bateria de cuina en miniatura.

Finalment, refet del tràngol, he arribat davant la barberia. Efectivament, un cartell ben gros presidia la porta: “Tancat fins el 18 d’agost”.  Caram, tot just som a dia 5. Això vol dir que practicament acaba de marxar. Resignat, m’he deixat endur per la marea humana, mercat avall. Fins llavors hauré de vagar irremissiblement amb els meus cabells ufanosos que semblen créixer i créixer sense parar i cada cop més de pressa. Ni em se passa pel cap anar-me’n a una altra barberia. No puc imaginar-me, un cop arribada la tardor, tornar a la barberia habitual com aquell que no passa res. Només al entrar ja se’n adonaria que havia estat amb un altre (un professional com ell ho notaria a l’acte). El perruquer, que em rebria amb aquells bata blanca impol·luta i la millor de les rialles, lego un ombra recorreria el seu rostre per convertir aquella expressió cordial en un rictus d’enuig. Al seure a la butaca regulable, mentre em trossaria el coll de paper i el pentinador amb més energia de lo comú, no podria escapar de la seva mirada interrogadora, que la notaria al clatell i la veuria reflectida al gran mirall de davant. Aniria tallant amb desdeny i una vegada descobrís la prova definitiva d’un cop maldestre d’estisores estranyes, acabaria la feina amb sorprenent calma i aire acadèmic. Espolsaria el pentinador i em passaria el raspall amb to cerimoniós, amb una mà em col·locaria un mirall petit al clatell, confrontaria els dos miralls, per a que pogués donar el vist i plau a la feina feta. Una petita lluentor em fa adonar que a l’altra mà hi duu una navalla, que aixeca enlaire mentre em diu amb tot l’odi i sarcàme dels que és capaç:

– Què et sembla el nou tall a navalla?

I el full de la navalla fa brunzir l’aire i un glop de sang escatxiga el gran mirall, que confrontat amb l’altre, es converteix en un joc de miralls on l’escena es repeteix fins a l’infinit. La sang baixa per la butaca, regalima pel reposapeus. Al terra es forma un gran toll vermell que va corrent per sobre el blanc i negre de l’enrajolat. Surt per sota la porta del carrer i forma un rierol per la vorera. La gent (avui també és dilluns de mercat) la va trepitjant sense adonar-se’n, escampant el meu ADN per tota la comarca.

No. Definitivament no hi vull pensar. No li puc fer una cosa així. Hauré de conviure tots aquest dies amb la meva mata de pel. Quan vagui al Caprabo, patir la mirada inquisitiva del pidolaire (el de les patates…) i de veure com s’aferra al seu lloc de treball temerós que jo no sigui de la competència. Al hora de pagar amb targeta, aguantar l’ironia de la caixera suggerint-me que actualitzi la foto del DNI. Resignar-me a que em bordin els gossos. És lo que té això de la fidelitat. No us cregueu però que tot siguin desavantatges. Aquests dies amb un mínim de vestuari podré fer algun seguiment o incursió en terreny enemic sense por a ser reconegut. Cada nit per sopar, jo que sóc de cullera i de plat de calent, menjo un bon plat de pasta de cabell d’àngel sense gastar-me un duro.

Epíleg

Als miralls de la barberia infinitat de perruquers reculen encara atordits per la situació. Sense apartar la vista dels cadàvers busquen amb mans insegures draps nets per netejar les navalles. Els seus dits tremolosos topen amb les ràdios que accidentalment engegen i canvien del dial la sintonia habitual de Radio Tàrrega per una altra totalment desconeguda. Sona The End, de The Doors, donant un to dramàtic i premonitori a l’escena. A fora és mercat.

86

Mr. Pesquises i el cas de la taula voladora (3a part)

Per fi em vaig poder dirigir cap a Cal Real per poder avançar en l’assumpte que tant em tenia capficat, no ja per l’assumpte en si, sinó per la quantitat d’entrebancs i contratemps que havien sorgit al voltant d’aquella investigació, en principi rutinària i de pa sucat amb oli, i que tot plegat el convertien en un affaire kafkià. La tossuderia pot arribar a ser un mal aliat per un investigador. Un obrir-se el front contra la paret per no donar el tomb a la cantonada i trobar-hi una porta oberta. Però hi han cops, i aquest n’era un, que allò es converteix en qüestió d’amor propi, i aquí poca cosa hi té a fer l’intel·lecte. Saber la veritat sobre aquella ditxosa taula voladora era una mena de prova iniciàtica, que de no superar-la, no seria digne de dedicar-me a la noble professió d’investigador, ni de mirar-me up a up a la gent del ram.

Vet aquí que em trobava davant de Cal Real. Era tot just a finals d’estiu però un canvi sobtat de temps, amb una lleugera baixada de les temperatures, però suficient per que la gavardina no fes nosa. Em va permetre recobrar, junt amb el barret, l’aspecte més genuí que ha de tenir un veritable detectiu privat. A la butxaca hi duia l’estilogràfica que s’havia deixat el Salvador a casa meva. Era a mig matí. Ja me’n havia cuidat aquells darrers dies, de controlar els horaris del Salvador. Les seves anades i vingudes al taller de fusteria. La vigília, el Salvador i el seu germà, el Guiu, havien carregat la furgoneta de valent i tot donava a entendre que treballarien fora vila tot el dia. Tal com estava previst, se’n van anar a primera hora. Jo vaig esperar a mig matí, una hora prou intempestiva per que la Sra. Mercè fos a casa mentre els seus fills Salvador  i Guiu estiguessin ben lluny, embrancats al mig de la feina. Ja ho havia quadrat per a que la Neus i el Bartomeu, els altres dos germans que viuen a la casa, tampoc hi fossin. Vaig trucar a la porta i la senyora Mercè em va obrir per l’intèrfon i em va demanar que pugés. Vaig notar quelcom familiar pujant aquelles escales. A baix, al costat de l’entrada deixava la porta que donava al taller i als habitacles dels baixos, allí on teníem el Club i on havíem passat tantes estones, enmig d’aquelles parets fosques i llum encelofanada de colors. Entre fum, incertesa i música estrident. La Sra Mercè em rep amb gran cordialitat i em fa passar a la gran sala d’estar que dona a la part de davant. Aquell espai em resultava estrany i familiar alhora. Com si ho veiés per primer cop i per contra, aquell espai formés part d’un lloc molt íntim del meu passat. La Sra Mercè em convida a seure al sofà. Mentre em parla vaig donar una reullada de reconeixament. Em van anar venint al cap tot de imatges. En èpoques remotes aquella casa havia estat un local social on s’hi feia ball. Després, una casa deshabitada i vedada a la gent. Amb l’arribada de la família Tubella de Barcelona es va obrir per nosaltres un espai nou, com si fos tot un món. En aquella mateixa sala on ara estava assegut les pel·lícules del dissabte a la tarda es seguien amb devoció, com si d’una cerimònia es tractés. Més valia arribar al hora doncs ningú xistava seguint la trama de la pel·lícula sense perdre’s detall. Crec recordar que hi havia palometes, pipes, blat de moro o alguna cosa per rosegar. Per acabàs d’assemblar a un cinema de veritat sols hagés calgut que, davant algun comentari fet amb un to de veu més alt del que tocava, hagés aparegut el Miquel Mo amb la pila amenaçant de fer-nos fora.

La sra Mercè em demana si vull prendre alguna cosa. Aquesta opció estava just dins les 64 variants que m’havia preparat a conciència aquelles darreres setmanes. Un cafè, gràcies, dic amb decisió. A la que la sra Mercè s’encara cap a la cuina, afegeixo:  llarg, sisplau. A la que enfila el passadís, m’aixeco i rectifico: o millor un tallat, si no li fa res? La sra Mercè assenteix i reprèn el trajecte. A mesura que avança el temps es van dibuixant en la memòria els espais d’aquella casa. Aquella habitació de taules voladores, ara reconvertida en rebost, segons les paraules del Salvador, era al mig d’aquell passadís, a la dreta, just abans d’arribar a la cuina. Quan ja està girant per entrar a la cuina li crido: sap que? Millor un cafè amb llet. La senyora Mercè em mira treu el cap pel muntant de la porta. Ah, sí. Amb la llet calenta… merci. Allà al fonts de tot endevino el caparró de la sra Mercè, que es queda uns moments immòbil, per després desaparèixer cuina endins. Aquest és un truc que vaig aprendre en una pel·lícula d’espies. Necessitava guanyar temps per poder fer el següent moviment. De puntetes, sense fer soroll, travesso el passadís mentre que de la cuina em ve un lleuger enrenou de pots i olles. Em planto davant la porta d’aquella habitació i em trec el meu mòbil d’ultimíssima generació. Miro de triar l’aplicació càmera” metre amb veu forçada, simulant llunyania, com si fos encara assegut al sofà de la sala, dic: a mi m’agrada la llet ben calenta…! Entre els dits grossos i els nervis em costa activar la càmera. Però que molt calenta… si pot ser. Per fi tinc la pantalla activada en una mà. Agafo el pany de la porta amb l’altra. Més enrenou de culleres i caçons… Agafo aire a fons, entreobro la porta lo just per que m’hi passi la mà amb el mòbil, que l’endinso tant com em dona el braç, dins l’habitació i premo el disparador de la càmera a discreció, variant d’angle a cada tret per captar el màxim d’informació possible. Mantinc la porta ajustada procurant que els llampecs del flash no desvetllin l’operació. Tot amb això, jo no apartava la vista de la cuina. Aquella habitació es converteix en una autèntica festa de jocs artificials. La por aguditza l’oïda. He sentit com la llet s’abocava dins la tassa. Aquell avís sonor va fer precipitar i vaig voler avançar-ne tant que vaig ajustar la porta abans de treure el braç enlloc de fer-ho al revés. Vaig fer om aquells que porten tanta pressa que es freguen el cul abans de cagar. Aquesta dislèxia motriu va provocar que m’enganxés el canell amb la porta i deixés anar el mòbil, que va caure al terra dins l’habitació. Em vaig agenollar, amb la porta mig oberta i amb la mà vaig buscar el mòbil a les palpentes. Vaig sentir un refrec de sabates que venia de la cuina. Dues cullerades de sucre. Ja les pot ficar vostè mateixa. Vaig tornar a entonar dissimulant la distància que em separava d’aquell lloc. Pensant-hi ara, segurament n’hauría avançat més obrint el llum i entrant a l’habitació a buscar l’aparell, però en situacions extremes mai no saps per quins mecanismes es regeix el raonament. O sigui, que vaig optar per mantindrem agenollat i anar palpant el terra. Vaig arreplegar, per aquests ordre, una pastanaga, una garrafa d’oli verge extra, un rallador. Fiqui-n’hi quatre! vaig suplicar allí rebolcat.

La sra Mercè va entrar a la sala amb una safata amb la tassa de cafè amb llet. Jo era assegut al sofà, al mateix lloc on m’havia deixat, simulant tranquil·litat i dissimulant les palpitacions accelerades del meu espantat cor. Per sort, al darrer moment vaig ensopegar amb el mòbil i el vaig poder guardar a la butxaca de la gavardina. La sra. Mercè va deixar la safata sobre una tauleta i va seure davant meu en senyal inequívoc d’iniciar una conversa. Jo ja tenia les proves que havia vingut i tenia més aviat pressa per marxar, però per deferència a la sra Mercè i cap aquella casa no podia marxar així com així. També calia tenir en compte el remostrer que li havia causat en aquella hora tant poc usual per anar a les cases, mal m’està dir-ho. A més, la sra Mercè havia encetat una narració en la que rememorava temps passats. Com a mínim he d’acabar-me el cafè amb llet, vaig pensar, tot escoltant les evocacions. I en un gest reflex i temerari vaig dur-me la tassa a la boca. Aquell líquid bullent va causar estralls allà on passava. La llengua em va quedar morta, i la gola escaldada de d’alt a baix. Les cremades deurien ser de primer grau. Vaig tornar la tassa a la safata simulant naturalitat mentre una llàgrima espiava de cada ull. La sra Mercè va interpretar com una reacció emocionada envers les seves paraules. Això la va engrescar a continuar amb el seu relat. Jo vaig aguantar estoicament, allí assegut, tot remenant, bufant, trabucant aquella poció que no hi havia manera de refredar.

Vaig sortir a mig dia. La sra Mercè es va acomiadar tot dient lo contenta que estava de la visita i que tornés quan volgués. Jo tenia la boca cremada i el cul xafat. Tornant cap al despatx no vaig tindre espera i un cop passades un parell de cantonades, aprofitant un racó a l’ombradiu per visionar les fotografies. No se quantes vegades vaig revisar aquella mateixa tarda les fotografies, del dret i del revés. Res no vaig poder-ne treure de net. Catorze en total. Vuit entre desenfocades o villugades. Imatges d’ombres i formes inconnexes, indefinides. Quatre de ben nítides. D’aquestes quatre, en dues es veia el sostre amb una làmpara al mig. Per cert, en una es podia apreciar, si un es prou observador, que en un racó del sostre ha saltat una mica la pintura, un lleuger despreniment i que designa que, més a la curta que a la llarga, requerirà d’una intervenció. Les altres dues, les més ben exposades i millors a nivell compositiu, tot val a dir-ho, si pot apreciar nítidament, en l’una, un menat de cebes (jo diria que de Figueres), i a l’altra, un pot de Cola-Cao (de 5 Kg, per ser més precisos)

Encara que tot sembli indicar un fracàs en aquesta operació, l’experiència en diu que cal obrar amb prudència i no desesperar. Com a mínim, he aconseguit més fotos que el Jaume Solé en les seves incursions en les sessions d’espiritisme. Qui sap si d’aquí un temps, aquestes imatges, en principi poc eloqüents, no revelaran alguna dada oculta fins al moment. Em vaig adonar que encara conservava la pluma estilogràfica del Salvador. Qui sap si encara em podria servir en un futur. Sigui com sigui el cas continuava obert. Que les ombres persistien. Estava convençut que ben aviat es faria la llum sobre aquest assumpte.

98

Privacitats i privacions

Cada matí, al despertam es com un renéixer, com un sortir d‘un pou, profund i fosc, i pujar cap a la llum d’un nou dia. Després de desempallegar-me dels telaranys del son i esbandir-me les lleganyes amb saliva dejuna, em trobo amb la trista realitat. Mai m’hagués pogut imaginar que la duresa de la prova fos d’aquesta magnitud. El despatx ha deixat de ser un despatx per convertir-se en una catacumba. Una mena de nínxol on vaig resistint, estoicament, com puc, les proves que em se van imposant. A vegades, em sorprenc a mi mateix quan, en un instant de sobtada lucidesa, i contra tota lògica, d’aquest cos malmès i d’aquesta ànima anorreada encara sigui capaç de brollar una espurna d’humor, imaginant-me a mi mateix com el protagonista d’un videojoc. La pantalla és aquest despatx, sense sostre i vist des de dalt. Jo sóc l’heroi que va superant pantalles que algú, en el seu dia, des d’un altre despatx, va dissenyar sota el dictat de ves a saber quina mena de ment capritxosa. És en aquestes ocasions que els meus llavis dibuixen un lleu somriure esbiaixat. Clar que no se si aquest despatx respon als canons estètics més ortodoxes del gènere, doncs s’ha convertit en una cambra nua, sense mobles ni ornaments n cap mena d’objecte que jo mateix, si com a objecte, compositivament parlant, puc ser considerat. En aquesta cambra impera el color gris penitència, to que s’aconsegueix amb una barreja de pols, telaranys i fum. Fins i tot la llum que entra per la finestra és una llum estumoïda.

I no hi ha dia en que, en mig d’aquesta mena de caverna platònica, no em recordi quin és el meu propòsit, que no és altre que el d’assolir l’estatus d’agent secret intergalàctic, i que per a tal destí he sigut invocat i sotmès a aquesta hercúlia prova.

Però com deia aquell, començaré pel principi. Quan en aquest despatx entrava una bona claror, que feia lluir els colors de les parets, dels mobiliari i tots els accessoris. El negoci anava… diguem que anava. S’hi respirava el típic ambient de l’autònom: pelat però content. Fotut però lliure de rendir contes a ningú. Bé, sempre hi ha algú a qui rendir contes, que és el client. I el client no arribava. Per la porta sols entrava algun viatjant desesperat que intentava, de manera desesperada, encaixar-me en el seu ram. El que sí entrava de forma habitual per la porta, més concretament per sota, eren les factures i els rebuts. A falta d’ingressos vaig haver de prendre decisions dràstiques. Vaig deixar de fumar tabac per rosegar xiclet (més tard vaig passar directament a rosegar-me les ungles) El cafè per les herbes (silvestres). L’alcohol per aigua de l’aixeta. Tot degudament justificat envers una vida sana i de purificació. Acompanyat de dues sessions setmanal de ioga. Mens sana in corpore sano.

Va arribar l’hivern i les rigurositats dels freds. Donada la poca activitat, havia dedicat a ficar en marxa un altre cop el vell foc a terra de casa. A més, hi ha aquella antiga dita de que el foc fa companyia. N’hi han algunes de dites però, que no es compleixen doncs, el gat es rentava la cara i no hi havia cap visita. La llenya s’havia acabat. Tenia però tota la biblioteca heretada del meu pare. En un acte espartà em dedicava a la lectura davant del foc que cremava amb els llibres que havia llegit el dia anterior. Així vaig passar tot l’hivern en companyia de poetes, del gat i les flames. Hi ha un títol d’un llibre que assegura que els llibres no cremen bé. No és pas veritat. Algun cop pots trobar alguna edició, amb paper de baixa qualitat, que es resisteixi, però normalment… com xeren xiquets! I els il·lustrats! Allò donava bo de veure. Les làmines dels impressionistes, feien impressió! Amb el temps un es torna un entès. Val a dir que els llibres de Proa, sobretot en l’edició de tapa dura, cremaven que feia por. En tot no deixava de ser un acte simbòlic. Els mots, mitjançant les flames abandonaven l’efímer de la tinta i el paper per enlairar-se en forma de fum a través de la xemeneia i barrejar-se amb la immensitat del cosmos.

Si l’origen de tota civilització és el foc, aquest també en pot ser la seva destrucció. Pensava, il·lús de mi, que d’aquesta manera es perdrien uns milers de llibres però esdevindria en mi un erudit. Ans el contrari. La memòria és un enemic implacable. Vaig devastar la biblioteca sencera i d’ella sols en recordava uns pocs mots. A més, de manera arbitraria. Capritxosa, fins i tot, doncs per ficar un exemple, de la poesia complerta de T.S. Eliot sols recordava la darrera frase:

Aquest llibre fou acabat d’estampar en els tallers d’Hurope, S.A, a la ciutat de Barcelona, el Dimecres de Cendra de 1984, l’aniversari de l’any en què T. S. Eliot compongué Burnt Norton, el primer dels Quatre Quartets.

Ja ho veieu, per a mi tota la poesia del T. S. Eliot es resumeix en aquesta lacònica frase i sempre anirà lligada al Dimecres de Cendra.

Va arribar febrer i el gat em va abandonar. Darrera la biblioteca van seguir l’estanteria, les cadires, la taula, el llit…

A falta de llibres hem dedico a trobar i desxifrar formes en el mosaic. És curiós la quantitat de coses que un hi pot trobar. Curiosament, aquells forma que veies amb claredat, a l’endemà ja no hi és, i n’han aparegut d’altres que mai hauries sospitat.

En aquesta cambra regna l’austeritat. Sóc com una mena de Simó del desert però sense columna. De mata baixa en podríem dir.

El gat, altra hora el meu fidel escuder, ara torna a casa molt de tard en tard sols per refer-se una mica i tornar a marxar. Fet malbé, escuat, sec, brut i guerxo. Comparteixo el poc menjar amb ell i deixo que torni a marxar, vençut irremissiblement per les baixes passions.

En aquests país les estacions arriben de cop. Les proves i temptacions no deixen de presentar-se. En una piscina del costat, unes veïnes prenen el sol nues. Entre la meva finestra i la piscina s’aixeca un autèntic mur vegetal. M’he tornat tot un artista del gremi d’exercitat la vista per tals funcions. Me’n ric d’aquells que d’abans la vulgar i rutinària tasca de llegir un simple escrit, es treuen les ulleres de la butxaca i mentre se les fiquen, et miren de reüll i diuen, amb total naturalitat: “és que tinc vista cansada”. Vista cansada?, penso jo. Lo meu sí que és vista cansada! Sols ho sap qui s’hi troba l’esforç que suposa travessar aquell entramat vegetal. Penetrar entre troncs, branques, fulles, pàmpols, fins a l’últim bri, destriant el gra de la palla, l’essencial de lo superflu, per poder-hi discernir, enfocar a l’altre costat, un tros de carn que dur-se a la boca.

Espero que tant alt sacrifici es vegi recompensat. I és que en temps de crisi la vida del detectiu privat està plena de privacions.

simon-of-the-desert-03

107

Caigudes i levitacions

Al mig de la celebració m’aturo a reflexionar. Per un moment és com si el temps s’aturés. Les bombolles han quedat suspeses dins la copa de cava. Un instant, ni molt llarg ni molt curt, sols el suficient per mirar al voltant i adonar-se’n de la metamorfosi que un ha experimentat. He tornat a tenir aquells sensació que tenia de petit, quan pensava que el món estava aturat, i que era jo, que al meu pas, les coses es ficaven en moviment. Que cobraven vida tot just el temps que formaven part de la meva consciència. Després, un cop fora del meu abast, tornaven a quedar immòbils, petrificats com en una Pompeia infinita. Després, quan deixes de ser un nen i et fas gran te’n adones que no és així. De fet fer-se gran és això, adonar-se que existeixen els altres. De pensar que el món depèn  de la nostra voluntat i a esbrinar que la resta de la humanitat pot viure al marge nostre, a se’ls-hi indiferents, inclús a poder ignorar la nostra existència. I que el món continuarà girant sense nosaltres.

Per un moment, doncs, he tornat a ser nen. Un nen amb sabates noves, que es diu. I és que sóc al mig del meu despatx, immaculat i idèntic al que havia estat. En el mateix lloc on fa uns mesos gairebé hi deixo la pell. Al mateix lloc on no fa ni un hora encara hi havia enrenou i bullici dels darrers treballadors donant els darrers retocs per deixar-ho tot enllestit el dia assenyalat. La decoració, la taula, els mobles, el rètol a la porta, el gat blanc i gris. Inclús les estanteries amb la biblioteca que com un nou Abraham, com un nou patriarca postdiluvià, vaig sacrificar i que ara torna a lluir amb nou esplendor atorgat per la Gràcia. Bé, no és ben bé com la del meu pare però un lot d’una llibreria de vell en fallida dona el pego. El gat gairebé el mateix. El gairebé suposo que no s’hi escau, per que el gat, o és el mateix o no ho és, siguem honestos. Però se li assembla… fins i tot de caràcter.

Per celebrar la inauguració d’aquesta nova etapa he organitzar una festa. M’he estirat i he recuperat quatre serpentines. Als operaris, que han estat treballant amb tenacitat fins a l’últim moment per complir amb els terminis acordats, els hi he donat les gràcies i els he acomiadat amb un copet a l’espatlla. A la celebració no ha vingut ningú. És lògic si tenim en compte que tampoc vaig convidar ningú. Són les coses pròpies del gremi. Deformació professional. Un detectiu privat no pot abandonat la privacitat mal que li pesi. Després d’un petit discurs i amb solemnitat (he encetat una ampolla de cava Dubois, i una llauna de Gourmet Gold pel gat) hem brindat pel futur d’aquesta empresa. Com que el gat no beu, he privat tot sol. I com que no m’he privat de res he quedat una mica gat.

Estava doncs, com dic, reflexionant i sent conscient que res de tot això ha estat casualitat. Porto massa temps en el ofici per saber que les casualitats no existeixen i tot té una causa. Tot plegat ha esta una prova, una travessia iniciàtica, un mostra fefaent del meu determini en assumir missions i empresses més elevades i que sens dubte, en un futur em seran atorgades. La prova, anomenem-la així va començar l’hivern passat, quan vaig tindre que anar-me desprenent de tot el que tenia, deixant aquest despatx pelat com tros erm. En aquest estat de feblesa i a l’estiu van arribar les temptacions. El dimoni en forma de cossos nus i esculturals bronzejant-se al sol a la piscina dels veïns. Un, que no és de Pompeia, passava un autèntic calvari doncs, en lloc de mostrar-se’m la carn de forma nítida, amb lo qual hagués entrat dins el terreny de la ciència, com una classe d’anatomia, resulta que la tanca vegetal em privava de veure-hi clar (ai, barrejar temptacions amb privacions…), convertint allò en una insinuació. I les insinuacions les carrega el diable. Actualment les veïnes ja no hi són. La piscina està buida. Crec que no hi ha cap imatge més desoladora que una piscina buida, un mosaic de blaus inexpressius. Sobretot després de haver refrescat aquelles pells joves, terses i daurades. Una de les noies duia tatuat a l’espatlla el que semblava un caràcter oriental (japonès diria) Emparrat al travesser de la finestra i amb el cap empegat a la llinda era un detall que podia veure amb nitidesa quan la noia s’estirava bocaterrosa en una de les zones més visibles del jardí. Aquelles tardes d’estiu aquell grafisme oriental era com un laberint per on em perdia i la feina era tornar-ne. Va ser llavors, quan estava perdut dins el laberint, afeblit per la vida austera que duia, que les forces em van fallar i vaig caure al terra quedant sense sentit. No se el temps que hi vaig ser allí estirat al terra del despatx. Hores, dies o setmanes. No sabria explicar-ho. Era com si hagués abandonat el cos. El cas és que no sentia res. Tot era blanc. Era com levitar dins un núvol. Tota l’habitació estava inundada per una llum blanca. Llavors no ho pensava, però ara que miro de recordar-ho diria que allò era lo més semblant d’estar mort i ser al cel.

I encara semblava més el cel quan se’m va aparèixer l’infermera amb bata blanca. Semblava un àngel. No se com ni quan que van esbotzar la porta i em van salvar. Vaig estar uns quants dies ingressat a l’Arnau. Em van donar el passaport tant aviat em vaig veure les orelles. La cosa no està per romassos. Això que m’hi vaig resistir tant com vaig poder. Em vaig arrapar a la bata d’aquella infermera i la feina va ser seva a desfer-me’n. Finalment de la infermera sí me’n van desfer, però no de la bata, que no la vaig deixar anar ni per mal de morir i que encara conservo a l’armari de casa.

Encara no se del tot per quines raons em van irrompre a casa. Una de les causes, segurament la principal, és que (i això també és una senyal. A mi no m’enganyen) un parent llunyà de l’estranger, al que ni tant sols coneixia, em va deixar una herència. Aquells dies a l’hospital van anar acompanyats de notaris, banquers, advocats i procuradors (que sempre procuren per ells. Ja ho diu el refrany: advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos). Suposo que algú d’aquest àmbit va prendre el determini de localitzar-me lo més aviat possible. La suma no és per fer-se milionari però m’ha permès refer el negoci i comptar amb uns estalvis per anar tirant de veta una bona temporada. Tot, estava segur, era obra de gent en un estatus superior i coneixedora de les meves aspiracions. De ben segur havien seguit el meu cas i aquell gest envers la meva persona no era una altra cosa que reconèixer que confiaven en mi anava pel bon camí. Però el lloc on volia arribar era molt lluny, i encara quedava molt camí per recórrer.

Passada l’eufòria del moment va tornar la vida rutinària. A l’agenda sols tenia un cas obert, el de la taula voladora. Un cas, per altra banda, engegat per iniciativa pròpia i per lo tant, no remunerada. L’expedient era dins la carpeta Casos oberts (propis). A la carpeta Casos oberts, cap expedient. La farragosa i ingrata paperassa la portava al dia.

Una qüestió vital en aquest ofici és mantenir-se en forma. Per lo tant, tenia que buscar exercicis, entrenaments que mantenguessin el cos i la ment ben despertes. Una disciplina clau dins la investigació és el càlcul. Saber avaluar, amb la màxima precisió les distàncies o mesures podien ser decisives per l’èxit o el fracàs d’un cas. La meva experiència de ben jove com a manobre en el sector de la construcció en va dotar de certes pautes que em resultaven molt útils i, segurament, estar molt més preparat per aquest escrutini que qualsevol altra persona que no tingués ni aquesta experiència ni aquests coneixements. Altres estaments, com ara el mossos, per aquestes tasques disposen d’uns dispositius sofisticats, però això només suposa malgastar temps i diners. Els meus barems es basaven en tres pilars essencials. El pam, la passa i el tauló. Un pam dels meus correspon a 25 cm exactes. Una passa a 1 metre. No tothom sap executar passes exactament d’un metre. Un tauló, el curt, a 4 metres, i el més llarg, a 6 metres. Molt eficaç pel càlcul de façanes. I encara hi havia una quarta dimensió, aquesta per distàncies més llargues. A Anglesola, de la Creu, al mig del poble, hi ha una senyal de trànsit que hi fica: Stop a 150 metres. A baix, a cal Marina, tocant a la carretera de Balaguer hi ha una senyal que hi fica Stop. Es tracta, per comparativa, d’establir una distància estimativa amb un marge d’error mínim. Si la distància a avaluar està a menys distància que de la Creu a la carretera de Balaguer, està a menys de 150 metres. Si està a la mateixa distància, doncs està a 150 metres. I després hi han els múltiples. Si dues coses són a una distància de tres vegades la distància de la senyal de la Creu al senyal de la carretera, entre elles hi ha 450 metres, no falla. Aquí però hi ha una errada d’excés de bona fe. Tota la vida hem vist aquestes senyals i les hem donat per bones, però ningú ens garanteix que realment entre una senyal i una altra hi hagi la distància indicada. Sembla una xifra molt rodona per a que coincideixi amb els punts indicats. Així doncs, faig el determini de mesurar la distància entre les dues senyals, per reafirmar lo que sempre hem donat per fet o, si és el cas, corregir el error i reparar el  greuge, no ja per la nostra generació i les anteriors, que tant interioritzada tenim l’esmentada mesura i ja difícilment ens en podem deslliurar, sinó més aviat per les generacions futures, i que no visquin amb una idea falsa i desmesurada del món.

112

Presències nocturnes

Observar, analitzar, deduir. Treure conjectures (no confondre amb la seva germana petita putativa, la xafarderia). Aquesta és la premissa del verdader detectiu. La llosa que haurà d’arrossegar. L’estigma amb que haurà de conviure dia i nit fins al final  dels seus dies. Fins a l’últim sospir. És alhora do i condemna. És la seva naturalesa.

És de nit. El despatx està a les fosques. Sols la lleu llum de l’enllumenat elèctric del carrer que s’infiltra per les escletxes de la persiana a mig tancar deixa endevinar les formes inertes que poblen l’habitacle. Jo sóc dins assegut a la butaca fent temps, esperant que sigui l’hora.

Aquests darrers dies, al despatx totalment remodelat vaig incorporar-hi un element que sempre m’havia fet il·lusió. Cobrir part d’una paret amb un gran tauler de suro on penjar-hi tota mena d’informació. Formar un gran mural visual on fer encaixar les peces d’un cas complex. On es mostrin les conjectures. Hi està exposat l’únic expedient que actualment tinc obert, el que anomeno el cas de La taula voladora, que en aquest mural ara es mostra en tota la seva complexitat. Fotografies, esquemes, informes, retalls de diari, fotocòpies, anotacions, pamflets, tiquets, llistes del Caprabo, números telefònics, plànols, rebuts, factures, ofertes varies, l’horòscop, etc. Qualsevol dada, per insignificant que pugui semblar, pot arribar a ser determinant. M’he passat hores i hores observant aquell garbuix d’informació. Traspassant, intercanviant d’aquí cap allà els diferents elements. Com en una partida d’escacs, tot està a la vista. Cal trobar-hi les connexions. Observar, analitzar, deduir.

De moment però encara estava lluny de trobar respostes vàlides. I com sempre he sostingut, cal exercitar la ment. L’entrenament és vital per, arribada l’hora, poder fer front a qualsevol adversitat. Sense res millor a fer, tenia sobre la taula la missió autoimposada de comprovar la distància real entre les dues senyals d’stop que hi ha al passeig del poble. Les que popularment es coneixem com l’stop de la Creu i l’stop de cal Marina, just tocant a la carretera de Balaguer. Verificar i, si calia, corregir aquella vella premissa de Stop a 150 metros, tants i tants anys enquistada en la ment de tantes i tantes generacions. Naturalment, per tal propòsit, he ordit un pla. Estava clar que fugir de la claror del dia, evitant cotxes i altres obstacles que normalment s’interposen enmig del trajecte. I sobretot, evitar les mirades malpensades dels xafarders, falsos profetes, els que aquí vulgarment anomenem els del banc del Sinofós. Així doncs havia d’actuar de nit. La via estaria lliure d’impediments i la discreció estaria garantida. L’hora escollida també era important. Les 4 m’ha semblat una hora propícia. Ni molt tard ni molt aviat. Calia evitar troneres i matiners. La metodologia també estava clara. Disposava d’un metre (de 3 metres) i unes barretes de guix (de guixar a la pissarra). Cada 3 metres aniria fent petites marques al terra que em servirien per determinar la mida exacta.

Per inspeccionar el terreny feia discretes passejades pel passeig. També passava alguna estones fent algun whisky a cal Marina. Em permetia controlar la situació de ben aprop. Aquella mateix tarda per fer temps em vaig distreure amb el suplement de La Vanguardia. Curiosament hi sortia un reportatge dedicat a Jack l’esbudellador. El reportatge venia il·lustrat amb les fotografies de les 5 víctimes oficialment atribuïdes a l’assassí de l’East End londinenc. Totes 5 dones de mala reputació i que presentaven talls de diferent consideració per tot el cos, preferentment al coll. Només a tall de comentari, veien la fotografia de la darrera víctima, sembla que en Jack anava millor de temps doncs s’hi va poder va poder esgrimir les seves dots amb el punyal (prims, bistecs, costelles, menuts i carn picada) Ni amb un whisky doble vaig poder treure’m els calfreds del cos.

La nit en qüestió doncs, vaig esperar assegut dins el despatx a que fos l’hora. A les 4 en punt vaig sortir del cau per endinsar-me dins la nit freda i silenciosa. Curiosament s’hi havia ficat una boira espesa, impròpia per aquesta època de l’any. Em vaig dirigir cap als carrerons suburbials, freds i humits. Vaig continuar pel carrer del Calvari avall fins desembocar al lloc de destí. Aquella boira, en principi empipadora, ara la veia com una aliada per que la meva acció passes més inadvertida. Com si hagués passat un fantasma. D’entrada em va sobtar que al capdamunt del carrer, al cantó de la Creu, no hi havia cap senyal d’stop. La senyal on hi figurava l’enunciat stop a 150 metros. Vaig anar carrer avall i vaig comprovar que a l’altre extrem de carrer, just al mig del carrer, l’altra senyal d’stop si que hi era. Tenim tant interioritzat aquesta consigna urbanística que ni tants sols ens havíem adonat que ja no hi era. Tant era. Agafaria com a referència la base de la Creu. Vaig treure metro i guix i em vaig disposar a fer les marques. Voltava jo de genollons per terra, anant mesurant i guixant amb curtes i precises ratlles blanques quan del darrera dues mans enguantades. Una mà em va agafar la galta i la va estirar cap amunt mentre l’altra duia una navalla de barber lluent i afilada. Per un moment, dins la navalla, vaig veure reflexat l’horror dels meus ulls. Amb un cop precís d’esquerra a dreta, la navalla va brunzir estripant tot el que trobava, la boira, la nit, el meu coll. La sang brollava del tall, baixava per la gavardina xopa fins arribar al terra on va formar dos rierols que serpentejant semblaven pugnar per veure quin dels dos arribava abans a la Costa el Calent. Si no hagués estat per lo inapropiat de la situació, es podria dir que feia goig de veure. En un gest inútil, amb les dues mans al coll, intentava aturar l’hemorràgia.

Vaig despertar amb les dues mans al coll, amerat no de sang sinó de suor. Era assegut a la butaca del meu despatx. Era evident que esperant que fos l’hora m’havia adormit. Vaig mirarar el rellotge. Marcava les 5:52. Era tard però si m’afanyava encara hi havia temps per completar la missió. En tot cas ja tenia una experiència, ni que fos onírica. Em vaig rentar la cara. Vaig verificar que a la butxaca hi duia metre i guix i vaig recórrer el mateix camí que al somni. Naturalment, no hi havia boira. Això sí, l’aire era fred. Vaig arribar al lloc dels fets. Curiosament la primera senyal d’stop no hi era. La del capdavall sí. Vaig treure metre i guix i vaig anar per feina. Una a una, de 3 en tres, anava sumant les xifres. 63, 66, 69…  Es notava que ja hi estava abessat. 90, 93, 96… Avançava més de pressa del què em pensava. Ja gairebé està… 141, 144, 147 i … no pot ser! Tret d’una petita variació, practicament dona exacte: 150 metres. Ha d’haver-hi un error. Segurament m’he descomptat, em vaig dir. Era el pitjor que em podia passar. Vaig tornar al principi per fer un segon mesurament. Aquest cop vaig tindre més cura d’establir el punt d’arrancada amb precisió. Agafaria la part més sortida de la base de la Creu com a referència. La nova ratlla poca cosa variava de la primera. De ben segur es tractava d’un error en la suma. Ara me’n faria ben capaç. A mig trajecte es va apagar l’enllumenat elèctric. Tot i ser fosc encara, el cel volia començar a clarejar i no he tingut dificultat per veure les ratlles. He arribat a la senyal. Amb la correcció la cosa havia empitjorat. Ara donava 150 metres exactes. No podia donar crèdit a lo que veia. Encara tindria temps per una tercera comprovació. Aquest cop al costat de cada ratlla hi aniria ficant la suma resultant. 3, 6, 9… així no pot fallar. 84, 87, 90… de sobte vaig sentir una remor que em va esglaiar (encara duia el mal cos per lo del Jack…) Vaig notar una presència que de ben segur no era d’aquest món. Un grup de gent que avançava a tot drap a lo ample del passeig sense rumb ni esma. Sens dubte es tractava de zombis. Un grup de morts vivents que no feien plan de fer broma. A l’altre costat de vorera he vist un contenidor d’escombraries. En una maniobra digna d’elogi, m’hi he amagat dins. El grup de zombis s’anava apropant implacable. Tot el carrer retronava al seu pas. El so era aterridor. Al soroll de les petjades s’hi afegia un panteix i una balboteig inintel·ligible que feia glaçar la sang. Era com si traguessin el fetge per la boca. La pudor que desprenien aquella carn morta era insuportable. Fins i tot des de dins el contenidor es percebia aquella pestilent ferum. La por em tenia paralitza. Temia que en d’un moment a l’altre s’obris la tapa del contenidor i fos devorat de viu en viu per aquelles bèsties vingudes del mateix infern. Per sort la remor va anar remetent. Aquells diàlegs  cacofònics anaven remetent i allunyant-se carrer avall. Es va fer el silenci. Jo però encara no gosava a moure un dit. Al cap d’una estona el soroll del motor d’un vehicle es va anar fent més i més audible fins aturar-se just davant del contenidor. Em vaig armar de valor i just van obrir la tapa, en una maniobra digna d’elogi, m’he pogut escapolir del lloc sense que els operaris del camió de neteja em pugessin reconèixer. He enfilat carrer del Calvari amunt fins a desaparèixer just quan les primeres clarors del dia apuntaven per l’horitzó.

Aquella mateixa tarda m’he passejat pel lloc simulant normalitat. He observat atentament la reacció de la gent hi pogut comprovar que res notaven d’estrany. Si et fixaves amb atenció però (jo sabia de la seva existència), allà al terra, a tot el llarg del passeig s’hi podia veure unes petites marques de guix blanc. Unes marques que, espero, abans que se’n adoni algú, el pas de la gent, la pols, la pluja, el vent i el temps acabin esborrant.

A la versió anglesa els noms dels llocs citats apareixen traduïts. Així, el carrer del Calvari figura com Calvary Street. La Creu és The Cross. La Costa el Calent s’anomena The Hotman Coast. I el Banc del Sinofós, If not Beach (nota del traductor)

Mà dreta vermella

Ves a donar un petit passeig pels límits de la ciutat
i creua les vies
On el viaducte emergeix,
com un ocell de perdició
mentre canvia i es trenca
On secrets reposen en els focs de la frontera
i en els cables brunzint
Ei amic, saps
que ja mai més tornaràs

Passant la plaça, passant el pont
passant els molins, passant les batudes
En una tempesta formant-se
ve un home alt i ben plantat
En un sobretot negre i polsós
amb la mà dreta vermella

Ell et prendrà en els seus braços,
et dirà que has estat un bon noi
Ell reviurà tots els somnis
que et va dur una vida destruir
Ell arribarà al fons del clot,
curarà la teva ànima encongida,
però no hi haurà una sola cosa

que puguis fer
Ell és un déu, ell és un home,
ell és un fantasma, ell és un guru
Estan xiuxiuejant el teu nom
a través d’aquesta terra desapareguda
però amagat en el seu sobretot
hi ha una mà dreta vermella


No tens diners?
Ell te’n aconseguirà una mica

No tens cotxe?
Ell te n´aconseguirà un
No tens auto-respecte,
et sents com un insecte
bé, no et preocupis, amic
per que aquí ve ell
a través dels ghettos i els barris
i les viles i els tuguris
Un ombra es projecta
on sigui que ell es pari
munts de papers verds
en la seva mà dreta vermella


El veuràs als teus malsons
el veuràs als teus somnis
Ell apareixerà del no-res
però ell no és el que sembla ser
El veuràs al teu cap,
a la pantalla del televisor
Ei amic, t’estic avisant
que l’apaguis
Ell és un fantasma, ell és un déu,
ell és un home, ell és un guru
Tu ets una peça microscòpica
dins del seu pla catastròfic
dissenyat i dirigit per
la seva seva mà dreta vermella.

                                        Nick Cave

123

Arrossegats

Aquesta espina es la meva única delícia.
Una batalla devastadora, amb por a parlar,
tot just ens atrevim a respirar.

        “L’últim batec del meu cor”
                         (Severin / Siouxsie)

            

Gener (passat)

Des de la meva talaia observava la piscina del veí, llavors buida i solitària. Les branques ara despejades de fulles deixaven el camp de visió lliure per poder-la veure amb més claredat que no pas a l’estiu, quan la vegetació estava en ple esplendor. Un joc d’ocres, grisos i blaus somorts als que la boira aplicava una pàtina que recordava les indefinides formes d’un Turner. Embadalit amb l’escena, emmarcada per la finestra, encara era capaç d’anar-hi afegint, amb delicades pinzellades escampades, els cossos nus daurats al sol, en la memòria encara frescos, de les banyistes estiuejants. Quan vaig obrir la finestra però, els rigors de l’hivern van fer arronsar tot estímul colorista fora de temporada.

Febrer (present)

Quin mes més puta. Els pobres gats semblen condemnats a complir un càstig bíblic. Durant les meves rondes nocturnes només faig que creuar-me amb gats capficats, mal dormits i esvaïts, amb pas determinat, empesos per l’instint. I és que l’obsessió és tal que lo que altres cops (fora de temporada diguem-ne) la meva proximitat hauria suposat una presència si no perillosa, al menys sí digna de respecte, ara ni em veien. Com si fos un fantasma. Un espectre desangelat que no fa ni por ni res.

Res els atura. Cap obstacle, norma o llei. Travessen carreteres sense mirar, i, és clar, en hi han que hi deixen la pell i les seves aspiracions allí, estampades a l’asfalt. Els que es desplacen són tots mascles, sent les femelles les que resten a les llars, esperant l’arribada dels pretendents. Això llevat de rares excepcions. Sense anar més lluny a casa tenim una gata jove que és ella mateixa en persona qui marxa en busca dels esmentats serveis. Sens dubte una gata avançada al seu temps. Una pionera en qüestions feministes. Sense manies, al marge de convencions socials i xafarderies. Ells, els mascles (i la meva gata emprenedora), munten guàrdia davant de portes i entrades. Salten capterreres i tanques. Es colen entre reixes i filats. S’enfilen a finestres, cornises i teulades. Van d’aquí cap allà en busca del seu objectiu.

A fe que les escenes que es creen són del tot wagnerianes (només que aquí les que criden no són dones grasses). Al mig, una femella en zel. El pretendents rondant-les i guerrejant alhora. Al voltant, en cercle, vells i canalla. Els uns esgotats d’aquesta maledicció cíclica. A la gata més vella de casa l’hem deslliurat d’aquest marturi deixant-la anar a les golfes (el seu mal no vol soroll). Els altres, la canalla, encuriosits i confosos alhora per aquell joc d’adults. Als més jovenets els hi ve la juguesca mentre la femella es rebolca i fa l’aleta (en hi han de més senyores que es mantenen dretes fent-se les distretes) envoltades de dos o més mascles. Aquests fent el doble joc de seduir a la femella i dissuadir als oponents. Es debaten entre el festeig més galant i l’amenaça més punyent. Aquesta doble vesant fa que sovint hagin d’arremetre els assumptes de canto, doncs escometre de front i de totes totes un sol assumpte els fa perdre el fil de l’altre, amb el conseqüent perill o desaventatja que això comporta. Són personatges tràgics arrossegats irremissiblement per la seva naturalesa. El cos arquejat. Muscles en tensió. Pel eriçat. Miols, crits, udols i tota mena de sorolls esgarrifosos per tal d’espantar l’adversari. Adoptant la forma del guerrer. Primer va ser el gat. Després el samurai. Aquest procés no sap de classes socials. Tant sols se’n lliuraran els gats de casa bona que, estèrils i impol·luts, s’ho miren perplexes darrera la finestra.

I així nits i dies. Dies i nits. Vents gèlids del nord s’han endut les boires, però la cerimònia no s’atura. Ni tant sols la neu que tenyeix el paisatge de blanc no dissuadeix ni a protagonistes ni a figurants. Les estratègies s’han esgotat. Ha arribat l’hora del combat. Fiblons enverinats de ràbia cauen sobre l’enemic. Ungles estripen carn. Ullals esquincen tendons. Sang vermella taca la blancor de la neu (una referència més al samurais…) Es mossega i es còpula amb passió. L’olor a esperma i sang es barregen en l’aire. Eros i Tànatos s’abracen i es confonen en un de sol.

Abril (futur)

Un cop més tot això haurà passat. Els mascles tornaran a llurs cases (compte amb la carretera…) perduts, bruts, famèlics, esgarrapats i esgarrinxats de tot arreu. Amb el temps cicatritzaran les ferides. Treuran el ventre de pena i canviaran el llustre. Les gates lluiran una panxa d’aquí a allà fins que en sortirà una llorigada de gats petits i de tots els colors. Llavors seran les mares qui trauran les urpes, qui amenaçaran si cal, receloses per vetllar els seus petits. El mascles, en canvi, passaran a ser un destorb, algú que només dorm, menja, jeu i fa nosa. La gatamoderna i tronera tornarà plena. Haurem d’esperar a veure la fesomia dels petits per endevinar de quina casa són. La gata vella baixarà de les golfes i es ficarà en un reparo al sol alliberada de tant enrenou. La tranquil·litat durarà poc doncs quedarà poc per que els petits la vaguin a emprenyar.

Febrer (pretèrit plusquamperfet)

Pel que fa als gats de casa la cosa ja no hauria estat com feia uns anys, quan hauria sortit a defensar el territori armat amb una Norica Marvic 4,5 mm, disposat a tot. Ja no hi hauria hagut cap gat malparit, siamès, lleig i guenyo a qui arremetre. Ni tant sols un gat blanc i gris col·lega a qui fer-li costat. Ara hauria passat pel mig de l’escena desarmat i sense immutar-me. Com si allò hagués estat lo més habitual del món. Els mascles que venen de fora em resultarien simpàtics. Fins i tot diria que em despertarien certa admiració.

Fora de temp(orada)s

Tot allò hauria de ser una lliçó. Un procés d’aprenentatge per quan, arribat el moment, se’m convoqués per emprendre, de manera ineludible, el meu propi destí. El destí que tota naturalesa reclama.

gatlluna

138

Pols i ubiqüitat

Aquell matí les hores transcorren arrossegant-se dins del despatx. Al advers de la porta el nom de Mr. Pesquises invertit enterbolit pel vidre glaçat. Assegut, miro embadalit com la fum del cigarro s’enfila a través del raig de sol que entra per la finestra. Tal vegada es rebel·len volves de pols suspeses en l’aire descendent sense cap presa, fins aterrar mansament sobre l’expedient que tinc sobre la taula. És el del cas de la taula voladora. La resta són al prestatge, convenientment arxivats. El gat perdut, la pilota embarcada, l’aigüera embussada… tots casos tancats. Ara mateix l’únic cas obert i de moment sense possibilitat de resolució és el de la ditxosa taula. Fa mandra ficar-se en un cas aparentment senzill però que a mesura que passa el temps es complica més i més. Els testimonis directes han oblidat (o volen oblidar) els detalls. Potser per deixadesa (o per por). Han desaparegut probes (o directament s’han destruït?) Ell lloc dels fets està contaminat (ves a saber si expressament). Em pregunto qui hi ha al darrere de tot aquest cas?

La pols és assumpte per ociosos. Quan un entra en acció la pols desapareix. Es fa invisible. Tal vegada penso en la bellesa de l’escena. Amb l’estètica del moment. Vist des de dalt, en un pla zenital, la imatge deu ser estupenda. La llum, el fum, jo recolzat sobre la taula i el mentó entre el palmell de les mans. Llàstima que un no pot ser protagonista i espectador alhora. Els temes de la pols i la ubiqüitat em fan pensar que, en la meva condició de detectiu privat (en pràctiques, tot s’ha de dir), per arribar a ser un autèntic professional del ram em caldria introduir, com a mínim, dues figures importants i imprescindibles per a tot detectiu privat que es preï. Una figura seria la de la secretaria fidel. Una noia guapa però gens vanitosa. Noia eficient, pulcra, intel·ligent, educada, discreta i abstèmia. Sensible, ordenada i detallista. Secretament enamorada del seu jefe però que mai gosarà a dir-ho. Per ell, en canvi, és com una segona mare (l’esmorzar a taula, camises planxades…) Una germana gran molts cops, sobretot quan ell li confessa entre sanglots i ferum d’alcohol, galta empegada a les popes, els seus desenganys amorosos amb dones perverses. Però ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Que l’únic que faria seria treure la pols i canviar la distribució del despatx cada 15 dies.

L’altra figura en que he pensat és la del confident. Aquell que se’n assabenta de tot. Que fa de vigia mentre un dorm. Que respon sense fer preguntes. I aquest servei sí que me’l puc permetre. M’aixeco d’una revolada. Em fico la gavardina i el barret. Surto i tanco la porta amb decisió. Amb l’embranzida, he deixat darrera meu una estela de pols suspesa a l’aire.

És mig matí quan arribo al centre. Com de costum el meu home és recolzat al peu de pedra de la Creu de terme que presideix la cruïlla. Punt neuràlgic de la vila. L’encontre, amb aquella figura sota l’escalonat de pedra, atorga a l’escena dots transcendents, com si estiguéssim al mateix peu d’una escalinata romana. El Prims és un paio (que no és paio) carrincló i escardalenc. Xupa i pantalons texans. Bota campera. Relativament jove però revellit i socarrimat per algun excés del passat. Està fet pols, vaja. Coneix el carrer com ningú. No se’n mou. En forma part i per això passa inadvertit. Al contrari d’altres vegades, que sempre em feia l’orni, avui m’hi he acostat tot simpàtic. Sembla que avui farà bo, oi? li he dit com aquell que hi parlés tot sovint. Ai, home… sí noi… m’ha respost mentre amb un somriure m’ensenyava tota una ristra de dents ratades i ennegrides. Escolta Melà… em podries fer un favor?… em pots deixar un euret deu per fer un cafè? Ja ho trobarem home… Amb aquest personal cal ser ràpid de ment. Sembla que em confon per un altre. O potser ho fa veure? Aquesta segona opció denotaria que en cas de que anessin maldades estaria disposat a ser discret. A callar com un puta. A dir jo a aquest paio no el conec de res. Aquell matí jo vaig parlar amb el Melà… Quin professional, noi, he pensat. Estava clar que coneixia els codis del carrer. La llei no escrita dels proscrits. He aprofitat l’avantatge que m’oferia amb safata.   

Abans però, evitem ser vistos pels ocupants del banc del sinofos. Asseguts una mica més enllà, al mig del passeig, són una mena de competència deslleial. Difamen, esbomben i dilapiden tota mena d’informació, fins a deixar-la inservible quan, de no obrar així, podria ser d’un gran valor per professionals com un servidor. Trec la cartera i al Prims li salten els ulls del cap. Li dono 10 cèntims dient que tinc un petit encarreg per ell i prometent que, un cop complert, li seran lliurats la resta dels diners. El Prims i jo marxem cadascú per la seva banda emplaçant-nos al carrer del Calvari, sens dubte un indret menys concorregut i més discret. Vull ficar-lo a prova. Abans de fer-li confiança cal comprovar la seva predisposició i, sobretot, la seva eficàcia.   

Un cop al Calvari (de manera improvisada però sense que es noti) li dono les instruccions pertinents. Aprofito que un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb un xandall llampant és a punt d’entrar a cal Marina. Indico al Prims que resti al cap del carrer i que, de manera dissimulada vigili les maniobres d’aquell foraster. Jo seré a l’altra punta de carrer, controlant que el personatge en qüestió no ens volgués despistar fugin per alguna de les portes del darrera, les que donen a la cuina o al vell cinema. En qualsevol cas ell, el Prims, no havia d’abandonar el seu lloc fins haver informat degudament de les incidències i passar-me’n un informe detallat. Un euro bé s’ho valia.   

No sé quan temps havia passat però l’espera es feia eterna i res no passava. El sol començava a ser de justícia. De tant en tant, d’amagat, feia petites incursions carrer avall per treure el cap. Efectivament el Prims restava diligent al seu lloc. Em decideixo a espiar per la finestra cap a dins del bar per comprovar que el paio del xandall no s’ha esfumat. De puntetes, estirant el coll, per sobre dels adorns empavonats del vidre veig que el paio del xandall encara hi és. De sobte, darrera meu la remor d’una presència em sobresalta. L’ensurt és considerable. Més quan, pel costat meu passa un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb el mateix xandall llampant, clavat al de dins. No me’n sé avenir. Això sembla l’atac dels clons. Encara no estic refet i el paio del xandall-2 va Calvari avall. Passa per davant del Prims. Torno a espiar per la finestra i el pitjor dels presagis es confirma. El paio del xandall-1 encara és dins. En un malabarisme ocular guaito dins i fora simultàneament i comprovo que, efectivament, hi han dos paios del xandall. Que estan repetits.

Aquest cas s’ha complicat de mala manera. Hauré de prendre cartes en l’assumpte. A més, no hi ha res més incòmode que vigilar davant d’un bar i passar sed. Amb una gest còmplice indico al Prims que esperi una estona més al seu lloc. M’armo de valor i entro a Cal Marina. Em recolzo al començament de la barra i demano un got d’aigua de l’aixeta. El paio del xandall és a l’altra punta de barra, parlant de manera distesa amb un grupet i amb aires de no tenir cap pressa. Faig un sant Hilari i mentre demano una altre got d’aigua paro l’orella. Me’n assabento que el paio en qüestió és un dels dos bessons de cal Gendret (els havia conegut de jovenets quan venien a estiuejar a casa del seu padrí) Això resolt l’enigma. No es tracta d’un paio repetit sinó de dos que s’assemblen. És normal que dos bessons, mentre són petits, vagin vestits iguals. Suposo que per qüestions pràctiques. No ho és tant de normal que de grans continuïn coincidint amb el vestuari. Suposo que deuen ser socis del mateix gimnàs o club esportiu. D’aquí que duguin el mateix xandall. Tot lliga. Cas resolt.

Surto a fora i veig al Prims que encara aguanta en la seva posició (amb aquest sol encara es desmelarà…) Espera delerós la seva recompensa. Com a tràmit li demano si ha vist passar al paio del xandall. La resposta és previsible doncs abans li ha passat a un pam del nas. Davant la meva sorpresa em contesta que no. No crec que així, a corre-cuita, el Prims sigui capaç de distingir un bessó de l’altre. Dret a llei però, em diu la veritat. El paio del xandall que jo li he dit de vigilar encara no ha sortit del bar. Hi han dues possibilitats (avui sembla que tot està duplicat…) o bé és un fisonomista excepcional (destria un bessó de l’altre) o és un veritable encantat (ni l’ha vist passar) Sembla que em quedaré amb el dubte. Lo promès és deute. Quan trec la cartera el Prims fa un vista com un saler. He retingut fort l’euro fins que me’l ha arrabassa dels dits i ha enfila el passeig, més content que un gínjol.

Jo marxo Calvari amunt. Darrera meu, les meves petjades aixequen un rastre de pols. Diria que és la mateixa pols que em trobaré al despatx i que sembla ser per tot arreu.

158

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

Lo còmic és una tragèdia per la qual ha passat el temps.

El perseguidor i altres relats

Una boira pixanera ho inunda tot. Pels carrers no hi volta ni una ànima. El poble s’ha convertit en una mena de Comala, i el meu perseguidor i jo en dues presències espectrals. Sota la gavardina i el barret intento protegir-me del fred. Tinc les pestanyes corgelades i els peus no sé de qui són. He entrat apressuradament dins l’espai que al bar de cal Pàmies tenen habilitat pels fumadors. M’he quedat immòbil i en silenci. A través del gruixut plàstic semiopac que delimita aquest espai he deixant passar de llarg la imprecisa figura escanyolida, errant i despistada del Prims. A escampar la boira, he pensat. Aquests darrers dies, fugint del miserable xantatge del Prims, he tingut que abandonar la part nord del poble per transitar pel vell mig del casc antic, en ple centre de la vila. Fa un temps que el Prims ha augmentat els seus honoraris convertint el tracte inicial en paper moll. És lo que té freqüentar segons quines amistats. No hi ha fiat.

En aquestes em va vindre a l’esment com em trobava jo una d’aquelles nits en que esperava dins el meu despatx, a les fosques i en silenci quan, creient-me sol en aquell habitacle, vaig percebre una presència oculta en la foscor. La respiració d’un altre ésser viu. No estava sol. Realment és de les sensacions més aterradores a la que un home pot estat sotmès. En un cubicle a les fosques saber-se acompanyat per un intrús invisible assetjant. El temps es va aturar. Aquell ésser infernal no anava sol. L’acompanyava la por, que em va pujar per les cames fent-les tremolar, s’instal·là a l’estómac paralitzant-lo, i amenaçava d’assaltar-me d’un moment a l’altre el cap per assestar el cop definitiu. Aquell súcubo amagat a la foscor, l’imaginava de gargamelles esgarrifoses, traient fastuosos ullals ensalivats delectat apunt de saltar sobre la seva víctima.

El mèrit d’un veritable agent no és no tenir por, sinó vèncer-la. D’una revolada em vaig poder desempallegar d’aquella paràlisis que em tenia tenallat al fons del sofà. La fogonada de llum va sobreexposar tot l’habitacle. Quan el diafragma de l’ull es va anar adaptant al nou medi vaig divisar al terra un escarabat negre que fugia  zigzaguejant de la llum com de la pesta per perdre’s sota el moble de l’estanteria. Aquí molts pensaran que vaja quin remostrer per a no res. Que no n’hi ha per tant. I jo els hi dic que en temes de fotre, i aquest pot fotre molt, la mida no importa. No hi ha enemic petit. Les formes del Mal més són inescrutables. Vaig córrer cap a l’estanteria però ja era massa tard. Vaig treure tots els llibres i vaig retirar l’estanteria de la paret. Ni rastre de l’escarabat. En una junta del sòcol hi havia una escletxa per on s’havia esmunyit la bèstia. Segurament se’n havia anat pel mateix lloc pel que havia vingut. Ves a saber si allò era una porta a l’inframón. O una entrada a la Zona negativa que compartia amb la planta 34 de l’edifici Baxter. Vaig ordir un pla de xoc. Amb un embut baix abocar en aquell forat tot un pot d’aigua bullent. Vaig flitar-hi mig pot de Cucal i un cul d’Autan caducat. Finalment vaig segellar aquell orifici amb una solució de pasta de dents i Maizena, amb un bitxo querolet esmicolat i armada amb xinxetes. El despatx presentava un aspecte de paisatge després de la batalla. L’estanteria esbiaixada i fora de lloc. Pilars desplomats de llibres escampats per tot arreu. Estris i envasos buits esbarriats pel terra. I pols. Molta pols.

El torrons

Un cop passat el perill aprofito l’indret per encendre’m un Lucky Strike. Després d’una primera calada victoriosa, tot sortint de l’espai plastificat, just davant meu, a l’aparador de la pastisseria de cal Pàmies, una imatge familiar em crida poderosament l’atenció. A l’aparador de la pastisseria hi han dues barres de torrons immenses. L’una de massapà. L’altra de yema. Una visió que em transporta a la infantesa, quan mirava embadalit, igual que ara, com d’aquelles dues barres de torrons anaven llescant i extraient lingots d’un material molt més valuós que l’or.

Envaït per la nostàlgia i apurant el cigarro i llançant-lo al terra, entro al bar. Darrera la barra (la del bar, no la dels torrons) hi ha l’Anna Pàmies a qui demano un Dyc amb gel. En una taula hi seu el seu germà, el Jaume, a qui escruto amb la mirada i que, amb un gest, em convida a seure. No sabem què dir. Tots dos fiquem cara d’embadalits. A la tele, sense veu, l’home del temps pronostica bonança (sí noi. Fa un bo que enamora, penso) Les mirades enfonsades als gots o emparrant-se per les parets. L’arribada del whisky trenca el gel. Pel fred no hi ha com un whisky, dic tot fent un bon glop de Dyc. Sobretot a aquestes hores del matí, afegeix el Jaume. Ho vaig rematar amb Ja ho deien els indis: aigua de foc. Van tornar les cares embadalides, la tele muda i les mirades enfonsades o emparrades. I aquí es va acabar la conversa.

La Vera Creu

Recordo com, aquella mateixa nit en que l’enemic es va manifestar el despatx va quedar desembrasat. Mentre col·locava els llibres al seu lloc, d’un d’ell va caure un plec de folis doblegats per la meitat, on hi havia fotocopiat Un vestigi desconegut de Terra Santa: la Vera Creu d’Anglesola, Nikolas Jaspert (1999), un breu però dens assaig sobre els orígens de la valuosa relíquia del nostre poble. Les primeres clarors de la matinada van coincidir amb la lectura dels darrers fulls. Que aquell escrit arribés a les meves mans no era casual

[com ja sap el fidel i espavilat lector, Mr Pesquises, pels seus dots innats, està cridat a ingressar en una organització secreta (tant secreta que fins i tot ho és per qui això subscriu) que té com a missió protegir l’Univers i combatre els agents del Mal. Actualment podríem dir que Mr Pesquises es troba en període d’ensinistrament – Nota de l’editor]

Al sortir del bar m’aturo un cop més davant l’aparador a observar les dues barres de torrons. Les emocions fan baixar la guàrdia. No me’n adono fins que al vidre del aparador, darrera meu, s’hi reflecteix el Prims apropant-se. I la meva cara d’ensurt. Escolta Melà… Sense donar-me la volta i fent-me l’orni surto disparat d’allí. A l’aparador queda el rostre contrariat del Prims, amb la paraula a la boca. I més enllà, una figura engavardinada i barret que es perd en la boira pels carrerons estrets i foscos del casc antic.

Quan arribo a casa hi començo a reflexionar. Aquesta troballa, nits endarrere, del treball del Jaspert i l’episodi d’avui dels torrons em fa rumiar que entre els dos fets té que haver-hi alguna connexió o altra.

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

L’endemà al matí torno a cal Pàmies. Durant el trajecte, ocults en l’espessor de la boira o darrera les pilastres de les arcades, hem trobo amb algun que altre prohom, que al creuar-nos m’ofereixen amb la mirada un lleu gest de complicitat. La Prohomia d’Anglesola és una institució antiquíssima. El seu origen es remunta a l’edat medieval (segle XI). Són homes de bé que vetllen pel benestar del poble. No és oficial, però jo sé que la seves comesa no és tant sols mundana, sinó que també són membres de l’organització secreta que lluita contra el Mal i preservar el Bé a l’Univers, i que ha tingut a bé ficar-me a prova per a que, un cop superada, ingressar a les seves files com agent secret en missions interestel·lars. Així doncs, en certa manera es podria dir que jo també sóc prohom, o ho seré, i no estic sol i em sento reconfortat i acompanyat en aquest peregrinatge terrenal, pas previ imprescindible per ser ensinistrat i ficades a prova les meves dots innates, abans de donar el salt definitiu cap a altres galàxies. Sota l’empara dels prohoms, i d’incògnit, arribo a cal Pàmies. Entro al bar test. Faig un senyal a l’Anna que porta implícitlo mateix de sempre. L’Anna no ho capta. Normal, si tenim en compte que aquí el sempre implicava només ahir. Poc bagatge per quedar registrat. Per sort el Jaume em tira un cable. Ves, Anna, que volen un Dyc amb gel. Aprofito l’ocasió per seure amb el Jaume i, sense més preàmbuls vaig al gra. Li anomeno els torrons. El Jaume es passa a la defensiva. Tots dos fiquem cara de poker. De nou el tentineig dels glaçons dins del whisky desencallen l’escena. No he vingut per la fórmula. Sols busco certa informació per un assumpte que no té cap relació amb tècniques de rebosteria. El Benjamí Pàmies (el pare del Jaume) eren vuit germans. Bàsicament una família  de mestres, sastres i pastissers. Va ser el Pepito, un oncle del Jaume, qui va començar la tradició dels torrons de cal Pàmies. Després de parlar una bona estona i comprovar algunes dades, vaig exposar les meves teories al Jaume. Coneixes a un tal Nikolas Jaspert? És un historiador alemany especialitzat en l’edat mitjana i les creuades. Va publicar un treball sobre la Santa Creu d’Anglesola. He examinat aquest treball i tinc fundades sospites que aquest tal Jaspert ja havia vingut molts anys abans, quan encara estudiava, aquí a Anglesola per poder potinejar la Santa Creu amb les seves pròpies mans. Em temo que sense èxit. Aquí és on entren els torrons. La meva hipòtesis és que el jove Jaspert va arribar a Anglesola amb aquest propòsit. Això deuria ser cap al 84 i per aquestes dates. El Jaspert, que era molt gormand, al veure les dues barres de torrons a l’aparador, doncs això, es va aturar distraient-lo de la seva veritable missió. He accedit a informes clínics del susdit que ho verifiquen. Era tal el daliri que va esgotar l’escàs temps del que disposava menjant torrons de cal Pàmies. A aquest fet s’hi van sumar tot un seguit de successos que van impedir al jove Jaspert poder veure la relíquia. I així va haver d’abandonar el poble amb les expectatives incompletes. El seu va ser un viatge frustrat. El Jaume escoltava les meves disquisicions amb atenció. Home, va puntualitzar, aquest torrons de sants n’havien de ser. A casa, mentre esquetllaven les ametlles s’aprofitava per passar el rosari. Reanimat per un segon whisky, vaig afegir més llenya al foc. Aquí ja divagava. Caldria veure si, anys més tard, al 99, va tornar realment al poble per realitzar el seu estudio, i si, davant el perill real de tornar a entrepussar en la mateixa pedra, en aquest cas amb les mateixes barres de torrons, per prescripció facultatiu, tindre que abandonar la idea de vindre a Anglesola i, que algun entès o erudit relacionat amb el tema i la parròquia elaborés un text per ser enviat al doctor Jaspert. Aquest text seria la base del seu famós estudi sobre la Santa Creu. Aquest segon apartat però només són conjectures. Les peces encaixaven. Tenia una hipòtesis ben armada. Havia entrat amb pas ferm dins l’enfangat terreny de la investigació històrica. Un mèrit més al meu expedient. Venga un tercer whisky per celebrar-ho.

Surto de cal Pàmies mig emboirat, cap a la boira, aquest cop sense mirar els torrons, pura kriptonita per enlletrats i investigadors privats. El neguit m’havia dut allí esvaït, baix de defenses. El destil·lat, més que aguditzar els meus sentits, m’ungia d’un optimisme moderat que augmentava la meva confiança d’arribar a casa sa i estalvi, sense angunies ni entrebancs. Pel camí, confós amb la boira, m’he creuat amb un Prohom de contorns difosos. És una mena d’àngel de la guarda que vetlla per les meves passes.

    

Quan torno a casa ja és fosc. Només obrir la porta, el lleu rectangle de llum dibuixat al terra deixa entreveure diminutes presències negres lliscant sobre l’enrajolat. Es presenta una nit dura. La lluita contra el Mal no fa concessions.

166

Fora de la llei

Aprofito aquest matí de carrers molls i cel esventat per fer dissabte i tancar l’any. Guardo en una arxivador els expedients, pulcrament redactades i passats a net, dels casos tancats durant l’anterior exercici. Així com els vaig ficant un a un a lloc, rememoro, orgullós, tot els affaires.

– Entrecavar parterre (per buscar, sospito, algun objecte en concret, relacionat amb algun assumpte fosc i, que per qüestions de confidencialitat no se’n va revelar. Com a bon professional vaig respectar escrupolosament [res de preguntes] el secret de sumari…)

– Vigilància nocturna d’immoble vuit per evitar incursions indesitjables. A comissió.

– Guarda de gossos a hores convingudes. Em van acabar aviant els gossos…

– Deixar pati net de pistes. Pagament a un any vista. Ja rebrà instruccions… l’última diu: a cobrar a l’Havana (excitant…)

Tots els cobraments han estat en metàl·lic, i en negre, clar (al final el del parterre no ha arribat a pagar…). La llibreta dels comptes (una Enri mida quartilla 108 x 159 mm, espiralada, quadricula 4×4, tapa tova) és a la vista, a l’estant, i està immaculada. Cap entrada registrada. Naturalment, duc una comptabilitat B, la real, en una agenda (una Enri mida octaveta 11o x 16o mm) amagada sota una rajola, hàbilment dissimulada i oculta sota el moble dels prestatges.    

Un cop tot ordenat i endreçat sols queda sobre la taula l’expedient del Cas de la taula voladora. Una presència incòmoda, que fa nosa. Un dossier que va començar amb una petita fitxa i que a hores d’ara, entre informes, fotografies, tiquets, albarans, impresos, notes, fotocòpies, etc) ja el conforma mes d’un centenar de folis. Introdueixo a desgrat el plec dins l’arxivador d’aquest any i el deixo al prestatge esperant que arribi un moment més favorable per abordar un cas tant complexe.

Miro a la bústia i hi trobo un sobre sense nom. Miro a banda i banda del carrer. Cap rastre. Dins el despatx obro el sobre mentre encenc un Lucky Strike. Es tracta d’una circular de l’Ajuntament. El seu contingut és inquietant. A l’encapçalament hi resa: Cens municipal d’animals de companya. A l’enunciat continua dient l’Ajuntament informa que les persones propietaris d’animals de companyia (gossos, gats i fures) és obligatori tenir-los censats a l’ajuntament on resideix habitualment l’animal. Ufff… jo, que sóc home de complir les normes, amb la quantitat de bèsties que volten per casa, m’ha vingut una mena de suor freda. Mentalment intento fer un recompte aproximat d’exemplars, però em perdo entre tantes taques, ratlles i colors (a falta d’altra documentació no se m’acut altre mètode de classificació: taques, ratlles i colors…) Bé, sí que hi han altres inputs, més sofisticats i específics. Fins que no vaig deixar de portar pantalons curts, i ja era bastant ganàpia, que en feia anar un ampli repertori d’aquests inputs. En aquella època estava molt al cas dels gats de casa. Els coneixia a tots. A tots personalment afegiria. La relació de cadascun d’ells amb la resta. Si eren amics o parents. Qui era mare, fill o tiet de qui. Esbrinar-ne el pare era per deducció (taques, ratlles, colors…) De haver-m’ho proposat hauria escrit les biografies complertes de tots i cadascun dels gats i gates de casa. Elaborar l’arbre genealògic de generacions i generacions ho tenia al cap dels dits.

Per saber sabia, com aquell que diu, quan les gates prenyades sortien de comptes. Quan això passava la premissa era clara: amansir els gats de ben petits. Costi el que costi. No hi ha res més mal agraït que un gat feréstec. En canvi un gat mans és un sol. Quan les gates lluïen llustrosos pelatges i esplendoroses panxes, i la cosa començava a estar madura, les futures mares, receloses, rondaven racons en busca d’amagatalls, llocs secrets, inaccessibles per al ésser humà i altres feres malvades, segurs per criar-hi i protegir les cries dels perills d’aquest món inhòspit i salvatge. Si es donava el cas que la gata ja havia criat i la encara no havia descobert el cau, era qüestió d’estar a l’aguait, seguir-ne els moviments per descobrir-lo. Els primers dies eren crucials. Sempre era un moment de joia descobrir la camada. Nets com una patena. Ni que el racó fos enrevessat, gràcies al bon fer de la mare sempre acabava sent un lloc confortable, en una veritable llar. Menuts, cecs i indefensos. Si descobries els gatets ja passats uns dies, aquests, al detectar una presència aliena ens reveient amb esbufecs i posats de mil homes. Es tractava d’anar tocant els gatets per habituar-los al contacte humà.

A la infantesa la seguia la l’etapa d’enjogassament i aprenentatge. Salts, cabrioles, baralles inofensives. Aventures i perills inventats. Observar perplexos i sense entendre res els festejos i les batusses dels adults. Després venia l’edat del pavo (per que els gats també tenen edat del pavo) Les gates joves reveient la visita de tots els gats dels voltants, que es barallaven per obtenir els favors de la xicota. Els mascles, en canvi, havien de triar entre defensar les femelles de casa o marxar en busca de fortuna. Alguns tornaven al cap d’uns dies, coixos, famèlics i esgarrinxats de tot arreu. Altres, amb menys sort, ja no tornaven. Algun cop en reconeixies un de casa (per les taques, ratlles o colors) estampat sobre l’asfalt (Mira, el germà de la bruna, lo pobre…) Passat aquest malson, i fruit de tot això, venien les panxes plenes, és clar. I així es tancava el cercle.

Avui aquesta afecció no hi és. Ja no estic al cas. Ficats en ristra a la finestra esperant l’hora de sopar, me’ls miro i no reconec en cap d’ells res que em recordi els avantpassats de la casa. Cap tret familiar. Se n’ha perdut la mena, la fesomia, la sang. Ni rastre de taques, ni ratlles, ni colors.

La cremor de la brasa del cigarro m’estarrufa els llavis i esvaeix els bucòlics records. Torno a ser davant la carta inquietant. Així doncs, suposo que m’he de considerar un malfactor. Un fugitiu que haurà de sortejar l’agutzil, membres del consistori i altres representants de la llei i l’ordre en pes. Ja està vist. No hi ha repòs ni assossec per un agent secret, amenaçat a banda i banda de la llei. Pel davant i pel darrera.

Arribat el día, l’agutzil, com a Judes, complint amb el seu deure, acompanyarà una dotació de Mossos d’Esquadra que, ordre judicial en mà, prèvia trucada al timbre de rigor, enfonsaran la portalada enreixada per donar pas a un nodrit grup de la Brigada anti-frau armats amb salabres, filats, xarxes i altres utensilis i paranys per caçar als indocumentats animals. Quan això passi jo estaré ocult arraulit en la foscor del celler, atent al remostrer de la redada. L’esvalot promet ser considerable. Corredisses per tot casa, pati amunt, pati avall, dins els coberts, pel mig dels trossos. Embarrancats entre andròmines i telaranys. Encegats per la pols i la ràbia. Enganxats i esgarrinxats per gats i arços. Enramalats en les seves pròpies xarxes. Ja els hi dono feina. Si al seu día la cunyada no se’n va sortir ells tampoc podran. A la foscor del celler esbossaré un somriure de complicitat.

179

La trama oriental (1a part)

El curiós de ca la bacona

No ens enganyem. No hi ha com fer les necessitats a casa. Són d’admirar aquells que són capaços de defecar a qualsevol lloc, lliurats de tota afecció, mania o recel. Fins i tot hom diria que sembla lo més natural i saludable. Les deixalles, com més lluny de casa, millor. Tal com deien aquells parents, que lo seu era mocar-se amb mocadors de paper. Fer-ho amb mocador de roba era poc higiènic doncs era com guardar-se el constipat a la butxaca. En canvi, amb els de paper es llença, i fora. Jo, que voleu què us digui, sóc de mocador de roba de tota la vida. I sempre dos, per si de cas. Tot hi admetre la lògica aclaparadora de la teoria dels meus consanguinis, reconec que no hi puc. Ni amb lo dels mocadors ni amb lo de cagar fora de casa. I tant una cosa com l’altra, els mocadors i… les dejeccions, m’han esgarrat algun que altre cas. Més d’un cop, en plena missió, he hagut de marxar cap a casa a fer de ventre. Després, tornar al lloc en qüestió i arribar ja a misses dites. És per això que sempre procuro sortir de casa pentinat, menjat, pixat i cagat. Ah, i amb dos mocadors nets a la butxaca. Però tot això me’n guardaré prou de dir-ho. Sens dubte són uns dels meus punts flacs i, si aquesta informació, que ara em rebel·lo a mi mateix, a la manera de monòleg interior, caigués en mans de l’enemic, podria ser utilitzada en contra meva i esdevindria un greu inconvenient pel bon esdevindre de futures missions. I tampoc pot caure en mans amigues. Per molt que se’n valorés el meu valor i dots innates, això ben segur seria una taca al meu expedient, una rèmora que truncaria el meu ingrés a l’elit dels investigadors, que la seva comesa no és altra que la de resoldre qüestions d’abast interestel·lar, ve-t’ho aquí.

Pla de desafecció

El cas que tinc ara mateix sobre la taula, el que he anomenat, de manera provisional i fins que no s’aclareixin els fets, “la trama oriental”, va començar de la següent manera. Per la seva total compressió ens hem de remuntar temps endarrere, ab ovo de quan em trobava en ple pla de desafecció cap als gats. La meva bona relació amb aquests petits mamífers és del tot coneguda. Les meves actuals obligacions com a detectiu però priven de dedicar-hi el temps necessari. Les gates, astutes elles, ja es cuiden d’amagar les cries lluny de qualsevol presència humana. Un cop esquerats, començen a aparèixer de tot arreu bèsties menudes, escardalenques, esquerpes, famèliques, esfereïdes… i lletges! Fins i tot alguna de guenya. M’aclaparo davant la gran profusió de petits felins sense domesticar. Un gatet amansit pot ser un àngel. Un de feréstec és el dimoni. El mètode estava funcionant (el de desafecció vull dir…) fins que un dia, la meva gata emprenedora (sí, aquella que busca a fora el que no li donen a casa), en un gest d’excessiva confiança, va sortir del cau on tenia els petits tant campante i sense prendre cap mena de precaució. Jo, en un acte de debilitat, vaig buscar, fins a trobar-la, aquella petita llar. Tres petits i afables gatets es van deixar acaronar per les meves mans repetint un ritual que es remunta a la infantesa. I per si això fos poc, quan després la mare va ensumar la profanació, no es va dignar ni tant sols a canviar-los de lloc. Ja eren meus. O jo seu (ja m’havien robat el cor). Els tres gatets ja han sortit del cau. Ara són tres gatets jovenets, blanquets, eixorivits i enjogassats. Cada matí, quan escampo el menjar pel terra, s’hi aboca un estol indefinit de gats de totes classes, mides, xures i colors. Un, dos i… tres. Hi són tots tres! (faig alleujat). Pla de desafecció enlaire. Hauré de augmentar la dosi d’alcohol.

L’art de la disfressa

L’art de la disfressa és inherent a l’ofici de detectiu. Ocultar-se, dissimular, simular ser un altre sota una aparença aliena. Forma part de la seva essència. Disfressar-se bé però, no és tant senzill com sembla. Com ja és sabut, un futur agent de l’ordre sideral ha de preparar-se assidue modum. Així que em trobava practicant el subtil art de la disfressa per quan fos menester. Havia fet algunes provatures amb roba i alguns complements trobats als armaris de casa, davant del mirall. Els resultats eren realment pasmosos. Me’n feia creus de com amb un simple canvi de vestuari podem semblar un altre. En un acte de sinceritat però, i mirant-me fixament als ulls em deia que aquell era jo, per molt que les aparences enganyessin. Era necessari exposar-me a la vista i al judici dels altres. Algú que no fos jo. Com tot experiment que es preï primer calia provar-ho amb animals. I això és el que feia. Em ficava diferents atuendos i complements i sortia a fora a sotmetrem al judici dels gats. Abrics, jaquetes, barrets, perruques, bigotis, barbes, ulleres. Diferents combinacions i complements. Calia impostar la veu també, detall important i que sovint (ho podem veure a les pel·lícules d’espies…) no s’ha cuidat prou. Veu ronca, de pito, falset, gangós, tartamut. Com a primer banc de proves recorria a clixés, només aptes per assajos, no pas per a casos de debò: Chiquito, Eugénio, Jesús Hermida… Com a resultat obtenia una espantada general. Només aguantaven el tipus, la gata emprenedora, que es mostrava indiferent (és de món i està curada d’espants) i els tres gatets (santa innocència…) que se’m quedaven mirant, perplexos (bé, quan vaig sortir decidit fent de Chiquito es van endur un bon ensurt…) Amb els gats i el seu bon olfacte vaig comprovar que també caldria una bona untada de perfum, ungüent, bàlsam o qualsevol altra substància que camuflés l’olor corporal. Amb aquest conjunts de coses s’obtenia una cuirassa, una pell externa. Ara només calia insuflar-hi ànima. Interpretar un personatge.

Van ser dies de treball intens. Havia arribat l’hora de provar l’experiment amb éssers humanes, assumint el risc que això comporta. Va ser assenyat triar una hora prudent. A primeríssima hora del matí volta poca gent i en cas de que l’assaig sortís malament, minimitzar els danys i evitar mals majors. Americana, pantalons de pana, faixa i boina (del meu difunt padrí)  i barba prominent (d’un joc d’articles de broma) van ser la combinació escollida. Estossegava de tant en tant i parava una mica encorbat. El Prims podria ser una bona pedra de toc. Exposar-me a l’ull clínic d’un home sagaç i observador com ell era una veritable proba de foc. Al poc de sortir de casa em vaig creuar amb un parell de matiners sense aixecar sospites. Tot just arribar al Calvari ja vaig veure al Prims a l’altra punta de carrer. De seguida que va detecta la meva presència va enfilar carrer amunt i va vindre cap a mi amb pas decidit. “Melà…! Escolta Melà…!” feia el miserable. Per sort, amb una maniobra digna d’un atleta, vaig poder fer un canvi de sentit i fugir d’allí a la carrera. Vaig esmunyir-me per dreceres poc practicables però que jo em vaig empenyar a practicar, resant de no trobar-me a ningú doncs la vestimenta i el posat ara si que no lligaven gens, amb el perill que això suposava no tant sols cap a la meva persona sinó també pel l’esdevindre de futures missions.

Un cop a casa, suat amerat i esbufegant, vaig veure com la disfressa havia quedat feta un llum, tota estampada de card, arç, cua de rata, milloca i esbarzer. Practicament inservible. Més tard, un cop assossegat, vaig trobant-li una nova utilitat a la disfressa, que no era altra que la de camuflatge, molt adient en segons quines situacions al de fora. El vaig penjar a l’armari tal qual.

Em preguntava com el Prims havia sigut capaç de reconeixem amb aquell aspecte i de tant lluny. Manejava dues possibles hipòtesis:

Opció A – El Prims era realment bo i posseïa dots  extraordariament eficaços per disseccionar identitats.

Opció B – A tothom anomenava Melà. El nom de Melà era un Mcguffin. Tothom donava per entès que el confonien. Era una tàctica que amb tothom funcionava. Tret que ensopegués amb el mateix Melà, que llavors ho clavava.

Realment una estratègia d’una ment prodigiosa.

L’estrany cas del gat a mitjanit

Pocs dies després, al matí, no em van sortir els comptes. Un… dos… i… merda!  En falta un! Vaig resseguir racons i jaços habituals. Res. Ni rastre del tercer gatet.

La nit anterior havia estat tranquil·la. Era al meu despatx apurant un cul de bossa de patates fregides destorrades i encenent l’últim cigarret del dia quan vaig espiar a través de la persiana de la finestra. A fora era fosc. La farola del carrer parpellejava. Vaig observar moviments estranys. Un vehicle que circulava molt lentament es va aturar just davant de casa. La llum dels pilots de frens van tenyir de vermell la façana del davant. La porta del vehicle, la del costat de l’acompanyant, es va obrir. La disfunció de la farola conferia a l’escena un efecte estroboscòpic. Algú va baixar. Amb l’esvaïda llum de l’interior del cubicle em va semblar distingir la silueta del conductor. Al que havia baixat es va desplaçar fins a perdre’l de vista. L’altre esperava dins del vehicle amb el motor en marxa. Al cap d’uns segons el que havia baixat va tornar a entrar dins el meu camp de visió. Semblava que duia alguna cosa als dits. Ara amb pas nerviós s’afanyava per deixar-ho al darrera la furgoneta (vaig deduir que era una furgoneta) Gairebé no li va donar temps a pujar que el conductor ja havia arrancat desapareixen carrer avall en la foscor de la nit. Just abans de perdre’l de vista vaig poder endevinar al lateral del vehicle traços que semblaven ser signes orientals. Després, silenci. La farola va defallir definitivament.

En qualsevol cas a totes aquestes il·lacions no hi vaig arribar fins l’endemà al matí. Un cop assabentat de la desaparició del gat vaig lligar caps. Aquesta escena nocturna la vaig haver de reconstruir a posteriori, no sense fer un gran esforç mental i tirant de dots innates, vet aquí, dels indicis treure’n deduccions.

La descoberta

Els següents dies vaig vagar per la comarca resseguint tots els locals xinesos. La profussió d’aquests garitos i la impossibilitat de vigilar-los tots amb la dedicació que el cas requeria em va colpir el cor i enfonsar en el més absolut desànim. Una tarda, cap cot, a punt de llançar la tovallola, va passar davant meu, com una aparició, la furgoneta en qüestió. Els traços precisos i nítids que se’m revelaven a la llum del sol eren ben bé nous, però el signes orientals esgrafiats al lateral del vehicle encaixaven perfectament amb els que havia entrevist aquella nit fatídica. No hi havia dubte. Era el mateix vehicle. Va trencar per una travessia. Per sort vaig ser a temps de veure com la furgoneta s’introduïa dins del què semblava un pati interior. Un cop dins la portalada es va tancar darrere seu flanquejada per un mur alt i inflanquejable. Vaig donar el tomb a la mansana. Efectivament, per alçada, el pati coincidia amb el local xinés. El pati deuria fer les funcions de magatzem del restaurant.

Em vaig ficar mans a l’obra. Aquella mateixa nit accediria a l’interior del local per esbrinar què se’n havia fet del meu petit gatet blanc desaparegut. Aquest cop però la disfressa escollida seria de molt més nivell. Havia remenat pel mundo de les esgolfes. Hi havia trobat tota una combinació de la tia Pepa. Un vestit de nit de mudar de color negre. Originariament de màniga llarga i llarg fins als peus. Al ser més alt, el vestit em quedava més axurat, les mànigues fins als colzes i curt just per sota dels genolls. I naturalment, els complements: sabates de taló alt, collarets, anells, arracades, rellotge, braçalets… enjoiat fins dalt. Una mica de farciment als pits i un bon toc de maquillatge acabarien de fer la resta. Ah, i tot això tocat amb un barret (emplomallat i tot!) que causaria sensació.

Espero que sigui l’hora de sopar per baixar del cotxe. Amb pas elegant i impertèrrit creuo el carrer fins arribar a la vorera. La repicadissa dels talons sobre les llambordes ressona en la nit. Amb gest decidit entro al restaurant xinès.