Category Archives: Versions de proximitat

132 “Locomotive Breath”

(Ian Anderson)JethroTullAqualung

Jethro Tull

“Aqualung”

1971

L’alè de la locomotora

No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest blog. Aquestes interpretacions inèdites (com al seu dia va fer el Magí Prats) sens dubte són el millor que aquest blog pot aportar. Després, en l’escala d’importància, vindrien les traduccions que es fan al català d’algunes cançons, cosa que vénen fent el Daniel Giribet de l’anglès, i la Teresa Domingo del francès. A continuació vindria la tria de les cançons. Un llistat del tot subjectiu i personal però que per a algun seguidor li ha suposat la descoberta d’un artista o disc que desconeixia. I per acabar, tanquen aquesta peculiar processó els escrits, arrossegant-se (aquí caic, aquí m’aixeco…) que no són altra cosa que una teràpia a la que s’autosotmet qui això subscriu, i que no tenen altra missió i efecte que el d’un remei casolà, un cataplasma pal·liatiu, un ansiolític inócuo i sense efectes secundaris. Sembla ser que a algun lector de bona fe o a algun seguidor compassiu li ha arrancat un somriure. I això ja és d’una vàlua immensa. Molt més de lo que servidor en podria esperar.

L’alè de la locomotora és una adaptació al català de Locomotive Breath, el famós tema de Jethro Tull i que pertany a Aqualung, àlbum publicat l’any 1971. Qui ha gosat versionar Jethro Tull sense flauta no és altre que Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968), cantautor i escriptor d’enginy i ploma àgil. Artista amb moltes taules però cap cadira, segurament per la fatalitat del destí. Ni falta que li fa. Donat el seu caràcter dubto que volgués seure mentre n’hi ha que resten en peu.

L’alè de la locomotora

En l’alè embogit
Del vapor del  tren
Corre directe a la mort
El perdedor etern
Els pistons piquen prop seu
I el risc és imminent.
Ell va arrencar-li els frens,
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Veu com un fill l’abandona
A cada nova estació
La seva dona s’ho fa
Amb un amic del cor
Mentrestant ell s’arrossega
Com un cuc i no ho entén
Que va arrencar els frens
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Déu és l’etern guanyador
Sent del silenci l’udol
Agafa els àngels quan cauen
I el té agafat pels ous
En algun lloc de la Bíblia
Ho diu molt clarament
Déu va arrencar-li els frens
I ara no sap parar el tren
Ni Déu sap parar el tren.

(Adaptació lliure al català de Joan Francesc Dalmau)

L’alè de la locomotora from Jordi Giribet on Vimeo.

102 “Insurrección”

(Manolo Gracía / Quimi Portet)enemigos de lo ajeno

El Último de la fila

“Enemigos de lo ajeno”

1986

 

 

Prediccions

 

Seré breu. Com en el lliurament anterior insisteixo en la idea d’adequar el contingut dels escrits a l’època estiuenca en la que estem i intentar de fer una entrada curta, lleugera i de digestió fàcil. I que la música sigui la veritable protagonista. Al lliurament anterior no ho vaig aconseguir. Veurem que passa en aquest.

Queda molt bé començar un escrit amb una predicció. I millor si es contundent i dona la impressió de que un té un rumb traçat. Que té molt clar un objectiu. Cosa que, ara mateix no en tinc ni punyetera idea, valgui la franquesa.

És lo que té no revisar els textos. Lo seu seria, un cop haver-se esplaiat amb Redacció i  Cal·ligrafia, que passin les senyores Gramàtica i Suprimir.Tornar als primers paràgrafs i fer-los desaparèixer, de la mateixa manera que l’assassí torna al lloc del crim per destruir pistes, o els cowboys, en aquelles entranyables pelis de l’oeste de dissabte a la tarda, despistant als astuts indis lligant una botxa darrere del cavall i esborrant el rastre al seu pas.

A l’estiu un baixa la guàrdia i li fa mandra excedir-se en segons que (la peresa és la mare de la pobresa sempre em recorda ma mare…) Suposo que la mandra que els hi pot fer als seguidors d’aquest blog i que molts d’ells el llegeixen en una tablet o en una pantalla de mòbil. Això permet que aquest esgotat lector, refent-se del desassossec de la vida quotidiana estirat sobre la sorra de la platja o caminant enmig de la Selva Negra, li arribi el senyal auditiu anunciant el nou lliurament del Cansongs i, cosa molt humana i natural, li faci mandra ficar-s’hi. Un altre cas seria el d’aquells que el reben a l’ordinador però que no fa cap plan (l’ordinador) doncs el personal han marxat de vacances i ha desconectat del tot (fins i tot han baixat els ploms). Podríem dir que han fet un unplugged… Per això cap senyal arriba en aquell ordinador ni en aquella casa per uns dies deshabitada, les estances en penombra i en silenci. Penombra i silenci només trencats per la xaranga i correfocs de torn, que fan que la llum de la pólvora es coli per les escletxes dels finestrons projectant estranyes i amenaçadores ombres per les parets de les estances, atemorint als propis fantasmes.

 trendesombras3

Tren de sombras, José Luis Guerín (1997)

Bé, sembla ser que lo de les tablets i mòbil anirà en augment, relegant cada cop més als ordinadors a tasques exclusivament professionals. O això sembla ser lo que marquen les estadístiques actuals. Predir el que passarà en un futur és agosarat. I més si tractem temes tecnològics. Els avanços i canvis de tendències es produeixen tant ràpid que sempre hi ha qui et pot tirar-te en cara la teva predicció errònia. Que la vas espifiar del tot, vaja. Lo fàcil és fer prediccions a cinc-cents anys vista, posem pel cas. A personatges com el Nostradamus els hi era senzill fer-se el xulo. Que si passarà això, que si passarà allò. I quan arriba el fet, busca qui t’ha pegat. Arribar Nostradamus al bar, absolutament abarrotat i proclamar mentre tothom se l’escolta (Nostradamus era metge, amb lo que ja disposava d’un cert respecte), que “l’any 1999 s’acabarà el món”.  El doctor aplaca les riallades afirmant, sense tremolar-li el pols, que “serà al setè mes” (al juliol en cristià, però lo del “setè mes” queda més contundent. Fa més de profecia) tot demanant un ronda pel personal. En mig del xiuxiueig general s’alcen veus de protestes i retrets, incrèduls que gosen contradir les paraules del mestre. “Serà un divendres a la tarda”afirma el mestre aplacant les veus descregudes i empenyent-les cap als racons més ombrívols del local. Es fa el silenci. Sols queda un insensat en peu i que Nostradamus abat amb una una estocada precisa i mortal: “a un quart i mig de sis”. Davant l’oh d’estupor general el nostre malastruc personatge anuncia el convit a “una altra ronda” i al local hi esclata l’apocalipsi.

En vindran més de rondes, i en un moment donat, amb la parròquia entregada a especular amb els detalls del fatal desenllaç, Nostradamus aprofita per desaparèixer sense pagar. Passats els dies a algú o altre li carregaran el mort. Ningú gosarà a reclamar el deute al metge. Ja sabem que la figura del metge és perillosa. De fet el poder sempre ha estat perillós.

Bé, ara que això sembla que s’ha acabat qualsevol torna a dalt a verificar que coi hi ha escrit. Suposo que és la mandra que produeix l’estiu. Em sembla que deia que seria breu. Un cop més crec que no ho he aconseguit. Potser els escrits curts i lleugers vindran amb retard, com la calor d’aquest estiu. Però no fem prediccions, ni que siguin del temps. Ja sabem que els errors te’ls poden tirar en cara.

Pel que fa a la música, aquest cop sí que tenim un repertori interessant. “Insurrección”, el magnífic tema de El Último de la Fila en la versió d’estudi. Després, una versió acústica i intimista interpretada per un músic del terme. De Miralcamp més concretament. Es tracta del Magí Prats, segons el Joan Francesc (amic comú, company, conscient del perill…) i cito textualment del whatsapp que m’ha passat, es tracta d’un músic versàtil i eclèctic. Ha tocat amb Trifàsic, Sonotone, Elixir… actiu en totes kes iniciativedms culturals i festives del poble (miralcamp activat, club de lectura…, Des de jovenet interessat en ka música, son pare ja tocava… Vaig veure al Magí fer aquest mateix tema al pub Look, ja fa uns quants anys i penso que se la fet molt seu. El té molt interioritzat.

A raó d’aquesta iniciativa he pensat que seria bo de convidar a tots aquells músics de les nostres contrades per tal de interpretar una versió d’un tema plantejat en aquest blog. No se com es pot veure la proposta però penso que pel qui és músic de veritat pot arribar a ser un repte temptadora. El guant està llençat.