Categoria: temps

53 "Limit to your love"

“Limit to your love”                     
(Feist / Jason“Gonzales” Charles Beck)
Feist
The reminder
2007


La relativitat del temps sempre m’ha despertat una gran curiositat. Aquesta relació espai-temps, superar la velocitat de la llum, els viatges en el temps, tot això pertany a l’àmbit estrictament teòric ja que de cas pràctic encara no en coneixem cap. Aquest és un tema que ha despertat un gran interès per part del món del cinema. Recordo que de jovenet estava fascinat per aquella hipòtesis de l’astronauta que abandona la Terra rumb a l’espai exterior per fer un vol en alguna galàxia propera durant uns mesos. Quan torna, segons la drecera que agafa, sobretot si és per un forat de cuc, es trobarà que quan arribi a la Terra aquells pocs mesos s’hauran convertit en uns quant anys. Aquella idea de l’astronauta tornant a casa, que al marxar havia deixat al seu propi fill agafat del coll de sa mare xarrupant del biberó, ara es troba amb ella més gran i clavada a la tieta Engràcia, i al fill fet tot un matalot, xarrupant d’un “porro” i enganxat a l’ordinador. Per acabar-ho de rematar hi ha un paio escarxofat al seu sofà, mirant la tele i fotent-se les seves cerveses. Fa esgarrifó sols de pensar-hi. Suposo que faria la mateixa cara del Charles Heston al final de “El planeta de los símios”. Clar que ell, al haver passat més temps fora, es va estalviar l’escena del sofà i les cerveses, que això fa mal… mira, algo és algo.

Precisament estant escarxofat al sofà amb una cervesa ha estat com he tornat a pensar en la famosa “Teoria de la Relativitat”. Tot sovint m’encanto mirant els anuncis de la televisió. Realment n’hi han que són verdaderes lliçons de cinema. Aconsegueixen, primer atreure l’atenció de l’espectador, explicar-li una història i al mateix temps enviar-li un missatge subliminal (o no) amb el que et fan vindre ganes de beure un refresc, comprar-te un cotxe o rentar la roba amb uns polvos en concret. I tot això en 20 segons! Doncs el que deia, ha estat mirant un anunci d’uns coneguts preservatius en el que apareixen dos tocadiscos que van a diferents velocitats com he resolt que si bé la famosa teoria, en termes absoluts i calculada en grans paràmetres no ens acaba de quadrar, és en les petites distàncies, en les coses més quotidianes on realment l’enunciat de l’Albert Einstein es compleix al peu de la lletra. Sense anar més lluny, amb l’acte que l’esmentat anunci televisiu en vol fer metàfora. Ja ho diu aquella dita “… és més llarg que un dia sense pa”. O per ficar un altre exemple, passa més de pressa una tarda al bar amb els amics que no pas un moment en que et fotin un tacó, que és pot fer etern.

Hi ha un fet que vindria a confirmar tot això que dic quan em creuo amb segons qui. L’habitual d’un poble petit com el nostre, practicament tothom, a la que et creues pel carrer et saludes de manera més o menys efusiva, segons quin sigui el grau de relació que tinguis amb aquella persona. La situació és la següent: les dues persones van cadascuna en sentit contrari a l’altra. Quan es creuen es miren als ulls, es diuen “hola” “hola”, o “bon dia” “bon dia” (o “bona tarda” “bona tarda”, segons sigui el cas). Segueix una breu pausa i després es despedeixen amb un cordial “adéu” “adéu”, o “vagui bé” “igualment”. Tot això sense deixàs de mirar-se ni aminorar el pas. Entremig sempre s’hi pot afegir un “com estem?”, “bé, i tu?”, o comcloure amb un “a reveure” “a reveure, adéu”. Doncs de tant en tant coincideixo amb una veïna i està clar que ella i jo anem a diferents velocitats. Descric l’escena: passo pel carrer i davant de casa seva hi ha l’esmentada veïna. Lo de mirar-nos als ulls va més o menys al uníson, doncs el desajust que pot haver-hi no és significatiu. A la que sóc a la seva alçada “Hola. Bon dia” empeto de manera campetxana. La seva corresponent rèplica es fa esperar. Jo, si vull mantindre el protocol sense aturar-me gairebé tinc que torçar el cap com si fos el de la nena de l’Exorcista. I és que noi, aquí sí que hi ha desfase.“Hooolaaaaa. Booonnn diiiaaaaa” contesta finalment. Ja estic tant lluny que he de descartar el “que tal’”, el “com estem?”, o qualsevol altra formalitat. Que m’he de deixar de romanços, vaja, i dir cridant, per què em pugui sentir, “ADEU!!!” tot intentant retornar el coll a la seva postura original per no fotrem de lloros. De cua d’ull i parant l’orella em sembla que es queda allí dient “quuueeee taaaaaaallll…?”, “cooooommmm anneeeemmm…?”, i, suposo, per que ja no ho sento, “aaadeeeeeuuuuu”. Doncs si això passa amb jo anant a peu i ella aturada, la cosa s’accentua si tots dos ens creuem caminant. I ja no us dic res, tal com es dona el cas, si ella va amb bicicleta… el primer “hola” practicament ni el sento i la resta de la conversa suposo que la deu fer durant el trajecte, mentre desa la bicicleta i puja les escales de casa.

Si es pugués donar el cas, presentaria la veïna a l’astronauta. Segur que aquest agrairia que alguns cops la vida no transcorregués tant de pressa.

Si rumio per que he triat aquest tema de Feist i quina relació té amb el tema d’avui la resposta és: cap. Suposo que raó i cansong s’han desfasat en el temps i pertanyent a entrades diferents. El que passa és que, tal com diu la cançó, l’amor no té límits i superant totes les barreres dimensionals i temporals s’han pogut trobar.
Feist és una cantautora canadenca provinent d’un entorn familiar artístic (pare pintor i mare ceramista). “Limit to your love” el trobo un tema preciós, que espero serveixi per endolcir l’aspror que va poder provocar en alguns paladars refinats un plat tant fort de pair com el de l’entrada passada. La traducció de la lletra corre a càrrec del Daniel Giribet, creativa i sensible com és de rigor.
Podeu escoltar la versió en estudi i una altra en directe on Feist canta acompanyada al piano per Gonzales, coautor del tema. I per matar dos pardals d’un tret, incloc un tercer enllaç del James Blake, jove músic londinenc, que fa una reinterpretació del tema força personal i sorprenent.  

“El límit al teu amor”

Els núvols s’escampen
Només perquè veiem el sol

Hi ha un límit al teu amor
Com una cascada en camera lenta
Com un mapa sense oceà
Hi ha un límit al teu amor

Hi ha un límit a la teva preocupació
Allí sense preocupació
És el joc de ‘veritat o acció’?
Hi ha un límit a la teva preocupació

M’encanta m’encanta m’encanta
El somni d’anar a contracorrent
M’encanta m’encanta m’encanta
Els problemes que em dones
Ho sé ho sé ho sé
Que només jo em puc salvar
Aniré aniré aniré
Seguint el camí

Hi ha un límit al teu amor
Com una cascada en camera lenta
Com un mapa sense oceà
Hi ha un límit al teu amor
Al teu amor al teu amor al teu amor

No puc llegir el teu somriure
L’hauries de dur escrit a la cara
N’estic treient l’entrellat
Hi ha algo que no quadra
Oh

M’encanta m’encanta m’encanta
El somni d’anar a contracorrent
M’encanta m’encanta m’encanta
Els problemes que em dones
Ho sé ho sé ho sé
Que només jo em puc salvar
Aniré aniré aniré
Fora pel camí

Perquè no hi ha límit
No hi ha límit
No límit no límit
Límit al meu amor


 

28 “Time has got nothing to do with it”

“Time has got nothing to do with it”                     
(Peter Murphy / Pete Bonas)
Peter Murphy
Love hysteria
1988


Peter Murphy és d’aquells artistes que havien de ser-hi. Eren moltes ja les nits que la seva poderosa veu m’atormentava reclamant figurar en aquest llista de cançons tant “sui generis”.
Al seu repertori hi ha un bon grapat de cançons. Amb moltes d’elles hi he festejat però al hora d’escollir-ne una no podia ser altra que aquesta “Time has got nothing to do with it” si no volia córrer el risc que la meva pròpia veu (de la consciència, en aquest cas) m’hagués fotut més nits enlaire.

I la veritat és que encara ara la trobo commovedora com el primer cop. La lletra és força estranya. Les paraules, amb la musicalitat amb la que surten de la gola de l’ex-membre de Bauhaus infonen èpica i misteri. Tot i així no arribo a trobar-hi un significat llògic (molts cop ni cal) Aprofitaré doncs aquest concepte del temps com a punt de partida per relacionar dos relats. Dos variants del mateix tema en que en un mateix periode de temps, segons per qui, pot passar més o menys coses.

La primera de les històries té com a protagonista a l’Antonio Díaz, (el podeu conèixer en aquest magnífic vídeo https://vimeo.com/36867859 que ha fet la Maria Giribet, producte de la casa també) poderós escultor del ferro i que té un caràcter i temperament heretats d’aquest noble metall. L’anècdota, explicada per ell mateix, la transmeto aquí sense que l’Antonio Díaz en conegui l’existència i confiant que per raons generacionals sigui maldestre en l’us d’Internet i les noves tecnologies. En qualsevol cas el contingut d’aquesta història l’honra i sols en podria retreu la indiscreció.

Es trobava el jove Antonio (això de jove, per falta de dades, m’ho invento) passant uns dies en un hotel d’algun lloc del centre d’Espanya compartint les vacances junt amb la seva dona i un matrimoni amic. Aquella tarda d’estiu l’Antonio i el seu amic anaven donant tombs al voltant de la piscina de l’hotel (les dones estaven per uns altres menesters). Es veu que l’amic estava atabalat per algun assumpte i no parava de donar explicacions a un Antonio atent. Resulta que a la vora d’aquest hotel hi havia una instal·lació militar americana. Estaven practicament a tocar, i estaven separats per un passadís de pocs metres amb un filat metàl·lic a cada banda. Aquest passadís, com que hi era prohibit l’accés estava més aviat deixat i ja hi havien crescut els matolls i les males herbes. En un moment donat, no se sap ben bé per quina causa, en aquells matolls, ressecs com deurien estat per aquella època de l’any, s’hi va calar foc. L’Antonio, que se’n va adonar, no va dubtar ni un moment en enfilar-se al filat i saltar cap a dins del passadís. En un primer moment va intentar aturar l’incendi picant amb un bastó. Donat que això no va ser suficient, va alertar a altres clients i personal de l’hotel i els va instar a que l’ajudessin. Aquestos omplien galledes amb aigua de la piscina i els hi anaven passant a l’Antonio que les abocava sobre les flames. Finalment va poder apagar el foc.

Les autoritats militars van renyar a l’Antonio pel fet d’haver fet cas omís dels indicadors de la zona. No obstant això, van valorar la seva determinació per apagar aquell foc fins i tot possant en perill la seva integritat física. Tant és així que al cap de pocs dies l’Antonio va rebre una mena de diploma on se l’hi agraïa la seva intervenció i on es feia esment del seu acte heroic. Sigui com sigui, tot just haver apagat aquell foc i haver tornat la calma al lloc, l’Antonio es va incorporar al costat del seu amic que, aliè a tota la moguda, continuava donant tombs a la piscina, capficat amb les seves explicacions. L’Antonio les va seguir atent, aquest cop més encara, per a veure si agafava el fil.

Es veu que l’amic tracta de bajanades el relat d’un incendi i de corredisses. Fins i tot, ni ensenyant-li el diploma s’ho acaba de creure.

Bé, volia explicar-ne dues d’històries però veig que m’allargaria massa. Ho deixaré per una altra ocasió. Suposo que amb aquestes històries el temps no hi té res a veure…


“El temps no hi té res a veure”

Fes-me una cosa artificial, amb caràcter
Feta de fusta, amb força vital
Fes-li un braç, que apunta a la terra
I una mà, que em senyala
Sigui on sigui
Sigui on sigui
I que coneix tot lo invisible

El rellotge no pot girar enrere
Amb tristos remordiments
El temps no hi té res a veure
Veuries, veuries
Si tinguessis 3 anys un cop més
I ho tornessis a fer tot igual
El destí ens torna bojos
El destí ens torna bojos

I te’n vas anar a l’aventura
Amb molta vergonya
Potser la teva boca podria ensenyar
Potser penses que creus que
Hi té molt a veure amb
Hi té molt a veure
No espatllem res, res de res

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Els canvis són bojos amb ulls inculpadors
I morals que desdibuixen les paraules
De nous missatges
Si només sabéssim
Que no tot passa aquí
Allí les incògnites no abunden
I s’oblida la ceguera
S’oblida

El pla perfecte
No és l’home
Que et diu
Que t’equivoques

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Vés cap a la clariana
I entesos els miratges
Lluita i crida el jurament
La il·lusió és el dolor
La il·lusió és el dolor

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure
Temps