59 "El idioma de los Dioses"

“El idioma de los Dioses”

(Nach)
Nach
“Mejor que el silencio”
2011


Explico tot això per ficar-vos en precedents. Resulta que de uns mesos ençà que vaig de bòlit. Em costa concentrar-me, em disperso en mil i un temes (el darrer acostuma a eclipsar els altres) El meu despiste natural s’ha vist potenciat. A la que puc ja estic enganxat a la pantalla de l’ordinador (per mi que hi fiquen algo…) En definitiva, com s’acostuma a dir, toco massa tecles. I quan arribo al vespre estic desvetllat. Em costa adormir-me al llit. En canvi, torço el coll a l’acte en postures inversemblants: fent contorsionisme al sofà, de funambulista dret repenjat a la paret, o el tossut al seient d’un cotxe (tranquils que condueix un altre…) Al matí son rai. Busco la llet a l’armari i l’anorac a la nevera. Sóc capaç d’emportar-me a la feina el paquet amb el pollastre que s’estava descongelant i que havíem de fer per dinar. Al migdia, quan torno a casa ja se que em toca: l’entrepà de xoriço.

A tot aquest estat cal sumar-hi aquesta mena de febrada que suposa  l’Escala en hi fi. I que li passi a molts no em consola. No se si els símptomes es deuen a un procés bacteriològic o viral. La qüestió és que en aquest estat es fa difícil assumir responsabil·litats, sobretot en el meu cas, que tinc tota una família (nombrosa) al meu càrreg. La rutina fa que no en siguem conscients però cadascú tenim una sèrie de tasques diàries que no podem defugir, com ara treure la brossa, donar menjar als gats o tancar el llum de fora. I aviar-ne un del celler cada setmana… o, és que és molt dur això, eh? Només ho sap el qui s’hi troba. Fins aquí els precedents.

Arribat aquest punt, aquesta nit, abduït un cop més per la pantalla de l’ordinador (pel què hi fiquen…) se m’han fet les talúries, amb la brossa per treure, els gats esvaïts, i el llum de fora cremant. No cal dir que al celler ni llum ni cendra calenta. Abans d’anar-me a dormir he atès les meves obligacions menys les del celler, com aquell mal pare que abandona els fills a la seva sort i no els hi passa ni la pensió. Just abans de ficar-me al llit m’he menjat unes maduixes amb iogurt, com aquella mare capritxosa que ha d’atendre un “antojo”.

Entre el remordiment i les maduixes amb iogurt se m’ha remogut l’estómac. No he pogut aclucar l’ull. Després de molts tombs al llit (i a l’estómac), en un estat endormiscat he notat un pessigolleig als peus. Era l’Ade amb bata blanca que patullava amb els meus peus mentre em deia que això de les maduixes amb iogurt “era una bomba”. M’he despertat entresuat. De sobte se m’ha representat quan revelàvem fotografies en blanc i negre sota aquella llum vermella (algun cop hi havia hagut algun malentès amb algun client despistat -per la llum vermella- que buscava un altre tipus de servei…) Un cop exposat sota la llum  de l’ampliadora ficàvem el paper en una cubeta amb revelador (que era una base) i després el submergíem en un àcid (vinagre amb aigua com a solució casolana) per aturar el procés. Suposo que aquest era l’efecte entre el iogurt (una base) i les maduixes (un àcid) Sols em faltava un bon trago de fixador i ja estaria revelat.

Seguint el ritual vaig baixar les escales, aquest cop però amb unes altres intencions molt més dràstiques. La reixa trontollava amb les embranzides i batzacades. La tremolor del llum d’oli no feia més que multiplicar aquell afecte que el ferro cediria d’un moment a un altre, i deformava les grotesques fisonomies dels indignats presoners. Ulls desorbitats, boques i dents retorçades, llàgrimes i saliveres. Els insults i improperis em colpejàvem la cara. Amb gents impasiu i indiferent vaig obrir la reixa de bat a bat i em vaig fer a un costat. De sobte es va fer el silenci. Van entendre que m’havia rendit. Que havia abandonat la meva responsabil·litat de guardià. Que els deixava via lliure a tots. Va haver-hi u moment d’incertesa, en que van sospitar, recelosos,  que es tractava d’una trampa o, en tot cas, d’una broma. Quan van llegir als meus ulls que la cosa anava de debò es van espantar. Res hi havia entre ells i les escales que els durien a la llibertat, però ningú va donar una passa. No seré jo qui els hi retreure, doncs tinc 50 anys i encara visc a casa dels pares.

Es va convocar “a arrebato”. Van il·luminar l’habitacle amb llums d’oli. Robert Plant clamava al cel. Eric Clapton feia veure que buscava “suelto” per pagar. Steve Wonder anava donant pals de cec. Alice Cooper renyava les serps. Carole King es fregava els mugrons sota la seva samarreta ajustada. El Conde de Montecristo es feia el viu. Em van tocar el cor. Es va obrir un debat. Es va establir una asamblea extraordinària que va convocar una consulta en la que vaig ser escollit com a primer i únic candidat a organitzar les sortides. Amb els ulls amb que em va mirar Amy Winehouse no vaig poder dir que no. Vaig proposar l’ordre alfabètic, però Frank Zappa va protestar de forma airejada. L’ordre cronològic, i l’Andrea Motis es va emmarranar. Creixent, decreixent, per colors, per talles, pel número de la Seguretat Social… tot va semblar malament a uns o altres. I a sorts? Fem-ho a sorts. Donat el cas, semblava just. Calia determinar a quin joc ho fèiem. Quan han sentit la paraula joc la cosa s’ha desmadrat. L’Steve Miller (Band) va treure els “Juegos reunidos Geyper” i allò ja va ser un no parar. En un racó Elton John i les xiques de B52’s jugaven al Monopoly. En un fons fosc l’Enrique Bunbury i el Roger Mas jugaven als “xinos”. El Devendra Banhart jugava i reia solt. Les llums d’oli s’han anat estenent revelant aquí i allà figures àgils i alegres jugant al flendit, al mocador, al cap i salt i que es perdien per cavitats i confins ocults.

Ningú s’ha adonat com tancava la reixa i pujava les escales (acompanyat de l’ombra nosferàtica) Casualment he trobat la solució per aquesta “complexa” entrega del Cansongs. I l’he trobada al carrer, precisament amb un tema que ret homenatge a tots els que resten presos allà baix.

Abans d’anar a dormir m’he pres un “genèric” per pair, que m’ha fet fer quatre rots, m’he ficat al llit i he dormit com un sant.