54 “Video games”

“Video Games”                     
(Del Rey / Parker)
Lana del Rey
Born to die
2012



<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
em desperto… aixeco el cap i me’n adono que m’he quedat embaltit amb el cap sobre el teclat de l’ordinador. El que era un document (i una ment) en blanc, ara és un text llarguíssim format per un sol caràcter, repetit fins la sacietat, indesxifrable. A fora ja és negra nit. La foscor de la cambra sols està perturbada per la claror que surt de la pantalla i la de la lluna que entra per la finestra. Tot just avui Mr Raons m’explicava com, un cop la raó topa amb el seu propi límit, l’inconcient continua treballant per travessar-lo. És just el que ha passat, he pensat. Llàstima que tot l’esforç hagi estat en va, doncs l’escrit esdevé inútil en termes pràctics.

L’inconcient s’ha escabullit per passadissos laberíntics com els somnis fugaços. La raó em diu, d’una manera molt raonable, que encara tinc el cap espès i avui no trobo l’inspiració per escriure. La raó em diu que després d’un tema tant plàcid com el de la setmana passada n’he de ficar un de “canyero” (gra fort). Surto a fora i la frescor m’estremeix el cos. Encenc el llum d’oli i baixo les escales del celler buscant l’inspiració. La flama balancejant projecta tremoloses ombres sobre les parets irregulars com si jo fos el mateix Nosferatu. Quan arribo a baix i apropo el llum a la reixa, famèliques figures s’abraonen espetegant contra el ferro forjat. Per uns moments la pesada reixa sembla que cedirà. Però resisteix. Apropo el llum i les ombres s’aparten per deixar les cares mig al descobert dels qui estan més andavant. Tot i que desfigurades per la claror de la llàntia i desmillorades per l’infame condició del recluiment, reconec les fesomies. Als d’Animal Collective que fan l’animal. Al Robert Plant cridant de ràbia. A la Janis Joplin que li fa la segona veu. A l’Alice Cooper que em mira amb ulls desorbitats, amb una serp que se li emparra per l’espatlla. Al Caetano Veloso tararejant “cu-cu-rru-cu-cú pa-lo-ma”. Al Neil Hannon, tot i desmillorat, que no perd l’elegància ni la flema britànica. Al Diego Vasallo desvalgut en un racó. Al Bunbury que es fica xulo i em planta cara. Al Devendra Banhart que m’ofereix un “porro”. Al conde de Montecristo que es fa el mort. A l’Steve Wonder que no perd el somriure (el veig per les dents i el reflex de les ulleres…) Al Van Morrison que sembla que s’ha decidit a fer règim. Al Charlie Parker que encara busca el saxo. A la Wendy James que intenta seduir-me ensenyant-me la cuixa. Al Brian Ferry que volta despentinat. Als Echo & The Bunnymen jugant a la brisca. A la Suzy Quatro que m’escup. Al Sanjosex cantant


Ja no em va la realitat
La llum m’és a desgrat


Al darrere, l’Último de la fila. I molts més cap al fons, centenars, milers, que es perden en les tenebres. Al Miles Davis que s’obre pas s’apropa a la reixa i amb una nota de trompeta m’apaga el llum…

Pujo les escales a les palpentes, encegat per la foscor i les llàgrimes. Per molt que m’hi esforci avui no trobo cap raó per alliberar-ne a un abans que un altre. Podria deixar-los anar a tots. Però això se que no és bo. No és bo per ells i sobretot, no és bo per mi, doncs aquest àlbum ja no tindria raó de ser. Sento la culpa del demiürg. Agafo el cotxe i em fico a conduir en la nit sense esma ni rumb.

Gairebé es pot dir que ha estat l‘inconscient qui m’ha dut fins aquí. Aturo el cotxe davant del Bar Foment. Al carrer no es veu ni una ànima. Durant el trajecte tampoc n’he trobat cap. No se ni l’hora que és però segur que es tardíssim. El Foment sembla tancat. No s’hi veu ni llum ni cendra calenta. Apropo la cara als vidres i amb les mans fent clofa, a l’interior s’hi endevina una figura. Però si sembla… Faig uns copets al vidre i la figura se n’adona de la meva presencia, s’aixeca i ve cap a mi. És Mr. Raons que m’obre la porta mentre em dona la benvinguda.
– Bona nit, Mr. Cansongs. Com tu per aquí a aquestes hores?
– No se massa ben bé què m’ha dut fins aquí. I tu, que hi fas?
– Diguem que tinc una bona raó per ser-hi.
– Doncs jo no conec la meva. Crec que ha estat l’inconscient qui m’ha dut fins aquí.
– Em sembla raonable.
– Oh, i a les fosques que estàs.
– Raó de més.
Mr. Raons em convida a seure a la seva taula. Del darrera la barra treu una ampolla i dos gots.
– M’han deixat d’amo del local (diu mentre omple els gots) Whisky… (aclareix, sense donar-me temps a preguntar-li) És el que toca en aquestes ocasions, oi?

És curiòs com els ulls s’adapten a la foscor del lloc. Practicament ho veiem tot. En una cadira del costat dorm la gata. Ja se li comença a notar la panxa (ara no la vull molestar. Si es desperta la felicitaré…) Sobre la taula de la botifarra, reis, cavalls, sotes i asos resten quietes. Fins llavors no m’he adonat que a la taula més allunyada s’hi asseu una figura que veu en silenci. El piano… un petit focus s’encén i l’il·lumina i els reflexos ens devetllen l’identitat del nostre partenaire solitari. És l’ex Sant Pare Benet XVI, impecablement tot vestit de blanc. Ens dirigeix una mirada còmplice i ens desitja salut aixecant el got i fotent “lingotazo”. S’examina amb el tacte els dits nusos allà on havia estat “l’Anell del Pescador” per tornar a la postura abstreta d’abans. Nosaltres li corresponem apurant el beuratge.

La presència de dues figures sota la llum del focus ens reclament l’atenció. El pianista s’acomoda i aixeca la tapa deixant al descobert el lluent teclat. La cantant, de figura esvelta, s’ajusta el micro. Duu un vestit de nit, tot negre. Va pimpollada de dalt baix. Sembla sortida de la perruqueria (o de la capa…)

– Caram, si és la Lana del Rey.
– Del rei no ho se, però està com una reina…
– Té una veu molt maca.
– I un esquelet gràcil espectacular (diu mentre ompla els gots)

El piano trenca el silenci desgranant les primeres notes. La veu de la Lana ens deixa estabornits interpretant “Video games”, un d’aquelles històries d’amants atemorits per la finitud.
En aquests estats melancòlics res com un tema desolador per comportar la desolació. Molt millor que un “corrido” mexicà. L’eufòria que ens provocaria sols seria un efecte efervescent, com l’escuma del xampany. Les notes i ritmes dislocats dels mariaxis sols serien com ales d’Ícar, que ens impulsarien enlaire aprofitant el rebuf de la música, per després, extingida la darrera nota, precipitar-nos al terra de manera irremissible.
La gata s’ha arraulit a la cadira. El “Sant bevedor solitari” ha fet anar el dit desanellat per dur el compàs.  

Quan la notícia d’aquesta entrada s’escampi i arribi al celler (d’una manera o altra sempre se n’assabenten) els meus músics predilectes em detestaran. Però en el fons se que m’estimen.