280 “Mishima / Closing”

(Philip Glass)The Dublin Guitar Quartet

 

The Dublin Guitar Quartet

“The Dublin Guitar Quartet Performs Philip Glass”

2014

Minimalista o repetitiva?

Amb aquesta mania que tenim d’etiquetar-ho tot sempre tinc el dubte de com anomenar aquesta música: minimalista o repetitiva?

El fet és que Philip Glass voltava aquests dies per Barcelona. El passat dimarts (21 de maig) el Palau de la Música va oferir un concert del compositor de Baltimore. La música de Glass irromp en el món musical amb l’òpera Einstein on the Beach (1976) i arriba a públics més amplis als anys 80, amb obres com Koyaanisqatsi (1980), banda sonora de la pel·lícula homònima de caràcter experimental, i la publicació de Glassworks (1980), amb peces curtes de càmera que permeten ser encabides en el format de disc convencional. En aquella època Discos Castelló tenia diverses botigues al carrer Tallers. Dues, una dedicada exclusivament a la música clàssica, una altra a la música actual (“modern” en dèiem nosaltres). Aquests dos establiments estaven separats per pocs números. Aquest tipus de música (minimalista, repetitiva?) no sabies ben bé on anar-la a buscar. Així com teníem clar on adquirir una simfonia de Mahler, o el darrer disc de Talking Heads, per ficar un exemple, en el cas de Philip Glass (i altres de la seva corda: Michael Nyman, Wim Mertens…) sempre hi havia dubtes. Acostumàvem a trobar-los al “modern”, en algun apartat de new music o algun nom similar, més per la voluntat del mercat que no pas pel concepte musical. Massa pretensiós de pertànyer al grup dels escollits, Glass i companyia havien de compartir passadís amb Dire Straits, Iron Maiden, José Luis Perales o José Soto “el Sorderita”, ) Gràcies a la participació en bandes sonores de pel·lícules i documentals els noms d’aquests autors comencen a sonar entre el gran públic.

Sembla que Philip Glass definitivament s’ha guanyat el dret de ser a l’Olimp entre els immortals. Avui en dia però, ja no tenim el dubte de les botigues, senzillament perquè cap de les dues existeix. La música de Philip Glass les ha transcendit.

A la xarxa és on trobem molta de la obra de Philip Glass. Mishima, quartet de corda n. 3, banda sonora de la pel·lícula sobre la vida de l’escriptor i crític japonés Yukio Mishima. Obra escrita originalment per a quartet de corda, és d’una gran força emocional. Aquesta relectura de The Dublin Guitar Quartet em sembla d’una bellesa extraordinaria.

3 respostes a “280 “Mishima / Closing”

  1. Per mi és música essencialment amb base repetitiva. De vegades hipnotitzant, altres molt inquietant.

    Jo tinc el Glassworks en vinil (1982) que porta l’etiqueta groga del Transbord (AND). Em sembla que cada color indicava un preu. El tinc registrat amb el número 211
    Amb el número 212 hi tinc el Brian Eno/David Byrne, My Life in the Bush Of Ghosts, potser també comprat el mateix dia a Transbord (etiqueta taronja), un altra obra amb alt contingut experimental i que recomano escoltar als més atrevits. Us deixo un tema, potser un dels que més vaig escoltar d’aquest LP “in eo tempore”.

    1. Jo també vaig comprar al seu dia “Glassworks” en vinil. Un disc interessant. Interessant també el que proposes de l’Eno i David Byrne, encara que aquest no el conec tant. Just aquesta setmana parlàvem amb un amic de lo molt que arribàvem a escoltar els discos, fins al punt de saber-nos-els de memòria. Ara tot és més volàtil, de passada i sense temps a aprofundir ni reflexionar-hi. En fi, tot són èpoques. Glass, Eno, Byrne… músics valents que sempre han apostat per arriscar i anar un punt més enllà de lo estrictament convencional.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s