275 “Gloria’s Step”

(Scott LaFaro)

Bill Evans

Bill Evans

“Sunday at the Village Vanguard”

1961

El poeta del piano

L’escriptor Gene Less va batejar Bill Evans com el poeta del piano per la bellesa de les seves frases al teclat, amb reminiscències dels impressionistes. Va col·laborar amb músics de renom, com George Russell, Charles Mingus, Jimmy Giuffre i, sobretot, amb Miles Davis a la gravació del mític disc Kind of Blues. Va volar del niu per crear la seva propia formació. Amb el baixista Scott LaFaro i el bateria Paul Motian, dos músics exquisits, va trobar el seu hàbitat natural, on van obrir nous camins en el format de trio (piano, baix, bateria) on el diàleg entre els tres instruments és constant i viu.
Les proeses jazzístiques acostumen a tindre caràcter de concreció en dia, hora i lloc. En el cas de Bill Evans tenim un dels seus testimonis i testament escrit a foc en aquestes sessions enregistrades en directe el 25 de juny de 1961 al Village Vanguard de New York.

3 comentaris

  1. Bones, Jordi!

    Gràcies per afegir al Mr. Cansongs la música d’en Bill Evans! En soc molt, molt fan i, via youtube, acostumo a cercar-lo a fi de disposar d’un fil musical en moments de calma. Trobo que va molt bé també per poder llegir, escriure, somiar… Precisament en el youtube des de fa cosa d’un parell d’anys hi podem trobar “The Bill Evans Archive” del tot recomanable per descobrir material que havia estat inèdit fins a la data.

    https://www.youtube.com/channel/UCBHA7pLwHqxk3NCYGT-p1KA

    Seguim!

    Toni

    1. Totalment d’acord amb les teves percepcions sobre la música del Bill Evans. Moltes gràcies Toni per aquest enllaç tan suculent.

      Sí, seguim…

      Una abraçada

  2. El Josep Rius ens envia un magnífic comentari per aquesta entrada del Bill Evans. Bé, no sé si anomenar-lo comentari o anàlisi exhaustiu. Realment és molt bo i val molt la pena llegir-se’l.
    Moltes gràcies Josep.
    Aquí va el comentari…

    “Ep Jordi, amb aquest autor no me’n puc estar d’acompanyar el teu comentari amb un altre de complementari.
    “Gloria’s Step” la va composar el contrabaixista Scott LaFaro. Cançó dedicada a una novia seva anomenada Gloria i inspirada en el record del soroll, en aquest cas musical, dels seus talons al pujar les escales del seu apartament.
    Scott LaFaro va morir amb tan sols vint-i-cinc anys pocs dies després de les gravacions al Village Vanguard d’un accident de trànsit. Es va estampar contra un arbre quan anava a veure als seus pares.
    Després d’aquesta pèrdua, diuen que Bill Evans no va tocar el piano durant sis mesos i que se’l veia deambular per la ciutat de Nova York, amb la mirada perduda, vestit amb la roba d’Scott LaFaro (tal com apunten a la seva biografia).
    Pel que es veu, el trio format per Bill Evans, Scott LaFaro i Paul Motian van trencar amb la ortodòxia dels trios de jazz en el que es succeïen els sols instrumentals per crear un nou concepte de formació triangular en el que es potenciava la recerca d’improvisacions simultànies de tots els músics. El protagonisme era compartit amb talent, treball i humilitat (la fòrmula màgica de l’excel·lència) per culminar-ho amb un arravatament de generositat compartida, com ara la cessió per part d’Evans, de la nota tònica al contrabaixista. Per d’aquesta forma, incrementar la interactuació de tots i arribar al que van anomenar “composicions simultànies” o bé, que els tres toquessin el seu instrument com si cantes a mode d’una polifonia harmònica però improvisada i lliure.
    Un trio genial no podia concebre’s d’una forma convencional: l’atzar els va unir fins que un d’ells va deixar de brillar i, ja se sap “la llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps” (Blade Runner). Es van trobar en un club del carrer 49, l’antic “Casa Cugat” d’en Xavier (el català, clar!), on tocava Evans en format de trio amb membres que poc li duraven, fins que un dia, va aparèixer Scott, al que no coneixia de res. Junts, van formar i gravar poc després al Village el que per a molts és un dels exemples de trio més refinats i més ben compenetrats del jazz.
    “Quan els arbres no ens deixen veure els arbres” o “Quan el bosc no ens deixa veure els arbres” al piano el Bill Evans, a l’igual que molts altres músics, materialitzen o donen forma
    al seu torrent emocional a través d’un instrument. Per què ens atrapa una forma de tocar o cantar més que una altra? Un dels elements possiblement estigui associat amb que ens identifiquem amb la forma en que l’intèrpret ens transmet la seva sensibilitat. Expressada mitjançant l’eina que domina i amb el que no tan sols emet sons sinó que emet sons i “espais de silenci entre sons” (Debussy), carregats de significats que es produeixen a través dels sentits de l’intèrpret i que, miraculosament, produeixen un efecte mirall, de forma instantània, en els sentits de l’oient. Realment som vampirs emocionals que ens marcim sinó obtenim sang/song in English.
    Hi ha més sentit més enllà dels sons percebuts? Com i de quina forma ens afecten? Com percebem aquestes emocions? Com les transferim? Podem fer-ho?
    Cada intèrpret doncs, cada persona, té un mapa emocional completament diferent però hi han emocions que podríem considerar comunes i que la música té la capacitat de transferir tant individualment com col·lectivament. Una d’elles seria el d’apaivagar els esperits més excitats o estats d’ànim més encesos. Qui no ha sentit a dir allò de que “la música amansa a les feres” expressió d’origen popular que te el seu origen en Orfeo, poeta i músic grec que posseïa un cant i una forma de tocar la lira que calmava a les feres més salvatges.
    A l’igual de molts altres músics la d’en Bill Evans era una ànima turmentada que tenia la facultat de expressar-se a través de les tecles del seu piano. Els seus infortunis, frustracions, pors, passions, alegries, tendresa o amor estan impresos en a seva música. Sentiments transferits mitjançant un instrument tècnicament dominat per a fusionar el que i el com ho vol expressar, intenta o pot comunicar. Tot això a més, mitjançant la forma més lliure possible de crear sons organitzats: la improvisació. Sempre envernissada amb tons setinats per l’impressionisme europeu de Debussy i Ravel i amb una cadència i dolçor difícils d’abraçar sense està tocat per la genialitat amb que han estat dotats alguns éssers.
    Als oients totalment subjugats per dotar de significat la càrrega d’emoció transmesa pels sons emesos per les tecles del piano de Bill Evans, ja tenen un espai on materialitzar els seus somnis més eteris.
    En Peter Pettinger en la biografia ‘Vida y música de Bill Evans’ deia:
    “El jazz de Bill Evans era hermoso de principio a fin, por sus armonías impresionistas, sus líneas melódicas sincopadas y polirrítmicas, por su improvisaciones henchidas de un lirismo soñado y pergeñado tan sólo por unos pocos visionarios. Sin duda fue el pianista y compositor, junto a Thelonious Monk o Bud Powell, más importante del jazz moderno, que él supo intelectualizar a partir de emociones singulares. La amplitud de su mirada creativa hoy ha permitido que esta música mayor de nuestro tiempo se entienda con todos los géneros musicales, esto es, con todos los corazones; sí, quizás fue debido a que él siempre vivió para adentro, en esos recovecos de una melodía imposible” El propi Miles Davis el considerava una de les seves influències musicals així com un dels músics del que mes havia après.

    Bon viatge!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s