265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)VDGG.Pawn Hearts.jpeg

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi. 

1 comentari

  1. EL FAR I LA MORT.

    La tarda busca agitàs damunt un llit d’onades virolentes, li serà un jaç de faquir,
    la nit es farà llarga i tortuosa.
    El trajecte fins al cap d’amunt del far és la prova de resistència més dura que ha tingut des de que l’han fet fora del paradís. L’última va ser desmantellar un veler enverat a la platja, el quin haurà de pujar a feixos fins al cap damunt del far. Per l’ull de l’escala de cargol hi serpenteja una llum tènue que llisca per damunt dels esglaons de pedra. Palplantat suspira profundament i pren revolada escales amunt. Ha d’arribar dalt de tot abans no s’ha adormi la tarda. Els esglaons cada cop es fan més alts, necessita muntar una altra escala per superar cada xafada. Després d’un peu repeteix l’altre, i així un darrere l’altre i sempre els mateixos dos. S’atura un moment per adreçar la postura, s’arrepenja a la barana d’obra, el feix de fusta se li clava a les costelles, totes, fins i tot la que li van treure per emmotllar la seva mitja poma. D’ella ja fa dies que no en sap res, va marxar un dia després d’esmorzar junts, unes llavors de llí amb llet de cabra. Ella es va endur la cabra i ara ell esmorza les llavors de lli amb el suc de mitja taronja. El recés no l’ha ajudat gaire, veu que el tram d’escales que li queda per pujar és més gran que el que ha pujat fins ara. Decideix deixar una part del feix de fusta, un cop hagi encès la pira dalt de tot del far, baixarà a buscar la resta de combustible. El fet de d’alliberar llastre sembla que li ha donat ales i amb un parell de descansos més recordant el xiuxiueig de la veu d’ella semblant al bel de la cabra, l’ha esperonat a arribar dalt de tot amb la rapidesa pròpia de l’electricitat del llamp. La vista des de dalt del far és extraordinària, més enllà de l’horitzó s’hi veu el no res i encara més enllà s’intueix perfectament les terres de ningú. Deixa el feix de fusta damunt del braser, l’aire escampa les cendres que hi quedaven, el mar juga esvalotat ofegant definitivament la tarda. Amb la cara enmascarada encén la foguera amb el xoc de dues pedres de sílex, un regal d’ella de la primera nit, al final després de picar moltes vegades les pedres, es van poder conèixer abans que es fes de dia. Des de l’altitud es veu als peus del far, envoltat de roques petites, el veler desballestat, sembla una capsa de llumins saquejada per un fumador amb molta abstinència que ha trobat una burilla entre l’arena. La nit s’engull el color del mar, la costa queda retallada per una onada de pires que van apareixen com petits punts de llum que ballen amb la percussió de les onades. Ell s’apropa a l’abisme del far, el vent li fa plorar els ulls, les llàgrimes li dibuixen un camí de sutja a les galtes, s’abriga amb la pell de la cabra i busca entre els sons del mar l’últim alé d’ella.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s