264 “Me dejó Marchar”

(Coque Malla)Coque Malla

Coque Malla                

“El Último Hombre en la Tierra”

2016

 

Fantasmes a per tabac

Aparec com si res, o en faig esment? Dono senyals de vida o em faig el mort? Estranya dicotomia. Aquesta és la qüestió. Suposo que després de dos mesos llargs de silenci n’hauré de dir alguna cosa. Les metàfores broten aquí i allà com bolets. Ella feineja a la cuina. Els nens fan els deures. Ell fa zàping. Se’n va per tabac. Dos anys més tard. Ell entra a casa. Fa zàping. Els nens fan els deures. Ella feineja a la cuina.

Aquests dos mesos llargs han passat coses. Volia fer, a destemps, una mena de falç dietari per explicar-les. Seria massa feixuc i dolorós arrossegar-ho tot sense poder entrar al blog esperant tenir-lo enllestit. Han passat moltes coses però les resumiré en dos, com els manaments.

1- La primera és la mort de Robert Saladrigas, escriptor i crític literari. Tot un referent per mi pel que fa a les lectures literàries. Un autèntic guia en el meu periple com a lector. Igual com ho va ser en el seu dia l’enyorat Ángel Fernández-Santos amb el cinema. Del Robert Saladrigas crec haver llegit la pràctica tota la seva obra crítica sencera, de la que he estat un fervent devorador. Almenys el publicat des de l’any 1981 a La Vanguardia, primer a la secció de Libros, i després al suplement Cultura/s.

Escorcollant en les seves ressenyes, m’ha semblat desxifrar els seus mecanismes. Dividia el text en tres parts. A la primera ens presentava a l’autor i el ficava en context. A la segona ens feia cinc cèntims de l’argument (el Robert era molt d’explicar l’argument, cosa que m’agradava). Finalment en feia una anàlisi, afilat i precís, de què ens volia dir el llibre. Admirable la seva capacitat de síntesis i d’arribar al moll de l’os. També destacaria el caràcter humanista de les seves interpretacions. Als articles que li van dedicar al seu dia els diaris destaquen que el Robert era un bon home, fet que confirma el que jo sospitava i els seus escrits traspuaven.

De la seva obra no he llegit ni una sola línia. Cosa que em dol molt i que, ben aviat, espero esmenar. Llegir un llibre seu serà com un acte d’agraïment per tant coneixement compartit. Un homenatge íntim i sentit. Tan vàlid com dipositar una flor sobre el marbre. Es farà estrany obrir el Cultura/s i no trobar-hi al Robert Saladrigas.

https://www.escriptors.cat/autors/saladrigasr/pagina.php?id_sec=1691

2- L’Anna és seguidora habitual del Cansongs. Després d’esmorzar, envoltats de cafè i converses banals, com de passada, mig excusant-me i buscant complicitats, li dic que “ja fa gairebé dos mesos que no faig el blog”. Ella, com qui no diu res em fa “Vae… doncs la veritat és que no l’he trobat gens a faltar…” apurant el tallat. Més converses banals soterren el comentari. Ella segur que se n’oblida a l’instant. A mi, blogisticament parlant, m’enfonsa en la misèria. Els fonaments del Cansongs trontollen. L’estructura sembla desmoronàs. L’edifici sencer amenaça ruïna. Desolat, deambulo, sota un cel rúfol, recordant aquells versos de Cernuda…

El deseo edifica,
la realidad extingue

De cop em sento com qui fa un discurs per un auditori buit. Com el fantasma que dia rere dia assaja aparicions en una mansió deshabitada, condemnada al desnonament. En realitat busco un sentit que justifiqui reprendre el blog. Probablement no en tingui cap. Fa un parell de dies vam quedar amb el Joan Francesc (no li vaig dir res del blog, per si de cas…) Durant la conversa va sortir el nom de Cioran. El recordo de les meves lectures de joventut amb les seves sentències turmentades. Ara mateix penso que Cioran segur que sabrà respondre a aquesta qüestió del sentit. Vaig al senyor Google. Busco: Cioran, frases… a veure… per exemple, aquesta:

Què seria de les nostres tragèdies si un insecte ens presentés les seves?

Doncs això…

Coque Malla és un personatge que, sense haver-hi sortit mai, sempre ha estat relacionat amb aquest blog. Ja sortia en els comentaris que la Carme Sardà em feia, sempre al migdia, des del cotxe estan. En alguna ocasió, ja fa molts anys, el va conèixer personalment. I com se sap, aquí, al Cansongs, ens agafem a qualsevol cosa, per petita que sigui. Vés per on, ja li tenim afecte al bo del Coque Malla.

Després d’un llarg silenci, l’any 2016, Coque Malla es va marcar un disc força inspirat i emotiu. Aquest “Me dejó marchar” ens ve al pèl pel tema que avui ens ocupa.

 

 

3 respostes a “264 “Me dejó Marchar”

  1. Hola Jordi!!!
    No et volia pas enfonsar!! Ho deia pel dia a dia que passa molt depressa! No per la manca de les teves intervencions!

    Disculpa el mal entes i ben retornat

    1. Hola Anna.
      La meva intenció no era pas fer-te un retret, sinó lloar la teva sinceritat. Molt sovint aquest blog sovint es dol de tenir poca repercussió. Es complau refregant-se en aquest fang. I realment potser ja té els lectors que pertoca a un blog d’aquestes característiques. Cal tindre en compte que no es fa cap esforç per expandir-se a través de les xarxes socials (Facebook i companyia…) Així i tot aquest pessimisme, aquest to victimista i tràgic ja es marca de la casa.

      Així doncs, no et sentis en absolut culpable de res. Al contrari. En tot cas sóc jo qui ha de demanar disculpes per haver abusat de la teva confiança i sense més ni més haver-te inclòs al blog com un personatge obligat a alternar amb malfactors, perdedors i ànimes en pena.

      Moltes gràcies pel teu comentari, la teva fidelitat i la poca “diplomàcia”…

      Una abraçada

  2. Un directe molt guapo amb la col•laboració d’Ivan Ferreiro, emocionant.

    Potser des de la palestra del Cansongs sembli que de vegades no hi hagi ningú a platea. Segurament que Mr.Cansongs escriu a deshores i dins la foscor de la nit la pantalla de l’ordinador, cega la mirada i no es veu més enllà del cartell lluminós del Caprabo. Però dintre del supermercat sempre hi ha activitat, ni que sigui a la secció de congelats on l’escarxa pren vida pròpia i ressona entre llagostins, pèsols d’un verd congelat i gelat de coco i xocolata. El producte fresc que no s’ha despatxat es fot de fred dins les neveres i bafa els vidres esperant treure el cap a l’exterior, ni que sigui per un instant veure la llum del Sol, eterna promesa que ja des dels hivernacles sembla ser una llegenda urbana. Des d’un sostre de plàstic fins a arribar a l’expositor amb la mirada atenta de la llum blanca d’un florescent amb Parkinson. Tots, tant si portem etiqueta d’oferta o no, esperem notar a la pell la carícia d’un raig de sol, ni que sigui en forma i maneres d’una agulla tatuadora, una punxada de dolor plàcid que estremeix les entranyes i fa pujar la coragror de la vida, com una bilis necessària per saber que estem vius.
    Un sarpat d’espàrrecs de marge em confessen, abans de passar-los per la guillotina, com han passat la seva última nit: Il•luminats per la llum blavosa del cartell, veuen la finestra de Mr.Cansongs com un far enmig del temporal, atents, llegint i escoltant, potser la seva última proposta. De cua d’ull veuen com se li escapen les llàgrimes a un alvocat, tal vegada per la proximitat d’un menat de cebes tendres o perquè sap que aquest cop, envoltat de bròquils i xirimoies no se’n sortirà i l’endemà el deixaran marxar tot i els sospirs de la cel•lofana de les magdalenes. L’alvocat despatxat de camí al maleter del cotxe, amb els sotracs del carretó desfilant pel mig del passadís, se sona els mocs amb la etiqueta pròpia d’oferta. Pagaria el seu pes en or perquè un raig de sol de veres el burxés fins a l’os, a maneres d’una entrega del Cansongs.

    L’acomodador (tinc hora al tatuador)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s