263 “Crazy Days”

(Brian Caffrey)Brian Caffrey

Brian Caffrey                

“Feed The Flame”

2003

 

El robatori de les rodes a la rotonda

El robatori de rodes de cotxe sembla ser un cas anacrònic. Doncs a mi en el decurs d’un mes me les han robat no una, sinó dues vegades, dins la rotonda que acostumo a aparcar, just davant de casa. El primer cop, era ben d’hora i encara era no s’hi veia. Després de pujar la Nica i jo al cotxe i ficar la marxa endarrere per fer maniobra el cotxe es va decantar sobtadament quedant tots dos, la Nica i jo, mirant al cel encara fosc. M’havien pres la roda del cantó dret del darrere. Els malfactors havien substituït la roda per quatre totxos. Havien tingut el detall de deixar els caragols a terra. La guàrdia urbana i els mossos en fer la pertinent denuncia van qualificar el fet d’insòlit i poc freqüent. Els mateixos arguments van donar uns i altres davant el segon robatori. Al mateix lloc i amb les mateixes circumstàncies. Aquesta vegada van ser dues rodes, i la descoberta a mig matí, a plena llum del dia. Un presagi del desvergonyiment de l’acte. Si allò era insòlit i poc freqüent, tant la urbana com els mossos no van trobar paraules per descriure que passés dos cops i al mateix cotxe.

És cap de setmana, i amb els tallers tancats i faltant dues rodes no es podrà traslladar el vehicle fins dilluns. A la comissaria el mosso que m’ha atès, en comprovar la coincidència dels dos fets m’ha preguntat si tenia problemes amb algú. Amb una frase, m’ha rebaixat de víctima a sospitós. Quan he intentat justificar que el possible culpable tenia el mateix cotxe que el meu ha matisat que en tot cas les mateixes rodes. Ho he deixat estar. He vist que qualsevol cosa que digui pot ser utilitzat en la meva contra i confirmar les seves sospites. Era la mena de persones que sempre han de dir l’última paraula. M’he adonat que en un moment com aquest, si jo fos de sang calenta, que no és el cas, potser hauria acabat passat la nit a la garjola. Per injúries a l’autoritat. Vet aquí si n’és de fina la línia que separa l’agressor de la víctima.

Des de la meva finestra veig el cotxe abandonat dins la rotonda. Més que un cotxe sembla el cadàver desmembrat d’un animal, reclam d’alimanyes i rapinyaires, enfosquit per un revol de voltors. No puc parar de donar-hi tombs. Si pels professionals del ram és insòlit i poc freqüent, qui em diu que això no pot passar una tercera vegada. Tot plegat encara els i falta una roda per completar el joc. Dues si volen la de recanvi. Considero diferents possibilitats per afrontar les dues nits que el vehicle hi ha de passat a la intempèrie, dins la rotonda. Les opcions passen per enviar el Pesquises a muntar guàrdia, armat amb gavardina, barret i mig cartó de tabac. O guarnir el cotxe amb les llums del pessebre i penjar una una fletxa ben gran amb un rètol que digui “les rodes són aquí”. Al final opto per no fer res. Que triï el destí.

De produir-se aquest tercer robatori el cas es convertiria en extraordinari. Ficats a imaginar faig un paral·lelisme amb Jack l’esbudellador. Amb tots els respectes per les víctimes, no recordem cap dels seus noms. En canvi el de l’assassí el coneix tothom. En el meu cas, seria el mateix però a la inversa. Com si Jack l’esbudellador s’hagués acarnissat amb una sola víctima. Que en lloc de compartir els cops de ganivet, els hagués tingut en exclusiva. Qui hauria estat recordat a les hores? Qui hauria passat a la història? Penses que et faries famós. Pel carrer, a l’entrar als llocs darrere teu aniries deixant un rastre de vísceres i sang, junt amb un reguitzell de comentaris en veu baixa, a saber si de pena, befa o admiració. Mira-te’l! És ell… el que li prenen les rodes a la rotonda…! La víctima de la rotonda. El robat de la rotonda… Ja hi hauria algú o que trauria algun nom ingeniós. Pobre…, dirien uns. Sí, sí, però vés-li al darrere exclamarien uns altres.

El lladre de les rodes, veient usurpat el seu protagonisme, relegat a un mer paper secundari, potser confessaria per reclamar el paper que li toca. El seu moment de glòria. En aquest supòsit ja faríem per manera que fos el mosso que em va atendre qui passes com qui descobreix i deté al malfactor. Per arrodonir la història (rodes, rotondes…) Tot plegat sempre n’hi ha que es pengen medalles sense merèixer-les.

Brian Caffrey ha actuat a les dues darreres edicions del McTrepat, al Museu Trepat de Tàrrega. Ho ha fet en format de trio, amb uns Txabi Ábrego (guitarres) i Àlex Gaspa (bateria) magnífics. Van anar desgranant clàssics de la música americana, i també algun tastet de collita pròpia. Com l’any passat vaig quedar prendat de la qualitat del concert i del bon rotllo que desprèn el Brian, afable i proper. Un excel·lent comunicador. Un veritable plaer.

6 respostes a “263 “Crazy Days”

  1. Un cas estrany, certament. Jo crec que t’estan robant el cotxe per etapes. Han començat per les rodes i després et prendran el retrovisor,l’antena, ..l’esbudellaran per treure el motor i al final s’enduran la carrosseria. Deu ser una nova modalitat. És una putada, però almenys t’han inspirat un relat que roda molt bé. Seguirem el cas amb interès. Ànims!

    1. Un robatori per etapes… realment un cas insòlit. Digne del Pesquises. No sé si prendrà cartes en l’assumpte o, com diu la magnífica cançó que li has dedicat, esperarà que el cas prescrigui. De moment el mantinc al marge, no fos cas que la cosa marxi de mare. En mans del Pesquises, sempre propens a conxorxes i conspiracions, aquest affaire pot agafar connotacions galàctiques.

      La veritat és que cada matí, pensant amb lo del robatori per etapes, m’apropo al cotxe amb el cor compungit amb el temor que li falti alguna peça. De totes maneres el vehicle ja no dorm dins la rotonda. Ho fa en carrers adjacents, sota d’un fanal o finestra dissuasoris.

      Suposo que amb els temps aquest neguit s’anirà esbain. Tot quedarà en una anècdota (cara). En una broma (pesada). Ara, si es produeix un tercer episodi, no patiu que us en mantindré informats. Almenys treuren algun rèdit d’aquesta història. Ah, i que el Pesquises les engalti de valent. Que arribi fins a Andròmeda si convé.

  2. Què fort!!! Pots el lladre és la nova musa!! Esperem la següent entrega… A veure si atrapeu el lladre o té raó el Francesc i continuen els robatoris per fascicles.

    1. Hola Anna.
      Veig que subscrius la teoria del Joan Francesc. Tu en dius “Robatori per fascicles…”. A veure si ens trobarem les peces del meu cotxe plastificades junt amb un suplement setmanal…

      Lo de “la nova musa” és un concepte inquietant i suggerent alhora. Potser sí que està naixent un antagonista del Pesquises. El lladre a plasos… una mena d’arxienemic. Com passa en aquests casos, un alter ego del detectiu. Jo potser encara aniria més lluny. Hi veig un alter ego de tot el Cansongs. L’imagino perdent nits, assetjant la possible víctima. El veig en un magatzem xungo (del cunyat) maquejant un cotxe atrotinat (un C3 en aquest cas) mirant d’encaixar les peces. Escolta música (techno i acamelada) en un radio CD (robat). No seria un reflex? Un motlle en negatiu del Cansongs? El costat fosc. Com el Pesquises lligui caps no hi haurà qui l’aturi.

      Em consta que ets una seguidora incondicional del blog i em complau molt que hi facis algun comentari. Encoratja a continuar i és d’agrair.

  3. Fantastica l’escena de la Nica i tu mirant el cel. El Robatori per fascicles genial, i sobre tot llegir el bloc, amb aquest tema tant i tant bo, que es posa tant be al cap vespres, despres de un
    dia que no tornara mai mes.

    1. Anna, et veig inspirada. De bon matí, de les meves excursions amb la Nica tu n’ets còmplice. La teoria diu que el punt més curt entre dos punts és la línia recta. Ja saps que jo trio el camí més llarg. Reconec que és una opció romàntica. També anacrònica. Potser poc pràctica. Però a mi em plau. A aquella hora m’agrada recórrer els carrers buits i quiets del poble. A vegades, si hi ha sort, trobar-se algun matiner. Hi ha molt Pesquises a aquella hora. Això crea lligams. Una mena de relació curta però intensa. Com un cafè. Encontres efímers però que ajuden a encarar el dia. Amb gent amb qui no tindríem gran cosa a dir-vos, potser perquè no trobaríeu les paraules. Però els saludos sí. Són com els petons, que no es gastes. No cal estalviar-los.

      I clar, m’agrada passar per davant de cal Marina i saludar-vos a tu i la Tunde. I a les taules i cadires que van sortint encara mig adormides.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s