250 “D Is For Dangerous”

(Alex Turner / Matt Helders / Jamie Cook / Nick O’Malley)Favourite_Worst_Nightmare

Arctic Monkeys

“Favourite Worst Nightmare”

2007

 La conxorxa oriental (i 3)

Estic dins el restaurant xinés, ocult dins una entitat femenina. Dins aquest vestit de dona, que em manté immobilitzat justament perquè no aguanta el pas del temps ni la meva amplada d’espatlles. He vingut fins aquí a la recerca del gatet perdut, segrestat per una banda de malfactors orientals. Tot i estar fermat, des d’aquesta cadira puc observar, analitzar, escodrinyar l’enemic. Treure’n conclusions concloents. Aquests galifardeus poc s’imaginen que mentre em serveixen l’àpat jo, amb les meves dots d’investigador, els hi vaig desmantellant el “tinglado”.

2n plat: alóz tles delícias

Al paio jubilat li han retirat el plat sense haver-ne tastat ni un mos. No m’ha tret la vista de sobre en tota l’estona, i el seu rictus foteta m’està treien de polleguera. Em vénen ganes d’alçar-me i trencar-li la cara. En un acte de serenor caic en el compte de què ara sóc una dona i que potser l’home, amb estil matusser, el que vol és seduir-me. L’he impressionat tant que fins i tot ha perdut la gana. Els que no han perdut la gana són la parella, que rosten els plats fins a endur-se el vernís. Ara que també s’esperen com jo, ella li fa algun comentari a l’home en veu baixa mentre em mira de reüll. Està clar que li parla de mi. L’home dissimula i no gosa a giràs, però noto que em mira a través dels ulls d’ella. Segur que em veu com una possible rival (estic totalment ficada en el paper…) i l’intoxica amb comentaris maliciosos i falses afirmacions. Se li veu de lluny l’enveja als ulls. És una serp verinosa de llengua bífida. Mentre amb una punta llepa el plat amb l’altra entra dins l’orella i se li menja el cervell. Val més tenir que desitjar, nena… I tu? Estàs perdut, desgraciat…

3r plat: telnera aglidulce

Tots els plats tenen el mateix gust, amb aquesta textura llefiscosa. I pensar que pot haver-hi el meu gat esmicolat no ajuda. Però he de fer el cor fort, empassar-me les manies i menjar-m’ho tot, com si res passés. Per no aixecar sospites. Sóc presoner de la meva malmesa disfressa que m’impedeix belluga’m de lloc si no vull ser descobert. A la paret del fons, a l’esquerra, hi ha una barra. I a la dreta una porta de doble full que dóna a la cuina (d’allí surten els plats) Entremig, un passadís. Duu als lavabos segons el cartell. Des de la meva posició no puc veure com és aquest passadís. Si no estigués presoner i pugés alçar-me simularia anar al lavabo. Entraria un moment per fer un riu (només cal pensar-hi perquè te’n vinguin ganes…) Esperaria un moment dins, calibrant la situació. Sortiria un altre cop al passadís assegurant-me que no em veu ningú. En algun lloc segur que havia una porta que hi ficava privat. Sense fer soroll obriria la porta, i la tancaria darrere meu per encarar un altre passadís, aquest molt més llarg i estret, mal il·luminat. Aquí el fil musical estaria callat. Tant sols silenci. Hi hauria portes a banda i banda. M’endinsaria al ventre de la bèstia. Obriria una de les portes. Hi hauria una mena de rebedor. Darrera unes vidrieres translúcides palpitaria una claror ataronjada. Feria olor a encens i cera cremada. S’escoltaria una música oriental, sumptuosa i delicada. Lentament aniria obrint la vidriera corredora i espiaria a l’interior. Seria un habitacle decorat amb catifes i tapissos de tons vius. Rengs de ciris escampats pel terra farien tremolar l’espai. Vetes de fum d’encens s’enfilarien amunt fins a esvair-se en una subtil boirina que gravitaria per tota l’estança. Hi haurien tres noies. Serien molt joves. Dues anirien pulcrament mudades amb vestits i ornaments orientals. El pentinat i l’excessiu maquillatge les faria més grans del que són. A la vegada totes dues maquillarien a la tercera noia que la tenia d’esquena. Duria un quimono de seda de colors llampants que li arribaria fins als peus. La llum ataronjada dels ciris i la pàtina d’encens donarien a l’escena un aspecte pictòric. Tot i estar molt concentrades en la seva tasca les dues noies s’adonarien de la meva presència. Paralitzades primer en una barreja de sorpresa i vergonya, es taparien la boca mig enriolades. L’altra noia es giraria amb parsimònia. Em miraria als ulls. El seu rostre, bellíssim, a mig maquillar, semblaria un quadre inacabat. Els seus ulls, foscos com la nit, es fixarien als meus. Sense deixar-me de mirar, amb les dues mans obriria el quimono i el deixaria lliscar espatlles avall fins plegar-se als seus peus. M’oferiria el seu cos com una fruita madura a punt de collir. Estaria totalment nua. De pell blanquíssima. Un cos menut i proporcionat. Pits breus i delicats. El sexe, pulcrament rasurat, dibuixaria una escletxa que convidaria a endinsar-s’hi i anar fins als confins de l’univers.

 –Aquí té les postles…       

Les postles: colnetto de nata

 –Aquí té les postles… Senyola! Peldoni. Que voldlà de postles?

La veu del cambrer m’ha retornat a la taula del restaurant. Esbosso un tímid somriure i, de mala gana escullo el primer que veig. El jubilat i el seu estúpid somriure continuen fixats en mi. L’home de l’altra taula ha demanat el compte mentre ella es fa la distreta i de reüll m’envia dards enverinats. Han arribat les postres. Cornetto de nata, marca no-t’hi-fixis. Unes postres molt vulgars per un sopar suposadament exòtic. Tenia presa per tornar a les meves indagacions. Del fons de l’habitació s’hauria obert una porta. Entraria una dona. El semblant de les tres adolescents canviaria. Xisclarien com a bogues. Fugiria pel passadís entrant al primer compartiment que trobaria, quedant-me quiet darrera la porta en silenci.

Foscor. S’ensumaria una fortor que tirava endarrere. No estaria sol a l’habitació. Percebria alguna presència aliena. A les palpentes buscaria algun interruptor. Encendria la llum. Un magatzem immens. Fileres de gàbies apilades. Gats, gossos, conills i altres animals domèstics que, amb la claror sobtada, començarien a gemegar de forma histèrica i desfermada. Ternals, cadenes i ganxos penjant del sostre. Al centre un piló de fusta amb ganivets de diferents mides i altres estris de dissecció. Un escorxador. Vísceres i fragments d’animals esbocinats. Escatxics i regalims. Tolls de sang. Fortor a por i a mort.     

Fugir. Del costat del restaurant arribaven crits i enrenou. Correria en direcció contraria, passadís avall. Al final de tot, creuaria una porta. Sortiria a la nit. S’encendrien varis focus il·luminant el pati exterior. Segurament seria el de la part posterior del restaurant. Alliberaria tots aquells animalons, però tenia clar que primer m’hauria d’enfrontar amb els seus captors. Començarien a sortit una munió de xinesos armats amb paelles, girapeixos i cullerots. Una trentena, mal comptats. Quedaria encerclat al mig del pati. De la meva disfressa, ara ja inútil, me’n desfaria d’una estrebada. Em quedaria literalment en calces. Aquest gest seria un primer cop d’efecte que sorprendria i desorientaria l’adversari (és una doble victòria desorientar un oriental…) En la batalla és bo dur la iniciativa psicològica. Conservaria les mitges i les sabates de taló alt. Els meus peus unflats havien quedat soldats dins les petites cavitats i ni amb l’ajut d’aquell exercit xinés n’hauríem sortit de treure-me-les. També duria els complements (rellotge, polseres, arracades, collarets…) que conferirien a la meva figura un aspecte més estrafolari. A un carallot se li escaparia el riure, que encomanaria a la resta, que començaria a enriolar-se sense esma. Una vegada desfogats (algun encara haurien de reprimir alguna riallada. Altres s’eixugarien les llàgrimes…) un babau, el més fort i alt, un gegant al costat dels altres, una anomalia de l’espècie, evidenciant poc sentit de l’humor, desfaria el cercle i va avançaria cap a mi amb cara de mala baba amb la intenció d’enllestir aquella comèdia. Tal com vindria li engaltaria una puntada als ous. L’espetec de clasca trencada ressonaria per tot el pati provocant un esglai general que fins i tot em sobtaria a mi. Aquella mole s’encongiria com un cuc. Em miraria amb expressió llastimosa. Una llàgrima relliscaria per la galta abans de caure al terra com un sac. Amb esportivitat deixaria que els seus sequaços retiressin aquella despulla humana.   

Licol d’alós

 –Espelo que el sopar hagi estat del seu aglat. Per la senyola… gentilesa de La glan mulalla…

El paio amb pinta de ser l’amo del local em serveix una copa fent tota una cerimònia. M’aclareix que es tracta de baijiu, un licor molt apreciat al seu país. Es queda palplantat esperant que degusti aquell beuratge. Perquè em deixi en pau me’l bec d’un glop. Per l’aspecte semblava inofensiu, però un cop dins crema com una mala cosa. És com si m’hagués empassat una palla borratja que baixa pel garganxó i acaba esclatant a l’estómac. El xinés, que primer s’ha sobtat, somriu complagut. Amb un gest li he demano el compte. Per un moment m’he tret de sobre aquell paio mentre la munió de xinesos empaellats s’hem tirarien al damunt. Canviarien de tàctica i ara atacarien en massa. En una perfecta coreografia els aniria eliminant amb un perfecte Kung-fu que em sortiria de dins amb una fluïdesa sorprenent. Aquella saviesa ancestral, retingut als meus gens ves a saber des de quantes generacions, ara s’expressaria de forma natural. Fent un salt, descrivint un gir de tres-cents seixanta graus, d’una sola puntada tombaria tota la primera filada. Mandíbules, nassos, pòmuls. Tot desencaixat. Una pluja de petits queixals dringarien i escamparien pel paviment. Amb suma agilitat esquivaria els cops infructuosos dels malfactors. El meu cos aniria i vindria. Desactivaria l’atac l’enemic amb precisió quirúrgica. Ossos trencats. Luxats. Tòrax enfonsats. Pulmons negats. Espinades dislocades. Cranis esberlats. Òrgans fora de servei. Sistemes nerviosos en col·lapse. El pati ple de xinesos adolorits escampats pel terra. L’últim esbirro que quedaria sa ni tant sols s’aproparia. Em llançaria la paella, amb tant mala traça que l’embarcaria al pati de veí. Acte seguit fugiria. Estaria tant atemorit que ensopegaria i es fotria de lloros contra el muntant de la porta. Em quedaria sol dempeus enmig d’aquell sacramental. Una veu esgarrifosa m’interpel·laria. Vindria de dalt la balconada:

 –Místel Pesquises! Aquest cop has alibat massa lluny! Pagalàs cal el teu atleviment!

Enmig d’un núvol de fum i espurnes va apareixeria una figura enigmàtica que em desafiaria. Alt com un sant Pau. Duria una túnica fins als peus, de color morat brillant, decorada amb símbols orientals daurats. De trets asiàtics. Ossut i esprimassat. Amb un bigoti allargassat. De fesomia era clavat al Fu-manxú. Hom diria que era ell. O el seu germà bessó. Seria la seva viva imatge. Sens dubte aquell personatge lucifèric era el jefe de la banda. D’aquella conxorxa oriental. Estava clar que aquest no empraria estris de cuina. Invocaria la màgia. El Kung-fu no seria suficient per aquest combat singular. Em clavaria la seva mirada diabòlica, vermella com la sang. Estendria els braços cap a mi amb gest enèrgic. De sobte he sentit un relligament a l’estómac. Estic marejat. Que em dispensi l’oponent. Un altre dia serà. Surto disparat cap a la porta. Creuo el passadís i torno al restaurant. El sopar no se m’ha ficat bé. El licor d’arròs ha causat un rebombori. Després de pagar emprenc la retirada. Desfaig la trajectòria d’entrada, i amb la mateixa encaració. Culs endarrere (el vestit aguantava a dures penes), arramblat a la paret i sense donar l’esquena a l’amo del local, que m’acomiada tot complagut fent reverències. Jo, servant-me el barret, corresponc a la seva cortesia amb simètrics gestos i expressions, tot i què en el meu cas són de ventre regirat i records pels seus avantpassats.

Digestió

El trajecte amb cotxe s’ha fet llarguíssim, amb ventositats incloses, que han caldejat l’ambient i embogonat els vidres. Quan he arribat a casa he esprintat fins al lavabo. Si d’allò se’n podia dir esprintar. Ho he fet com he pogut, a dures penes. El vestit s’ha esquinçat en mil bocins. Les sabates em crucificaven els peus. Els talons han acabat cedint fent-me anar un parell de cop pel terra. Com aquell que diu he acabat entrant a casa a marrameus. I amb els fets consumats. En mig de la munió de gats, que em miraven entre estorats i encuriosits, hi he vist el gatet petit que faltava.

Arctic Monkeys va ser un dels primers grups en difondre la seva música per Internet. D Is for Dangerous pertany al seu segon àlbum en estudi publicat d’any 2007.

2 respostes a “250 “D Is For Dangerous”

  1. Conclusió, la cuina xinesa no es el teu fort. per tranquilitzarte et puc dir que es mes economic posar pollastre i practic a un plat que anar a perseguir un gat.
    Per altra part aixo “em venen ganes d’alçar- me i trencar-li la cara” no m’imagino que et pugui sorgir aquest sentiment jajaja.
    I dues noies que et mirent e.. escena molt erotica.
    Molt bo!!!

    1. Hola Anna.
      Primer que tot, demanar excuses al del sector, en particular a tots els restaurants orientals que coloquialment anomenem “xinos”. Aquesta història no vol crear cap precedent ni generalitzar el fet de que en aquests locals es realitzin pràctiques il·legals. Però el Pesquises és així. N’hi donen un dit i se’n agafa el braç.

      En segon lloc Anna, donar-te les gràcies per aquest comentari. És la millor recompensa per qui fa el blog i la senyal inequívoca que “hi ha vida allà fora…”.

      Això de que “és més econòmic ficar-hi un pollastre”… ho serà per tu que comptes amb els de la tieta Carme. Ara, per segons qui, i suposant que està envaït de gats, igual li resulta “més pràctic” una altra cosa. I si no té escrúpols ja no et dic…

      Pel que fa a l’escena eròtica, el Pesquises està molt avesat a espiar darrera les finestres i portes. Una pràctica molt de poble i lligada amb la idiosincràsia del lloc…

      El Pesquises continuarà a l’aguait…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s