242 “(On Tuesdays She Used To Do) Yoga”

(Peter Hammill)Peter_Hammill-Over

Peter Hammill                

“Over”

1977

 

Una no-carta oberta a PH

Feia molt temps que tenia aquest tema a la “nevera”. Sento tanta devoció per Peter Hammill que volia que aquesta entrada al blog fos especial. De fet vaig tindre la idea de convertir-la en una mena de carta oberta dirigida al mateix Peter Hammill. Una declaració de fan incondicional. Amb el Dani (el nostre traductor de capçalera) ja teniem un pla traçat. Un text contingut però sincer en que mostraria el meu respecte i consideració envers la seva obra, que m’ha acompanyat al llarg de tants anys. Un text degudament traduït a l’anglès i difós via xarxes. Ja estudiaríem la millor manera de fer-lo arribar a mans de Peter Hammill in person. Francament no m’hi veig en aquest paper. No el sabria fer. En el millor del casos, imaginant una hipotètica trobada amb Hammill, l’únic que l’hi podria transmetre seria una càlida abraçada de gratitud per tots els bons moments que m’ha dispensat la seva música.

Una cosa que, val a dir, no he fet mai i que sempre he qüestionat. És a dir, barrejar la vessant artística amb la personal. Que ens agradi molt l’obra d’un autor no significa que hi hagem de congeniar. Ni tant sols ens ha de caure bé. Hi ha tot un debat obert al respecte. La història n’està plena de casos en que al darrere d’obres intel·ligents s’hi amaga un veritable imbècil. No és el cas del Peter Hammill. Ans al contrari. La intuïció o el desig em fan pensar que és un bon paio. Una persona íntegra que ha sabut viure d’allò que més li agrada sense rendir-se a les exigències del mercat, passant de modes i tendències. Si és simpàtic, de tracte afable o un estirat no en tinc ni idea.

Abans d’emprendre-me-les amb l’esmentada carta oberta a PH i per tindre més coneixement de causa, vaig voler aprofundir en la seva biografia. Vaig comprar l’únic llibre que hi ha sobre ell en castellà. A les poques pàgines el meu projecte es va endur un cop mortal. Just quan vaig saber que PH detestava als grupies, fruit d’algunes males experiències durant la primera etapa de Van Der Graaf Generator, dels que PH ha estat l’alma mater i líder indiscutible. Això em va deixar tocat i desarmat. Em vaig oblidar de les pàgines biogràfiques per anar directament a les dedicades a l’obra. Concretament a les que analitzava els treballs i on es recollia algunes lletres traduïdes. M’oblidava de la vida i anava a l’obra. I abandonava definitivament la idea de la carta oberta.

Els millors discs de l’any. Els 200 millors discs de la dècada. Les 500 millors cançons de la història. Les 10.000 músiques de sempre més. Llista a llista, any darrere any anava veien com Peter Hammill no figurava en cap. Al principi m’indignava. Com podia ser que un músic de la seva talla ni tant sols se’l mencionés? Després ja m’ho prenia amb resignació. D’uns anys ençà però em sento alleugerit, content de constatar que el nom de Hammill no apareix per enlloc. Penso que és una manera de preservar la seva excepcionalitat. Fora del circuit convencional. De les jornades a temps patit. Dels convenis laborals. Del gremi. Perquè, parafrasejant al Toti Soler referint-se a la seva pròpia música, el que ell fa “és una altra cosa”. Perquè es percep que les seves cançons no són simplement el fruit del treball d’un bon artesà. Hammill s’hi deixa la pell. I l’ànima. S’hi deixa la vida. Per explicar-ho no trobo millors paraules que les de Julio Murillo:

  “Hammill es un poeta, un poeta que juega al juego de la desmitificación al intentar romper ese molde de maníaco depresivo en el que se ha visto confinado. Lo cierto es que la vida es una de sus manías favoritas y la muerte una de sus depresiones periódicas. Y con la vida y la muerte pinta cuadros que son canciones.”

live-peterhammill_26r-1

Ho vaig poder constatar la nit del 12 de novembre de 1986 a la sala Cibeles de Barcelona, l’únic cop que l’he escoltat en directe. Sol dalt l’escenari, alternant piano i acústica. I la veu. va anar desgranant tema darrera tema amb absoluta entrega. Va acabar el concert abatut i amb llàgrimes als ulls. Per parlar d’aquella nit torno a les paraules de Murillo:

 “Memorable, creedme. Al salir caminamos casi en silencio. Creo que interiormente dábamos las gracias por haber vivido aquellos lejanos tiempos, por conocer a Hammill y por haberle visto en estos turbulentos días. Hammill ha sido el faro, el destello, la referencia. Si él está ahí, nosotros también.”

La versió que fa Joan Francesc Dalmau (magnífica!) i la traducció del text al català són una adaptació lliure, no literal, però que respecta totalment l’esperit de la cançó. Sé que amb aquesta proposta al Joan Francesc el vaig ficar en un compromís doncs, per la tessitura de veu i el seu estil peculiar, Peter Hammill és inimitable. Amb ell sols valen les reinterpretacions ad libitum. Tot un repte que ha superat amb nota. Sens dubte aquestes versions que tant generosament ens dispensen la gent de per aquí és la millor aportació d’aquest blog. Mil gràcies!

6 comentaris

  1. Joan Francesc

    No coneixia Peter Hammill. Va ser en Jordi Giribet qui me’l va donar a conèixer, passant-me també les lletres. El disc OVER em sembla magnífic. I sí, em va posar en un compromís demanant-me que adaptés (On tuesday she used to do) Yoga. Peter Hammill té un registre de veu molt potent, una manera de cantar molt especial i compon unes melodies que no són línials. A més de totes aquestes virtuds, la producció de la versió d’estudi és molt encertada, amb efectes sonors que reforcen els passatges més intensos de la lletra. L’únic que podia aportar era una adaptació de la lletra perquè musicalment està clar que no podia arribar ni a un mínim nivell acceptable. Espero que si finalment Mr Cansongs contacta amb Peter Hammill, no l’apegregui per culpa de la meva interpretació. Sort que les imatges aconseguides pel Jordi fan que valgui molt la pena veure el video! Per adaptar el tema només amb guitarra em va ajudar aquesta versió en directe del mateix Peter Hammill, a la qual em podia acostar una miqueta més que a la que va enregistrar a l’estudi. Aquí us la deixo, pels que tingueu curiositat de veure com la fa ell amb res més que la guitarra.

    1. Joan Francesc.
      Un cop més moltes gràcies per la teva col·laboració i suport incondicional. De debò penso que aportacions com les teves i les de altres músics de la comarca són les que donen veritable valor a aquest blog.

      Una abraçada!

  2. Vicent

    Quan als USA tinguin una consideració semblant per l’Albert Pla, posem per cas, podrem escoltar sense complexos artistes com aquest Peter (aquí en diríem el petit de cal Eril)

    1. Hola Vicent.
      És encomiable la defensa aferrissada que fas dels nostres. Dels músics catalans concretament. I està molt bé. Penso però que això no té perquè comportar el rebuig dels forasters. Aquesta controvèrsia ja l’hem tinguts altres vegades. En tot cas miro de triar als artistes al marge de la seva procedència. Dylan, si en lloc de néixer a Minnesota ho hagués fet, posem pel cas, a Massoteres segurament hagués acabat muntant una granja de porcs per la Cooperativa. En això del màrqueting hem de reconèixer que els anglosaxons s’ho saben muntar bé per vendre lo seu. Però no per això li em de fer un lleig si el que ens volen vendre és bo. I Peter Hammill ho és. En aquest sentit Hammill està lliure de tota sospita doncs està fora, a anys llum de l’star system. Vull dir que de propaganda, ben poca.

      A mi també m’agrada El Petit de cal Eril (Albert pla també, però no tant) Entre ell i Peter Hammill, si he d’escollir, trio al Peter Hammill. Per una qüestió purament sentimental. És un dels meus. Del meu temps. Perquè, diguéssim, ell i jo “vam fer la guerra junts”. El Petit de cal Eril (a qui no descarto que surti al blog) segur que ja té qui ha fet camí al seu costat. La seva pròpia guerra. Tots tenim els nostres propis companys de fatigues.

      Gràcies pel teu comentari, Vicent.

      Una abraçada!

  3. jms

    Les lletres no fan les paraules:
    Quan escolto músics d’aquest calibre, em sap greu no entendre a la primera tot el que diuen, haver de buscar les lletres i, paper en ma, intuir el que volen dir.
    (Altres músics tenen cançons amb músiques prou maques, de lletres que valdria més no entendre mai. Coses de l’idioma)

    M’agrada OVER i el video de la cançó Ioga. Bona feina!

    Ah!, el Petit de cal Eril va viure a Massoteres i no va muntar cap granja de porcs. Com a molt, empaitava sargantanes al sol.

    Salut!

    1. Hola Josep M.
      Al meu entendre una de les virtuts de Hammill (i que no he mencionat a l’escrit) és la seva capacitat de projectar lletra i música cap una mateixa direcció. És a dir, que la música transmet, ja deixa intuir allò que la lletra explica. Forma i contingut van de la mà. Quants cop no ens hem trobem amb el cas contrari? (i passa també amb grups de renom…) Cançons que ens parlen de desamor o desesperació a ritme de salsa. O que volen explicar històries d’eufòria i entusiasme i ho fan amb desgana i ensopiment. Encara que no sapiguem idiomes, a Hammill se li entén tot. Això no treu que sigui interessant conèixer les seves paraules doncs Hammill és un veritable poeta.

      Xocant lo del Petit de cal Eril i Massoteres. No en sabia res del seu pas per aquest petit poblet que no conec però que em venen ganes de visitar. La veritat és que el vaig escollir per la proximitat amb Guissona (per lligar amb lo de les granges) i perquè la sonoritat del nom em resulta simpàtic.

      Em complau saber que la meva teoria dylaniana/cooperativa no té perquè complir-se. El talent ha superat la tradició.

      Moltes gràcies per les teves paraules, sempre encoratjadores.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s