234 “The Sad Song”

(Fredo Viola)Fredo Viola-the-turn

Fredo Viola                 

“The Turn”

2008

 

De sol a sol

El Marc és pagès de de tota la vida. Fill d’un llogaret de la Segarra, de ben jovenet va deixar l’escola per anar al poble a viure amb el tiet i la tieta, dos concos que ja s’havien fet grans. Els aniria bé algú com el Marc per treballar les terres i no estar tant sols. El Marc no és ni prim ni gras. Ni baix ni alt. És de la mida que n’hi ha més, com diria la tieta. Encara que duu rellotge, les jornades no les marca pas les hores sinó el sol. De sol a sol, junt amb el tiet, entre sembrats, oliveres i ametllers, segons la temporada. A migdia i a la nit, puntual, la tieta ja els hi té el plat a taula. L’escena, mal il·luminada, suggereix un cenacle, versió reduïda d’aquell Sant Sopar que penja de la paret.

De caràcter apocat, el Marc sempre ha dut una vida abnegada, consagrada al treball i als preceptes de bon veí inculcats per la família i les Sagrades Escriptures. No ha faltat mai a missa de dotze ni a les festes de guardar. De casa sempre surt clenxat, afaitat,  encoloniat, net i polit. Modest i clàssic en el vestir, sempre sembla dur una peça de més de la que pertoca per l’època que som. I no ha abandonat mai l’advertència maternal d’anar cordat fins dalt.

Reservat i poc donat a la tertúlia, els diumenges a la tarda acostuma a anar al cafè  (una tallat a l’hivern, una sense alcohol a l’estiu) Seu sol a fullejar el diari. És el mirón a les partides de cartes. El figurant en els debats. El prudent en els partits de futbol. El que assenteix a les reunions. El convidat de pedra en els convits.

Amb qui més confiança té el Marc és amb el Pau, el seu veí, també pagès, encara que aquest d’un tarannà diferent. Ell, diguéssim, està més al dia. L’església ni la trepitja. I freqüenta altra mena de temples nocturns.

Han passat els anys. El Marc és a un pas de la jubilació. Els tiets són morts. Els pares són morts. El Pau també. S’ha quedat sol en una casa buida, només plena de records. I del Sant Sopar. Ara els seus sopars són un cenacle d’un sol membre. Una versió mínima. Abstracta. Com una reducció d’aquesta cuina moderna que tant es porta avui en dia. Un plat ben gran amb un petit escatxic al mig.

Vaig escoltar una frase que podria definir la música de Fred Viola. Vindria a dir més o menys que “lo més modern és una cosa tant antiga que ja se’ns havia oblidat”.

1 comentari

  1. L’Anna Casteràs em fa arribar aquest comentari per mail:

    “El Marc valia la pena deixar per escrit una reflexió de la seva vida i persona.
    Jo afegiria que te un tarannà vintage.
    Seguint el model dels pagesos de fa 50 anys. Ara amb extinció.
    Molt bé!”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s