229 “21st Century Schizoid Man”

(Robert Fripp / Ian McDonald / Greg Lake / Michael Giles / Peter Sinfield)In_the_Court_of_the_Crimson_King_-_40th_Anniversary_Box_Set_-_Front_cover

King Crimson                

“In The Court of The Crimson King”

1969

 

Els tancs

Anava bé de temps.  Quan un té massa temps pensa. I qui pensa, es capfica. I a vegades això no és bo. M’havia apuntat al Curs d’iniciació a la Narrativa que feien a la Biblioteca. Al bar del davant m’esperava que fos l’hora entre cafès i notícies inquietants. Auguris  de repressió. I en aquest context penses: té sentit apuntar-se a un Curs d’iniciació a la Narrativa, de dos mesos de durada si d’un moment a un altre ens poden enviar els tancs? Trobar la porta del super tancada? No poder sortir ni de casa i que pels carrers només transiti la por? I em vaig ficar a pensar de quina manera aquesta amenaça podria alterar la meva vida. Com podria, concretament, impedir que fes el curs. Vaig passar de la idea a la hipòtesi. A valorar que de sobte, realment un tanc irrompés dins la plaça Sant Antoni, davant mateix de la Biblioteca. De seguida em vaig ficar a buscar pel mòbil mesures de tancs (de 3,60 a 3,75, segons model) A confrontar-les amb l’amplada dels carrers. I sí, passaria justet, però passaria. Podria fugir carrer Major amunt, on aquest s’estreny. Potser alguns balcons o balustrades no donarien. Però tant és. No hi havia res salvat. Aquesta gent no mira prim i segur que res aturaria la marxa del blindat, escapçant al seu pas les façanes que calgui, deixant tot el carrer Major amb les vides domèstiques a l’aire. Una 13 Rue del Percebe allargassada. Llavors he recordat que la tieta Nuri viu en aquell carrer. Segur que l’enrenou la sorprendria fent cafè, o asseguda al balancí trucant la senyora Maruja.

Immers en aquestes disquisicions m’he adonat que el curs ja deuria estar a misses dites. He acabat de perdre el temps debaten-me entre la vergonya de fer tard i el pensament, poc decorós, de que aquell curs potser tenia les hores contades. En tot cas, el llegir m’ha fet perdre l’escriure.

Però en un acte de valor i dignitat, i per poder assegurar la meva assistència el segon dia de curs, he ordit un pla. Es tractaria, bàsicament, de parar un parany. D’amagat, bordejaria la ciutat per la perifèria. Travessaria l’Ondara amb la llibreta entre les dents. Un cop fora de l’aigua, atrauria l’atenció del tanc i, amb flegma taurina, esperaria fins l’últim moment per endinsar-me al casc antic. Triaria un carrer prou ample pel que el tanc es veiés amb cor de perseguir-me. El carrer Estudi sembla un bon presagi. Aniria corrent per carrers cada cop més estrets amb aquella mole d’acer xafant-me els talons, enderrocant murs, enduent-se tot al seu pas en mig d’un núvol de pols, espurnes i gemecs esgarrifosos.

Finalment els carrers vencerien la bèstia, que a l’emblemàtic carrer de les Piques quedaria estrebada i sepultada de runa a l’alçada de la taverna El Bola. Jo seguiria corrent, i deixaria cada cop més endarrere als tripulants sortint del tanc, ara un munt de ferralla, atordits i emblanquinats, entre pols i estossegs, davant la mirada atònita dels parroquians, dels gegants i caps grossos que hi han al davant la taverna, i dels Pubill, que sempre seuen a la fresca. Ja fora de perill i minorant el pas enfilaria per Lluís Folquet, que dona just al costat de la Biblioteca. Travessaria el porxo amb pas sigilós però segur per entrar a l’edifici i, ara sí, començar el Curs d’introducció a la Narrativa.

King Crimsom emprenia el seu regnat amb un disc realment contundent, que obria amb aquest 21st Century Schizoid Man demolidor. Un regne on Robert Fripp exercia de veritable monarca. Peter Sinfield, de trobador. I la resta, de vassalls, amb tota la força i destresa al seu servei per erigir tot un imperi.

A la xarxa no he trobat el tema original del disc (suposo per una qüestió de drets) El que sí hi han són múltiples versions en directe enregistrades pel grup en diferents etapes, condicions i qualitats de so. També es troben infinitat de versions de lo més variat. Com a exemple n’he triat una que m’ha semblat exòtica.

https://youtu.be/5q_Yo13XD7o

5 comentaris

  1. No sé si és el millor disc de l’ínclit Robert Fripp, que ha anat mutant el grup des de finals dels ‘60 fins ara mateix, però com que només conec una mica bé “In the court of the Crimson King”, “In the wake of Poseidon” i el potentíssim “Discipline”, trobo que el disc que proposes és dels tres millors de la seva producció.
    Fripp juga sempre amb propostes molt experimentals (El disc Discipline n’és un exemple amb temes com “Elephant talk”, “Thela Hun Ginjeet” o “Discipline”) combinades amb unes balades precioses com “I talk to the wind” del disc que recomanes: https://youtu.be/tJa5sxlvsVg
    Per cert, la història que ens expliques de com podries escapolir-te del tanc espanyol aprofitant-te dels teus profunds coneixements urbanístics del casc antic targarí no dubto que et pot servir pet compensar la teva campana al curs de narrativa. He rigut molt.
    Salut, estimat.

    1. Jaume. Per la teva tranquil·litat puc dir-te que com bon alumne vaig anar al primer dia de curs. Senzillament el supòsit que no vam poder assistir-hi va ser el tema proposat per escriure el primer exercici. El Josep de Ferro també ve. Tenim bona professora i bons companys de curs. Segur que ens ho passarem molt bé i aprendrem molt.

      Pel que fa a King Crimson he de discrepar amb el teu criteri doncs jo destacaria practicament tota la seva discografia. Entenc que deuries estar per altres coses i et van passar per alt. Sinó estic segur que t’agradarien tant o més com els que esmentes. Cal reconèixer però que “In The Court of The Crimson King” com a primer disc és brutal. La formula per a que tots els discos siguin bons no té secret. Robert Fripp, alma mater del grup, anava canviant sovint de personal, aconseguint amb això dues coses. Assolir el màxim de motivació. I evitar l’estancament. Així evitava l’esgotament i l’apatia que pateixen molts quant ja porten uns quants anys junts. Una formula certament intel·ligent. Per citar-ne algun, esmentaria “Larks’ Tongues in Aspic”, disc imprescindible. O “Islands”, on el grup fa gala d’una vena més jazzística que de costum.

      Aquí sí que s’escau allò de “el Rei a mort! Visca el Rei!”

      1. El que et deia…
        La qüestió no és que jo consideri aquests discs com els més bons, simplement, conec molt poc la resta.😊

    2. El que et deia…
      Per cert, preciosa “Talk To The Wind”.
      Hi ha aquesta versió de Steve Hackett i alguns ex-Crimson que val la pena. Impecable

  2. Penjo un comentari que m’ha enviat el Josep del Ferro per correu electrònic. El missatge diu així…

    Gràcies Jordi per haver ensarronat als conductors babaus del tanc i fer-los pujar pel carrer les Piques per deixar-los amb un pam de pols i de nassos colgats de la runa de la seva pròpia ignorància. El tanc símbol d’un poder centralitzador i, sobretot, curt d’orella mostra la força bruta d’una majoria armada front una minoria pacífica. David contra Goliat. Però com en la llegenda el dèbil venç al fort amb l’enginy.

    El tanc és un crònica-relat satíric que ridiculitza una actitud tan absurda que es permet l’escarni i la burla fins a l’extrem de l’exageració més aguda.

    L’anònim i filantrop heroi, que potser va amb bata de quadres i espardenyes a conjunt, burla a l’artilleria armada i encadenada fins les dents amb llapis i plomes ben esmolades. Es mofa de les seves formes amb humor i subtilesa -L’humor és una excel·lent eina alliberadora per fer front a les injustícies i insolidaritats humanes- I es passa pel forro les tàctiques i estratègies militars d’una cort oligàrquica que exerceix i protegeix el seu poder amb mà de ferro i ànima de plom. En definitiva, l’humor és un gran tònic contra l’estupidesa.

    La música dels “King Crimson” a ritme militar autoritari i contundent del principi (introducció) i reiteratiu, improvisat i complex (desenvolupament) on el tanc va amunt i avall emportant-se totes les balconades de forma caòtica. Acabant amb l’èxtasi de la victòria (final) on l’heroi acaba entrant a l’edifici del saber després de vèncer, sense tirar ni un tret, a l’enemic més poderós, però a la vegada, innocent.

    Ni devem una al teu heroi per haver-nos salvat de l’abisme! Espero que no portin uns tancs més petits! No sé per a quins carrers els faríem passar!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s