220 “London Calling”

(Joe Strummer / Mick Jones)The Clash-London Calling

The Clash                  

“London Calling”

1979

 

Clàssic del Punk

Per aquests dies mandra, ralentí i calor inclement, què millor que un clàssic incontestable. Bona música i poc text. Molt gra i poca palla. The Clash i el seu exitòs London Calling, un torpede just a la línia de flotació. El títol de la cançó fa referència a la frase amb que la BBC obria les seves emissions pels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial (“This is London calling…”es podria traduir com “Aquí Londres emetent…”)

London Calling és un manifest, tota una proclama on es fa referència a temes candents del moment relacionats amb el perill nuclear, el canvi climàtic, l’atur, el mercat musical, els conflictes racials i l’abús de drogues a la Gran Bretanya.

La portada, aparentment molt senzilla però força treballada. Des de la tipografia, un homenatge al primer àlbum d´Elvis Presley fins a la fotografia (obra de la fotògrafa Pennie Smith), tècnicament fluixa però impactant i plena de força. La revista Q la va escollir com una de les millors portades de la història, perquè “captura l’últim moment del rock and roll, la pèrdua total del control”.

La versió d’estudi, una en directe, totes dues subtitulades al castellà. I una versió catxonda amb noms il·lustres.

Anuncis

2 comentaris

  1. jm

    Ja feia dos anys que sonava amb força els God Save The Queen dels seus cosins. Grups que aportaven música molt més contundent, rock carregat dl’inconformis-me que va arribar per dir les coses més clares i trencar amb el purisme musical dominant.
    A mi em va enxampar en plena inèrcia Deep Purple, Patti Smith, Zeppelin i tal. A través dels joves de la colla faria el salt a la Polla Records.
    Després cap a ECM i Windham Hill Records, dos bons llocs on refugiar-se.

    Bueno Jordi, tu fot-li !

    1. Carai Josep M, quin periple musical/vital més ben explicat i bonic! Jo també vaig seguir un camí semblant. Del frenesí a l’assossec. De l’ímpetu a la reflexió. I entenc que vols dir que ja no estem per estridències. Tots aquests escarafalls són pel jovent.

      De tant en tant però, fora de tota lògica, em deixo arrossegar per ritmes frenètics i, d’amagatotis, esbosso una ballaruga que desafia lumbagos, ciàtiques i mals d’esquena.

      Mentre el cos aguanti li anirem foten!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s