205 “Journey’s End”

(Mark Tranmer / Roger Quigley)AllMyBadThoughtsMontgolfier

The Montgolfier Brothers

“All My Bad Thoughts”

2005

 

La Marlon i l’Elviro (un conte per a nens… grans)

Els anomenarem pel seu nom artístic ja que ni el nostre alfabet ni els muscles facials donen per esmentar els seus veritables noms. La Marlon i l’Elviro són dos tenebriònids. Dos petits escarabats, vaja. Vivien placidament i en el silenci en la foscor d’una antiga sitja de cal Mònic. En aquell paradís obscur i florit sols arribaven, de tant en tant, apagats murmuris i lleus indicis de claror. Un bon dia però, de sobte, un estrany brunzit va pertorbar aquella pau que semblava eterna. L’aspiradora va xuclar les dues cuques, que es desplaçaven per dins del  llarguíssim tub ingràvides i a tomballons, com si d’un trajecte per muntanyes russes es tractés (Yujuuuu…!!!!) s’han capbussat en un mar de pols (puff…) Les cuirasses dels dos coleòpters, negres i enllustrades, ara semblaven dues croquetes enfarinades. El sostre es va obrir de cop i els dos petits escarabats es van quedar enlluernats. El Jaume els va col·locar en un pot de vidre que feia a la vegada d’habitacle i nau espacial. De cop tot era llum. En un tres i no res havien passat de la foscor d’una casa adossada a la lluminossitat d’un xalet amb vistes, de finestrals immensos, alts de dalt a baix i de 360 graus d’amplària. Per sort el Jaume els hi va suministrar unes ulleres de sol (tot un detall) que ha fet més agradable el trajecte. No han estat gaire més d’una dotzena de quilòmetres, però pels petits escarabats va ser com viatjar a anys llum. Van fer escala a cal Torrelles, on van fer nit. Varem ficat el pot habitacle/nau de vidre en un racó del cobert, entre unes caixes que el protegien i garantien la penombra. El Jaume, que està en tot, els hi va moblar l’estança amb uns quant terrossos per tal que es sentissin com a casa.

L’endemà ha arribat el gran dia. Després d’un matí llarg i incert, a la tarda el pot ha volat fins a cal Trepat. Un immens complex de naus que arriben més enllà d’on afigura la vista. Uns estudis cinematogràfics tant grans que enriu-te’n de la Metro, o la Paramunt… A la nau 18 concretament, els esperava tot l’equip amb el set de gravació. Tot era apunt. L’atrezzo, els focus, les càmeres, els tècnics… No hi havia temps a perdre. Al món del cinema el temps és or, i tant aviat han ficat les potes dins la nau (corre, corre…) que s’han hagut de ficar en marxa, com aquell que diu, sense temps ni per espolsar-se. El director els hi ha donat instruccions. La Marlon seria qui actuaria. L’Elviro es quedaria a la banqueta per si de cas algun contratemps. Tots dos eren un sac de nervis i a la pobra Marlon li tremolaven totes sis cames. Però en un tres i no res, que el director ha cridat “acció!”, que la Marlon, amb pas ferm i decidit ha fet tot el trajecte sense parpellejar. Mentre, l’Elviro s’ho mirava des de la penombra amb el dilema del cantant d’òpera suplent (que es sap tots els papers) que espera entre bambolines, neguitós (vol i dol) tan de bo si el titular no té cap percans, veiam si es torça un turmell. La Marlon ha fet un paperàs. Ha fet tot el recorregut amb tanta desenvoltura que semblava que ho hagués fet tota la vida. Rebia les felicitacions de tothom, i l’abraçada emocionada i sincera de l’Elviro. Aquella magnífica interpretació donaria la volta al món i quedaria immortalitzada per sempre.

La Marlon i l’Elviro s’han quedat a viure a cal Trepat. Amb el semblant encara emocionat, s’han endinsat sota el moll (negre sobre negre) dins el fossar fosc i confortable. Allà construiran la seva nova llar. Esperaran que la fama truqui a la porta. I passats els anys viuran feliços rememorant els dies de glòria. També enyoraran casa seva, l’antiga sitja. Hi faran arribar fotos i postals a la família (imatges d’ells dos sota les llums dels flaixos) perquè orgullosos, puguin presumir d’artistes. Els diumenges trauran dues cadires i s’asseuran a la fresca. Miraran els cotxes passar plens de gent atrafegada, ignorant que allí hi viuen dos veritables estrelles.

A partir d’aquell dia, quan passo per davant de cal Trepat, a l’alçada del fossar, aixeco el braç i saludo.

Mr Pesquises. Gina Sylton affaire és un fragment del vídeo que s’està gestant per celebrar els 200 Cansongs i en el que apareixeran els personatges més emblemàtics del blogs. Per raons mediàtiques i perquè sembla que aquest sense sentit té certa coherència per si sol, s’ha cregut adient penjar aquest avançament per calmar els espasmes dels seguidors.

Mr Pesquises – Gina Sylton affaire from Jordi Giribet on Vimeo.

També podeu veure la notícia de la gravació que Tàrrega Televisió ha publicat en aquest enllaç…

http://www.tarrega.tv/el-museu-trepat-professionalitzara-el-lloguer-despais-per-al-rodatge-de-produccions-audiovisuals/

Anuncis

5 comentaris

  1. jm

    Atenció, tenim els hereus Kafka rondant per l’Urgell.
    Lo del cini anirà directe al Majestic, oi?
    Anquina sala?

    Mentrestant vai a vere si trobo coses dels Montgolfiers, que sona molt bé i promet.

    1. Els hereus de Kafka rodant per l’Urgell… molt bona!
      Lo del Majestic… no ho veig clar. De moment ens haurem de conformar amb la pantalla del mòbil.

      The Mongolfier Brothers fan una música molt suggerent. Llàstima que es prodiguen poc. Segons figura a la Wikipedia tant sols han publicat 3 àlbums. El darrer, aquest “All My Bad Thoughts” és el que tinc més mamat i al meu criteri és el millor dels 3. Un molt bon disc. Potser per trobar més gènero d’aquest “germans” caldria seguir als dos membres del grup, el Mark Tranmer i el Roger Quigley. Per quan hagi sortit del restaurant xinés ja tinc previst que el Pesquises segueixi la pista de les seves respectives trajectòries en solitari.

      Si vols investigar pel teu compte, que tinguis bona sort!

  2. Joan Francesc Dalmau

    Al video no he sabut veure la nota en què certifiqueu que no s’shan maltractat animals per fer aquest curt, però no crec que ningú pugui sospitar una monstruositat així de Mr Cansongs i la seva troupe quan els han donat fins i tot ulleres de sol i en parlen amb l’afecte de qui els saluda des de la carretera mentre ells guaiten passar els cotxes asseguts a la fresca. De tota manera, consulteu a en Pesquises si legalment cal certificar-ho, mai se sap…

    1. Ha estat una animalada no afegir una nota als crèdits certificant que “cap animal ha pres mal durant el rodatge”. Ens arrisquem a les denuncies i atacs dels partits animalistes. Que se’ns tirin a sobre com a feres. Que les associacions protectores d’animals ens aviïn els gossos. Haurem de fer un altre reportatge televisiu on surtin els escarabats explicant lo bé que els vam tractar. Endur-nos-els cap a casa si cal a viure a cos de rei. Ja ho consultarem al Pesquises… Ni que sembli una bestiesa.

  3. joanamades

    Hola, Jordi!

    Felicitats sinceres a toooot l’equip del rodatge. Bravo, bravo, bravo!! I, en especial… sóc fan de la Marlon i l’Elviro.

    Una abraçada!

    Toni

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s