200 “Child in Time”

(Ritchie Blackmore / Ian Gillan / Roger Glover / Jon Lord / Ian Paice)deep_purple_in_rock

Deep Purple

“Deep Purple In Rock”

1970

 

La música i el nostre temps

200

Aquests darrers dies he estat donant tombs al fet de realitzar una enquesta entre els lectors habituals d’aquest Cansongs per tal que fessin una llista amb les seves cançons preferides. De quantes cançons ha de ser aquesta llista? Quantes cançons calen per definir-nos musicalment? Durant 200 lliuraments han anat desfilant per aquest bloc una llista amb voluntat de ser eclèctic i obert. A la pràctica potser no ho és tant. Ni d’eclèctica ni d’oberta. Una tria de música no fa més que dibuixar una mena de mapa del gust del qui les ha escollit. Hom pot pensar que 200 cançons són poques i falten més dades per acabar de dibuixar aquest ampli espectre del que un presumeix. I potser resulta que és al contrari. Que com més dades, com més informació s’hi aporta més definits queden les seves preferències, essent cada cop menys variades. Segurament queda palès que tots som presoners de la nostra època. I que poca cosa s’hi pot fer. Per molt que ens anem a rebuscar algun incunable de l’any de la picassó, o descobrim l’extravagància de més rabiosa actualitat. Com més ens volem ocultar darrera la capa de la diversitat més quedem al descobert en la nostra concreció. Més mostrem de quina música estem fets.

Les altres

En aquesta llista hi figuren, naturalment, les nostres adorades i admirades cançons. Les que mostrem ufanosos. Tant impecables i formals elles. Però hi falten les altres. Les que estimem a deshores i d’amagat. Les que desperten passions. Els objectes del desig. Brutes i pervertides. Les querides a qui fiquem un pis per cites secretes. Les que mai traurem de passeig ni durem als convits. Amors inconfessables, que mai figuraran en un Cansongs. Com no hi figurarà, per exemple, aquelles melodies que als llunyans anys d’infantessa m’atrapaven davant el televisor a l’hora de berenar. Lo Locomotoro, el Capitán Tan, el Tio Aquiles i la Valentina… i los hermanos Malasombra…

Com tampoc hi serà el Nearer, My God, to Thee que tants cops sentia, quan encara hi havia cel i infern, aquell nen temorós de Déu dins els freds murs de l’església a missa de dotze, en versió pot ajustada però entregada, de fervoroses feligreses allargant les notes en llarguíssims calderons fins a perdre el món de vista vorejant l’èxtasi rotllo dervix giratori.

Vós souuuuuu, Senyooooor, la llum del meuuuuu cooooooor,
vós souuuu la meva forçaaaaaa.
En vós, Senyoooooor, jo trobo el meu bééééééé,
vós m’ompliu de jooooooiaaaaa.

Ni parlar-ne d’El jardín prohibido. Dies d’inseguretat, acne i hormones esvalotades. Ens ficàvem a resguard del món dins la penombra del Club, una mena de pseudodiscoteca que ens feia de refugi.

Les altres podríen ser moltes més però ens allargaríem massa i no cal.

Deep Purple

Quan un pensa en Deep Purple li ve al cap la magnífica Smoke in the water, amb el riff de guitarra més famós de la història (potser junt amb (I can’t get no) Satisfaction, del The Rolling Stones). Com a tema jo prefereixo Child in Time. Veritable peça de Heavy metal de cambra en que la banda de  Hertford (Anglaterra) desplega tots els seus recursos tècnics i estilístics. Des de la formació clàssica d’alguns dels seus membres fins a la descomunal força del rock dur més potent. Va ser Deep Purple precisament el grup que em va permetre fer el salt de la música més popular a la més alternativa (per dir-ne d’alguna manera). Aquest In Rock va ser un dels primers elepés que vaig comprar de manera individual i conscient. El vaig demanar a Discoplay. El sistema avui en dia sembla rudimentari. T’arribava a casa un catàleg amb les “novetats”. Per fer la comanda omplies una butlleta que enviaves per correu ordinari. Discoplay t’enviava el paquet també per correu, contra reemborsament. Tot plegat uns quinze dies si fa o no fa. Quan la cosa estava al caure passava per davant de correus o em feia el trobadís amb el carter (una de les meves especialitats) per veure si l’home em deia les paraules màgiques “t’ha arribat un paquet…”. En aquest punt creuar-me amb el carter, interpel·lar-lo amb la mirada i obtenir una simple salutació de cortesia era un moment realment decebedors. Quan pronunciava les paraules, allò era festa major. No me’n veia l’hora de trucar al timbre. Esperar neguitós a l’entrada, envoltat de caixes de litines, gasoses i sifons. Només entrar al petit despatx tancat amb clau jo ja el veia allà, emergent d’entre sobres blancs de diferents mides, un paquet marró d’uns 30 x 30 cm embalatjat amb cinta adhesiva amb el distintius de la casa. Després de formular els tràmits burocràtics sortir espitat amb el gènero a les mans. En aquell moment era feliç. Crec que inclús més que quan finalment podia escoltar el disc. De com i on els escoltava ja en vaig parlar en uns dels primers Cansongs. Les meves peregrinacions amunt i avall del poble amb els elapés sota el braç pertanyen a una altra història.

Anuncis

16 comentaris

  1. POLLASTRE AMB PEBROTS VERDS I SALSA DEEP PURPLE.

    12:59:

    El mòbil em vibra damunt del marbre de la cuina, és un nou mail d’Album de Cansongs, el 200!!, com sempre a deshores. La ventatja de tenir quatre ulls és que puc llegir a la vegada el Cansongs i mirar el que hi ha a la gelatera per preparar el dinar. Connecto el youtube a l’altaveu auto amplificat i li presento “Child in Time”, el boto del volum volta 360º.
    Esmolo el ganivet a ritme del rif de Blackmore , la petxuga de pollastre esgrogueeix fins al pas fronterer del carabassa, el color resta immòbil, l’inoxidable de la fulla li barra el pas. Esquartejo el pollastre a tacs irregulars, els sal-pebro i col.loco en un plat fondo, tallo unes làmines d’all i les escampo damunt del pollastre amb un bon raig d’oli d’oliva, salsa de soja i romaní, ho deixo masserar amb la veu d’Ian Gillian; el pollastre desestructurat, per efecte de les fines làmines d’all visiona una granja estereoscòpica en una bucòlica existència vegetariana. Mentre en Gillian acota la masseració de l’aviram, per la post de fusta hi passa a tall de ganivet, els pebrots verds i la pastanaga guillotinats a rodantxes i la ceba tendra a tires llargues de verd a blanc. Un toll d’oli d’oliva, espera escalfat dins la cassola l’arribada dels talls de pollastre, amalgamassats per la soja, alls i romaní; els rosteix a foc lent fins que un raig de conyac flamejat fa sortir el daurat brillant (9,3 de l’Oreal) que tenia amagat el pollastre. Reservo la vianda cuita i amb l’oli del rostit caramelitzo la ceba, la pastanaga i els pebrots verds, hi tiro la segona meitat de la copa de vi blanc, la primera se m’ha vessat dins la boca en el precís moment on la cançó feia: Oooooooo! oooooooo!. Un cop les verdures són cuites, encara un pic cruixents, hi afegeixo el pollastre i ho deixo coure una copa de vi més. I amb aquestes “Chil in Time” ha sonat tres cops.

    13:35h:

    M’assec a taula en l’últim crit desgarra goles de Gillan: Ohhhhhhhhh!! 200 cansongs!!

    PD: He trobat un cabell daurat dins del plat, el pollastre no em contesta la pregunta, potser ho sabran els DEEP PURPLE, torna a sonar “Child in Time”, la campana extractora salta pels aires!

    Per molts cansongs més, una abraçada sonora.

    1. Enric, lo creuament del dinar amb el Cansongs ha originar que fessis una troballa culinària. Una veritable creació de masterchef. El plat que has elaborat deu ser un “Chicken Time”. Un plat molt musical i cridaner que sens dubte farà les delícies del personal i més d’un xisclarà de gust. Tot un èxit gastronòmic de timeporada.

      Moltes gràcies! En vida vostra!

      Mr Cansongs

  2. Joan Francesc

    Felicitats per aquests 200 Cansongs!!!! A mi em sembla que has assolit l’objectiu de ser eclèctic i obert, oferint a més un plus deliciós de bons textos i l’impagable personatge de Mr. Pesquises, per fi destacat com es mereix en un espai propi!
    Sempre ve de gust escoltar el Deep Purpple (Per cert, Enric, compte a la cuina amb els ganivets amb aquesta trempera, no sigui que als crits dels Deep Purpple s’hi afegeixi el teu!!)
    En fi, Mr Cansogns: Ara a empaitar el 300!!!!

    1. Moltes gràcies als que seguiu de manera abnegada aquest blog. El Cansongs també us pertany. Sí, el Pesquises s’ha plantat pel seu compte. Ha deixat de cotitzar i sols treballa en negre. Un home tant pragmàtic com ell ha decidit que lo que destinava a l’Agència Tributària millor invertir-ho en whiskys. Total, si amb una feina tant perillosa com la seva té pocs números d’arribar a vell. També hi ha el tema dels desplaçaments interestel·lars. Ves a saber si d’un dia per l’altre fa cap a una galàxia independent i s’hi queda. Es trobaria que tot lo que hauria pagat fins llavors hauria estat a fons perdut.

      Som-hi cap als 300!!!

      Moltes gràcies!!!

      Mr Cansongs

  3. Josep Rius

    “Yo he visto cosas que vosotros no creeríais: Naves de ataque en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo; como lágrimas en la lluvia…, es hora de morir.”

    Probablement el Jordi quan escolta sons interessants abans de que es perdin en el temps, els comparteix. Aquí però no cal que es mori ningú, que ja se’n mort prous últimament…
    Quan una persona fa l’exercici de regirar en les calaixos del temps i la memòria per trobar la música que vol donar a conèixer a un grup de persones, està d’alguna manera, obrint una caixa de música íntima i transferible. En el fons inicialment desendreçada però un cop buidada el que aparentment semblava un corpus heterogeni esdevé un conjunt d’allò més homogeni. Possiblement a causa del que tots som captius: l’estètica o, dit d’una altra forma, el cànon de bellesa i perfecció que ens ha anat acompanyant des de que vam néixer. I que es va polint a mesura que els diferents elements erosius (els anys, o millor dit, el temps) que ens acompanyen durant el curt perible anomenat vida ens van transformant en un ens del tot personal.
    Cadascú a la seva manera va escoltant i guardant els sons que per diferents motius l’han captivat o trasbalsat. Però que guarda? La música o l’emoció? Jo conec una persona que per no gastar l’emoció no escolta de nou la cançó que ha descobert i li agrada per així tornar-la a sentir de nou passat el temps. Ja que si ho fa massa sovint perd, en part, el seu encanteri. I el que vol, tot justament, es tornar a sentir l’emoció amb tota la seva intensitat en la propera escolta.
    Mono/a dependents musicals/emocionals? Si.
    Llibertat? Si, si us plau. Llibertat en escoltar, sentir la música i expressar-la i expressar-ho cadascú a la seva manera.
    Que compartim quan compartim cançons? Música o emocions? Ambdues coses, no?
    Compartir emocions per a que no es perdin en el temps…

    Salut,

    1. Josep, si amb algú he compartit emocions i estètiques musicals és precisament amb tu. Sent molt diferents com som, si que tenim en comú aquesta curiositat insaciable per descobrir nous grups, noves músiques, nous sons. Noves emocions si vols dir-ho així. I també compartim un temps comú que això alhora de definir uns gustos estètics considero que és determinant. I això és una constant que encara dura avui en dia. I per molts anys.

      Josep, moltes gràcies pel comentari.

      Per cert, aquest que no torna a escoltar la cançó per no malgastar l’emoció, no seràs pas tu…?

  4. Ramon

    Hola Jordi!!
    Que per molts anys poguem gaudir del teu CANSONGS.
    Que no hi manquin ni la música ni els teus comentaris.
    Que conservis la constància de publicar-lo.
    Que ens continuis emocionant.
    Que ens despertis els records més llunyans.
    Que ens facis riure.
    Que ens motivis a escriure alguna resposta.
    Que ens facis sentir membres de la nostra generació.
    Que ens facis membres de noves generacions musicals.

    Arreveure!!!

    Ramon Cuñé

    1. Moltes gràcies Ramon pels teus bons desitjos. En entrades com aquesta hi han dades i anècdotes privades que tant sols uns quants les podem acabar assaborir del tot. Intentaré compaginar, no sé si amb bon criteri o no, temes més generalistes amb anècdotes que busquin la complicitat dels qui les van compartir.

      Que per molts anys ho puguem disfrutar!

      Una abraçada

  5. Sisco

    Felicitats per aquest gran nombre de cansongs ara per els 300…saps que tenim pendent un debat de flamenc…

    1. Moltes gràcies, Sisco. Celebro que segueixis aquest blog. Sí, ara cap als 300!

      Ja que fas esment del flamenc dir que és precisament un dels estils musicals que trobo a faltar més. En aquesta llista de 200 temes tant sols hi han dues entrades que s’hi apropen. Enrique Morente (Cansongs núm. 30) i Paco de Lucía (núm. 92), però cap de les dues propostes podem dir que siguin flamenc flamenc. Morente, veritable malson dels puristes, fa una altra cosa. Per la seva banda el guitarrista d’Algesires, junt amb Al Di Meola & John McLaughlin, es dedica més a la fusió en un exercici exhibicionista de primer ordre per part de tots tres guitarristes. Uns veritables monstres.

      Sempre he tingut el desig d’endinsar-me en el flamenc. Escoltar-ne més. Poder distingir els diferents pals. Ara mateix sols en puc esbrinar dos. Un són les sevillanes, pel seu caràcter festiu i cadència rítmica. L’altre és el martinete, pel repicar de l’enclusa (una obvietat de poc mèrit, vaja) Potser un dia ens podem asseure junts compartint flamenc i uns quintos i ensenyar-me les interioritats d’aquest apassionat i bell estil musical.

      Moltes gràcies de nou.

      Una abraçada

  6. jm

    molt bò el pollastre Dip Purpel de l’Enric, l’he llegit amb fam, amb una acceleració que ha acabat gairebé a lo Speed King.
    Quins records el Discoplay.
    Tu Jordi relates molt bé l’ànsia que originava l’espera del Reembolso. En algun lloc dec tenir una capsa plena de butlletins. En aquestes coses soc una mica bastant fetixista: Dissabte encara vaig comprar les 300 pàgines amb tapa dura i sobrecoberta de la Història dels Led Zeppelin.
    Pues, això, Jordi: que tinguem molt més Cansongs, plens de records emocionats que ens transporten i ens fan sentir vius a través d’aquesta cosa tan estranya com és la música..
    Salut!

    1. Sí Josep M. “Discoplay” ens va nodrir de música que no trobàvem a Discos Garriga. Recordo que per aquella època dels reemborsaments també hi havia “Pa & música”, una casa de Barcelona amb un catàleg molt més alternatiu que el de Discoplay. Oferien gravacions pirates i tot. No equivaldrien als top manta d’ara, eh…? Els discos pirates eren gravacions (normalment de concerts) no oficials, però que eren acceptats per la gent del mundillo. La qualitat del so d’aquestes gravacions acostumava a ser dolent tirant a pèssim. Ara amb el digital no sé com ha quedat aquest tema. De fet la xarxa en va plena de gravacions espontànies de concerts i penjades gairebé a temps real. Tot allò ha passat a la història… Seguirem explicant batalletes.

      Gràcies per la teva constància i entusiasme.

  7. Ei, bon home! Felicitats per arribar a la cota 200!! Com sempre, un plaer llegir els teus sucosos comentaris i propostes musicals. Gràcies per eixamplar-nos mirades als mons de la música i, el literari, amb els teus escrits i reflexions personals, així, com també, un plaer veure els vídeos que ens apropes, sobretot, sobretot, sobretot els de collita pròpia.
    Pel que fa a la proposta eclèctica de la cota 200, Genial! Tot un còctel el que apropes. Servidor va enganxar-se a la tele amb els “Chiripitiflauticos” ja que els “Malasombra” foren malos de verdad! I el Sandro Giacobbe… per l’època, “El jardín prohibido” sonava i molt! però, el Deep Purple, antològic! Com sempre les cobertes dels discos impressionaven i aquesta versió del mont Rushmore en versió Deep Purple tenia molta trempera.

    Felicitats, Mr. Cansongs (Vos, sí que sou la llum del nostre cor)

    Toni

    1. Hola Toni.
      Tot un plaer tenir-te de seguidor incondicional. Amb seguidors així el blog agafa veritable sentit.
      Moltes gràcies i per molts anys també per la part que us toca!

      Una abraçada

      Jordi

  8. Vicent

    Deep Purple em va impressionar quan els vaig conèixer (!970?) pel seu domini dels instruments i una acústica total, que jo havia d’escoltar fent parades per refer-me de la impressió. Crec que Pink Floid, a part del nom, van beure bastant d’ells. Més tard, també vaig conèixer King Crimson…, com Jethro Tull, la ressaca dels anys 60. Aquí, mentrestant, Raimon continuava dient NO. Suposo que no desapareixerà del tot; que jo recordi, aquesta és la quarta vegada que diu que es retira…

    Salut i vibracions!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s