195 “Sound and Vision”

(David Bowie)low_album

David Bowie

“Low”

1977

 

Cerimònies de la confusió

Que els temps estan canviant és una evidència. I amb ells també canvien les maneres en que ens arriba la música i com la gestionem. Nous hàbits, nous formats i formes. Una mena de ens que tot just arribem a entreveure ja muta cap a altres formes cada cop més insospitades. Que lluny queda tot aquell món del lp sota el braç… Just aquesta setmana que els Rolling Stones han tret nou disc nou en estudi sembla ben bé un fet anacrònic. Em refereixo al fet d’editar un disc físicament. Que es pugui palpar. Perquè dona la sensació que ja ningú compra discos (ojo, que amb casos com aquest del Rolling’s segur en venen milions…) Però per norma general la tendència sembla dur-nos cap a un altre lloc. Que la discogràfica de torn es prengui la molèstia de fer arribar un disc a les botigues sembla formar part d’una litúrgia, congregar als  fidels que encara combreguen amb formes rodones. En definitiva té l’aparença d’un acte simbòlic que desencadenarà, això sí, tot una reacció en cadena que és realment el veritable objectiu (de les discogràfiques), lo que mou els diners, llegeixis: descàrregues (legals i il·legals) per Internet, activitat a les xarxes socials, difusió i marxandatge, redireccionaments cap a altres àrees de mercat i un llarg etc que se’ns escapa de les mans (sols el totpoderós Big Data ho sap…)

Per què dic això? Doncs perquè els criteris per escollir el Cansongs d’avui ja no ha seguit els vells postulats habituals. Perquè, a dalt figura, com sempre, la caràtula d’un disc. Una cançó en concret encapçala la entrada. Però la tria s’ha fet sense tenir en compte cap d’aquests elements. El concepte d’àlbum s’ha perdut. Ni tant sols la cançó aquí és important. És Sound and Vision com podia haver estat qualsevol altre. Ja ho deia el meu pare: lo més important de la música són les harmonies. Venia a dir que ben harmonitzat El chiringuito, del Georgie Dann podria arribar a ser sublim. El que aquí realment es vol mostrar és aquesta mena de cerimònia de so i llum (so i visió…) (David Casamitjana, com collons es pot gravar tot això…?) Aquesta bacanal desfermada, aquesta catarsi col·lectiva que penja de la xarxa i que realment no correspon a cap disc en concret. Els canons s’han trencat. Ves a saber si sols per aquesta vegada o per sempre. Ja es veurà. Ara no escoltem la música asseguts al mig d’una sala amb els ulls tancats. Ara escoltem i mirem alhora, amb els oberts, i ens deixem seduir per les cerimònies de la confusió.  

La fascinació ha pogut amb el rigor. Crec que aquest cop val la pena pecar i deixar-se temptat pels cants de sirena d’aquest acte de màgia, blanca, negra o ves a saber de quin color.

El gran Beck exerceix de mestre de cerimònies. En aquest any que ens ha deixat, tampoc bé malament un nou homenatge a David Bowie, el nostre alienígena preferit….

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s