194 “Don’t Do It”

(Holland / Dozier / Holland)the-last-waltz

The Band

“The Last Waltz”

1978

 

The Last Waltz. 40 anys

Aquest passat 25 de novembre es van complir 40 anys de l’històric concert de The Band, The Last Waltz, al Winterland de San Francisco, California. Aquest concert, que suposava la despedida del grup canadenc, va congregar un grapat d’artistes de primera fila, entre altres, Neil Young, Muddy Waters, Emmylou Harris, Van Morrison, Bob Dylan o Eric Clapton. Ara, per commemorar aquesta efemèrides es publicaran edicions per donar i per vendre. Edicions de luxe, per a col·leccionistes, numerades, limitades i tota la pesca.

Aquí al Cansongs, per deixar-ne constància, hem triat justament un tema que no venia inclòs al triple lp original. Es tracta de Baby Don’t You Do It (que The Band van abreviar com Don’t Do It), tema originariament escrit per a The Supremes, però que va enregistrar per primer cop Marvin Gaye al seu àlbum How Sweet It Is to Be Loved by You (1964) És considerat un clàssic entre els grups Mod degut a les versions que van fer The Small Faces, From The Beginning (1967) o The Who, Who’s Next (1971)

Per cert, aquest àlbum és un altre dels que lluïen a l’aparador del Garriga (Harry’s en dèiem, en plan de broma) Al seu dia no en vaig fer massa cas. En aquella època estava més pel rock simfònic i músiques més siderals. Avui en dia, com més va més aprecio aquesta altra mena de música, que toca més de peus a terra i que ens parla de qüestions més mundanes.

La versió de The Band que tanca el documental The Last Waltz, de Martin Scorsese. També les versions de The Who, The Small Faces i Marvin Gaye. Les diferències estilístiques són evidents.

Anuncis

2 comentaris

  1. jm

    Doncs per mi, The Last Waltz sempre ha sigut un disc que m’ha costat païr. Aquella sensació de que éra un orgue de gats (tot i que sé que no ho és), si no fos perque la colecció de musics convidats ho feia una mica més digerible. Fins hi tot crec que l’enregistrament del disc en directe va ser desastrosa, havent-se de reparar posteriorment en estudi.

    De concerts retro, jo soc més d’aquell for Bangla Desh del Harrison (amb una portada d’aquelles que va fer obrir els ulls al mon), on per cert, em sembla que hi va tocar el Leon Russell, aquell homenot amb barbes que ens ha deixat fa poc.

    I d’homenot, per mi també ho era el Garriga de Targa, el botiguer de discos que recordo especialment cada vegada que en parles: alt (a mi m’ho semblava), amb aquella ganyota que feia mentre es posava bé les ulleres, o quan arrufava el nas si li demanava que punxes algún disc que ves a saber si acabaria comprant…

    Discos Garriga, Cal Jorba de Manresa i Discoplay,
    Ah!, i el Transbord quan anavem a Andorra.

    Més fato, va, Jordi !

    1. Sí que ho era d’alt, sí, el Garriga. Amb aquella bata grisa de botiguer de tota la vida. Jo també vaig haver de conviure amb aquelles ganyotes que feia al demanar-li de punxar un disc. “A veam que tal sona… ara si pot ficar un troset de cap al mig…?” Tota una experiència. Una mena d’Spotify de l’època, amb fragments aleatoris (amb una mica de sort fins i tot podies triar el tema “punxi sisplau una miqueta del tercer de la cara A…”) i amb la pressió de saber que no podies abusar si no estaves disposat a fer gasto. Uns altres temps. Un personatge entranyable al cap i a la fi.

      Discos Garriga, Discos Castelló, a Barcelona, Discoplay, Pan & Música, Discos Comando si anavem a Andorra eren els meus punts d’avituallament.

      Anirem a per més fato…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s