177 “Old Man”

(Neil Young)Harvest

Neil Young

“Harvest”

1972

 

El rock i el temps.

Aquest passat dilluns [21 de juny] Neil Young va actuar al Poble Espanyol de Barcelona. Va presentar The Monsanto Years, enèsim treball del cantautor canadenc. El disc el signa el propi Young junt amb Promise of the Real, formació liderada per Lukas Nelson, fill del mític Willie Nelson. El fet que Neil Young continuï en actiu i fent gires promocionals m’ha fet pensar en l’article El poder de las leyendas, que Diego A. Manrique encapçala amb aquest enunciat del tot eloqüent:

El rock todavía no se ha reconciliado con con las realidades biológicas. A diferencia del blues, el jazz o el flamenco, que veneran la longevidad, sigue encandilando con quimeras de eterna juventud: sexo alborotado, vehículos acelerando, resacas asumibles, cortes de manga al futuro. Pero ¿qué ocurre cuando los artistas entran en la tercera edad y quieren, necesitan, les apetece seguir actuando? Por no hablar de los propios seguidores, en la frontera de la jubilación.

A la resta de l’article Manrique (crític musical de verb poderós i adjectiu àcid) es pregunta pel fet que a hores d’ara artistes septuagenaris com Bob Dylan, Leonard Cohen, Bruce Springsteen o el mateix Neil Young  encara siguin quins encapçalin cartells d’importants festivals i omplin estadis.

“Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic” [La cita se sol atribuir a James Dean, tot i que és una línia de diàleg que diu John Derek a la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta (1949), de Nicholas Ray] sembla resumir l’ideari d’un bon rocker. “És millor cremar de pressa que esvair-se lentament”, una sentència de Kurt Cobain que Neil Young va incloure a la cançó Hey hey, my my (Into the black), escrita per ell l’any 1979. Molts diran que en el fons mantenir aquest actitud rebel fa referència a l’esperit i no pas al cos, encara que alguns a fe que ho van complir al peu de la lletra. Però el temps passa i la mateixa realitat sembla trair la premissa del rock. Les revolucions col·lectives cotitzen a la baixa. A nivell individual la música sempre resulta ser un bàlsam reparadora. Els concerts dels vells rockers potser només són manifestacions nostàlgiques dels qui un dia van creure en utopies.

Old man és una cançó que Young va escriure pel cuidador del seu ranxo Broken Arrow Ranch, al norte de California, El tema respon més a qüestions existencials que no pas a rebel·lies juvenils.

Anuncis

12 comentaris

  1. Vicent

    Guitarra ben tocada i cançó ben aconseguida.

    1. Sí. Aquest és dels teus, Vicent…
      Gràcies pel comentari.

      Jordi

  2. Vicent

    No hi ha recanvi per a tota aquest tropa. Són una llum inconfusible. Els Beatles hi van posar el cromatisme, i els Pink Floid la profunditat. Molts altres van muntar al cavall de llibertat que donaven els instruments elèctrics, i n’hi ha una colla, els Michael Jacson, Rod Stewart…, però la llum original no té més sacerdots que la mantinguin que els que la van iniciar; fora d’això, la música màquina, on les paraules han deixat de ser missatge, que t’ho fa replantejar tot plegat. Perquè amb allò que va començar com a música popular, pop, no es pot fer gaire més que aderezzos per tornar al mateix. Em ve al cap “traveling light”, de Cliff Richard, amb els tres acords, La, Re i Mi, acompanyat pels Shadows, que van encantar tota una generació amb les seves guitarres Fender. Però cada país te la seva música popular i culta, i en això, els italians, tan a la baixa avui, em continuen fent enveja. Aquí el que sobreviu ho fa disfressat de rumba palanganera.

    1. Entre altres motivacions, un dels propòsit amb que va neixer aquest blog va ser el de demostrar, amb dits i fets, que de música bona sempre n’hi ha hagut, en hi ha, i sempre n’hi haurà, al marge d’èpoques, tendències i estils. Just en contraposició dels qui defensen la música de la seva època com a dogma de fe, l’única opció veritable i genuïna. Just com fas tu, de manera aferrissada, verdader paladí de la melodia, guardià entre el vinil (permetem el joc de paraules…) de la música del teu temps (val a dir que jugues amb bones cartes, i raons no te’n falten)

      Ja m’agrada tindre debat. Seguidors atents que pensin d’una altra manera. Però entrem en terreny enfangat. En qüestions sentimentals no hi ha possibilitat de convèncer a l’altre (tampoc és la intenció…) Malgrat la controvèrsia ha de prevaldre la tolerància. I en aquesta disputa musical, com a bon guardià, sé que respectes els codis d’honor.

      Per cert, molt bons tots els noms que esmentes, veritables pioners. Ja ho veus, sóc mal adversari i dono poc joc a l’enfrontament.

      Gràcies pel teu comentari, molt interessant i apassionat.

      Jordi

  3. Hola Mr Cansongs, llamativa canción con una letra para reflexionar.
    Me llamo la atención la frase que “El Rock no se ha reconciliado con las realidades biológicas” quizás porque, creo yo, siempre fue junto a Metálica los géneros musicales rebeldes de la música, no incluyo al Reggeton ni a otros porque los catálogos en otra lista. La vejez es un tema profundo creo yo, del como llegar, de lo que se hizo o no durante la juventud etc…
    Ahora bien, la canción no ha estado mal, la guitarra suena muy bien.
    Muchas Gracias por ésta perlita Mr Cansongs hasta otra Saludines 😊😊😊

    1. Celebro que t’agradi el tema. En gustos musicals també veig que ets força eclèctica.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  4. Vicent

    Oh, deu us en guard d’una discussió, jo expresso el que em sembla sense cap ànim de fer-ne debat, més encara sabent que en aquestes petites coses el normal és que cadascú sigui del seu temps, però en això també hi ha una quantificació de l’expressió artística, una mica com les ones, que envien nous fronts periòdicament -d’aquí la generació del 98, la del del 68, la nouvelle vague, aplicada al cine, etc- i que capten especialment la gent d’una edat. Pels de la meva, son els Beatles, Paul Simon, Joan Baez, Bob Dylan, Paul Anka, Johnny Hallyday, a França, Serrat entre els nostres…, que són del 42, any amunt, any avall, i que ens ha proporcionat una determinada consciència d’estar en fase i de sentir-te’n admirador i col·lega al mateix temps. Després, pots sentir coses interessants, però ja no hi estàs en ressonància, el front d’ona ja ha passat, acceptes que ara els toca a altres, però ja no ho entens internament, no t’hi identifiques, trobes que tot és el mateix, que els matisos no s’ho valen, i vens a deduir que tot és un procés intern de receptivitat. Fora d’això hi ha la idea intel·lectualitzada de com ens agradaria que fossin les coses, però aquí, també, tothom balla amb la seva.

    Bé, perdona pel rotllo,

    Vicent

    1. Suposo que a tots els que fem un blog ens agrada rebre impressions alienes. El sol fet de rebre-les ens convenç que no escrivim per les parets. I ens anima a continuar. Comentaris com els teus enriqueixen el blog i donen vidilla.

      Molt bones reflexions.

      Gràcies un altre cop.

  5. Bon dia mr. Cansongs.
    Avui gràcies al teu bloc i al sentir Neil Young, m’he traslladat a un racó de la meva memória que tenia molt amagada.
    Per a mi la música te aquesta màgia, sentir una canço que va ser important i fa anys que no sents, et fa traslladar-te a un petit trailer d’un moment de la teva historia personal, crec que no hi ha res que pugui activar d’aquesta manera tant inmediata, sensacións, sentiments i accións pretérites… No es meravellos?
    La frase “Els concerts dels vells rockers potser només són manifestacions nostàlgiques dels qui un dia van creure en utopies”, m’ha conmogut. Es veritat, creiem en utopies, desconec si ara algú pot creure encara en una utopia, la esperança em fa pensar que si, i que espero, sigui una creença directament lligada a la juventut o a esperits lliures, que per sort encara en queden molts!!!
    Gràcies Mr. Cansongs, per de tant en tant, mouren’s per dins iu fer-nos sentir vius.

    1. David, em complau remoure la part emocional amb el Cansongs. I també celebro moltíssim que un professional del medi com tu apreciï la feina d’aquest blog. De fet un dia d’aquest volia demanar la teva col·laboració per parlar precisament dels tècnics de so i el seu paper dins el món de la música. Segur que serà revelador…

      Gràcies i fins aviat!

      Jordi

  6. Joan Francesc

    Neil Young forma part de la banda sonora de la meva adolescència i aquest tema és un dels meus preferits! Pel que fa a la temàtica del rock i l’edat, la veritat és que és una putada que el rock s’associï només als joves perquè si et fas gran i et continua agradant no llueixes. Sort que els Stones, el Dylan, el mateix Young i tants altres trenquen amb el tòpic. Suposo que el lligam entre la joventut i el rock ve pel fet que era o és música de rebel·lia i, en general, a mesura que et fas gran et van domesticant per via estomacal (vaja, que has de menjar, necessites peles i comences a empassar-te gripaus) i la teva rebel·lia té cada vegada una aparença menys creïble, encara que potser realment siguis més rebel que de jovenet. En qualsevol cas, aquesta merda d’eslògan de “viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic” és més propi d’un necròfil que d’un roquer. Com diria Brassens, “si tens pressa per palmar, pots passar tu davant” Per cert, el seu sí que era un eslògan bo: “Morir per les idees? D’acord, però de mort lenta” 🙂

    1. Magnífic i revelador comentari.
      Dona bo mantindre el blog per establir diàlegs com aquest.

      Gràcies!

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s