171 “Purple Rain”

(Prince)Princepurplerain

Prince & The Revolution

“Purple Rain”

1984

 

Passing shot

Jo havia estat un enginyer jove i brillant. El futur m’augurava els millors presagis. Les millors empreses se’n rifaven. Fins que un bon dia vaig accedir com a Cap de control de qualitat en una empresa de pilotes de tennis, una de les empreses top del sector i que aspirava a ser lider del mercat. Al cap de pocs mesos l’empresa aconseguia ser suministrador oficial de Grand Slam. Encara era relativament jove, estava feliçment casat, afillat, i a la cúspide de la meva carrera professional. Un guanyador, vaja.

Quan arribaven els grans tornejos, l’empresa ens proporcionava entrades. Normalment però, els dies feiners alguns companys de feina i jo passàvem les tardes al pub bevent cervesa i mirant els partits per la televisió. El tennis mai m’havia dit gran cosa. Ara però, que estava directament lligat amb la meva feina, m’hi havia aficionat. A nivell tècnic les pilotes són un element crucial en aquest joc. Igual que ho és la superfície o la climatologia. En el cas de les pilotes només ho sabíem apreciar els del ram. N’hi havia que eren capaços de gaudir del joc també. De la èpica, deien, mentre jo em centrava exclusivament, disfrutant tant o més que ells, en tot allò mesurable. Tot allò empíric. Al meu cap només hi havia patrons. Conceptes com pressió, acceleració, temperatura, resistència, inèrcia… Ens fixàvem fins al més mínim detall. I havia aquell gest, el que fan els tennistes abans de cada sacada, de palpar les pilotes per triar-ne “les bones” de “les dolentes”. Al principi aquest gest reiterat i maquinal era motiu d’acudits recurrents i bromes còmplices entre la gent del sector. Amb el temps s’han deixat de fer, tret d’algun esporàdic comentari irònic o somriure foteta.

El gest però continua fent-se. Sempre el mateix ritual. Tres pilotes, una de descartada. La manera amb la qual es desprenen de la pilota duu implícit un absolut menyspreu. Realment és una bona tocada de pilotes. Vaig començar a malfiar-me d’aquell gest. Un podria pensar que es tracta d’un tic. D’un hàbit o vici involuntari. Sense solta ni volta. Buit de tota intenció. Anant més enllà, un podria sospitar que es tracta d’un pla maquiavèl·lic perpetrat per la competència. Un missatge subliminal destinat a minar la confiança dels grans capos del circuit. Però no. Es percebia en la mirada. En la manera d’examinar la bola. Una saviesa innata del tacte. El jugador en qüestió ja podia ser curt de gambals que amb fraccions de segon era capaç d’intuir tot allò que anys i anys d’avanços tècnics no havien pogut detectar.

D’alguna manera s’estava qüestionant la meva feina, als meus nassos i davant de tothom. Realment era humiliant. Jo aguantava al fons de la pista estoicament. Havia revisat de dalt a baix tot el processos de producció. La qualitat dels materials, la pressió, l’acoblament, el mullit… Després de la feina, em passava tardes senceres al magatzem encetant pots i examinant les pilotes després de colpejar-les amb una raqueta contra el terra una bona estona. Mai havia aconseguit detectar cap diferència substancial entre les pilotes, tret de quan perdia els nervis i m’acarnissava amb una fins a destrossar-la de manera despietada.

Van passar els anys i el Dow Jones apretava. La Direcció va decidir fer un canvi de rumb. “necessitem vents nous”, em van dir. Havien detectat en mi “falta de frescor”. Em van despatxar. Al meu lloc, és clar, en van fitxar un altre. Un enginyer  jove i brillant que cotitzava a l’alça. Vaig encaixar el cop amb esportivitat. Tot i la meva flegma britànica la veritat és que els hi hagués fotut empassar les pilotes pel cul. A casa les coses no anaven millor. La dona m’havia deixat. Els fills es buscaven la vida a l’estranger. Els veia un cop a l’any. Ara bevia sol en pubs alternatius. Continuava mirant els partits de tennis, sols per fustigar-me amb aquell gest tocacollons. M’havia tornat irascible i malparlat. Havia incubat dins meu l’odi més visceral. El que havia començat com una broma innocent, ara s’havia convertit en el pitjor dels menyspreus.

Malgrat totes les mesures de seguretat no em va ser difícil accedir a les instal·lacions fent anar la meva reputació i els contactes entre els membres de l’organització. Tampoc van sospitar que duia un revòlver amagat. Coneixia el protocol. Vaig esperar pacientment dins el vestidor a que acabés el partit. De la pista només m’arribava una remor apaivagada i sense cap interès. Així com el número u va entrar li vaig clavar dos trets. La tercera bala me la vaig reservar per a mi. No vaig tindre temps d’avaluar si era la millor o la pitjor de les tres.

Anuncis

5 comentaris

  1. Joan Francesc

    Les històries de mr cansongs són cada dia millors. Hauries danar pensant a fer una tria per a una edició impressa.!

    1. Ja està publicat Joan Francesc! En format digital. El paper l’hem de fer anar amb cura. No es pot embrutar amb qualsevol cosa. Val més reservar-lo per escriptor de debò i romàntics com tu.

  2. A primera plana de la secció de necrològiques, hi ha la fotografia de l’escena del crim. Segons diu la noticia, l’assassinat s’ha perpetrat al vestidor del número 1 del món del tennis. A la fotografia s’hi veu una sala tipus camerino. Amb tot el llarg d’una paret farcida de taquilles, una banqueta de fusta de color wengue i un enorme mirall de peu. Mentre vaig llegint la notícia, miro de reüll la fotografia de l’escena del crim, i em ve a l’esme la cronologia dels fets. De cop apareix el cos del campió, immòbil al terra, al costat d’un toll de sang, i davant del mirall, palplantat, hi ha reflexat el seu assassí. S’apunta amb la pistola directament al cap, el pols quiet, la mirada perduda i la desició presa. Sona un tret sec, un ace, un punt de servei directe. De dins del mirall esbossinat, en surt un tsunami de pilotes de tennis, que inunden el vestidor. L’assassí, desprevingut per la situació, a punt de quedar sepultat per la marea de pilotes, després de dos glopades d’histerisme, s’arrauleix amb el mullit de les pilotes, com un edredó farcit de peluixos acarona un nadó. Mentre l’assassí es dona un bany de pilotes, a l’altre costat de ciutat, al despatx de la seva antiga empresa, el nou i jove ingenier acaba de redisenyar una nova pilota. Un pilota sense mullit, sense colors, una pilota de cautxú convertida en munició contra els ulls de les manifestacions. Una bola de partit. Mentre, ens falten boles per jugar.

  3. Joan Francesc

    Enric, esteu sembrats! Gran final!

    1. Estic d’acord JF. Final memorable. L’escrit només era el piloteig. L’epíleg de l’Enric ha estat l’autèntic partit. Ha valgut la pena tant d’escalfament per viure aquest final amb tie-break o mort súbita inclosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s