167 “The Barbarian”

(Béla Bartók / arranjaments: Keith Emerson /Greg Lake / Carl Palmer)44e32-elp

Emerson, Lake & Palmer

“Emerson, Lake & Palmer”

1970

 

Keith Emerson

Aquests darrers dies han estat especialment luctuosos pel que fa al món musical. S’han produït diverses pèrdues rellevants. Una d’elles va ser la de George Martin, productor musical i figura cabdal en la trajectoria de The Beatles. Per això se’l coneixia amb el sobrenom de “el cinquè beatle”. També ens va deixar Naná Vasconcelos, extraordinari percusionista brasiler que va col·laborar amb innumerables músics de la talla de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Milton Nascimento, David Byrne, Jack DeJohnette, B. B. King o Pat Metheny per citar-ne només alguns.

Però avui una pèrdua més propera a la meva, diguem-ne, discografia personal, ha fet que no pugués deixar-la passar per alt sense donar-ne constància en aquest blog. Es tracta de Keith Emerson, el famós teclista de Emerson, Lake & Palmer, un dels grups més influents de la dècada dels 70 i un dels grans dinosaures del rock simfònic. Teclista de formació clàssica, va formar part de diverses bandes però va ser amb el trio Emerson, Lake & Palmer (tres autèntics virtuosos) que va assolir el seu màxim esplendor i reconeixament unànime internacional. Avui Keith Emerson s’ha llevat la vida (tothom és lliure i té dret a anar-se’n quan vulgui) i ens hem quedat orfes d’un teclista excepcional.

El meu germà presumeix orgullós d’haver-los vist. Emerson, Lake & Palmer en concert, a Bèlgica, durant aquells convulsos anys 70’. Explica, encara fascinat, com Keith Emerson, en ple show, es contorsionava embolcallat amb el teclat com si aquest fos una gran serp amb la que mantenia un combat mortal, i a la que acabava assestant diverses punyalades, extraient aterradors gemecs mortals. La seva relació amb la música era així. Excessiva, convulsa, apassionada.

Anuncis

5 comentaris

  1. La vida sense passió seria molt avorrida, la música ens la transmet en els moments més foscos com en els dies assolellats.

    I el de Keith Emerson, potser, va ser un suïcidi exemplar.

  2. Hola Mr Cansongs: un sonido bastante difícil de oír para mis delicados o no tan sofisticados oídos y sensibilidad. El teclado en solitario me hacía recordar a melodías del lejano Oeste mientras que la batería tenía un ritmo indescifrable para mí.
    Gracias por compartir, Mr Cansongs hasta otra Saludines 😊😊😊

    1. Hola Etel.
      El so del directe és confós i de poca qualitat, però crec que el document s’ho val. Per apreciar el tema en tota la seva magnitud millor escoltar la versió en estudi, que pertany al disc homònim, el primer en la discografia de Emerson, Lake & Palmer.

      Sé que els seguidor més acèrrims s’esquinçaran les vestidures per dir això, però en la meva modesta opinió aquest primer disc és el millor de la formació. Els altres són treballs molt espessos i complexos, ficats al servei del virtuosisme dels intèrprets, massa recaragolats al meu gust. Cal dir que dins aquests treballs s’hi poden trobar veritables joies també. Hi ho diu algú que no és massa de Emerson, Lake & Palmer però, curiosament, aquest és l’únic disc que, de moment, apareix dos cop al Cansongs. Al lliurament número 39 d’aquest blog podeu escoltar “Take a pebble”, una autèntica meravella.

  3. antoni seres

    Hola, Jordi!

    Que hi farem… sap greu, de veritat, la trista mort del teclista dels “ELP” grup el qual vaig escoltar amb força estima. El primer treball està bé però, també, “Tarkus”, “Pictures at an Exhibition”, “Trilogía”, “Braian salad surgery” (per cert, coberta curiosa del disc, desplegable, i… amb tocs visuals tenebrosos) Però, sobretot, del treball que millor record tinc no era pas una gravació d’estudi. Certifico que sonaven millor en estudi però vaig quedar penjadíssim durant mooolt de temps (només pels primers compassos) del directe “In Concert”. El tema d’obertura del disc encara avui el trobo de pel·lícula (imagino una persecució de cotxes de lladres i policies…) Aquí va el tema! https://www.youtube.com/watch?v=Q19qQ0T3uRw

    Una abraçada!

    Toni

    1. Parlo de memòria però em sembla recordar que a l’anterior lliurament dedicat a ELP ja vam tindre aquest mateix debat. He de reconèixer que reduir l’obra d’aquests prodigis a un sol disc és del tot precipitat i, segurament injust. Saltar-se a la torera tot aquest grapat d’obres que esmentes respon més a uns gustos personals que no pas a una valoració objectiva. Està clar que ELP a tu t’agradaven molt més que a mi. Reitero però, que al llarg de la seva discografia s’hi troben veritables joies, com la que tu proposes. Aquest directe estava molt bé i amb un molt bon so. Però per bo, el so del disc on va aparèixer aquest “Peter Gunn”. Es tracta de “Works” -vol 1-. Tècnicament una meravella. Hauré de preguntar al David Casamitjana com carall s’ho van fer per enregistrar un disc amb aquesta qualitat. Pocs elepés he escoltat amb aquesta claredat i calidesa. Ull, que això de la percepció del so també pot tractar-se d’una qüestió subjectiva.

      Crec que la cosa no quedarà aquí i en un futur auguro una entrada al blog amb un tema d’un àlbum que no sigui aquest estimat primer elepé dels ELP. Perquè al final tot es basa en això, oi? En l’estimació.

      Toni, gràcies pel comentari i la fidelitat al blog.

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s