165 “The Carpet Crawlers”

(Peter Gabriel / Steve Hackett / Tony Banks / Phil Collins / Mike Rutherford)The_Lamb_Lies_Down_on_Broadway

Genesis

“The Lamb Lies Down on Broadway

1975

 

Tenim que entrar per poder sortir

Avui he tirat de repertori. Genesis va ser un grup que al seu día vaig escoltar fins a la sacietat. Ara, després de molts anys al fons de l’armari, els hi trec la pols i torno a reviure aquells moments. Lluny d’apassionaments juvenils, i amb la perspectiva que dona el temps, miro de fer-ne una avaluació serena i ponderada. La valoració no difereix de la que ja tenia llavors. La trajectòria de Genesis està partida en dos etapes: amb Peter Gabriel i sense Peter Gabriel. Aquest doble àlbum conceptual exerceix de frontissa, de punt d’inflexió que separa clarament les dues etapes. La segona etapa de Genesis, tot i contindre temes realment meritoris, en conjunt (i em dol dir-ho perquè discos com Wind & Wuthering (1976) els vaig escoltar fins a l’extenuació) és menor si la comparem a la primera etapa, amb Gabriel com a cantant i flautista i exercint com a líder del grup, molt més creativa i meritòria. Ja sabem que creativament parlant els èxits d’un grup es mesuren no sols per la qualitat i el valor artístic dels seus treballs i propostes, sinó que també compta, i molt, el moment i el context en què aquests treballs i propostes es fan. Els passos decisius, realment importants, Genesis els fa amb Gabriel. Amb la marxa d’aquest la banda es limita a repetir fórmules i esquemes, molt ben fetes, això sí, però estancats en més de lo mateix. En aquest senti, The lamb lies… sembla ser un disc amb voluntat de trencar amb tot lo anterior. El mateix disseny de la portada ja ho designa. La gravació va ser complexa, creant tensions entre els membres del grup. Va ser el punt d’inflexió que fa que Peter Gabriel deixi el grup, abandonant-lo a la seva sort, mentre ell vola cap a nous horitzons.

Si hagués de triar (això sempre és dolorós) el meu disc (doble) ideal de Genesis el conformarien la totalitat dels temes de Selling England by the pound (1973), la superba Supper’s Ready (Foxtrot, 1972) i aquest maravillós The Carpet Crawlers (1975), una mena de canon que creix i creix en espiral i que t’atrapa sense remissió.

Al primer enllaç  podem gaudir de Peter Hackett, membre de Genesis i un grapat de bons músics que reprodueixen en directe i de manera impecable els vells temes de Genesis. Fins i tot el cantant imita de manera respectuosa, gairebé reverencial, les inflexions de veu del Peter Gabriel. El segon conté la versió original d’estudi, amb subtítols en castellà.

Anuncis

3 comentaris

  1. sellingengland

    Bones, Jordi!

    No et pots imaginar les vegades que he arribat a repetir la tornada d’aquesta cançó: The carpet crawlers heed their callers… You gotta get in to get out… En moltes ocasions m’he adonat que de forma inconscient he anat taral•lejant-la pel món i, sobretot, en moments de bon rotllo! (ei, com ara!!)

    Pel que fa al treball, en el seu dia, la composició de la coberta del disc també la vaig trobar intel•ligent. En tinc bons records… ja ho saps d’altres ocasions al Mr. Cansongs de la meva estima per rock sinfònic, no? Ah, i també la teatralitat en escena del grup amb el Peter Gabriel que, per la meva part i sense saber un borrall en anglès sempre m’ha fascinat.

    Totalment d’acord en que després de la marxa d’en Gabriel els treballs de la banda no ha arriscat com en un inici més experimental però, reconec també que ens han regalats bons composicions (això sí, més comercials)

    Abraçades a dojo!!

    Toni

  2. antoni seres

    Bones, Jordi!

    No et pots imaginar les vegades que he arribat a repetir la tornada d’aquesta cançó: The carpet crawlers heed their callers… You gotta get in to get out… En moltes ocasions m’he adonat que de forma inconscient he anat taral·lejant-la pel món i, sobretot, en moments de bon rotllo! (ei, com ara!!)

    Pel que fa al treball, en el seu dia, la composició de la coberta del disc també la vaig trobar intel•ligent. En tinc bons records… ja ho saps d’altres ocasions al Mr. Cansongs de la meva estima per rock sinfònic, no? Ah, i també la teatralitat en escena del grup amb el Peter Gabriel que, per la meva part i sense saber un borrall en anglès sempre m’ha fascinat.

    Totalment d’acord en que després de la marxa d’en Gabriel els treballs de la banda no ha arriscat com en un inici més experimental però, reconec també que ens han regalats bons composicions (això sí, més comercials)

    Abraçades a dojo!!

    Toni

    1. Toni, el nostre amor pel rock simfònic és compartit. D’aquí a poc vindrà algun que altre lliurament pels que també compartim passions i bons records.

      Moltes gràcies pels comentaris.

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s