161 “Royals”

(Lorde / Joel Little)lorde_pure_heroine

Lorde

“Pure Heroine”

2013

 

Postmodern Jukebox-1

Obligacions més mundanes ens impedeixen complir amb la premissa inicial d’un lliurament per setmana. Aquests darreres dies al Cansongs se’ns amuntega la feina. Tenim un homenatge pendent (Glenn Frey, dels Eagles, desaparegut recenment), un munt de cançons atapeïdes esperant al celler (no sabem quan temps pot aguantar la porta), el retrobament de Mr Raons i Mr Cansongs (últimament despistats i desubicats), nous affaires de Mr Pesquises (el nostre detectiu privat especialista en casos que han prescrit), i moltes coses més.

Permeteu-me que durant aquests propers lliuraments en dediqui algun que altre a una troballa recent i que és molt suculenta. Es tracta de Postmodern Jukebox, amb un ampli repertori de versions musicals i que deixen amb la boca oberta per la qualitat de les interpretacions.

El responsable de tot aquest sarau és Scott Bradlee (Nova York, 1981) músic, pianista, compositor i arranjador. El nom de la banda també dona nom a un canal de YouTube on es poden veure i escoltar tots els vídeos, que per cert mantenen el mateix criteri estètic força acurat. La nòmina de músics està molt nodrida i és itinerant. Els interprets es van alternant segons el cas. El joc que proposen és enginyós. De temes generalment pop, en fan versions amb diferents estils musicals, bàsicament a la manera i regust antic (jazz dels anys 50’, 60’, etc). En algunes d’aquestes versions el que es fa és interpretar una determinada cançó a la manera que ho faria un altre artista. El gir que acostumen a fer, per exemple, al programa Polònia, com ara el Mas Style, l’Artur Mas cantant el Gangnam Style, o, ja fa més anys, al Força Barça, l’Alfons Arús fent de Josep Lluís Nuñez i aquest a la vegada imitant al Chiquito de la Calzada. L’exemple humorístic no és gratuït, doncs a les gravacions de Postmodern Jukebox hi ha molt d’humor. Un valor afegit més, a la meva manera de veure.

Com que la producció és tant amplia, i com el temps apressa, deixo entrada senyalitzada i pic i pala a mà. La tasca d’explorar el terreny va a càrrec de qui vulgui endinsar-se en aquesta mina musical. Els diamants estan garantits.
http://postmodernjukebox.com/

Per encetar la tongada de versions de Postmodern Jukebox, un dels seus vídeos virals. Royals, de Lorde, interpretada per Puddles the Clown (Puddles Pity Party) aquest crooner-pallasso de veu imponent. Royals és una bonica cançó carregada amb un interessant missatge de caire social. En mans i veu de Puddles the Clown agafa un to molt més irònic i molt més àcid que l’original de Lorde, que podem escoltar a continuació.

Anuncis

11 comentaris

  1. Hola Mr Cansongs: mentiría sí no escribo que estaba extrañando sus sugerencias músicales ni la continuación de las aventuras de Mr Cansongs y Mr Pesquisas pero comprendo que sus obligaciones son de mayor prioridad, que lo reclaman y que no es adrede que no publiqué por ende su silencio es más que comprensivo y justificado.
    Siento la pérdida de otro artista como lo es Glen Fley, los grandes se están despidiendo poco a poco y dejando su música como legado invaluable.
    El payaso del video de Royal’s me ha asustado un poco me hizo recordar a a It el payaso película que me traumo un poco de niña, no obstante la canción es interesante. La segunda canción me ha gustado la letra y el video clip, la voz principal es muy dulce y decidida. Muchas Gracias por sus recomendaciones, su narrativa como siempre impecable. Sin otro particular, hasta otra Mr Cansongs Saludines 😊😊😊

  2. P/D el corrector automático sigue haciendo de las suyas 😞😞😞, siento mucho la perdida de Glenn Frey. Hasta otra Mr Cansongs y Gracias por su comprensión saludines 😊😊😊

    1. Hola Etel.
      Costa complir amb un lliurament setmanal. No per les cançons, que no s’acaben mai. Sí pel contingut dels escrits. Elaborar un escrit digne i amb cara i ulls cada setmana no és fàcil. De moment el compromís i la voluntat hi són. Pel que fa a aquest any la mitja és bona. El seguiment de la gent compensa l’esforç.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  3. jm

    Sinyor,
    llegeixo i escolto a cada lliurament, amb ànsia de descobridor.. Siguin pallassos, rockers, psicodèlics o camaleons.
    Camaleons?…. Oh! The Chameleons !!

    1. Hola Josep M.
      Com sempre, un plaer saber que un gourmet musical com tu segueix el blog. I com sempre, bones aportacions addicionals les que acostumes a fer. Aquests Chameleons els tenia anomenats però no els havia escoltat mai. Bons, sí senyor!

      Gràcies pel comentari.

      Jordi

  4. Joan Francesc

    Interessant la melodia original i interesant arranjament de la versió. El video del pallasso és molt David Linch, surrealista i oníric…o m’ho sembla. Tinc otitis. Entre això, antibiòtics i antiestamínics tot ho veig més estrany del que és. O no. Seguiré buscant al canal de youtube que suggereixes a veure si en trec l’entrellat.

    1. Doncs sí, ara que ho dius sí que té un toc David Lynch. Els fàrmacs que prens també hi deuen ajudar… A tu i als integrants de Sonotone us recomano ferventment aquest canal de versions. Estic segur que disfrutareu de valent. Com a músics que sou m’agradarà conèixer la vostra opinió.

      Jordi

  5. Gràcies al teu post, Scott Bradlee & Postmodern Jukebox han estat un agradable descobriment. Normalment no li havia prestat molta atenció als “covers” però he tafanejat en els videos d’aquesta banda i he descobert sorpreses agradables. Els canvis de ritme, els estils de música i sobretot les interpretacions de vocalistes i músics són molt bones.
    Dels exemples que has publicat, tampoc coneixia Lorde, m’agrada, però m’agrada més la versió de Puddles the Clown. Com aquesta versió de Careless Whisper de Wham! … Perquè ballin Mr. Raons i Mr pesquises amb tu.
    una abraçada.

    1. Hola Míriam.
      Fins fa uns anys jo tampoc era gaire amant de les versions. El valor requeia exclusivament en l’autoria i la creativitat dels compositors. Sense treure cap merit a aquestos, amb el temps però he anat descobrint que les versions, les diferents maneres d’interpretar un tema també poden ser creatives. A l’hora de disfrutar de la música una bona interpretació és clau. Segons com una innocent cançó de bressol es pot convertir en un malson, o una esllanguida melodia esdevindre de cop i volta en una catarsi festiva. És la màgia de la música.

      A ballar s’ha dit…!!!

      Jordi

  6. En un correu electrònic el Jaume Casteràs em comenta que fa poc buscant temes de swing també va descobrir Postmodern Jukebox.

    Pel que fa a Royals ens proposa la versió del Quartet Mèlt, guanyadors de la darrera edició del Oh happy day!, a TV3. És una bona opció.

    Gràcies Jaume!

    1. És veritat Mr cansongs, aquesta versió m’agrada tant com les anteriors, cada interpretació té alguna cosa especial que enganxa. Gràcies per l’enllaç a Jaume.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s