(Pierre Boulez)
Pierrre Boulez. Ensemble Intercontemporain
“Boulez”
1985
Tots som parents
L’obituari torna a marcar aquesta entrada del blog. Aquest cop l’artista que ha traspassat no és una antiga estrella del rock, ni un avi amb passat de consignes per remouen consciències. Tampoc un inconformista víctima dels excessos. A qui avui diem adéu és a Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925 – Baden Baden, 5 de gener de 2016) compositor, director i pedagog francès. Un dels grans del segle XX. L’últim supervivent de l’anomenada generació de Darmstadt, nom de la ciutat alemanya en la qual es van foguejar els joves de la postguerra en un Festival on es van donar a conèixer compositors del talent de Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, György Ligeti o Luciano Berio.
La decisió no ha estat fàcil. Fer-li un lloc a Pierre Boulez és obrir una escletxa cap a terrenys inhòspits. El contingut musical del Cansongs, dins del que cap, és eclèctic, i tot i avarca un període força dilatat en el temps, des de la més rabiosa actualitat d’un Benjamin Clementine (2015), fins a un Bix Beiderbecke (1927) i el seu jazz amerat d’alcohol en plena llei seca, que era lo més lluny que fins ara havíem arribat. Si bé per dates ens movem per la segona meitat del segle XX (aquest Mémoriale… en concret és de l’any 1985), la música de Boulez ve de molt abans. Està directament entroncada amb la música contemporània i d’avantguarda de principis del segle passat (segona escola de Viena, dodecafonisme, serialisme…) i per tant, arrelada amb tota la tradició de la música clàssica occidental (la mal anomenada música seriosa ) Clar que si pugem a un vaixell junt amb aquell jazz polsegós del Beiderbecke, travessem el toll, i ens porta a veure els seus parents llunyans, anant estirant del fil farem cap a temps remots. En tot cas s’obre un debat interessant per tractar-lo en propers lliuraments. A veure on ens duu.
En una esplanada un homínid, parent de Beiderbecke, parent de Boulez. Intenta obrir una nou. Fa estona que hi patulla. Empès pel baix continu del budell, se li acut agafar una pedra per trencar la closca. Agafa embranzida. Es caça els dits. Silenci. Un gemec. Una llàgrima espia per l’ull. Aquesta escena primitiva i matussera és una llavor que ja conté el germen de tota música que vindrà, haguda i per haver. Aquest breu esbós duu ja inherent en essència, la pompositat de les danses a la cort engalanada de perruques i cares empolsegades, el sentiment d’un cantaor en un antro de mala mort, tot el fulgor d’un musical de Broadway.
Estaria bé, com a exercici, escriure en partitura els breus compassos d’aquella remota escena (per a veu, percussió i baix continu) Hi ha algun músic a la sala…?
Pierre Boulez gaudeix d’una gran reputació com a director d’orquestra. Exigent, polèmic, inconformista. El seu llegat com a director és dels més notables del segle XX. Com a compositor ens deixa una vasta obra realment rellevant. Mémoriale (…Explosante-fixe…originel) és una peça musical composta per Pierre Boulez. Inicialment concebut en 1971 com un monument commemoratiu d’Igor Stravinsky, que va morir a l’abril d’aquest any. Boulez en va compondre diverses versions diferents de l’obra entre 1972 i 1993. Sembla doncs adequat utilitzar aquest Mémoriale… per honorar avui al seu autor.
Entrar en el terreny de la música clàssica comporta entrar també en el complex món de les versions. Les diferents lectures que en fan d’una mateixa obra orquestres, intèrprets i directors en poden canviar, fins i tot, el seu significat.
Per a qui sàpiga francès, informació interessant sobre l’obra…
Mr Cansongs 
Hola Mr Cansongs, sin dudas es una perdida lamentable para el mundo de la música instrumental. La pieza que ha compartido es interesante y muy buena, aunque reconozco que la fluta travesera es uno de mis instrumentos preferidos por lo cual la he disfrutado un poco más. Lamento tener que conocer dicha obra bajo éstas circunstancias.
Como siempre su descripción es excelente, muchas gracias por construirnos. Saludines 😊😊😊
P/D instruirnos
el correcto de palabras corrige como quiere 😞😞😞. Gracias por Su Comprensión. Saludines hasta otra Mr Cansongs 😊😊😊😊
Hola Etel.
Celebro que aquest tipus de música t’agradi. Encara que aquesta peça és curta i relativament assequible, Boulez no és un autor fàcil. Amb aquest lliurament eixamplem l’espectre musical del blog i donem cabuda a èpoques molt diverses. Tot i així el nucli dur del Cansongs continuarà sent a partir del pop i el rock dels 60’ cap andavant. No deixa de ser la música del meu temps, amb la que hem nascut, crescut i caminat junts (pel sí)
Gràcies pel comentari i fins aviat!
Jordi
Hola Mr Cansongs, he oido otras composiciones de Buoldez y le doy la razón al principio cuesta un poco introducirse en su composición o en las versiones que hace de obras clásicas pero vale la pena disfrutar de su música. Celebro que éste tipo de género musical y otros hayan formado su persona y que así, por alguna manera escribirlo, le hayan hecho apreciar y porque no degustar este tipo de música que es tan difícil, con las nuevas tendencias y evolución de la música, de comprender y apreciar, perdone la redundancia de mis palabras, y que ahora Usted o a través de Usted nosotros, o al menos yo desde mi corta o mucha vida puedo conocer. Muchas Gracias Mr Cansongs hasta otra Saludines 😊😊😊
Celebro el teu interès per aquesta música gens assequible. Cal ser obert de mires i dedicar-li el seu temps.
Cordialment
Mr Cansongs
El bon amic Josep Rius (popularment conegut com el Josep de cal Ferro, o Ferro petit) em fa arribar per mail aquest comentari. Problemes tècnics aliens a la seva voluntat l’impedeixen penjar-lo directament al blog i em demana que ho faci jo mateix. He de dir que més que un comentari, això sembla l’entrada propiament dita i que seria la que pertocaria dedicar al Boulez, que ell fa molt i molt bé i jo no he tingut ni temps ni capacitat per fer-la. Així doncs val la pena lleguir-la de dalt a baix. És molt didàctica.
Sols dues consideracions abans de cedir-li la paraula. Una és que em reservo el dret de contestar aquest comentari quan em plagi i el cos ho demani. L’altra asseverar que donades les dificultats de ubicar aquesta música puc assegurar que amb el Josep seria la única persona amb qui gosaria compartir aquesta música. Tot i les filigranes, fer-ho amb ell és com practicar sexe segur. Provar-ho amb altres seria una temeritat.
Ara sí, aquí van les paraules del Josep…
Jordi, tot escoltant el “Mémoriale” em passa pel cap on es pot escoltar aquest tipus de música? Dalt d’un ascensor, a la consulta d’un dentista o ginecòleg o bé en una acció com ara: fent auto stop i que et pari un paio que al cotxe porti aquesta música posada? Els de dalt de l’ascensor no pugen més… i com sigui un trajecte una mica llarg, i per casualitat s’apagui el llum per un moment, l’atac de pànic està garantit; el dentista o ginecòleg es podrien quedar sols tot fent un solitari o bé un truc amb l’infermer/a; i l’autoestopista podria arribar a tenir la temptació de llençar-se per la porta a mig camí… No cal dir que tampoc lliga com a música d’ambient d’un restaurant, barberia o terrassa d’estiu platja relaxing chill out. Així doncs, potser si que els assidus a les sales de concert d’aquests tipus de música acostumen a portar ulleres de pasta negra, aires de psiquiatra i cara de restreta concentració. Amb aquests credencials no m’estranya que a la música que ens ocupa l’acompanyin de l’adjectiu seriós o cerimoniós. No obstant, la música s’ha d’executar i escoltar en un context en concret, no? A banda de programes de ràdio en horaris fora d’hora, conservatoris i sales de concerts d’aforament reduït com les citades més amunt o algun que altre melòman fetitxista o col·leccionista entusiasmat en tenir (que no escoltar) tots els discs recomanats per un crític canonista de revista amb nom de “ritme en castellà” , en quin ambient s’escolta o experimenta amb aquests tipus de música? A mi -no sé a tu o al benvolgut- no em s’acudeixen massa llocs públics on es pugui compartir i gaudir de les sonoritats del serialisme total al que ens convida en Boulez.
Sempre m’he preguntat que i com es sentien els oients de la música de Beethoven o Wagner quan acudien a una audició de les seves estrenes musicals. El primer va haver de lluitar amb el conservadorisme més acadèmic perquè la seva música purament instrumental estava mancada, segons ells, d’expressió degut a que no estava subordinada a la música vocal. Va passar temps fins que no es va començar a considerar la música instrumental com un mitja de coneixement a la que si donava valor precisament perquè superava les limitacions del llenguatge (quina paradoxa, no? La música superior al llenguatge com a mitjà per adquirir coneixements? Que penseu, hem assumit aquest axioma? Ho tenim d’esperar uns quants segles més per assolir-lo?) o el segon (en Wagner) que va fondre la música, poesia i escenografia en una obra total de caire màgic o fantàstic en oposició a l’estètica de l’opera italiana tan al gust del públic popular. Encara avui dura la rivalitat entre els wagnerians i antiwagnerians. Està clar que en l’època d’aquests dos visionaris no existien els walkmans però si haguessin existit dubto que els vianants anessin pel carrer tot escoltant la quinta simfonia o el Tristany… De fet, ara tampoc n’hi ha gaires…
Trencar? Trencar una nou? Trencar amb l’establert. Tota escissió comporta una ruptura radical amb l’establert. Els grans trencanous que al llarg de la història no han fet res més que repetir (l’etern retorn) la primera acció dels homínids de l’esplanada original poc s’imaginaven que els seus coetanis i contemporanis serien, en part, els seus grans enemics a l’hora de facilitar l’evolució musical que ells havien albirat. El temps fixa el que perdura i esborra el que sobra. La música com a mitjà d’expressió i coneixement no s’atura. Està en constant evolució però potser no ho fa al mateix ritme que altres corrents estètics de l’època més tradicionals.
Com ja comentes Jordi, en Boulez és un dels grans compositors del segle XX i XXI. Un defensor del “serialisme total” que es caracteritza per ser musica atemàtica. La qual cosa la fa difícil de pair perquè a diferència de músiques amb una marcada progressió evolutiva que es va assolint, per part de l’oient, a base de repeticions que la van fent cada cop més previsible (segles XVII a XIX) aquesta està mancada d’aquests podríem dir “senyals reconeguts” que ens faciliten la seva comprensió.
No cal que et digui, que ja ho saps, que celebro que t’hagis decidit a incorporar més gèneres a la teva particular tria musical. Crec que has estat realment encertat amb l’obra ja que la interpreta el seu estimat Ensemble Intercontemporain. L’enhorabona per la iniciativa. La curiositat no té ni coneix límits. La llibertat tampoc.
Salut i música
Hola Mr Cansongs. Con Su debido respeto y de su amigo Josep Rius, les agradezco por dicho comentario. La razón que el servidor no ha querido subir el comentario de Josep Rius es porque de haberlo hecho nos hubiéramos perdido de la magnífica presentación que Mr Cansongs le ha hecho y del comentario en sí que no tiene desperdició, lo cual deja muy claro porque Mr Cansongs solo disfrutaría de dicha música en su compañía y sin decir nada dejó dicho todo, por lo cual se reservaria el derecho a responder. Muchas Gracias Mr Cansongs por subir el comentario de Josep Rius. Sin otro particular hasta otra Saludines 😊😊😊
P/D Hola Mr Cansongs, me he reído mucho con su intro al comentario de Josep Rius y con algunas cosas de dicho comentario por eso me disculpo. Muchas Gracias por todo sin otro particular, hasta otra Saludines 😊😊😊
Benvolguts Mr Cansongs i contribuents, cada cop em costa una mica més posar un comentari perquè el nivell s’enfila. Però servidor és un ignorant, per tant atrevit. M’agradaria poder aportar alguna cosa, però només em ve al cap el comentari de Woody Allen, que deia que no podia escoltar Wagner perquè li venien ganes d’envair Polonia. I a Flotats encarnant a Josep Pla fent elogis apassionats de la música de Wagner a Ara que els ametllers estan batuts. O sigui, que ja tinc deures. Gràcies per obrir-nos d’orelles.